Les víctimes del drac

Els grans reptes de l’edició en català

Joana Soto
Editorial Pagès

_______

La llibreria Catalonia de Barcelona era una supervivent. Havia derrotat Goliat en diverses ocasions i no va ser fins el 2013 que es va veure obligada a tancar les portes. La causa? Una devastadora crisi econòmica va ofegar definitivament l’històric establiment, que havia superat, fins i tot, una guerra civil, un incendi i un conflicte immobiliari. La imatge és poderosa, però encara ho resulta més si tenim en compte que al seu lloc s’hi va construir un McDonald’s. De vendre llibres a expedir fast food. D’aliment de l’ànima a… bé, deixem-ho en aliment.
El cas de la llibreria Catalonia no és anecdòtic i ens pot servir per analitzar les tendències d’un sector, el de la indústria editorial, que ha sortit força malparat de la crisi econòmica. Al món del llibre, la recessió va arribar tard, però la trompada va ser aclaparadora. L’any 2014, el president del Gremi d’Editors de Catalunya, Daniel Fernández, parlava d’una caiguda acumulada del 40% en tan sols 5 anys. Aquesta xifra és demolidora: entre el 2009 i el 2014, la crisi hauria devorat gairebé la meitat dels ingressos del sector del llibre. Continua llegint “Els grans reptes de l’edició en català”

Editar amb vistes al Cadí

Marcel·lí Pascual Pascual
Edicions Salòria

_______________

Benvinguts a l’any 2017! Al món passen moltes coses i de vegades no en som prou conscients. La magnitud del procés de canvi tecnològic que es viu ens fa difícil entendre tot el que passa al nostre entorn. Per als editors el repte és constant i un dels primers elements que hem de tenir en compte és la globalització i la transformació tecnològica que, evidentment, afecta de ple el món del llibre, igual que afecta el món de la música, el món de la televisió o el món de l’agricultura.
Estem aquí i ara, ens agradi més o menys. En aquest context, editar al Pirineu fa uns anys tenia un sentit i avui aquest sentit ha canviat. Es pot editar des de la Seu d’Urgell igual que es pot fer des de Torrelameu o des de Barcelona. Quina diferència hi ha? En teoria, avui, poca. Es pot fer de tot a tot arreu. A la pràctica, però, el fet d’editar en un lloc o en un altre ajuda a establir uns lligams amb el territori i aquí és on el fet d’editar al Pirineu té condicionants que podem analitzar. Continua llegint “Editar amb vistes al Cadí”

Vistes i visibilitats: el món literari lleidatà mirat des de Barcelona

Jordi Rourera
editor de la Magrana i RBA

_________

I vet aquí que et trobes ficat en el típic article camp de mines: com es veu el panorama literari lleidatà des de fora. Amb el detall que, com que ets de Lleida, n’hauries de saber alguna cosa més del que es pressuposa a l’editor barceloní comú, proverbialment girat d’esquena amb la mirada fita a l’Empordà. I és un camp de mines, perquè, malgrat tot, estàs abocat a la imprecisió, a la dada inútil, a la referència injusta. És que la llibreria tal (bum), que si aquella autora (bum), perquè en aquella crítica de (patapum xim pum).
Potser la qüestió no és tan senzilla com sembla. ¿Ja té sentit parlar d’un panorama literari diferenciat, en l’època de les xarxes socials i la immediatesa i on fins i tot la Renfe, si de l’AVE es tracta, permet arribar a l’hora? La diferència sempre ve de l’aïllament. A Mallorca, per exemple, aquest aïllament (literal) ha generat temes recurrents, relacions, mestratges i herències literàries. A l’altre extrem, Girona (i comarques) té continuïtat amb Barcelona: per proximitat, pels temes, per les xarxes dels autors i per la relació amb les llibreries. Lleida es troba en una estranya posició intermèdia: prou lluny per ser diferent, però no tant generar una personalitat tan marcada com la illenca. Continua llegint “Vistes i visibilitats: el món literari lleidatà mirat des de Barcelona”

La esperanza de domar el misterio

Balthus
Memorias
DEBOLSILLO Contemporánea, 252 p.

______________

LORENZO PLANA
Lúcidas, precisas y hondas memorias de uno de los mejores pintores del siglo XX
Balthus, el pintor que quiso encarnar la verdad, era en realidad el conde Balthazar Klossowski de Rola y nació en 1908 en el seno de una familia cultivada de origen polaco. De vocación precoz, contó con la cercanía de Rainer Maria Rilke y de Bonnard, quienes ejercieron en él una gran influencia, además de otorgarle una especie de sello de autenticidad. De joven, Balthus fue un gran rebelde, amigo de Antonin Artaud y de la soledad. Continua llegint “La esperanza de domar el misterio”

Somiar més gran

Lolita Bosch,
La ràbia
Amsterdam Editorial, 170 pàg.

______________

MARISA TORRES BADIA
Una novel·la testimonial que parla en primera persona de l’assetjament escolar
Heus aquí un relat íntim, autobiogràfic, que des del dolor i la ràbia ens apropa al reflex d’un maltractament cruel i despietat viscut per l’autora i tants joves anònims en la seva adolescència. La paraula clau és bullying. Lolita Bosch (Barcelona, 1970) coneix prou aquesta paraula, aquest estigma, després d’haver-lo patit en carn pròpia i amb conseqüències devastadores: “Jo sí que vaig voler matar-me –llegim–. Als setze anys, una tarda que ja no podia més i vaig tenir la sensació de ser de ferro i pesar massa, em vaig prendre una capsa sencera de pastilles. Va ser com si al món no hi hagués cap espai que encaixés amb mi i jo ho hagués constatat sense cap mena de dubte.” Continua llegint “Somiar més gran”

Teories del no

Eduard Sanahuja
Teories del no (premi de poesia Jocs Florals 2016)
Edicions de 1984, 70 pàg.

_________

JAUME PONT
El darrer llibre d’Eduard Sanahuja confirma l’esplèndida realitat d’una de les veus més autèntiques i personals de la poesia catalana actual
Dos motius essencials mouen la mirada poètica de Teories del no: el de la poesia d’abast moral i el de la lírica amorosa. En això Sanahuja se’ns mostra fidel als principis que han bastit la seva trajectòria des d’El gos del galiot (1981) i Mirador (1983), tot passant per Doble joc (1988, premi López Picó), En defensa pròpia (1994) i els tres títols que per a mi conformen la seva trilogia mestra: Compàs d’espera (2006, premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot), El llançador d’espases (2013, premi Maria-Mercè Marçal) i ara Teories del no, el seu darrer llibre, guardonat amb els Jocs Florals de Barcelona de 2016. Continua llegint “Teories del no”

Corona de margarides

L’Estela portava una d’aquelles faldilles que s’havien posat de moda en els darrers temps. De tul i llarga fins a sota del genoll, sense amagar uns turmells fins i blancs, traslluïa la seva esveltesa. Al cap, duia la corona de margarides que jo li havia fet uns dies enrere. Començaven a marcir-se i, tanmateix, li quedaven tan bé, les margarides! Semblaven uns segons flocs dels seus cabells. La brusa li voleiava, sortint de forma rebel de la cintura, i el blanc de la seda es confonia amb el blanc dels núvols, que prenien protagonisme en el cel. L’Estela semblava ben bé una de sola amb el cel i les margarides. Oh, que maca és l’Estela! Maca com n’hi ha poques: maca de la manera més simple, natural, impossible i màgica. Portava els cabells rinxolats a mig coll, deixant que aquest semblés de cigne, i els rulls se li entortolligaven. Els ulls no se li acabaven mai dins del pavelló format per les seves pestanyes, negres com la nit i llargues com les ombres. El nas, de tan fi que era, pareixia desdibuixar-se de perfil… Els seus llavis, molsuts, donaven ganes de ser besats ni tan sols fos per veure si tenien el gust que prometien. L’Estela era un àngel sense ales, una reina sense corona, una deessa sense temple… Continua llegint “Corona de margarides”