Lydie Salvayre: «La desmesura de la violencia franquista me incitó a escribir No llorar»

SALVAYRE

LYDIE SALVAYRE, premio Goncourt de 2014 por Pas Pleurer (No llorar), una memoria familiar muy vinculada a Lleida, donde residió un hermano de su madre, vendrá a la capital del Segrià el próximo mes de mayo invitado por la profesora de la Universidad de Lleida Àngels Santa. No llorar está escrita en un idioma mestizo, híbrido –el frañol-, un francés plagado de castellanismos y de expresiones catalanas que aprendió de sus padres. Es un homenaje a los jóvenes que lucharon por la República y contra Franco, que se vieron obligados al exilio –“la peor experiencia de mis padres fue la que vivieron en el campo de Argelès”– y que mantuvieron siempre firmes sus convicciones republicanas y antifascistas. En esta entrevista explica cómo vivió su condición de hija de exiliados y habla con orgullo de sus progenitores y de su tierra de origen.

¿Esa ingenuidad de los personajes jóvenes que desean cambiar el mundo se la transmitió su madre?

Mi madre había guardado, durante setenta años, un recuerdo intacto y muy feliz de ese período. E igual con la retirada, ella no contemplaba el paréntesis libertario como el fruto de un deseo naíf o ingenuo de lo que habían llevado a cabo, sino como la voluntad lúcida, asumida, consciente, de su gesta, la voluntad muy fuerte de poner fin a una vida estrecha, sofocada y privada de cualquier proyecto de futuro. Pero es cierto que en el fondo de ella había algo de ingenuidad y de candidez que conservaba de su adolescencia.

¿Qué versión de la guerra y de la revolución le explicaron sus padres exiliados?

Mis padres habían tomado parte y causa por la República en 1936 y su versión de la guerra estaba, evidentemente, determinada por su toma de posición política. Pero lo que me sorprendió, leyendo los Cementerios bajo la luna de Bernanos, fue que la versión de este último sobre “el terror” (son sus palabras) ejercido por los franquistas durante la guerra civil era mucho más terrible que la que daban mis padres. Es también el impacto recibido por la lectura de Bernanos, el descubrimiento de esa violencia cuya desmesura nunca había imaginado, lo que me incita a escribir No llorar.

Continua llegint “Lydie Salvayre: «La desmesura de la violencia franquista me incitó a escribir No llorar»”

MÒSTAR 95

MAGDALENA ALTISENT. Mòstar-Medjugorge 1995

Del Moldava al Segre

VIDAL VIDAL

Confesso no ser gaire aficionat a la novel·la històrica, ni com a lector ni encara menys com a autor. No obstant això, suposo que seria capaç d’intuir una bona trama en algun episodi real del passat, ja sigui la notícia recollida per un diari, ja sigui el capítol d’un llibre. Exemple del primer supòsit: dimecres, 10 de febrer, a la pàgina 41 d’aquest mateix rotatiu, s’informava de la descoberta en un jaciment arqueològic de Guissona de l’esquelet d’una dona que hauria mort de forma violenta, segons es podia deduir d’una forta fractura al crani. El titular, llaminer, ja donava peu a una possible elaboració literària: “Crim medieval a Guissona?” Doncs res, una mica de documentació sobre l’època i un exercici d’imaginació per part d’un escriptor capacitat per a la fabulació –no és el meu cas– i ja tenim en marxa una ficció amb tots els ingredients per triomfar hores d’ara en el negoci editorial, on l’exigència ha cedit al vessant comercial. Una novel·la alhora històrica i de la sèrie negra. Què més pot demanar un editor dels nostres dies?

Continua llegint “Del Moldava al Segre”

De la història a la ficció: (breu) itinerari personal

JAUME BARRULL PELEGRÍ

Tradicionalment les fronteres entre història i literatura han estat difuses. Els historiadors sempre han begut en les fonts literàries i la història (en tant que realitat viscuda) ha subministrat a la literatura un material ingent i apassionant, fins al punt de donar lloc a un gènere: la novel·la històrica. Sigui com sigui, la temptació de saltar d’un gènere a un altre és engrescadora; potser principalment per als que s’han dedicat a la història. Sobretot perquè representa un canvi substancial de perspectiva i , si se’m permet, la possibi l i tat d’alliberar-se de les regles que imposa la disciplina acadèmica. El novel·lista, a diferència de l’historiador, no necessita estar en possessió de totes les dades i per tant pot substituir, sense cap problema, les hipòtesis per una narració clara, definitiva i contundent dels fets que inventa. Tot té un límit, però. La primera condició que reclamo com a lector de novel·la històrica és que allò que m’expliquin sigui creïble. La creativitat o les ganes de fer un text més atractiu no autoritza a violentar, d’una manera substancial, l’estructura real dels fets històrics. En cas contrari s’està jugant amb la bona fe del lector. Un principi que també em sembla vàlid a l’hora de tractar els personatges històrics: penso que no tenim dret a atribuir-los paraules, comportaments o aventures (tot i que poden acolorir el text) que ells no haurien ni pronunciat ni protagonitzat mai.

Continua llegint “De la història a la ficció: (breu) itinerari personal”

“El misterio de la caja ensangrentada” o la història impossible

ANTONIETA JARNE

El 18 d’abril de 1950 el corresponsal de La Vanguardia a París, Antonio Martínez Tomás, publicava una petita crònica amb el títol “El misterio de la caja ensangrentada” on s’informava que als afores de Tolosa de Llenguadoc, al costat del llac Gironis, s’havia descobert dins una caixa el cadàver d’una dona esgarrifosament esquarterada. El cos corresponia a Reden Broto i s’hi deixava entreveure un drama passional propi de les novel·les de sang i fetge: “Tras el cadáver de toda mujer muerta violentamente se presiente el ciclón de los celos o el furor indicativo del amor traicionado.”

El periodista n’ignorava les causes. Tanmateix, interpretava una realitat a partir de prejudicis establerts. Amb notes com aquesta s’elaboren imatges sobre persones sense veu ni història i, alhora, fins a quin punt s’infereixen realitats tergiversades i equivocades? En aquest cas, el desconeixement dels motius del crim invisibilitzava una qüestió que no tenia res a veure amb el que es donava a entendre.

Continua llegint ““El misterio de la caja ensangrentada” o la història impossible”

El historiador y los mitos

ROBERTO FERNÁNDEZ

Aunque en los medios intelectuales y de comunicación no aparece habitualmente entre los principales temas de debate, estoy persuadido de que una de las decisiones más importantes que deben tomar los europeos consiste en si construimos Europa mediante las directrices de la Ilustración o bien a través de las propuestas del Romanticismo. No crean que es un asunto baladí, pues donde pongamos el acento determinará en gran medida la forma y manera en que Europa definirá su existencia y su personalidad en los próximos decenios. La Ilustración es ciudadanía, universalismo, cosmopolitismo, objetivismo, Estado como contrato social, educación para la igualdad de oportunidades y ciencia para el progreso social. En cambio, el Romanticismo es más bien individualismo absoluto, subjetivismo, etnicidad, identidades colectivas terrioriales, Estado como sacralización de la nación, particularismo, diferencialismo y nacionalismo. Se me dirá, no sin cierta razón, que es una caracterización de ambos movimientos excesivamente simple, pero sostengo que en esencia no creo que resulte incorrecta.

Continua llegint “El historiador y los mitos”

El passat que mai passa

LLUÍS FOIX

La història es refà constantment. De moltes maneres. Per la recerca dels historiadors, per la tradició oral, pels relats i records de persones que deixen testimonis escrits tant si es publiquen com si no. La història és el passat que no passa mai. Sempre torna, deia Benedetto Croce. Un dels fets més rellevants que hem viscut a Catalunya en els últims trenta anys és la recuperació de la memòria mitjançant la publicació de centenars de llibres examinant les històries locals.

No sabem molt el que passà al segle XIX als nostres pobles, ciutats i comarques. Però l’esforç historiogràfic que s’ha fet per esbrinar la història local i nacional del segle passat ha estat extraordinari. Són molts els pobles de Catalunya que han produït una història local. Han utilitzat fotografies, testimonis orals, documentació diversa, arxius que romanien ocults, noves visions sobre el passat més immediat o llunyà.

Continua llegint “El passat que mai passa”

Dinamita Wagner

JOSEP GRAU

Quan monsieur Prudhomme, el personatge de Monnier, va veure per primera vegada el mar va dir: “Tanta quantitat d’aigua frega el ridícul.” És una de les frases més divertides que he llegit mai. Javier Almuzara, excel·lent crític musical i millor poeta, ha explicat amb gràcia britànica per què no li agrada l’èmfasi gratuït: “El gegantisme victorià va voler homenatjar Händel amb dues mil veus al cor i cinc-cents efectius a l’orquestra. Quan li van oferir a un afamat director fer-se càrrec d’aquell Messies hipertròfic es va excusar dient que aquella tarda estaria a uns quants quilòmetres de Londres per poder apreciar l’efecte de la música.”

En Wagner tot és excessiu. Començant pels wagnerians. Un grup de pressió. Un partit de fanàtics. Una església amb els seus rituals. Un lobby només comparable al dels freudians. El mateix músic era una persona extrema. Va fugir de moltes ciutats perquè els creditors trucaven a la porta. A Suïssa el va protegir Wesendonk i a Weimar, Liszt. Wagner els ho va agrair seduint l’esposa del primer i la filla (casada) del segon. Era un monstre en tots els sentits, però al final de Tristany i Isolda resulta difícil no estar d’acord amb el que pensava d’ell mateix: que és el més gran compositor escènic de tots els temps, el Shakespeare del seu art.

Continua llegint “Dinamita Wagner”

Contra la il·lusió equívoca de la modernitat

LORENZO PLANA

Pere Rovira
Jardí francès (De Villon a Rimbaud)
Pagès Editors, 207 pàg.

Una antologia poètica de clàssics francesos en
brillant traducció de Pere Rovira

Ja no hi ha un Rubén Darío per a les masses. Però tampoc poetes “nobles”, aquells que atresoraven en els seus versos l’arrel mateixa de l’existència. Tal vegada els que han caminat al caire de l’abisme en el segle XX, malaltissos d’alguna mena, són una altra història. Aquesta època nostra denigra l’antic savoir faire; és potser la que queda qüestionada quan ponderem el grapat de coses que ens ofereix l’antologia poètica que Pere Rovira ens brinda en brillant traducció. Afortunadament, la bona poesia mai no ens denigra. En aquesta fabulosa festa de vint-i-cinc autors dels quatre segles que separen Villon de Rimbaud, no només aprenem que hem caigut en un desprestigi general de la millor poesia, sinó que a nosaltres, potser tristos endarrerits a l’inrevés —llençats doncs cap al futur—, no se’ns acostuma a regalar l’essencial. Necessitàvem aquest viatge: un viatge on és la paradoxa de la desmemòria la que curiosament pot desembocar en la glòria d’una nova naixença. No és que Baudelaire, Rimbaud o Nerval estiguin oblidats. Tot el contrari, tal vegada són ells la frontissa clau. Però sí que s’ha oblidat olímpicament d’on venien les seves forces, quin era l’utillatge que calia per enlairar-se. Hem d’agrair a Rovira l’esforç, el gest i l’encert d’irrompre amb aquesta traducció d’uns autors que donen fe de la deriva cap a la modernitat. Veiem créixer el braç poderós fins a convertir-se en mà moderna: angoixa. El classicisme que encara campa, diàfan, en els primers poetes aquí representats, va a poc a poc convertint- se en l’escala cap a aquesta modernitat.

Continua llegint “Contra la il·lusió equívoca de la modernitat”

El cometa Carles Hac Mor

JAUME PONT

Una de les claus mestres de l’art i les literatures d’avantguarda del segle XX rau en l’efecte que produeix la descontextualització de l’objecte. Desubicar un objecte del seu àmbit natural o artificial, de l’espai o la funció social que li pertoca o se li adjudica, crea en l’espectador lector un estranyament pertorbador. L’artista lleidatà Carles Hac Mor (Lleida, 1940-Sant Feliu de Guíxols, 2016), traspassat el 27 de gener, va fer d’aquesta condició de l’objecte una divisa constant de la seva obra. En això es mantingué fidel a la paraula antiartística dels seus pares, els dadaistes, i dels seus oncles, els surrealistes, i de tots els seus germans i germanastres escampats arreu, hereus de la internacional situacionista, del textualisme, de l’art conceptual, etc, etc. En major o menor mida, tots ells concebien la creació artística com un cop de puny irreverent i contestatari al sistema, com una protesta libèrrima, activa —en termes sociopolítics, morals i estètics—, al bell mig del saló de ball de la societat capitalista i burgesa.

Continua llegint “El cometa Carles Hac Mor”

Del colonialisme a la xenofòbia

JOSEP M. SALA-VALLDAURA

Florenci Salesas
Matar ningú
Tres i Quatre, 125 pàg.

Una història que té lloc a la vila portuària d’Inongo al
Congo belga i que ens és explicada cinquanta anys després,
de Lieja estant, pel seu protagonista

El món del sitgetà Florenci Salesas (1962), que s’emmiralla en una geografia feta de música, còmic, cinema i literatura, troba en els records de Jojó i la seva veu un marc ideal per retrobar una infantesa que podria semblar enyorada. Així, Matar ningú s’inscriu en un context cultural on surten Johnny Halliday i Gilbert Bécaud, es remarquen les semblances físiques entre el rei Balduí I de Bèlgica i Harold Lloyd, apareixen Stanley i el Dr. Livingstone i, sobretot, el món d’Hergé, creador de Tintín: les al·lusions a la seva obra són nombroses, perquè el món de Jojó, el protagonista de la novel·la, té allò d’irreal i fantasiós, però molt seriós alhora, que caracteritza la preadolescència. Tot plegat enriqueix la història que Salesas explica. Una història que té lloc a la vila portuària d’Inongo al Congo belga del 1945 fins a finals dels anys 50, i que ell ens explica cinquanta anys després, de Lieja estant.

Continua llegint “Del colonialisme a la xenofòbia”

El buit de tota la trama

j_barrull

JAUME BARRULL

La noia, Mireia ha dit que es deia, treu un grapat de fotografies descolorides i una mica arrugades i les escampa precipitadament sobre la gran taula del menjador. Ell calla, intenta concentrar-se en quina escena cinematogràfica podria trobar la reacció idònia, un bon referent per resoldre la situació amb solvència. Remena per la memòria tant ràpid com pot, però només visualitza un primer pla de Luke Skywalker cansat, ferit i desconcertat. Aquesta mossa, amb la seua història, l’ha transportat a una galàxia molt llunyana de la qual havia aconseguit fugir-ne fa molt de temps. Assaguda amb el cul a la punta de la cadira de caoba, la Mireia parla i ell la sent. Sent que parla i no l’escolta perquè el seu pensament l’ocupa en Luke a la vora del precipici. Només té una sortida, conclou, explicar-li la veritat.

Ella s’atura, mira al seu voltant i deixa que, per uns instants, el sol de darrera hora de la tarda que escampa llum daurada per tota la sala li escalfi la cara. Les finestres són obertes, però només hi entra una brisa humida i refrescant que passa per sobre el soroll brut de la ciutat i impregna l’àtic amb una lleu fragància marina. L’home no diu res, la Mireia agafa el got d’aigua que ha demanat quan ell li ha ofert si volia beure alguna cosa i fa tres glops maldestres. S’ennuega i tus. Perdó, diu amb la veu trencada. L’observa, s’observen. La Mireia s’hi esforça però en la seua mirada no hi reconeix res, el mateix desengany que va sentir quan va combregar per primera vegada. Arraulida sola dins el llit, aquella nit antiga, notava la veritat dins seu: aquell pare omnipresent tampoc no existia.

Continua llegint “El buit de tota la trama”