Contradiccions?

Quan Darwin va substituir la creació divina com a relat original, de seguida hi ha qui es va preguntar si es podia creure en Déu i en la ciència al mateix temps.

El dubte reviu quan volem confrontar la vida privada dels autors amb la seua obra pública. Sofia Tolstaia, dona de l’autor d’Anna Karenina, va deixar testimoni al seu diari personal del menyspreu al qual la tenia sotmesa el seu marit i es preguntava com podia ser que el mateix home que trasllada als seus llibres totes les subtileses de l’ànima humana fos tant inepte en les relacions personals. Tolstoi va morir fa cent anys i la solidaritat dels lectors amb Sofia s’han diluït en el temps, ¿algú s’ha negat a llegir Guerra i Pau com a acte de repulsa contra la violència de gènere del seu autor? Què passaria avui en dia si es descobrís que un Nobel de literatura pega a la seua dona? Els actors i directors assenyalats per la campanya #Metoo contra els assetjaments sexuals al món de cinema s’han convertit en uns empestats. No els conviden als actes públics, les companyies han cancel·lat els contractes i fins i tot Ridley Scott va tornar a gravar totes les escenes d’All the money in the world amb un altre actor per esborrar Kevin Spacey de la nòmina del film. Els amants i entesos en qualsevol art sempre fan èmfasi en el context de cada obra per donar-li la dimensió que li pertoca: saber qui l’ha fet, quan, com i per què els dota d’una major perspectiva i d’eines per viure-la i estimar-la amb més sinceritat. El problema és quan l’autor i la seua realitat no hi ha manera que ens encaixi amb tot allò que ens transmeten les seues obres: senzillament ens sembla contradictori que un capdesuro sigui un creador tan sensible. Una realitat que incomoda alguns lectors i espectadors perquè es pregunten si llegir-lo, comprar-lo, escoltar-lo o gaudir-lo els fa còmplice de les seues barbaritats. A Mario Benedetti se li atribueix una sentència que potser ens marca el camí per alleugerir les pròpies contradiccions: “A Vargas Llosa se l’ha de llegir però no se l’ha d’escoltar”.

El periodista barceloní David Jiménez escrivia a Jot Down que el desengany dels lectors quan descobreixen que els seus autors preferits són uns carallots impresentables –ell fa servir l’adjectiu gilipollas– és culpa seua perquè “s’entesten a identificar-los amb els més virtuosos dels seus personatges”.

El difícil art de ser humà

Josep Grau
periodista
Redactor en cap del diari SEGRE i crític musical

__________________

Amb els artistes que estimes és millor no tenir el disgust de conèixer-los. Són decebedorament normals. Si ens emocionen és perquè ens conten la nostra vida, no la seva, i perquè això passi han de ser com tu i com jo. A vegades són bandarres. A mi em va interessar entre zero i zero que Carles Santos cremés pianos de cua a Agramunt. I entre zero i menys u que provoqués un escàndol a partir d’una exposició que barrejava sexe i religió a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Sobre aquests fets, de fa onze anys, tinc entès que se li va proposar treure algunes imatges i Santos va dir que hi estava d’acord. Minuts després enviava notes de premsa a totes les redaccions denunciant censura. Misèries de provocador professional. Aquest Santos no m’interessa. I en canvi, la seva Pantera Imperial és l’espectacle més important que he vist en tota la meva vida, i crec que ho seguirà sent el dia que em mori.  Continua llegint “El difícil art de ser humà”

Virtuts públiques, vicis privats (o a l’inrevés)

Ferran Sáez Mateu
filòsof i escriptor

______________

Una altra pregunta: i quan passa a l’inrevés? És a dir, ¿com cal tractar la qüestió d’aquelles persones que van actuar rectament –fins i tot exemplarment– en la seva vida privada i, en canvi, foren veritables monstres en la seva vida pública? ¿Són situacions simètriques? Perquè, si ho són, la cosa llavors es complica moltíssim. Fins i tot, esdevé insuportablement incòmoda. És a dir: si ataquem una persona pública perquè ha fet coses reprovables en la seva vida privada, ¿cal que tinguem la mateixa actitud cap a aquells que van portar una vida privada exemplar però es van equivocar greument fora d’aquell àmbit? Els pollets que avui picotegen el pinso de la correcció política no en volen ni sentir a parlar, d’aquestes matisacions. No hi ha res més plàcid –i fàcil– que seguir el corrent. Continua llegint “Virtuts públiques, vicis privats (o a l’inrevés)”

Hem de deixar de llegir Javier Marías?

M. Àngels Cabré
escriptora i crítica literària

______________

Ens agrada llegir perquè ens proporciona plaer, és pur onanisme. La literatura és una fàbrica incessant d’emocions, que van de la més rotunda alegria a la més profunda tristor, passant pel disgust, la por, el neguit, l’entusiasme, l’empatia, el riure, la satisfacció… És una festa que ens permet sortir de nosaltres mateixos per endinsar-nos en territoris ignots. Per gaudir de la literatura, doncs, hem de tenir ganes d’obrir-nos, d’abandonar-nos en braços de l’alteritat. És una tasca valenta, aquesta de la lectura, i no està feta per a ments porugues. És per això que no tothom llegeix; hi ha qui s’estima més deixar passar els dies sense que al seu cap hi entri res més que el previsible. Continua llegint “Hem de deixar de llegir Javier Marías?”

Els escriptors i el dimoni de la creació

Xavier Macià
filòleg, escriptor i professor de la UdL

_________________

No tenim ales, però tenim sempre prou força per caure
Paul Claudel

Mário de Sá-Carneiro (Lisboa, 1890-1916) fou sense cap mena de dubte un dels més grans exponents, juntament amb el seu gran amic Fernando Pessoa, de l’entrada de la idea de modernitat en la tradició literària lusa i, doncs, inqüestionable(s) i radical(s) renovador(s) del conjunt de la literatura (i per extensió de la cultura) portuguesa. Sá-Carneiro va morir a la tendra edat de vint-i-sis anys, no pas d’accident o malaltia, sinó per dejecció personal, profundament decebut per la terrible i insalvable distància que hi ha (si més no és així com ell ho “sentia”) entre la realitat i el desig, entre la vida real, tosca, bruta i laberíntica (amb la I Guerra Mundial com a teló de fons), i la que ell imaginava en el seu somnieig de poeta. Mário es va suïcidar el 26 d’abril de 1916, a París, la ciutat per excel·lència, llavors més que mai, de l’art i de les més agosarades experimentacions i rêveries. Es va suïcidar a la seva modesta habitació de l’Hôtel de Nice, completament sol i buida l’ànima d’esperança (també la butxaca), una buidor abrasadora que ell, absurdament i temerària, va voler omplir amb la ingesta corrosiva de cinc flascons d’arseniat d’estricnina. I és així que tots i cadascun dels seus somnis i projectes es van fondre irremissiblement enmig d’un dolor físic esgarrifós i letal. Continua llegint “Els escriptors i el dimoni de la creació”

La paradoja de la sencillez

Josep Maria Nogueras
Avanzar
La isla de Siltolá, 62 p.

LORENZO PLANA
Un poemario que triunfa desde cierta valentía tan convencional como heterodoxa

Por ser un libro tiernamente diferente, logra conquistarnos. Josep Maria Nogueras (Alguaire, Lleida, 1969) ha publicado varios poemarios, compaginando las lenguas catalana y castellana, y asimismo ha destacado en la disciplina de la fotografía. Precisamente como fotografías rápidas se nos antojan los poemas de este último libro, Avanzar. Rápidas en el sentido de que asemejan instantes, estallidos de una sesgada lucidez que no es del todo lo que parece. Cierta elegancia y cierta raigambre infantil… Continua llegint “La paradoja de la sencillez”

Coses de la vida

Julià Guillamon
El sifon de can Sitra
Comanegra, 294 p.

JAUME PONT
Un escriptor i periodista de raça en estat pur

El sifon de can Sitra recull els articles que cada dijous, de 2007 ençà, Julià Guillamon (1962) ha anat publicant a les pàgines de La Vanguardia. Qui ha seguit la trajectòria periodística i literària del nostre autor, sap que s’ha mogut sempre amb extremada coherència. La publicació dels relats de La fàbrica de fred (1991) o els recentíssims d’El barri de la Plata (2017), radiografia aquests darrers de la seva infància al barri del Poblenou, parlen per si mateixos. Com ho fan l’extraordinari assaig La ciutat interrompuda. De la contracultura a la Barcelona postolímpica (2001) o la novel·la La Moràvia (2011). L’obra de Guillamon (relats, novel·la, assaig, periodisme, organització cultural…) apunta sempre a un ideari que dóna sentit al seu pensament crític: la constatació demolidora de la fi del discurs de les utopies i l’era industrial. Continua llegint “Coses de la vida”

[ No n’estiguis tan segur ]

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en Sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari SEGRE

__________________________

[Ets un fill de puta ]

[ Diumenge vaig a dinar amb ma mare, ja li donaré records de part teua ]

[ “Dos joves que havien acompanyat –era evident que a contracor– una senyora gran que devia ser la seua àvia, en sortir del teatre van exclamar que els havien robat dues hores de la seua vida i van tractar l’obra d’insaborosa i desconcertant” ]

[ … ]

Continua llegint “[ No n’estiguis tan segur ]”