Maig del 68 en el meu record

Àngels Santa
Catedràtica de Filologia Francesa de la Universitat de Lleida

50 anys ja de la revolta del Maig del 68, un mite per a tota la gent de la meva generació. Ser un infant de maig ens va marcar durant molt de temps i penso que ho continua fent. Moltes vegades, en els meus comportaments d’adult, anys després, he continuat sentint aquesta influència, difosa, dolça i tendra, que dominava la meva manera de veure la vida i de jutjar les maneres d’actuar.
Vaig començar els meus estudis universitaris a Barcelona l’octubre del 1967. Pocs mesos després esclataria la revolta de Maig a París, provocada en part pels esdeveniments de la guerra del Vietnam i per l’ofegament d’una societat burgesa incapaç d’oferir als estudiants una anhelada reforma. Tanmateix, al nostre país hi havia hagut també alguns signes que avançaven aquesta revolta. El març del 1966, el convent dels caputxins de Sarrià havia acollit la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Alguns dels meus professors, com en Gabriel Oliver, hi havien participat i això els aureolava d’un caràcter mític. Continua llegint “Maig del 68 en el meu record”

Prohibit prohibir

Enguany es commemora el 50 aniversari de l’anomenat Maig francès o Maig del 68, el de la revolució que podia haver estat però el pas dels anys ha palesat que, probablement, mai va ser. O sí? Ara bé, mentre va durar, la mítica revolta parisenca que ha inspirat la lluita estudiantil de diverses generacions va ser tan intensa com el foc. Es van qüestionar les estructures de poder amb els estudiants al capdavant, seguits pels obrers, i Jean-Paul Sartre com a intel·lectual de capçalera (mítica és la seva imatge a l’amfiteatre de la Sorbona) tot i no ser-ne l’inspirador directe. Continua llegint “Prohibit prohibir”

Maig del 68: el primer fenomen global

Ramon Morell
Economista

Fa cinquanta anys d’aquell Maig del 68 francès. I no només francès: a Europa, tant a Alemanya com a Itàlia, hi va haver també moltes protestes i aldarulls. Els orígens i els principals focus de protesta portaven el segell estudiantil, per això l’assassinat a Alemanya per trets de la policia en una manifestació el juny del 1967 d’un estudiant, Benno Ohnesorg, i l’atemptat contra el també estudiant Rudi Dutschke l’abril del 1968, van ser suficients motius com per organitzar-se i passar a l’acció.
Va tenir aliats el moviment estudiantil? Molts intel·lectuals francesos d’esquerra (Jean-Paul Sartre, Gilles Deleuze, Michel Foucault, Alain Touraine i Simone de Beauvoir, entre d’altres) es van posar al costat dels estudiants. Més enllà de França no va ser del tot així, i alguns intel·lectuals van mostrar la seva oposició al moviment. A Alemanya, per exemple, el filòsof Adorno i a Itàlia un autèntic revolucionari en el món del cinema com Pier Paolo Pasolini hi van mostrar la seva total disconformitat. Pel que fa a partits i sindicats, només des de l’esquerra el partit comunista francès va recolzar el moviment, i encara que sindicats i moviments d’obrers van mostrar-hi suport, les vagues generals que es van arribar a convocar en mig de les protestes no van tenir un seguiment prou fort, i fins i tot es va arribar a parlar, si no de fracàs, sí de desil·lusió. Continua llegint “Maig del 68: el primer fenomen global”

El llegat del 68

Ramon Usall
sociòleg

A finals de 2017, el prestigiós diccionari de la britànica Universitat d’Oxford elegia youthquake, que es traduiria més o menys per “terratrèmol del jovent”, com a paraula de l’any. Aquest mot, definit com “un important canvi cultural, polític o social derivat de l’acció o de la influència dels joves”, no era pas un neologisme de creació recent sinó que ja havia aparegut en un editorial de la versió nord-americana de la revista Vogue en un ja llunyà 1965. Segurament, poques paraules poden definir millor que aquesta allò que realment va suposar la revolta estudiantil de l’any 1968. Aquella rebel·lió que va fer trontollar el món va ser en realitat un youthquake del qual es va derivar un important canvi cultural que ha contribuït de manera indispensable a configurar les societats contemporànies tal com les coneixem avui dia. Continua llegint “El llegat del 68”

Tom Wolfe i la no-revolució

Tom Wolfe
La hoguera de las vanidades
Círculo de Lectores, Anagrama, 1988, 795 pàgs.

__________________

Txema Martínez
En la mort del pare del Nou Periodisme, autor d’una obra immensa

Ha mort Tom Wolfe, l’encunyador del terme nou periodisme i un dels seus estendards més visibles. I la primera cosa que em ve a la ment, al saber la notícia, són les sobrecobertes que embolcallaven la seva foguera de les vanitats de la meva adolescència, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, amb un fons de colors rosa, blau i verd llampant d’una Nova York que ja no existeix. Aquella va ser una novel·la que va fascinar un món –i que va originar per desgràcia una oblidable pel·lícula–, tota una generació de lectors, un llibre que obria la ment a noves estratègies literàries però també morals i sentimentals, una prosa fluida i sense complexos, que alhora es bastia, sense que es notés, d’una calculadíssima reflexió prèvia sobre la societat i els valors que volia retratar i els modes en què podia reflectir-se a partir dels decàlegs tradicionals, ara sotmesos a un nou microscopi. Després vaig descobrir llibres seus anteriors, com el prodigiós recull d’articles dels lustres anteriors titulat Les dècades púrpura, aquest color usat no només literalment, en paraules de l’autor, sinó també per representar aquell afany per significar-se i desempallegar-se de tantes coses a la recerca, diguem-ne, d’un alliberament. Que, en efecte, va arribar, però no en la forma en què les revolucions, sobretot les intel·lectuals, com les del Maig del 68 o els moviments hippies i desarrelats beats nord-americans, pretenien, o feien que pretenien, sinó en aquesta autèntica proclamació del jo inserit dins de la societat que ha significat, al capdavall, la postmodernitat. És com la festa a casa de Leonard Bernstein descrita per Wolfe en què es recaptava diners per als Panteres Negres, que al final de la vetllada van proclamar “als presents que la seva revolució acabaria amb la possibilitat de cases de setze habitacions com aquella en la qual estaven”. Una reflexió que l’“esquerra exquisida” d’avui podria aplicar-se en forma de xalet als afores. Continua llegint “Tom Wolfe i la no-revolució”

Contra el dolor

Enric Boluda-M Hût
Nit americana
Pròleg de Xavier Macià
Pagès Editors, 103 pàgs.

________________

LORENZO PLANA
Intenso poemario donde la indagación en la forma amansa el daño de un desamor

Enric Boluda-M Hût (Granollers, 1978), de algún modo es, y no es, el Enric Boluda Martínez que podemos conocer personalmente. Nos encontramos pues ante un heterónimo, y este dato resulta revelador: obviamente existe una voluntad de esconderse en una identidad indirecta, hecho que se palpa y siente a lo largo de todo este libro de poemas. La expresión “nit americana”, precisamente, hace referencia a esa técnica cinematográfica que consiste en filmar escenas nocturnas durante el día, obteniendo ese simulacro que implica la noche por el día, pero también, aquí, el olvido en lugar del recuerdo, el silencio por la palabra, la soledad por la compañía, la tempestad por la calma, la angustia por la serenidad, el pasado por el presente, el caos por la forma… De todo esto nos habla el magnífico y esclarecedor prólogo de Xavier Macià, texto que hace especial hincapié en cómo, según la sentencia de Carles Riba, “la poesía és joc, però també foc”. Macià hace un pormenorizado estudio del aspecto puramente formal de todos estos sonetos, sus rimas interiores, la disposición de los versos en las estrofas, al tiempo que nos avisa de que hay que ir descifrando poco a poco los trucos que nos ofrece Boluda. Como si el núcleo temático de este poemario tan duro necesitara de algún tipo de muleta, de algún tipo de defensa, seguro que es el distanciamiento que ofrecen estos sonetos blancos, esa plasmación clara y luminosa, ese “cálculo de estructuras” que reinventa la modalidad, lo que consigue hacer vibrar en el libro la fisonomía de una personalidad en cierto modo rigurosa, y con ello también paradójica. Continua llegint “Contra el dolor”

Confessions sota els llençols

Kent Haruf
Nosaltres en la nit
(Traducció d’Anna Turró)
Angle Editorial, 151 pàgs.

_____________

MARISA TORRES BADIA
Un relat captivador d’ombres i silencis recreat en la tardor de la vida

Un cop més, sense caure mai en el parany postís de la sentimentalitat, l’escriptor Kent Haruf (1943-2014) ens transporta a un univers a mig camí entre la melangia i la tendresa. Aquesta és una divisa marca de la casa. Nosaltres en la nit –novel·la adaptada al cinema per Neftlix en una pel·lícula dirigida per Ritesh Batra, amb Jane Fonda i Robert Redford com a parella protagonista– igual que les altres cinc novel·les de l’escriptor americà, proposa una història fruit d’una ferida universal: l’esvoranc de la solitud en arribar la vellesa. La lectura ens endinsa així en una història teixida per uns personatges perfilats de forma exquisida. El lector, seduït irremissiblement, sent bategar un món versemblant travessat per la tragèdia personal o les dificultats de la pròpia vida. Malgrat això, els protagonistes no fan mai cap pas enrere, ans al contrari: tot es converteix en un cant i una mirada cap endavant, en una mena de rapsòdia en prosa situada a Holt, un poble fictici inspirat en Yuma (Colorado), una de les ciutats de residència del nostre autor. Continua llegint “Confessions sota els llençols”

L’espurna de la insurrecció

Jaume Barrull Castellví
narrador

Llicenciat en Sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari SEGRE

_________________

Està una mica nerviós, portava moltes nits escrivint anotacions a la llibreta, omplint el cendrer de burilles, rellegint assajos de Javier Serrano Planes, escoltant les notícies per la ràdio, repassant les actes dels comitès territorials dels darrers tres anys, bevent cafè i cafè amb conyac, retallant paràgrafs, dormint vestit al llit i despullat al sofà, anotant a les vores i els peus dels esborranys, estripant versions provisionals i definitives, emprovant-se diferents combinacions de roba i assajant el moviment de les mans davant del mirall del rebedor de casa per a la intervenció que ha de fer. Ara. Els diferents corrents ideològics i estratègics havien confluït, forçats pels esdeveniments dels últims mesos arreu del país, en dos grans columnes que es mesuren les forces al sisè congrés nacional del partit. Les setmanes prèvies corrien rumors de ruptura, d’infidelitats, d’ultimàtums forçats per la impaciència i certes dosis d’animadversió personal. Canvien les etiquetes, es repeteixen els mateixos debats: il·luminats contra il·lusos, estalinistes contra trostkistes, els de la revolució permanent contra els de la ruptura revolucionària, els partidaris de la violència popular contra els defensors de la desobediència pacifista, futbolistes contra ciclistes, els de l’extrema esquerra contra els de l’esquerra radical. Continua llegint “L’espurna de la insurrecció”