El futur de l’audiovisual català

Santi Lapeira

President del Col·legi de Directors i Directores de Cinema de Catalunya | Director del Centre Experimental de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals de Catalunya, amb seu a Lleida.

___________________

El sector audiovisual en conjunt, en els darrers anys, ha sofert canvis estructurals i de consum. Han aflorat nous models de producció i de negoci que l’han fet més gran i més divers, però també amb una forta concentració de la seva cadena de valor. Internet ha estat el gran catalitzador d’aquest canvi, que ha vist com la transformació de la indústria del cinema i el desplegament de la televisió de pagament apuntaven cap a nous models de difusió dels continguts i cap a una nova relació amb el públic, en el marc d’un mercat global i altament competitiu on conviuen els continguts produïts per professionals i pels internautes. La televisió es consumeix ara, en directe i en diferit, a la carta, utilitzant diferents plataformes i especialment a través de les ofertes de televisió de pagament, un servei que ha experimentat un fort creixement de subscriptors a totes les llars d’Europa. Continua llegint “El futur de l’audiovisual català”

Lleida reivindica el seu lloc al mapa audiovisual

LAURA BERGÉS I MIQUEL PUEYO
PROFESSORS DEL GRAU DE PERIODISME I COMUNICACIÓ AUDIOVISUALS DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA

Darrerament hem tingut accés a dos documents –el Butlletí d’informació sobre l’audiovisual a Catalunya i el Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya– editats pel Consell de l’Audiovisual. El segon, en particular, és un treball transcendental que ha estat elaborat amb la col·laboració del Govern i del sector, per encàrrec del Parlament, i proposa un pla estratègic per al desenvolupament equilibrat del sistema català de comunicació en un entorn de convergència digital. Continua llegint “Lleida reivindica el seu lloc al mapa audiovisual”

Quan ja no ens representen

NÚRIA CAMPABADAL
Muntadora i realitzadora audiovisual

_________________

Després d’anys confinat a les graelles televisives amb formats fonamentalment periodístics, el cinema documental ha experimentat un ressorgiment en les dues darreres dècades. Avui dia, ja no és estrany veure’n al cinema; existeix un circuit de festivals, màsters i estudis sobre el tema, així com hi ha cineastes que el consideren un bon format per desenvolupar la seva obra amb el mateix prestigi i la mateixa riquesa formal que la ficció. Diversos factors hi han contribuït: l’abaratiment de costos que ha suposat la revolució digital, l’èxit d’algunes obres i/o autors, l’aparició d’ajudes europees, etc. Malauradament, tot això no va sempre acompanyat dels recursos necessaris per assegurar-ne la sostenibilitat: hi ha manca de finançament –tant públic com privat– i les finestres de distribució segueixen sent minoritàries. I encara més en un context de crisi com el que vivim. I és precisament a la crisi on anem a parar. El cinema documental té una relació directa amb la realitat, sigui present o històrica, ja que és la matèria amb la qual es construeix. I fins i tot pot arribar-hi a incidir. Un documental pot apropar-nos a realitats desconegudes, recuperar la memòria històrica, desvelar injustícies i, en el cas que aconsegueixi ressò, encetar debats públics. A l’Estat espanyol, immers en una crisi des de fa gairebé deu anys sense que realment s’albirin horitzons de sortida, també hi ha hagut un ressorgiment del documental amb més voluntat política. El gènere ha crescut a redós d’una societat que s’ha polititzat, sobretot a partir del 15-M, i és en aquest context social que el cinema documental s’ha desenvolupat més intensament.
Continua llegint “Quan ja no ens representen”

Hollywood es nuestro

JUAN FERRER
Crític de cinema

La creación judía de la industria cinematográfica

«¡Yo no tengo úlceras, las provoco!»
Harry Cohn, fundador de Columbia Pictures

_________________

Existe un libro riguroso y mítico para entender el cine como industria, como un extraordinario negocio que ha movido –y sigue moviendo– miles de millones de dólares. Su título, Un imperio propio (Cómo los judíos inventaron Hollywood), escrito por un gran estudioso y crítico americano Neal Gabler. En sus casi setecientas páginas, nos habla de los creadores de los grandes estudios, de personajes que parecen sacados de una película, esos hombres de pasado humilde que llegaron a América con maletas de cartón y pantalones zurcidos a mediados del siglo xix unos y a principios del xx otros. Eran hijos de sastres, modestos tenderos, campesinos, estibadores de puerto, obreros de fábrica de una vieja Europa que tenía hambre, en permanente crisis y que en los umbrales de una nueva centuria se descarnaba en una gran guerra. Llegaron de Alemania, de Ucrania, de Polonia, de Hungría, y sus apellidos los delataban al instante: eran todos ellos judíos, una enorme comunidad que se fue aposentando en la tierra prometida y fue ocupando la periferia de las grandes ciudades o los viejos edificios donde se apiñaban las familias en barrios como Williamsburg, en Brooklyn, Nueva York, o conforme iban prosperando, en la zona de Lakeview East, Chicago; en el West End que poblaron judíos rusos en Boston, o en el South Robertson de Los Ángeles. Muchos de los hijos de estos emigrantes no fueron a la universidad, sino que aprendieron a salir adelante en los callejones y se convirtieron en avispados ciudadanos de segunda firmemente decididos a ser de primera –más aún, productos del sueño americano. Y vieron un negocio floreciente: el cine. Varios de estos aspirantes a vivaces empresarios comenzaron ofreciendo vodeviles, espectáculos populares donde lograron sus primeros ingresos. Muchos provenían de una tradición de comerciantes, y sus enseñanzas de barrio los convertían en verdaderos depredadores, porque tenían ambición y la seguridad de que no volverían atrás, pues era algo que ya habían vivido y padecido. Continua llegint “Hollywood es nuestro”

Construir un dique para que perdure el amor

Mathias Enard
Brúixola
Empúries, 431 p.

_______________

Esta novela muestra con maestría el verdadero puente entre Occidente y Oriente

Mathias Enard (Niort, 1972) ha ganado el prestigioso Goncourt con este tapiz trabajado y lleno de fascinantes oscuras luces. A través de una delicadeza y una erudición exquisitas, mediante un timbre quedo e hipnótico, se nos narra aquí la historia de un amor imposible. Cae la noche sobre Viena y sobre el apartamento desordenado de Franz Ritter, musicólogo empedernido y entrañable enamorado de Sarah, una chica estudiosa de las «locuras orientales», increíblemente inteligente y hermosa. Ambos han compartido la devoción por la leyenda de Oriente, han viajado por Estambul, Damasco, Palmira, Teherán… Franz sabe que los médicos pueden darle en breve una mala noticia, y esta madrugada resulta dolorosa; trata de endulzarla con los recuerdos, si bien estos atesoran alguna espina. Continua llegint “Construir un dique para que perdure el amor”

Un viatge epifànic cap a l’interior de l’ànima

Eduard Roure
La nit de les oques
Edicions Viena, 137 pàg.

________________

MARISA TORRES BADIA

Una novel.la entre el nihilisme i el poder redemptor de l’amor
Heus aquí una història feta amb retalls de vivències i escrita amb una prosa precisa i alhora suggerent. El seu autor: el lleidatà Eduard Roure (1973), professor i articulista en diferents diaris i revistes, entre ells el diari Segre, amb un bagatge narratiu curt però intens —Les altes balconades, Lligall trobat a La Cabana, L’última badia— que li ha valgut el reconeixement del premi de narrativa Les Talúries (1999), el Narrativa Lleida al millor projecte de novel.la (2006) i, recentment, els premis Ciutat de Badalona i Països Catalans Solstici d’Estiu (2016) per La nit de les oques. Una bona carta de presentació per a endinsar-nos en una novel.la plena de subtilesa i ironia on, a l’empar d’un conflicte sentimental de caire neoromàntic, descobrim els laberints de l’ànima d’un jove d’esperit nihilista que en ens duu a evocar, en algun moment i salvant les distàncies, el Werther de Goethe. Continua llegint “Un viatge epifànic cap a l’interior de l’ànima”

El realisme màgic d’Ángel Crespo

Ángel Crespo
La voluntad de perdurar (Poemas 1949-1964)
Ed. de Jordi Doce
Fundación Ortega Muñoz / «Voces sin Tiempo», 114 p.

_____________

JAUME PONT
Una antologia essencial i necessària de la poesia d’Ángel Crespo
D’essencial i necessària hem de qualificar la més recent mostra antològica de la poesia d’Ángel Crespo (Ciudad Real, 1926–Barcelona, 1995), La voluntad de perdurar, deguda al treball del poeta, traductor i crític Jordi Doce, autor, d’altra banda, d’un pròleg exemplar. Continua llegint “El realisme màgic d’Ángel Crespo”

Dura vint-i-tres segons

JAUME BARRULL

Els mossos han tingut la delicadesa de deixar-la passar a una sala allunyada de les càmeres, no hi ha finestres al carrer ni un carregador per al mòbil. Mira el vídeo una altra vegada i la pregunta, recurrent i suada, no se la pot treure del cap. Què he fet malament? Se sent mediocre, esfondrada, diluïda en una massa de mares sense més ambicions que fer rentadores de colors foscos i fregir croquetes de pollastre. I avergonyida per pensar això, també. Un maniquí de malucs amples i cames enlletgides per varius violàcies, cares llargues fent cua a qualsevol caixa del Mercadona, un dissabte a la tarda, entre carros plens de llet desnatada i patates fregides sabor barbacoa, nens que mengen iogurts amb els dits, conills espellats d’ulls desorbitats envasats en bosses de plàstic i paper higiènic suau de dues capes. Una mare que sense voler, d’amagat, si li sobren deu minuts, entra al Zara i mira camises que només cauen amb gràcia abans de la primera rentada. Ho sap i se l’emprova i la compra i la penja a l’armari d’amagat, com si encara hi hagués el Bernat. Són els seus diners, el despertador sona a les sis del matí des de fa més vint anys i en fa dotze que tira endavant ella sola amb el Miquel. Se’ls pot gastar com li doni la gana, per què busca raons? La culpa, aquella tènia que de petita li feien menjar a casa dissimulada amb sopes de ceba i les monges de l’escola, ja no en queda cap de viva, alimentaven amb amenaces, alguna bufetada i falses esperances. Continua llegint “Dura vint-i-tres segons”