Agrupación Señor Serrano, una trilogia contemporània

ORIOL MARTÍ SAMBOLA

Agrupación Señor Serrano és una companyia catalana d’arts escèniques ubicada en l’àmbit de la nova dramatúrgia que enguany ha celebrat el desè aniversari. Per molts anys a Agrupación Señor Serrano. Per molts també a la nova dramatúrgia catalana. Continua llegint “Agrupación Señor Serrano, una trilogia contemporània”

Mai no és tard

JAUME PONT

Aquesta lectura sobre la vida i l’obra de Joan Vinyoli és també el testimoni d’una època i una generació, la dels anys setanta


Josep Piera

Mai no és tard (Vinyoliana)

PUV, 241 p.


Qui busqui un quadern de bitàcola, una agulla de navegar precisa i suggeridora sobre Joan Vinyoli, només cal que s’endinsi en el darrer llibre de Josep Piera. Mai no és tard (Vinyoliana) no és tan sols una visió aprofundida de l’ideari de vida i obra de l’inoblidable poeta d’El callat, Llibre d’amic, Ara que és tard o Passeig d’aniversari, sinó també la de tota una època i una generació d’escriptors, la dels anys setanta. El poeta valencià reconstrueix així, des de la seva particularíssima lectura crítica –lectura on conflueixen el poeta, el reconeixement del mestratge vinyolià i l’amic–, la realitat d’una triple memòria poètica: la de Vinyoli i el seu cercle (amb Espriu al capdavant), la del mateix Piera i, com a marc referencial omnipresent, la dels poetes del postfranquisme, tots agermanats per un diàleg constant en el qual sovintegen les petjades de l’intercanvi epistolar, documents crítics de tota mena i un mostrari significatiu d’anècdotes viscudes. El resultat, molt estimulant –i aquí rau un dels actius principals de Mai no és tard–, és un assaig que diu tant del seu objecte d’escriptura, és a dir, de Joan Vinyoli i la seva poètica, com del subjecte que el formula, Josep Piera. Continua llegint “Mai no és tard”

El poeta irreal que retrató Europa

LORENZO PLANA

Una brillantísima biografía sobre Rainer Maria Rilke, heterodoxa pero fiel, que despliega las múltiples facetas de un destino vagabundo y “esencial”


Albert Roig

Perro

Galaxia Gutenberg, 389 p.


Llamamos poeta “nítido” a Rilke dado que, de algún modo casi esotérico –con absoluta excelencia lo muestra este volumen amplio y exigente, hecho de retazos, fragmentos y empatía–, logró darle la vuelta al espíritu de la Europa cultural de su época. El Viejo Continente realmente ejercía de “viejo continente”, en el mejor sentido de la expresión, si bien la vida de Rainer Maria Rilke ejemplifica su transformación gradual en algo diferente: los cimientos de la “contradicción europea” entre los radicalismos y la democracia. Rilke ocupa el lugar clave como poeta, sobre todo para nosotros, la posteridad, que necesitaba un catalizador de regresos a tiempos pasados pero nuestros. Albert Roig ha hecho una sensible lectura en este viaje junto al genial creador, dándose cuenta de su relevancia. La luna es el corazón de todo proyecto duradero. Y si se escribe aquí luna es también porque Rilke, como la luna, jugaba con marionetas y recreaba las ciudades que visitó, habitó y sufrió; esto dio pie a que su esqueleto enclenque, su triste mirada, su porte debilucho, enamoraran a princesas, pianistas y pintoras. ¿Por qué? Tal vez porque este hombre era el poeta. Lo atestigua, por cierto, su talento pleno, desmesurado.

“Pero mi fuerza consiste también en que no me opongo a las fuerzas más secretas de mi interior.” Esta afirmación implica la grieta de nuestro vate. ¿Cedería a las fuerzas más secretas todavía de los demás, de quienes lo admiraban tan conmovidos? He aquí el percance de su libertad, el drama necesario al que aludimos. Llegó entonces a admirar sin paliativos a Mallarmé y a Paul Valéry, pues le enseñaron que la poesía es renuncia. Su última transformación, tras las cúspides de Los sonetos a Orfeo y Las elegías de Duino, es beatífica: ama las rosas epistolares, las cuales implican la circularidad y el centro de Narciso, quien es a la vez un testamento, un ritual, una semilla, la Muerte verdadera, el Renacimiento y, ante todo, que “tu imaginación y todo lo que pasa en tu vida” lleguen a un acuerdo. Finalmente, lo Abierto es hallarse ante la lejanía perfecta. Por eso había de morir joven, tanto insistió en la belleza de lo pleno y vivo. Solo le importaba la esencia. Rilke es el Narciso recluido. ¿Personaje estrafalario o grotesco? En su contención aguardaba su magia. Encandiló a más de cincuenta mujeres exquisitas. ¿Y si hubiera un secreto acuerdo entre sueño y realidad? Rainer Maria Rilke, como muestra la biografía de Albert Roig, es el ejemplo de que el poeta es un diamante. Sin ir más lejos, sus elegías se adhieren fieramente al alma del lector con la precisión y la abundancia con que él desarmó a una Europa que aniquiló a sus gentes. Demasiada verdad campa con libertad por aquí, aunque, deleitándose en la naturaleza, el poeta se asusta, hace que todo se disipe. Fue sin dudarlo el más irreal de todos. Europa le debe más poetas, menos crueldad pragmática. O, por lo menos, ese respiro de la verdadera creación, la que nos salva.

La memoria ignominiosa de un país

MARISA TORRES BADIA

Del culto a la paradójica fuerza de la memoria, la persistencia del deseo y las estrategias del olvido


Juan Marsé

Esa puta tan distinguida

Lumen, 235 p.


Qué decir del escritor barcelonés Juan Marsé que no se haya dicho… A sus ya cumplidos ochenta y tres años, un narrador “deslenguado y descreído” ofrece al lector un relato de investigación (de tintes autobiográficos) en el que nada escapa a su demoledor estilo. En fin, un Marsé en estado puro presto a resolver cuestiones como el olvido y la indefensión a través de su acerado ojo crítico, como si se tratara de un viaje por los caminos minados del cine español de la amplia “posguerra”. Durante la dictadura –nos dice Marsé en una “autoentrevista” ficticia inmersa en el relato–, aquel cine “nacionalcatólico de cartón piedra” generó una miseria moral y estética que se “regodeó en su propia falsedad y estupidez”. Y eso va a ser exactamente lo que la pluma del autor va a evocar en Esa puta tan distinguida. Continua llegint “La memoria ignominiosa de un país”

Una soca enduta pel corrent

JAUME BARRULL

Nascut a la Vila de Gràcia, Barcelona, el 1978. Viu a Lleida des de ben menut i s’involucra en tota mena d’activitats socials i culturals. Col·labora des de fa gairebé una dècada al suplement Lectura de SEGRE i ara forma part de la seva redacció. Publica les seves narracions, fotografies i reflexions a les xarxes amb el perfil @jbarrullc i al web altercat.net.


No vaig sentir res. Potser un cert alleujament, sí, però més per la constatació que les infermeres ho gestionaven com un traspàs normal i previsible que no pas per l’acte en si. No hauria sospitat mai que seria capaç de fer-ho, però tampoc em vaig avergonyir de tenir aquells pensaments per primera vegada. Una idea, d’entrada feble i tremolosa, que vaig esquerar sense remordiments. Sempre m’ha encuriosit la manera com, a vegades, els altres tracten certes ocurrències com si fossin papallones que cacen al vol, com si els espantés la seua paternitat. Continua llegint “Una soca enduta pel corrent”

Museu de Lleida: crònica del salvament d’un patrimoni

Carme Berlabé

Conservadora del Museu de Lleida

És llicenciada en Dret i també en Història de l’Art. Doctora en Ciències Jurídiques i Polítiques


Parlar del Museu Diocesà de Lleida (que des de l’any 1997 està integrat al Museu de Lleida: diocesà i comarcal) o del Museo Arqueológico del Seminario, com li agradava anomenar-lo al seu fundador, el bisbe de Lleida, Josep Meseguer, d’ençà que el va inaugurar a les dependències del Seminari de Lleida l’any 1893, és parlar de salvament de patrimoni. I podem fer aital afirmació perquè el Museu Diocesà de Lleida neix amb un doble objectiu fundacional: protegir el patrimoni artístic de la diòcesi i, alhora, crear una eina docent en el Seminari conciliar per tal d’educar els futurs rectors en el coneixement de l’Arqueologia Sagrada. Continua llegint “Museu de Lleida: crònica del salvament d’un patrimoni”

Lamolla, el compromís d’un llibertari

Jesús Navarro

Director del Museu d’Art Jaume Morera


En els darrers temps s’ha tornat a parlar a bastament del patrimoni artístic durant la Guerra Civil. Una discussió en la qual sovint ha mancat rigor en relatar el fets que es varen produir i en la qual s’ha prescindit d’una contextualització històrica que hauria proporcionat les claus per a la seva interpretació. Efectivament, amb l’esclat del conflicte, el patrimoni artístic sofriria importants danys, provocats per l’onada d’atacs anticlericals contra els béns de l’Església, la confiscació incontrolada de béns artístics, el tràfic il·legal d’obres d’art i els bombardejos dels nuclis de població, especialment de ciutats o pobles de la rereguarda republicana, on l’aviació rebel els va usar sovint per minar l’ànim de la població. Les primeres jornades de juliol de 1936 van estar marcades per la violenta reacció popular contra el cop militar i per l’atac de les organitzacions obreres a tot allò que representava qualsevol tipus de suport a la conspiració reaccionària. Continua llegint “Lamolla, el compromís d’un llibertari”

La protecció del patrimoni artístic durant la Guerra Civil

Esther Solé i Martí

Historiadora de l’art


Els atacs i destruccions indiscriminades d’elements patrimonials foren una comparsa tristament habitual de la Guerra Civil espanyola. La resposta a aquestes actuacions fou ràpida i sovint protagonitzada per figures destacades de l’àmbit artístic i cultural del país, caps visibles d’un moviment en el qual també prengueren part moltes mans anònimes. En termes generals, les accions de salvaguarda del patrimoni es dugueren a terme en dues fases. Continua llegint “La protecció del patrimoni artístic durant la Guerra Civil”

Testimoni de Crous i de Fenosa

Josep Miquel Garcia

Crític d’art, director del museu Apel·les Fenosa


La bibliografia sobre la salvaguarda del patrimoni artístic en els primers mesos de la nostra Guerra Civil és cada vegada més rica i sabem pels historiadors detalls sobre la cronologia dels fets. Pel que fa a les fonts, resulta difícil trobar testimonis de primera mà. Per sort, en tenim dos que afecten el que va succeir a l’entorn de Lleida: el de l’escultor Apel·les Fenosa, arrelat a Almatret, i el del dissenyador Enric Crous. Continua llegint “Testimoni de Crous i de Fenosa”

Anna Ballbona, ‘Joyce i les gallines’

Anna Ballbona

Pagès Editors, 235 p.

Joyce i les gallines (finalista del I Premi Anagrama 2016)

Anagrama, 193 p.


JAUME PONT

L’òpera prima de Ballbona ha esdevingut un dels èxits de públic i crítica més destacats de la narrativa catalana d’aquest any

J oyce i les gallines és un viatge sense fi pels complexos viaranys identitaris de la protagonista, Dora, jove periodista d’informació municipal bregada en mil batalles, que es mou entre l’afirmació del seu origen camperol i la seva empremta intel·lectual. Tot el que ella fa i pensa té un cert aire de caiguda del cavall i de visió il·luminadora. Un camí cap a Damasc que aquí té les sotragades iniciàtiques majors en una avorridíssima crònica d’una cavalcada de Reis, la impossible lectura de L’ofici de viure de Cesare Pavese, els trajectes diaris amb el tren de rodalies que la protagonista fa entre el Vallès Oriental i Barcelona –amb les converses d’un grup de pacients psiquià- trics com a caixa de Pandora–, i, sobretot, un viatge a Dublín, homenatge a l’Ulisses de Joyce, que marca un abans i un després en la seva vida. I en l’endemig, entre viatge i viatge, emergeixen les omnipresents gallines, leitmotiv simbòlic, emoticones narratives o deus ex machina de la idea que filen de principi a fi la novel·la de Ballbona. Elles esdevindran les icones actives de la grafitera Dora, entestada a emular l’admirat mestre Banksy amb els seus missatges escampats pel benestant barri de Besllum. Continua llegint “Anna Ballbona, ‘Joyce i les gallines’”

El triunfo de una generación atolondrada

Francisco Casavella

El día del Watusi

Anagrama, 891 p.


LORENZO PLANA

Esta novela de técnica sabia nos brinda de un modo hiperreal la locura de una época que ahora se nos antoja lejana y ácidamente entrañable.

El día del Watusi es un encuentro, esa canción amada por toda una generación, un estado de ánimo y vuelo, una charla entre amigos que no se han visto en muchos años y que ahora, en el bar del ayer, sorben sus cervezas entregados a la calidez con el heroÍsmo de quien se siente insustancial y pleno. Es una identidad insignificante pero universal: las vigas de la memoria y esas chispas en el corazón que nunca envejecen en quienes adoran la juventud más allá de la sabiduría y el sentido común. ¿Y qué es estar vivo, el éxtasis, creer que no se muere, sino renunciar en cierta medida (aunque eso sea variable y misterioso) a la sensatez? Malditas meteduras de pata… si no fuéramos tan benévolos con cierta indolencia vital, esa que borra como pastillas nocturnas el fragor del nerviosismo chirriante del estar todavía vivitos en el planeta Tierra. Continua llegint “El triunfo de una generación atolondrada”

L’obrador poètic de Jordi Pàmias

Jordi Pàmias

Ronda dels dies.

Cent vint poemes esparsos Anna Ballbona Pagès Editors, 235 p.


MARISA TORRES BADIA

Deixa que et digui, el mar, una cançó d’amor / i escolta, de la terra, una lenta / pregària

Aquest sisè volum de l’obra completa de Jordi Pàmias, Ronda dels dies, recull que aplega un bon grapat de poemes inèdits o no publicats en llibre, és una bona oportunitat per al lector de retornar als orígens lírics del poeta guissonenc. Com explica el mateix Pàmias en la seva introducció, la intenció del recull queda prou clara en les tres seccions del llibre –Adolescència i joventut (1954-1962), Primera maduresa (1963-1978) i La veu consolidada (1981-1988)–, pur reflex d’un camí, també tripartit, que emmarca no poques de les obsessions temàtiques del nostre poeta al llarg de la seva dilatada trajectòria poètica. Continua llegint “L’obrador poètic de Jordi Pàmias”