«La cultura la fan els ciutadans amb la seva creativitat i el seu compromís amb el patrimoni»

Santi Vila va prendre possessió com a conseller de Cultura ara fa un any; el 14 de gener del 2016. Tot just 15 dies abans havia nascut aquest suplement amb vocació de reflexionar sobre el fet cultural. Doble aniversari que ens serveix per conèixer com veu el sector el màxim responsable de les polítiques culturals de Catalunya, més enllà de titulars de diaris, a més dels plans que té per Lleida aquest historiador que va guanyar els Premis Octubre l’any 2004 amb l’assaig ‘Elogi de la memòria’, en el qual analitza la pluralitat de les memòries existents. 

ROSER BANYERES

periodista

En quins pilars s’ha de basar la cultura d’un país?

Sóc dels convençuts que una societat educada, culta, és més competitiva en el terreny econòmic. En el moral, segurament està més capacitada per discernir entre el que està bé i malament. Per això, m’agradaria pensar que en el moment que Catalunya tingui la capacitat d’autogestionar-se del tot, la cultura serà una prioritat. En un país avançat, d’aquells en què ens emmirallem contínuament, com els escandinaus, la cultura té un pes de l’entorn del 2% del pressupost. En canvi, aquí que ara hem aconseguit el primer augment en anys, tot just ens acostarem a l’1%. És un increment del 10% però ens queda molt camp per córrer. Continua llegint “«La cultura la fan els ciutadans amb la seva creativitat i el seu compromís amb el patrimoni»”

Quant pesa un tòpic?

JAUME BARRULL
narrador

________

El periodista Jordi Graupera venia a dir, en una tertúlia radiofònica abans de les eleccions nordamericanes, que els tòpics dispensats des dels centres influents tradicionalment demòcrates ubicats en estats com Nova York o Washington respecte a l’Amèrica rural  corrien el perill d’afermar allò mateix que criticaven. Els acusaven de votar Trump perquè eren uns racistes analfabets que només creien en Déu, el rifle i el bourbon; unes etiquetes que a les profunditats d’Alabama generaven una reacció d’orgull i una major defensa dels seus valors més rancis, com si al final només poguessin respondre alguna cosa així com: “penseu que som un pallussos ignorants? Doncs ens comportarem com autèntica white trash (porqueria blanca) fins a les últimes conseqüències”. Continua llegint “Quant pesa un tòpic?”

Lleida is different

Txema Martínez
poeta

_________

La manera en què Lleida ha viscut, el 2016, la literatura no difereix gaire dels anys anteriors, consolidant una tendència que s’ha anat forjant els darrers dos lustres. La Lleida creadora de lletres, igual que la Lleida en tants altres àmbits, segueix sentint-se marginada de la centralitat de Barcelona (de Barcelona i, esclar, de les seves editorials, que són les que tenen la presència tant a les llibreries físiques com virtuals) i potser per aquest motiu, tan arrelat durant dècades, ha encunyat una identitat molt enfonsada en el localisme orgullós que funciona en molts aspectes: d’una banda, és una porta oberta a iniciatives interessants que alhora basteixen plataformes perquè els creadors de Lleida trobin una via d’escapament i edició i públic, mentre que, de l’altra, aixeca una frontera respecte de la resta de Catalunya que col·loca l’escriptor lleidatà en peu de desigualtat i al mateix temps el taca amb una etiqueta que irremissiblement l’acompanyarà sempre com a autor de segona divisió, o de tercera. Un autor de províncies. Oblidant sovint que per escriure només cal paper i boli, o el teclat d’un ordinador, en qualsevol indret del món. L’únic que uneix els escriptors catalans és la llengua catalana, que en el seu corresponent dialecte es parla també, segons sembla, a Lleida. Continua llegint “Lleida is different”

(Re)privatitzar la Cultura

Juan Cal Sánchez
periodista

_________

El moment fundacional de la cultura lleidatana contemporània va ser la celebració de les Jornades de la Seu Vella de l’any 79 i el pare va ser l’enyorat Jaume Magre, home culte, activista cultural, ànima calmada, que va posar tot l’accent de la seva acció política en el foment de l’educació cultural i en la promoció d’uns premis literaris destinats a un gènere tan minoritari com l’assaig. La intenció de Magre amb aquelles jornades (i ho sé perquè vàrem tenir l’oportunitat de comentar-ho més d’una vegada) era convertir la complicitat dels grups que havien fet cultura sota el franquisme en acció cultural viva en democràcia. Col·lectius com l’Esquella (teatre i cinema), el grup d’artistes que van donar vida a l’Escola de Belles Arts; el Conservatori (amb la Carme Grasa al capdavant), l’Ateneu Popular de Ponent, i altres entitats molt actives en la difusió cultural els anys 60 i 70, com l’Esbart Màrius Torres, l’Orfeó o el Sícoris, van ser els elements al voltant dels quals es va construir el relat cultural de la Lleida postcarrinclona. Continua llegint “(Re)privatitzar la Cultura”

01001000 01000001 01001110 01000100 01001101 01000001 01000100 01000101

Carles Díaz i Perera
periodista

___________

L’autor d’Andratx havia deixat el seu portàtil per arreglar i ja no va tenir temps de recollir-lo. La mort va fer que aquell vell aparell Acer, de formes arrodonides i tosques i d’un gris niquelat pel temps i tecles desgastades pels dits de qui va obtenir el Josep Pla o el Prudenci Bertrana quedés en l’oblit d’una prestatgeria d’un taller informàtic. La família se’n va desentendre i l’ordinador va ser reciclat. Quan m’ho van explicar, ja era massa tard, el disc dur era història i la màquina viatjaria en forma de donació a algun país en vies de desenvolupament. Sempre m’he preguntat si dins d’aquell disc dur, ara ferralla, no hi hauria cap mecanoscrit inèdit o anotacions de l’escriptor mallorquí iniciat en el món de les lletres com a tipògraf. Continua llegint “01001000 01000001 01001110 01000100 01001101 01000001 01000100 01000101”

L’esclat de la lògica

Edgar Allan Poe
Poesia completa (Traducció de Txema Martínez)
Quaderns Crema, 243 p.

______

LORENZO PLANA
Una traducció, magnífica, que ens faltava en català: l’obra poètica completa d’un poeta amb visió de l’enigma, impulsor malaltís de la modernitat

Acceptem l’unamunià “siente el pensamiento, piensa el sentimiento”. Però en el cas d’Edgar A. Poe hi ha una meravellosa parada d’estació en nom de l’Estètica. Si Lord Byron ha quedat per a la posteritat com el romàntic essencial, de qui ens reconforta la seva icona de rostre seré, per la seva banda Poe és l’ànima sofrent i lúcida (Byron ho proclamava: I want a hero) que va voler posar en relleu la fatalitat de l’existència mitjançant la seva radical visió poètica. Malgrat un seguit de decepcions amoroses, estar posseït per una personalitat de medul·la esquiva a causa de l’absència dels seus pares biològics, malgrat, en fi, l’addicció al joc, a les drogues i l’alcohol, tot en ell forma part d’un quadre que vist des de fora ens permet un recés. Fou un perdedor que va sofrir l’inimaginable; però era amo i senyor d’una gran cosmovisió. Continua llegint “L’esclat de la lògica”

Sombras críticas que perduran

José Francisco Ruiz Casanova
Sombras escritas que perduran. Poesía (en lengua) española del siglo XX
Cátedra, 383 pág.

_____-

MARISA TORRES BADIA
Una voz crítica, reflexiva y miscelánea que arroja luz y disipa sombras en el estudio de la poesía del siglo XX

En Sombras escritas que perduran José Francisco Ruiz Casanova reúne un buen puñado de sus trabajos críticos, algunos inéditos –una significativa selección de artículos, prólogos y ponencias fechadas entre 1994 y 2014–, que abrazan cronológicamente desde autores nacidos en los últimos años del siglo XIX hasta las producciones de los poetas más emblemáticos, a juicio del estudioso, de la generación de 1970. El estudio traza, pues, un panorama en el que desfilan diacrónicamente autores destacados por la historiografía crítica como A. Machado, F. García Lorca, L. Cernuda, P. Neruda o J. L. Borges, junto a otros pertenecientes a la segunda mitad del siglo XX: L. Rosales, J. E. Cirlot, A. Crespo, J. Talens, A. Núñez o Sánchez Robayna, que representan –al vuelo crítico de Ruiz Casanova– la continuidad y la ruptura de la lírica española del siglo anterior. Continua llegint “Sombras críticas que perduran”

La història d’aquell que sap totes les llengües

Joan-Lluís Lluís
El navegant
Proa, 350 p.

___

JAUME PONT
A cavall del gènere picaresc i de la novel.la d’aprenentatge, Joan-Lluís Lluís fila una història en defensa de la diversitat lingüística i l’anticolonialisme cultural

Què pot esperar-se d’un noiet fill del Perpinyà del Segon Imperi francés, a qui l’atzar ha otorgat el do meravellós de parlar totes les llengües del món? La resposta sembla òbvia: tan sols un futur bastit per l’admiració i la glòria… Però, paradoxalment, a l’Assiscle Xatot, anomenat amb el temps el Nuvolet, res no li sortirà com estava previst, i ben aviat el món, tan tossut com cruel, li farà obrir el ulls a cops de puny i fuetades del destí. Tot just encetada l’adolescència, a l’escola i al carrer l’Assiscle s’assabenta que les llengües –començant per la seva, el català–, lluny de l’idealisme igualitari derivat d’una pretesa neutralitat filològica, porten marcades en les seves entranyes les relacions socials de jerarquia i domini dels humans: “Així vaig saber que la meva llengua materna no semblava prou noble per entrar a l’escola” i “aviat vaig haver adquirit prou saviesa per ser capaç de classificar l’efecte que produïen”, entre mestres i conciutadans, “les meves quatre primeres llengües. Català: fàstic. Francès: adulació. Caló: menyspreu. Llatí: admiració”. Continua llegint “La història d’aquell que sap totes les llengües”

Amagada rere la pantalla

Blanca Lamolla Seró 

ESTUDIANT 3r D’ESO-ALUMNA EELL

Vaig néixer a Lleida fa catorze anys. El meu dia a dia transcorre entre les parets de l’INS Joan Oró, l’Aula de Teatre de Lleida, l’EELL. Des de ben petita he anat fent passos per anar avançant en una de les meves grans passions, escriure. Els darrers anys m’he adonat que m’agrada escriure sobre les meves vivències del dia a dia o quan viatjo.

______________

La Mònica decideix agafar el jersei rosa; al cap i a la fi, és el que li queda millor. El collar daurat també forma part de tota la col·lecció de coses que està disposada a comprar, igual que les sabates platejades, la camisa de ratlles blaves o el cinturó marró. Durant dues hores camina des d’una punta fins a l’altra del carrer Major, a una velocitat increïble, parant només dos segons a veure els llums de Nadal que encara pengen del cel, entrant a totes les botigues de roba que troba obertes un dissabte a la tarda. Finalment, un cop ja té sis bosses i no sap què fer-ne si compra més coses, es veu disposada a reflexionar si pot gastar els diners en alguna altra cosa. Sap que no, així que decideix comprar l’última cosa, una crep de xocolata de la pastisseria de la plaça Sant Joan, les seves preferides. Continua llegint “Amagada rere la pantalla”