Embarrat

(Una invitació a la creació contemporània)

Natàlia Lloreta
codirectora del festival embarrat
Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Autora de peces de videocreació com Mal de Llengua (2010), premi Llanterna Digital

 

Potser encara no heu tingut aquesta sort, però val molt la pena visitar l’antiga fàbrica Trepat, avui Museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat de Tàrrega. És un viatge en el temps, cap al passat industrial, farcit de detalls immaculats: gorres als penjadors, anotacions en guix a les parets, màquines que encara funcionen i aquella olor de pols, de mecànica, de vell i d’altes temperatures. Precisament una de les seves particularitats més atractives és la poca intervenció visible que hi ha hagut en la conversió de fàbrica a museu, consolidant, això sí, les estructures i fent el recinte visitable d’acord amb totes les normes de seguretat, però deixant la resta tal com era, tal com la van deixar els últims treballadors que van marxar.

Continua llegint “Embarrat”

Llarga vida a l’art

ROSER BANYERES

Poques setmanes enrere, l’artista Jordi Jové (Seròs, 1961) recordava que just ara comença a entendre què li volia dir un dels seus professors, el pintor Xavier Grau, durant l’època d’estudiant de Belles Arts quan explicava als alumnes que “en pintura, tot està en Claude Monet (1840-1926)”. El creador lleidatà també deliberava com el concepte de reflex, de mirall, es troba ja en el naixement de la pintura, al mite de Narcís i la seva versió més coneguda, la inclosa al poema narratiu La Metamorfosi d’Ovidi escrit probablement entre els anys 2 i 8 aC. En el reflex de Narcís sobre el llac hi trobem la imatge com a reproducció d’allò real, però al mateix temps hi ha implícit el concepte que aquesta imatge és quelcom molt fràgil: només que alguna cosa caigui a sobre es trenca. A la vegada conté un magma, un món interior, que remet també a Monet i al potent submón subjacent darrere de les obres del pintor impressionista francès. Conèixer els orígens per tenir clar què fem al present, què volem fer i per què. Aquesta consciència impregnada fins al moll dels seus pinzells i pintures és potser una de les claus per les quals en una conversa entre dos creadors a priori artísticament allunyats com poden semblar el Jové abstracte a l’estudi –que es mou amb comoditat cap a la figuració quan surt al carrer– i el Joaquín Ureña (Lleida, 1946) realista i figuratiu no s’enceti un encès debat a favor i en contra de l’abstracció i la figuració.

Continua llegint “Llarga vida a l’art”

(in)comunicació

JAUME BARRULL

Durant la darrera fira dedicada a l’art contemporani Art Basel de Miami, el desembre passat, una jove va apunyalar-ne una altra. La resta de visitants van trigar uns minuts a comprendre la gravetat dels fets: creien que era una performance i mentre especulaven sobre el significat de l’obra i la fotografiaven amb el mòbil la víctima s’estava dessagnant de veritat. Dos mesos abans, en el Museu d’Art Contemporani de Bolzano, al nord d’Itàlia, una dona de la neteja va desmuntar i llençar a la brossa tota una instal·lació de les artistes Sara Goldshmied i Eleonor Chiari titulada Dove andiamo a ballare questa sera? (On anem aquesta nit a ballar?). Es tractava d’ampolles buides, copes brutes, confeti i altres típics materials fungibles d’una revetlla qualsevol.

Continua llegint “(in)comunicació”

Elogi de la caiguda

Vam caure a la plaça antiga
per enèsima vegada, damunt de la pedra
amb l’església romànica, la història, els vitralls.
Jo et vaig plegar abans de la ferida, com sempre,
i el teu braç feia un tomb sobre el centre,
com una acrobàcia sense millora final.
En la revinclada, el teu afany
de triomf et va fer la guitza;
jo, amable, deia les paraules de torn,
com responsoris d’una missa aliena;
fora de mi ressonaven, càlides.
Volies seure.
Les orenetes deien que el temps passaria,
igual que les cases del castell, i que els amos
s’abraçarien després de morts,
i serien tan muts que semblarien
esperar Godot i l’Apocalipsi,
i a tu i a mi tant ens fotria,
mentre cauria un altre cop la tarda
en el ritme immaculat de la nostra vida.

 

Montserrat Aloy i Roca

 

Versos en vers

Un sol detall em val per confegir
poemes,

si ressona des del vent,
com llum reverberant al meu endins,
el blanc més fi del seu íntim paisatge.

Un sol senyal m’és bo per cloure versos,
si es cola la bellesa fins al cor
de fets o bé miratges,

tant se val,

fixant a flor de pell sense recances
el bes aquell senzill que alerta mira,

enllà de les paraules reflectits,

moments de cel on netament germina
l’encant d’un vers amb mots d’amor escrits.
Llarga vida a l’art i a l’Embarrat! Hi esteu tots convidats!

 

Miquel Trilla
(Balaguer, març 2016)

Retrat

Sóc terra escalivada,
boira plana en el secà,
llar de foc: faig de bufanda,
guano a punt d’adobar.

Vent que fa fora la boira,
alba que es torna a llevar,
llavor que em creix i et devora,
terra que torna a donar.

Sóc feblesa i voluntat.
I no vull cards per collita
sinó blat per fer molt pa:
molla, fongs, crosta. L’espina.

 

Elena Contra

Avantguardes musicals versus gran públic

ALFONS REVERTÉ

De l’anàlisi de l’evolució de les avantguardes musicals durant la segona meitat del s. XX i els inicis del s. XXI hem de constatar que les diverses opcions esteticomusicals que aquest període ens ha brindat no han permès superar un estat de divorci entre aquestes avantguardes musicals i el gran públic.

Remuntant-nos prèviament al període 1900-1945 el dodecafonisme desenvolupà un paper importantíssim en l’evolució de la música. El dodecafonisme va representar en aquells moments la concreció més afortunada de l’atonalisme, es a dir, de l’absència de tonalitat, en un sistema estructurat, sent de fet la conseqüència necessària i lògica després de Wagner i Mahler. El pas cap a la atonalitat era l’únic possible per evitar caure en la repetició, per la qual cosa cal veure Schönberg i els seus deixebles no com uns excèntrics sinó com uns músics conseqüents amb la seva pròpia tradició musical i amb l’evolució lògica que aquesta els exigia. Així doncs, la primera meitat del segle XX representa d’una banda la progressiva evolució natural d’estètiques obsoletes i superades i de l’altra la reafirmació del nou camí creatiu en un sistema estructurat.

Continua llegint “Avantguardes musicals versus gran públic”

Amanida Kandinski

Vidal Vidal

Aquest febrer, el multimilionari Kenneth Griffin va pagar 500 milions de dòlars per dos quadres, Intercanvi de William de Kooning i Número 17A de Jackson Pollock. El primer ha passat a encapçalar el rànquing de les deu pintures més cares de la història, empatada amb Quan et cases? de Gauguin i tan sols 50 milions per sobre d’Els jugadors de cartes de Cézanne. El Pollock esmentat se situa en quarta posició a la llista. A continuació, figurarien Les dones d’Alger i El somni de Picasso. Es dóna la circumstància que tant Pollock com De Kooning ja comptaven cadascun amb una peça en el referit top ten.

Continua llegint “Amanida Kandinski”

L’estrany destí d’un home lliure

LORENZO PLANA

Sándor Márai
Lo que no quise decir
(Introducció i edició d’Isabel Graña)
Narrativa Salamandra, 154 pàg.

Una anàlisi rigorosa sobre la Segona Guerra Mundial, de la mà d’un mestre de la novel·la reminiscent Sándor Márai és la quinta essència de la vertadera resistència europea enfront de la barbàrie. Escriptor d’èxit internacional fulgurant quan tot just frisava els 38 anys, aquest hongarès amb avantpassats alemanys va haver de topar amb el mur insalvable de la Segona Guerra Mundial per adonar-se que, fins aleshores, havia estat habitant un miratge. No és que els seus llibres anessin equivocats, però el silenci va poder amb ell. Tot i això, va conquerir la palestra literària després d’un ostracisme excessiu, clamorós, incomprensible. Que aquesta era la primera part de la seva experiència vital, ho va comprendre de seguida des dels topants del camp creatiu. Però pel que fa a la dimensió més dura i real, encara podia considerar-se un ingenu.

Continua llegint “L’estrany destí d’un home lliure”

Les màscares de l’assassí que llegia Vidal Vidal

JAUME PONT

Miquel Àngel Estradé
L’assassí que llegia Vidal Vidal
(Premi Octubre 2015)
Tres i Quatre, 305 pàg.

Una novel·la negra moguda per l’opacitat moral i una munió de màscares que amaguen el contradictori rostre de la realitat
Lleida i un megalòman criminal en sèrie —asassí lletraferit que mata per avorriment i signa els seus crims amb citacions tretes de les novel·les del seu admirat Vidal Vidal— són els veritables protagonistes del mòbil de la guardonada L’assassí que llegia Vidal Vidal, de Miquel Àngel Estradé, una novel.la coral on, per damunt de l’acció dramàtica, l’important és l’obsessiu contrapunt de mirades relacionades amb els crims. Ni Chandler ni Hammet, ni Christie ni Simenon. Per damunt del cànon de la novel·la negra tradicional americana i europea, el que compta aquí és el ressò experimental de l’estructura de la novel·la.

Continua llegint “Les màscares de l’assassí que llegia Vidal Vidal”

La cara oculta de la luna

MARISA TORRES BADIA

Haruki Murakami
Hombres sin mujeres
(Traducción de Gabriel Álvarez Martínez)
Tusquests, 267 pág.

“Escribir sobre la esencia de algo irreal se asemeja a quedar con alguien en la cara oculta de la luna. Está oscuro y no hay señales”
Haruki Murakami (Kioto, 1949), autor de culto en Occidente, candidato al Nobel de Literatura durante varios años consecutivos, novelista, ensayista (Underground o Retrato en jazz) y traductor de Raymond Carver, F. Scott Fitzgerald o John Irving, regresa al panorama literario con un nuevo título sin dejar de lado sus miedos y obsesiones y siguiendo de forma fidedigna sus modos pasados. Tildado por la crítica como autor ecléctico, posmodermo, como prosista amigo de lo onírico y surreal, Murakami es un auténtico admirador de Dostoievski o Salinger, y reconocido cultivador de un realismo mágico cercano a los grandes Juan Rulfo o Gabriel García Márquez. Pero Murakami es, además, un verdadero indagador de los entresijos del alma. Con Hombres sin mujeres ofrece a sus incondicionales lectores siete relatos, a cual más sorprendente y enigmático, en los que la soledad, siempre ella, preside el envite amoroso en el antes y el después de una relación.

Continua llegint “La cara oculta de la luna”

El vot

Llorenç Capdevila
Un cop restablerta la democràcia, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals la primavera del setanta-nou, al petit poble de Roureda els resultats van ser sorprenents. D’entrada, no hi va haver cap abstenció. Els 39 habitants censats, qui sap si il·lusionats per exercir un dret durant tant de temps prohibit o bé conscients de la importància de cada papereta en un poblet de dimensions minúscules, van anar a votar. 19 ho van fer pel partit de la dreta i 19 més pel de l’esquerra. El vot que hauria desempatat no es va manifestar a favor de cap dels dos partits que es presentaven. Va resultar un vot nul. A dins del sobre, en un tros de paper higiènic de la marca El Elefante, hi havien escrit –amb lletra majúscula perquè no es pogués reconèixer la cal·ligrafia— el següent missatge: “ANEU A PASTAR FANG!”.

Continua llegint “El vot”