Jo sóc l’assassí

JOSEP MARIA SANUY

“..; ‘molla del disparador New York’; ‘gallet amb vareta del disparador’; ‘passador del disparador’; ‘elevador de cartutxos’; ‘molla del carregador’ i ‘base del carregador’. Ja està! Complerta. Quina pipa més canyera. Aquestos danesos són l’hòstia. Tres paquets, tres, tres setmanes i la pipa muntada. Magnífica. Trenta-tres peces i dos passadors. Això és tot, cony! A sobre, polímer indetectable pels controls de metall, dur com el titani i disset píndoles per escopir-li a la cara a aquest indesitjable. Sis-cents euros mal comptats, entre les peces i els enviaments des de Dinamarca. Una ganga de mercadillo, un xollo de puta mare per donar-li el passaport, per fotre’l fora de la circulació, per deixar-lo sec. No em fallis, eh!, cabrona?”

Diumenge 5 de novembre. Migdia. Quinze graus a Lleida. Artur Mas ofereix a Josep Lluís Carod Rovira ser el número dos d’un Govern nacionalista. Les eleccions del dia de Tots Sants tornen a deixar el panorama polític ben trasbalsat, a Catalunya, però, tot fa pensar que es reeditarà el tripartit. A la tarda no hi ha gran cosa a veure. El Barça va jugar ahir al camp del Deportivo, on va empatar a un gol, ensorrat i amb joc melancòlic per la mort en accident, divendres, del pare de Carles Puyol. La Glock 19 jeu sobre l’edredó clar. Fot patxoca. Negra i de contorns gairebé quadrats, sembla de joguina. Però no ho és. Semiautomàtica; triple sistema de seguretat i doble acció Safe Action; gallet suau i progressiu; retrocés amortit que augmenta la precisió del tirador al reduir-se el culatasso, i gairebé tota de plàstic. Una bonica i freda màquina de matar, com ho saben ben bé tots els polis del món, enamorats d’aquest giny austríac.

Dilluns, 6 de novembre. Un quart de vuit del matí. Fot un fred que pela, al carrer Riu Ter del barri de Cappont, a la ciutat de Lleida. Un grup de paletes comença a remenar sacs, carretons i engega la formigonera darrere el concessionari de la Citröen, que estan remodelant i ampliant. Tots amb casc, armilla groga, i tapaboques, uns quants d’ells. Una indumentària molt semblant a la d’un paio que, una mica més enllà, observa la vorera del davant, concretament l’edifici número 13. Ningú se n’adona, però.

“Ja ve, és ell. Hòstia! A veure si vindrà cap aquí!… Uf! Quin saldroc, cony! No, no, va cap al pàrquing. Buf! Puja el reixat i baixa la rampa. Tot correcte. Ara pujarà, segur. Volkswagen Touran negre, 0430-DTN. Correcte. És ell. S’atura uns segons amb el morro sobre la vorera. No fos que es carregués un vianant, he, he,… Va, som-hi! Riu Ter, Esperança Gonzàlez, rambla Doctora Castells, avinguda de les Garrigues, carretera de Barcelona, passem el cementiri, la Campsa a la dreta i pujada cap al Camí dels Frares. Tot correcte. Aquest paio arriba a la feina a tres quarts de vuit mal comptats. Però aquí fora hi ha massa gent, massa moguda, encara que estiguem apartats de la ciutat…”

El Pont Vell de Lleida, reconstruït per les autoritats franquistes després d’haver estat volat pels republicans en la seva retirada del front del Segre, havia quedat estret, petit i, fent l’honor a la seva denominació, vell, molt vell. Les obres de remodelació l’estaven deixant ben guapo. L’ampliació de les voreres, amb un voladís i la plataforma que l’havia d’eixamplar cap a la plaça dels Camps Elisis, havien obligat a tallar diverses vegades el trànsit, sobretot aquesta setmana, perquè s’havia d’encofrar la nova pilastra del costat de Cappont. Els obrers també engegaven a quarts de vuit. “Ahir dimarts i avui dimecres ha fet exactament el mateix recorregut, i ha sortit a la mateixa hora, minut amunt, minut avall, del pàrquing. Mateix xandall, mateix anorac, mateixos keds… tot quadrat. Demà, demà, demà..!”

Dijous, 9 de novembre. El súper Simply de Sabeco encara no ha obert portes, tan aviat. Però a quarts de vuit el seu rètol il·lumina un pèl el carrer Riu Ter, fosc com l’estalzí. No hi ha gairebé boira. Fa un fred estrany. Els paletes del concessionari ja fan borrombori. Ni un cotxe a la vista. Un parell de vianants es creuen. Desert fins a la parròquia de Santa Teresa Jornet. “No m’ha vist, avui tampoc. No ha fallat a la cita. Puntual. Ara baixa. Aviat pujarà. Des de la soca d’aquest arbre no puc fallar. Una passa, dues, cap a la boca del pàrquing i, quan arrenqui i tregui el caparró… pam, pam…” El Touran treu el morro a sobre la vorera. El paio de l’armilla groga i tapaboques fa les dues passes que el porten a un metre de la porta del pàrquing, des d’on emergeix el monovolum negre deixant veure oberta la finestreta del conductor. Aquest no té temps ni de girar el rostre, perquè potser no s’ha adonat que a la seva esquerra la boca negra d’un canó d’estries hexagonals està a dècimes de segon d’escopir acer i plom.

Pam. Pam. Pam. El xofer convulsiona i aixeca el cap amb tres forats mortals de necessitat, un a la galta esquerra, un altre sota el maxil·lar, prop de la barbeta, i un altre entre els darrers queixals. El cotxe cau en punt mort, creua la vorera i quan comença a envair el carrer, l’executor gira a l’esquerra la Glock 19 que té agafada amb les dos mans i li fot més llenya per la part del darrere. Un projectil peta el vidre del portaló posterior, travessa els seients i es clava a l’esquena de qui, segurament, ja és mort.

“A la merda! A la merda!! Ja està! Ara a pirar-se-les. No t’esvalotis. Cueja, fes-te el coix, però no corris… Va, passa per davant de Santa Teresa, gira pel carrer de la monja, fins a petar a Doctora Castells. Va, coi, que has estat un valent! I aquest se n’ha anat a la merda! La rambla està neta, poca gent. Molt bé, noi! Vinga, fins al carrer del Bruc. I no intentis córrer! Buf, ja hi sóc. Pont Vell. Me n’he sortit! Hòstia que n’ets, de bo! Tant, que encara em puc rifar si la pipa la foto al fons de l’encofrat, o la llanço al riu. A qui se li passarà pel cap, mirar per aquí? A ningú! Adéu, bonica.”

“Un encaputxat assassina a trets
un jove a Cappont”

Lleida, novembre del 2006 (Dels diaris)

Serrabona i altres poemes

Serrabona

Encimbellat damunt la vall,
delerós del fi cristall del cel,
alçat des de la set de llum,
estès com una pell de pedra al Sol,
refugi contra el vent inhòspit
que crema les parets de l’aire,
sota del campanar massís,
el claustre i la tribuna
–marbre rosa i lloses de pissarra–
recorden les mirades, les petjades
d’aquells qui hi van imaginar l’etern
des de l’efímer,
que hi van llegir i escriure
paraules que anhelaven transcendir-los.
Als capitells habiten
–un mestre va esculpir-los–
àngels, símbols bíblics,
pètals, animals fantàstics,
un món de mites i malsons,
de cossos impossibles
i llegendes llunyanes,
la temença de Déu.
Els retrobem avui des de l’enigma,
des del mateix espant i la mateixa joia.
Com aleshores,
bevem a glops de nit
la veu dels astres.

Continua llegint “Serrabona i altres poemes”

Contra la vida heroica

Emili Bayo i Juan

 

Quan el Marc Tramós entra al bar Les Torres tem que alguna de les crosses li rellisqui sobre el terra emmoquetat de serradures humides, clofolles de cacauets, tovallons de paper greixosos, escuradents bruts i matèries en descomposició. Amb tot, el que li prova com un cop de puny a la cara és l’olor, d’una ranciesa amb triennis. Tot fent equilibris, avança fins a una taula on el sotsinspector Torredelplà llegeix El Mundo Deportivo alhora que ataca un plat de calamars d’una negror equivalent als seus pensaments.

–Ei, Torredelscollons, només una rata dinaria a gust en una claveguera com aquesta –comenta mentre intenta coordinar el moviment de les crosses, la cadira i la cama enguixada. L’altre no fa cap intenció d’ajudar-lo, però fa una ullada al voltant intentant descobrir què veu de dolent el seu amic en les parets llardoses, la musiqueta de la màquina escurabutxaques, el borratxo de la barra, la telesèrie sud-americana i la cambrera de cul impossible.

–Això està de puta mare, noi. Com a mínim és un espai que comprenc. Quan surto pel barri i veig les noies que ensenyen el tanga i amb els pantalons esquinçats i els nois que ni se les miren perquè teclegen als mòbils vés a saber quins missatges importants, jo tinc la sensació d’haver-me equivocat de planeta.

–Jo no posaria els peus en aquest corral si no em calgués la teva saviesa.

–No compro res –adverteix mentre una gota negra se li despenja de la comissura dels llavis i li dibuixa una línia macabra fins al coll.

–He de tancar l’empresa de serveis lingüístics. Amb això de la crisi, ja ni els polítics contracten escriptors negres. Com que els electors demanen transparència, suposo que han decidit deixar d’amagar la seva estupidesa. Per això he pensat a escriure una novel·la.

Continua llegint “Contra la vida heroica”

La llum d’aquells dies. Les memòries d’un temps on “el món era el barri, i el barri era el món”

JAUME PONT

Josep Miquel Sobrer

La Llum d’aquells dies. Del Poblenou al Pacífic (1944-1967)

Universitat de Barcelona Ed. (Amb la col.laboració d’Indiana University i North American Catalan Society), 243 pàg.

 

De Josep Miquel Sobrer (Barcelona, 1944-Bloomington, 2015) recordàvem el tremp contrastat de la seva prosa en obres com El llibre dels oracles (1988) i el divertidíssim contradiccionari Desfer les Amèriques (2006). Ara, complert fa molts pocs dies l’any de la seva mort, ens arriba La llum d’aquells dies, primera part de les seves memòries.

El llibre abasta un periple autobiogràfic (1944-1967) que ens duu de la infància de Sobrer al barri del Poblenou al seu viatge als USA el 1967, on encetaria una llarga vida com a professor de català i hispàniques –fou director de la North American Catalan Society i coeditor de la Catalan Review– que el duria de la universitat d’Oregon a la d’Indiana. En aquests vint-i-tres anys, La llum d’aquells dies posa en clar tota una trajectòria vital curulla de ressonàncies existencials, històriques i socioculturals amb la ciutat de Barcelona com a teatre: la família, la pastisseria dels pares i el barri del Poblenou, el col·legi de La Salle Condal –“Domine, non sum dignus”–, la Universitat –els retrats dels seus amics (Francesc Parcerisas, Carles Miralles, Guillermina Motta…) o d’un bon grapat de professors (Antoni Comas, Antoni Vilanova, José Manuel Blecua, Antoni M. Badia Margarit, Martí de Riquer…) traspuen emoció i humanitat a dojo–, el servei militar, els estius a Sitges i els primers amors, etc. No hi ha cap mena de dubte que en la descripció de la seva família i del seu barri, l’autor aconsegueix un retrat magnífic de la menestralia protoburgesa catalana dels anys 50-60.  Alguns moments d’aquests morceaux de vie resulten memorables. Com aquell en què Sobrer, a les portes de l’adolescència, descobreix una tarda voluptuosa d’estiu –en una escena digna del Fellini d’Amarcord– la figura de la carnissera del barri: “Des del meu amagatall vaig veure com la senyora Carmeta (al barri totes les Carmes eren Carmetes), aquella tarda de poca venda, s’abaixava el pitet del davantal i, curosament, com s’escau a dama tan endreçada, s’apujava els sostenidors, i per refrescar-se, reposava els pits nus de marbre implecable del taulell de vendre”.

Mitjançant una prosa realista cisellada i precisa, que beu alhora de la sornegueria de Pla i la força plàstica de Rodoreda, el que ens arriba és el quadre d’una vida –la de l’autor– encastada en moltes altres vides. Un retrat existencial i social, en definitiva, que vol ser la memòria d’un temps, d’una gent i d’un país: d’un temps on “el món era el barri, i el barri era el món”. No s’enganyarà qui vegi aquí la crònica i la intrahistòria de tota una generació, la nascuda en la immediata postguerra. Res més lluny, però, que La llum d’aquells dies del dibuix d’un panorama històric i costumista des dels ulls de l’exili. Com és ben sabut, la mirada costumista contempla el món en la seva immobilitat, de tal manera que temps i espai esdevenen només referents estàtics i sense cap problemàtica. Pel contrari, la memòria de Sobrer se’ns presenta sempre carregada d’una condició crítica i autocrítica irreductible gràcies al do de la ironia i l’humor, els quals, com a fervents aliats de l’escepticisme, es converteixen en les eines més preuades d’un treball de desconstrucció que posa al descobert les grandeses i misèries de la Barcelona dels anys 50-60. Com escriu Francesc Parcerisas en el seu pròleg a La llum d’aquells dies, “ara, per sort, els lectors descobriran en aquestes pàgines una època i un personatge que no és fàcil d’oblidar; i la literatura catalana s’haurà d’afanyar a afegir el nom de Josep Miquel Sobrer al dels millors prosistes que hem tingut a l’últim terç del segle XX i a l’entrada del XXI”.

El sabor de la vida

LORENZO PLANA

La història d’un antiheroi o el fracàs de l’American Dream

E.L. Doctorow

El cerebro de Andrew. Editorial Miscelánea, 174 pàg.

 

Aquesta és la història d’un home i el procés del seu fracàs. Assistim a la caiguda en desgràcia d’un professor de neurociència ja bregat i la seva manca d’autoestima. Ultra això, anirà perfilant-se com un antiheroi dins el marc d’una societat americana que aquí pot anar des de la seva xicota, esportista brillant i respectuosa alumna, fins a les més altes instàncies de la classe política del seu país. De vegades, fins i tot imaginem que Andrew pot sortir-se’n sa i estalvi gràcies a algun cable salvador del seu sorprenent i heterogeni destí. Però veiem de seguida que el seu serà el més truculent dels naufragis. La seva figura entrellaça el mite de l’Amèrica idílica estil Tom Sawyer amb la més absoluta degradació social a les altes esferes dirigents. Un fet que ens desassosega per la general i desconcertant indiferència davant la realitat veritable. Tots som una mica el gran simulador que amaga Andrew. Serà a través del seu psiquiatre, i amb ell tot un seguit de converses hilarants que ens recorden els millors moments d’El lamento de Portnoy, que qualsevol bri de confiança amb l’American dream quedarà defenestrat de soca-rel. La petjada que deixa és indeleble. Quina capacitat la de Doctorow a l’hora de contar i aprofundir, amb exquisida lleugeresa, la misèria humana! Ni tan sols la mort de la seva filla dóna peu a una reacció del nostre protagonista. Perquè és el lliure albir allò que aquí es qüestiona, amb incursions en la pròpia disciplina científica del sofridor. I tot segueix igual. Però sobrevola una sorpresa: el sabor de la vida no és radicalment amarg, ja que, com més properes són les coses, més estimem la llunyania. La precisió del fracàs queda així encabida en la tragicomèdia. Ser capaç de perpetrar aquest crim contra el nostre Andrew, delata una capacitat enorme de Doctorow a l’hora de trobar un possible substrat social sota el trist teatre de la caiguda determinista. Tots qüestionem aquí la bondat de la condició humana; però el torrent còmic mitjançant el qual l’autor ho explica tot, dibuixa irremeiablement un somriure.

Pot ser tan negre el ventall dels horrors? Aquí rau el veritable missatge del llibre. Com deia aquella cançó de Genesis, You get to get in to get out. Has de conèixer la desgràcia per dins per a poder sortir-ne. I la mateixa víctima sembla somriure. Tot i la seva tendresa, aquest llibre interioritza una miserable medul·la: si et toca un aiguat de dolor, t’ha tocat; i punt. Això no obstant, aquest sabor de la vida és la prova que l’última cosa que es perd, efectivament, és l’esperança. La literatura sura: intuïm emocionats que malgrat l’obvietat del dolor, distanciant-nos, l’humor ens invita a l’alquímia. Ningú oblidarà doncs les sabates cridaneres d’un president dels Estats Units. I, molt més encara, si en la novel·la aquest apareix com l’amic de joventut del malaurat Andrew. El veritable distanciament és la pietat. Heus aquí aquesta sàtira a tall d’exemple. A El cerebro de Andrew no triomfa ningú, pero una blava penombra ens dóna conhort. Aprenem l’hegemonia d’un bon relat, perquè –ho sabem– la realitat acostuma a decepcionar i decepcionar-nos.

Negro sobre negro. Realidad y mito en el cine de gángsters

JUAN FERRER

“¿Hasta qué punto eres duro, criatura?”

Hood Stacey (George Raft) a Frank Ross
(James Cagney) en Muero cada amanecer, 1939

 

Muchos llegaron a Ellis Island con el hambre pegada a la mirada, niños con zurcidas ropas, delgados y pálidos en brazos de sus familias provenientes de la vieja Europa, que a pocos kilómetros del puerto de Nueva York soñaban con esa especie de tierra de promisión. Los barcos trajeron a miles de emigrantes. Tantos, que se calcula que hasta cien millones de norteamericanos descienden de aquellos hombres, mujeres y niños, cuyo proceso de entrada se calcula en doce millones de personas. Entre ellas, nombres que posteriormente se hicieron populares en el cine, como los actores Rodolfo Valentino, Bela Lugosi, y el también actor y nadador olímpico Johnny Weissmuller; directores como Frank Capra, escritores como Isaac Asimov, o mafiosos como Salvatore Lucania, más conocido como Lucky Luciano.

Continua llegint “Negro sobre negro. Realidad y mito en el cine de gángsters”

Com les llebres, el rèptil i les flors

XAVIER MACIÀ

Buscar la paraula justa arran de sentiment, com un rèptil arran de terra. I convertir-la en esclat. Això és el que fa Xavier Macià a Obre les mans, un llibre amb els dits banyats de llum que no només obre les mans al lector sinó que les allarga, s’hi dóna totalment i ho dóna tot: dóna fe de la vida, dóna nom a l’oblit i dóna peu que el lector s’emocioni. I ho fa sense donar-se-les, ni donar-se pressa; al contrari, l’autor ha donat temps a l’escriptura segurament dormint amb els ulls oberts, segurament dormint amb l’orella dreta, com les llebres.

La seva poesia coincideix amb el que diuen que és la seva persona: franca, bona, discreta i honrada. I així, llegint-lo s’acompleix allò que els seus poemes també insinuen: “el cant humil del vers/de cop es torna clar”.

Nascut a Tremp l’any 1961, el poeta Xavier Macià també ha estat mestre de molts (Jo el vaig tenir de profe! Jo també! Ostres, feia unes grans classes! Vaig aprendre molt!), així com el gran curador de l’Obra poètica completa de Joan Vinyoli. Comença a publicar versos després dels 40 i tots li valen premis de reconeixement. Primer, Del cel i la terra amb què guanya el Premi de Sant Celoni; després, L’àncora i l’instant, que li val el Joan Teixidor; tot seguit, Matèria elemental, guardonat amb el Maria Mercè Marçal, i ara amb aquest llibre li arriba el prestigiós Ausiàs March.

“La poesia és un dels recursos més seriosos per fer front a la intempèrie moral”. Ho ha dit Joan Margarit moltes vegades. I encara més: “Circumstàncies que sense la poesia m’haurien debilitat, amb la poesia m’han enfortit”. Segurament el mateix pot subscriure Xavier Macià, qui explica que Obre les mans neix d’una profunda crisi existencial i en aquest sentit el llibre s’ocupa dels forats on cau i com en surt. Forats que, d’altra banda, són els de tots: on ensopegues i et precipites quan res ja no té sentit, quan et desenamores, quan els teus es moren, quan no saps qui ets, quan hi ha buidor i mentida. I d’altra banda, les sortides d’aquests forats (“Desert de tot, ¿on és el caminal/ que em menarà a la llum i a l’escalfor?”) també es corresponen amb les que tothom ha buscat i escalat, esgarrapant la terra, alguna vegada.

Els fragments que encapçalen el llibre són preciosos i precisos com a capçal d’aquest llit poètic. D’Eduard Sanahuja en tria tres indispensables versos: “De la tardor ho sé tot/: és una mort que he d’amar/despullat entre els arbres”. De Céline, aquest fragment tan clarivident de Viatge al fons de la nit: “La gran fatiga de l’existència potser no és, de fet, sinó aquesta feinada que tens de romandre raonable vint anys, quaranta o més, per no ser simplement, profundament, tu mateix.” I aquestes paraules d’altri marquen el to d’un llibre format per quatre parts (Fi de trajecte, La mà del pare, Despullat entre els arbres, i Les tombes de Saladar) que són compactes temàticament i rítmicament i que combinen versos regulars (“i canto en vers rimat i trencadís/l’amarg destí que em lleva seny i vida”), amb versos blancs i versos lliures. La majoria, curts i amb un bon tall.

I així, el ritme de la poesia d’Obre les mans s’aconsegueix a voltes a través de la rima, a voltes a través de la repetició de sons, d’estructures i d’accents. I les imatges, senzilles i alhora sorprenents i reveladores, estan trufades de vida i de natura —la terra d’argelaga i bruc, el laberint de molsa, l’aigua que es torna verd gripau— que esclata en la ment del lector amb la mateixa bellesa i silenci amb què esclaten les flors

El Pop Art és més que unes llaunes de sopa Campbell’s

ANTONI JOVÉ

Andy Warhol, des de Nova York, i Richard Hamilton, des de Londres, van protagonitzar, entre d’altres artistes, la gènesi i desenvolupament de l’Art Pop. Igualment, ambdós es van sentir atrets per diferents manifestacions del crim en la societat occidental. El 1964 Warhol havia de participar a la Fira Mundial de Nova York amb el gran mural 13 Most Wanted Men (Els 13 homes més buscats), que consistia a traslladar al mur del pavelló principal les fotografies frontals i de perfil de les fitxes policials de tretze criminals que la policia de Nova York encara no havia pogut engarjolar. L’obra fou censurada poc abans de la inauguració i l’única petjada que en quedà fou un monocrom platejat que cobria la totalitat dels retrats. S’especula que Nelson Rockefeller, governador de la ciutat, es va incomodar amb la magnificació dels delinqüents. Warhol simplement estava utilitzant les estratègies de la publicitat per retornar a la societat una imatge espectacularitzada d’una realitat criminal que volem obviar.

Amb pocs anys de diferència, a l’altra banda de l’Atlàntic, Richard Hamilton va treballar entre 1968 i 1972 en la sèrie Swingeing London. Les diferents obres de la sèrie parteixen d’una fotografia publicada per la premsa britànica el 29 de juny de 1967 que mostrava el galerista Robert Fraser i el rolling Mick Jagger dins d’un furgó policial, emmanillats i tractant de protegir les seves cares dels fotògrafs, mentre eren conduïts de la presó als tribunals. El motiu de l’arrest i el judici fou el consum de marihuana. L’obra de Hamilton fou fruit de la seva indignació per la desmesura del càstig i l’escarni públic de dos figures públiques per part de l’estament judicial; d’aquí que a l’hora de titular el treball fes un joc de paraules entre swinging (divertit, modern) i swingeing (sever), ja que la sentència del jutge dictava: “Hi ha moments en què una sentència severa pot actuar com a element dissuasiu”.

Warhol aborda el crim en la seva obra ignorant que el 1968 ell mateix seria víctima d’un intent d’assassinat; Hamilton tracta el càstig, en una obra que planteja un canvi en una trajectòria que progressivament abandonarà l’exaltació del consumisme per ser cada vegada més crítica.

 

Beneïda música del diable

JOSEP RAMON JOVÉ

Un vell amic i gran pianista de jazz em va explicar fa uns dies la peculiar experiència que acabava de viure.  Algú va trucar al seu mòbil per fer-li saber que un conegut capo de la Màfia novaiorquesa desitjava que toqués a la seva festa d’aniversari. La paga era molt bona i la família posaria a la seva disposició un helicòpter privat per viatjar fins a la casa de camp del mafiós. El seu relat va acabar entretallat per la mala qualitat d’una trucada transatlàntica feta des d’un mòbil, però res em va impedir entendre que aquella vivència havia estat intensa i gens traumàtica. “Aquestes coses passen des dels vells temps i seguiran passant mentre hi hagi música”, va dir abans que la comunicació quedés definitivament tallada, i encara amb el telèfon a la mà, el cap se’m va omplir de vells exemples d’aquest idil·li etern entre el jazz i la part més fosca de la vida dels homes. La cosa ve de lluny. Avui és sabut que el terme jass, antecedent directe de jazz, era la paraula que a finals del segle XIX utilitzaven els senyors de la burgesia blanca de Nova Orleans per anomenar l’ús dels serveis d’una prostituta negra. I la mateixa història que ens conta que aquesta música va néixer als prostíbuls del Delta del Mississippí per entretenir traficants, jugadors i proxenetes, ha hagut també de saber explicar com, un cop conquerit el gust de públics d’altres menes, va arribar a teatres i auditoris, escenaris d’una solemnitat insuficient per amagar els seus orígens tèrbols. Però l’entorn que sens dubte resultaria més eficient per explicar les relacions entre la música afroamericana i els ambients del crim organitzat seria la ciutat de Nova York durant la primera meitat del segle XX. Les anècdotes són nombroses i encara que sempre se’ns presentin envoltades d’una aura literària, són absolutament reals. A mi m’agrada especialment la que fa referència a com el genial compositor, pianista i director d’orquestra Duke Ellington va ser contractat per treballar en un dels escenaris llegendaris del jazz: el Cotton Club, el local de Harlem on els artistes negres actuaven per a un públic exclusivament blanc i els gàngsters més famosos de Nova York, des de Lucky Luciano fins a Dutch Schultz , es divertien al costat de les estrelles de cinema més glamuroses de l’època. Eren els principis dels anys vint i la vida nocturna novaiorquesa ja estava dominada per les famílies del crim organitzat. La nit era un gran negoci i els gàngsters no estaven disposats a deixar passar cap oportunitat. El Cotton Club va ser el local més famós d’aquells anys. Havia estat propietat del boxejador Jack Johnson però aviat el va adquirir Owney Madden, un dels reis indiscutibles de la Màfia de Manhattan. Quan el 1927 Duke Ellington i la seva banda van anar a fer les proves per ser contractats com a orquestra del local va sorgir un petit problema que el pianista no devia tenir previst. Les coses van anar bé i van aconseguir el contracte, però tot es va complicar quan Madden va anunciar a Duke la data que havia de començar a treballar: un breu contracte amb un teatre contrariava els desitjos del mafiós. Gens disposat a ajornar els seus plans, Madden va enviar un dels seus homes a visitar el famós director d’orquestra. La forma en què aquell sicari es va dirigir a Ellington no deixava lloc a dubtes i ha esdevingut una de les grans anècdotes de la història del jazz. “Sigui generós o serà un cadàver”, va dir, i Ellington, lògicament convençut, va iniciar el seu primer període al Cotton Club creant per a l’ocasió alguns dels temes decisius en l’evolució del jazz i la música afroamericana en general.

En uns dies en què el jazz era el gènere rei de la música popular, els contractes que garantien la supervivència de la música i els músics eren principalment promoguts per delinquents i mafiosos. També eren temps de grans individualitats, músics que al capdavant dels seus grups escrivien la història d’aquesta música i marcaven la pulsació de la seva evolució, genis solitaris que molts cops han estat comparats als antiherois creats per escriptors com Dashiell Hammett o Raymond Chadler. El jazz, com les novel·les  de sèrie negra, va saber relacionar-se amb la part més sòrdida de la realitat. És com Duke Ellington descrivint la seva composició Harlem Airshaft: el músic viatjant per les imatges i els sons que es poden percebre des d’un pati de llums de Harlem, impregnant el seu art de les petites i anònimes misèries presents en la quotidianitat dels humans.

Montraveta: quan el crim el comet… la terra

LLUÍS CAELLES

Vint-i-set d’octubre de 1989: dos taladors de pins apareixen morts a trets a la finca Montraveta, a Llobera del Solsonès. La informació arriba a mitja tarda a la redacció del diari i, immediament, rep atenció preferent. Les morts violentes són una excepció. Notícia de primer ordre.

Una estona més tard, el corresponsal de la zona, el Joan Castro, afegeix les primeres dades des de Solsona. No hi ha testimonis, però hi ha un sospitós. I afegeix el que converteix “un” crim en “el” crim: el suposat autor ja havia mort a trets un altre explotador forestal 16 anys abans. A la mateixa zona. I, probablement, amb el mateix mòbil. El cas fa un salt, creix en densitat i la història –el motor de la nostra feina– agafa un nervi elèctric.

La cronologia d’urgència que aquell mateix vespre teníem damunt la taula era la següent: 1973, Vicenç Mosella, un pagès de 45 anys amb un ferotge arrelament al bosc de la família, transmès de generació en generació, mata a trets Julià Tarrés, empresari silvícola. Passa un any –un any!– amagat al bosc, abans no el captura la Guàrdia Civil, és jutjat, declarat alienat mental i ingressat al psiquiàtric de Carabanchel. S’hi està 13 anys. Surt “curat” i quan encara no han passat dos mesos, sembla que ja ha calcat el crim primigeni: Ha tornat al “lloc dels fets”, ha engegat un parell de trets a dos llenyataires, i ha fugit de nou cap al bosc que el va protegir l’altra vegada.
Continua llegint “Montraveta: quan el crim el comet… la terra”

Amb la sergent Anna Grimm

MONTSE SANJUAN

Avances per l’ombra que donen els arbres de La Mitjana, enyorant els raigs del sol que enlluernen uns metres més enllà un parell de rierols. És aviat i el parc està tranquil. És així com ho desitjaves. Avui no treballes, no passaràs per la Comissaria. Camines mentre gaudeixes de la fresca del matí. La nit passada vas tancar la darrera investigació. Sents com l’horror i el desgavell  dels darrers dies a poc a poc es va oblidant… Però és inevitable que torni a començar. Que un altre cas, en qualsevol moment, torni a envair la teua vida.

T’empaita el mal?  T’acabarà engolint? De vegades et sents impotent però segueixes endavant perquè en el fons aquesta feina t’agrada. Gaudeixes amb la recerca i també, per què no dir-ho?, gaudeixes quan sents que guanyes, quan et sents poderosa. Però no deixes de conviure amb allò que la societat desterra, amb allò que forma part de nosaltres mateixos i que tanmateix amaguem. Com si els crims o els assassinats passessin ben lluny de casa nostra. Però no és cert. Massa sovint les paraules esdevenen escasses i fugisseres o es queden endarrerides mentre la violència li arrabassa el seu lloc. Ho saps. Ho has viscut massa vegades.

El sol s’imposa sense pressa però cada cop és més fort i més calent. El riu s’endevina a prop. Les petjades que vas deixant són suaus com si no volguessis trencar la quietud que t’envolta. No vols soroll. Necessites retrobar-te amb el silenci. L’altre dia vas tenir por. Odies la debilitat. I en tu mateixa, encara més. Descobrir que no ets forta sempre, adonar-te que no ets la gran sergent dels diaris et desespera. Però et tornaràs a trobar amb l’Anna que pateix, l’Anna que s’aclapara davant la vida que s’escapa. La mort és al teu voltant i s’ha acostumat tant a acompanyar-te que difícilment la podràs allunyar. Però avui tens una estona per a fer-ho. Intenta gaudir del moment. La soledat et ve a buscar. Et sents còmoda. No la rebutges.

Passeges i trobes un racó on seure. Ho agraeixes. Treus un llibre i busques el capítol on et vas quedar fa dies. Però avui tens temps. Podràs llegir una estona. És una novel·la de crims. No en tens prou amb la teua vida? No podries llegir altres històries? Potser en lloc de policia hauries preferit ser com el detectiu de La Continental[1]. Arribar a un poble i anihilar els dolents. Passar-hi uns quants dies i deixar-lo lliure de tota  corrupció i maldat. Somrius. L’heroi del Hammet ho va fer. Però tu no t’hi veus amb cor. Et deu semblar una empresa impossible.

Una parella passa i et mira amb curiositat. No fas cas i et concentres amb la lectura. El Kurt Wallander[2], el personatge del Mankell, et cau bé, t’hauria complagut  treballar amb ell, ésser una més a la comissaria de Ystad,  recórrer els carrers de Malmö amb tot el seu equip. Però això no pot ser. Ell és de ficció, ell viu als mons de la imaginació. Tu, no. Tu ets real i, encara que en més d’una ocasió hauries volgut escapar de la teua realitat, no ho has fet. T’has quedat aquí, amb nosaltres.

1.El detectiu de La Continental és el personatge de Cosecha roja de l’escriptor Dashiell Hammett.

2.Kurt Wallander és el policia suec, protagonista de la sèrie de l’escriptor Henning Mankell.

 

 

Tor, de la realitat a la ficció

CARLES PORTA

Els vells de Tor es van apagant. No en vull citar cap dels que queden vius perquè quan surti publicat aquest article potser ja hauran anat a saludar Sant Pere. Espero que no i que es mantinguin amb salut. Però en queden pocs, dels que van viure amb plenitud les disputes i les morts que van convertir aquella preciosa muntanya en un lloc tacat de sang.

Qui m’havia de dir a mi que, de manera indirecta, jo formaria part de la història d’aquell racó de Pirineu. És curiós veure com un llibre pot acabar tenint tanta força, molta més que un reportatge de televisió d’un programa tan prestigiós com el 30 minuts. Però la televisió, si bé és potent, també és efímera. En canvi, el llibre creix, s’expandeix, penetra en la gent i perdura. Tot i així, el documental de Tor és un dels més descarregats del servei TV3 a la carta, i això que el reportatge es va fer l’any 1997.

He donat voltes a fer una segona part del llibre que vaig publicar el 2005 amb La Campana, i explicar l’enorme quantitat de coses que m’han passat, des de rebre amenaces –i no poques– fins a recollir molta més informació que, en certa manera, em permetria tancar el cercle i dir qui és l’assassí de Sansa. Però, ara per ara, no crec que ho faci. Ja vaig donar tota la informació que tenia a les autoritats competents i em van dir, fa temps: “Ja han passat massa anys i no hi ha mostres d’ADN”. Per tant, si ells no ho reobren, jo no em complicaré pas més la vida. I escric això també perquè, si arriba a mans de l’assassí, estigui tranquil i no em torni a enviar un xoriço “a trencar-me les cames”. Sort que aquell dia no era on em buscaven…

Com en la majoria de projectes en què m’he embarcat, el llibre de Tor va començar sense pretensions, amb senzillesa, i s’ha fet una mena de clàssic del qual es venen un munt d’exemplars cada any. I ja en fa deu de la publicació. Durant tot aquest temps, milers de persones, lectores i lectors apassionats, han anat a Tor i els hereus de Casa Sisqueta –entre altres– n’han tret un merescut profit. No tot han de ser desgràcies.

Una de les coses més sorprenents és que, després de tants anys i de tantes morts, l’esperit de Tor continua viu –i massa– en les generacions que ara manaran a cada casa. Hi ha hagut intents de fer coses i alguns joves han volgut parlar entre els hereus i modernitzar aquell racó que Victorià Jubany, mític alcalde d’Àreu, definia com “un cel de bèsties i un infern de persones”. Ara mateix està naixent una iniciativa de la mà de besnéts de Sansa; la trobareu a www.torexperience.com, i es mereixen que funcioni. Però a Tor preval aquell esperit fosc que prefereix veure el veí arruïnat que no pas tot el poble ric. Malauradament, això passa a molts llocs, Tor no és una excepció, però allí tot està més concentrat, tot està gairebé en estat essencial i, per tant, és més intens. Estaria bé que les coses canviïn a positiu perquè la memòria dels vells i el futur dels joves s’ho mereix. I, de retruc, en trauria profit la Vall Ferrera i el Sobirà, però… em temo que costarà.

El cas de Tor és ple, també, de personatges de tragicomèdia. Sempre em vénen al cap tres referents del cinema i la televisió nord-americans: Twin Peaks, de David Lynch, Fargo, dels germans Cohen i, més recentment, True detective, de Nic Pizzolato i Cary Fukunaga. Un dia potser farem alguna cosa…

Aquest article que esteu llegint em portarà problemes. Espero que petits. Cada vegada que surt el nom de Tor en algun lloc, algun dels fills o autoanomenats hereus em truca, i no per dir-me “guapo”. Ara, segur que un o altre també ho farà. Sembla mentida però n’hi ha alguns de joves que, en lloc d’aprendre dels errors dels seus pares, parents o valedors, el que han fet és reproduir-los i augmentar-los. Insisteixo, però, que la majoria no tenen el “virus” a la sang i estan disposats a fer coses bones, tot i que n’hi ha algun que no ho pot evitar i no vol permetre res que no passi per “fotre” els altres. I, atenció, no ho dic pas pel Lázaro, un home que, a pesar de les formes, s’estima enormement aquell racó de món. Però fins i tot ell ha quedat superat per joves més radicals. Una de les grans incògnites serà, a partir d’ara, què farà el jove Pablo Moreno, germà de Lázaro, que sembla que ha heretat Casa Palanca. És un noi llest i molt treballador, però a la zona té pocs amics i fama de complicat, per dir-ho amablement. Vull pensar que, si ningú li busca les pessigolles, estarà a favor dels projectes positius.

Tothom que ha anat de visita a Tor n’ha quedat encantat i no em cansaré de repetir que tot allò és preciós i s’hi menja de conya, especialment al Montaña d’Alins i a molts altres restaurants de la zona, creieu-me. Però hi ha circumstàncies que fan que un lloc qualsevol es converteixi en “especial”. En aquest cas, tres crims, però bàsicament el de Sansa, l’home que, durant cinc mesos, va ser l’amo, l’emperador de Tor. Un crim que, en el món real, quedarà sense resoldre. Ja veurem què passa si un dia se’n fa una ficció.