La brutícia

Sebastià Alzamora
La netedat
Proa, 2018, 90 pàg. Dibuixos de Julio César Pérez

TXEMA MARTÍNEZ
El darrer llibre d’Alzamora és un poderós clam a la reconstrucció sentimental a partir de la devastació

_____________

La netedat és el títol del darrer llibre de poemes de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) i, com habitua, la frase que el conté i el resumeix funciona en realitat a tall d’ironia, com en sentit invers, i aquesta netedat bé podria la brutícia, o la neteja entesa com un procés d’esterilització que gradualment arriba implacable i s’escampa pertot fins que fa surar aquella brossa a poc a poc acumulada en el fons d’una quotidianitat ara perplexa, d’un horitzó que ve fins a tu, fins a l’autor o el lector, d’una mar que t’envolta i t’agombola entre les restes d’un naufragi oblidat. Un procés de neteja, doncs, que fa supurar les ferides mentre les guareix, o almenys les manifesta i les perfila, en un exercici subtil d’esperança de cara al temps que al cap i a la fi és la nostra pròpia vida. En tots els seus poemaris anteriors ja vèiem aquesta conjugació perversa i afí amb el doblec de les coses: El benestar hauria pogut dir-se El malestar, com si també glossés un estat del benestar davallant-nos fins a l’estat de la putrefacció humana, social, l’estat de l’individu que en l’exaltació de la seva naturalesa s’entafora en un col·lectiu informe, de relacions parasitàries, una veu hoste d’una altra veu, fins al paroxisme. La part visible –autoparodiada en aquest La netedat– s’escriu a partir de la part invisible de tot. I per a Mula morta, la mula viva, obstinada, que segueix llaurant i disseccionant la terra que l’ha parit. Continua llegint “La brutícia”

En la selva de la lógica

Ludwig Wittgenstein
Tractatus logico-philosophicus
Editorial Tecnos, 304 p.

LORENZO PLANA
Reedición del gran clásico filosófico que dio vuelo a los caminos de la lógica

____________

El Tractatus logico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) es una de las grandes obras de la filosofía de todos los tiempos. Su singularidad posee un remarcable valor aquiescente, en el sentido de que desde su publicación en 1922 (año prodigioso en que también emergieron el Ulises de Joyce, La tierra baldía de T.S. Eliot y Las elegías de Duino de Rainer Maria Rilke) los avatares de la lógica se fijan en él con firmeza, como corresponde a un clásico de su envergadura. Esta traducción, introducción y comentarios han sido realizados por Luis M. Valdés Villanueva, facilitando notablemente la aproximación a la obra de Wittgenstein. También viene recogido aquí el memorable prólogo que Bertrand Russell escribiera para la primera edición. Continua llegint “En la selva de la lógica”

Al llindar del desig

Michela Murgia
Una relació perillosa
Traducció de Mercè Ubach. Proa, 256 p.

MARISA TORRES BADIA
Una anàlisi clarivident de les relacions emocionals i dels tabús socials

_______________

Heus aquí la nova proposta de Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972), una novel·la que duu a una anàlisi minuciosa el difícil món de les relacions personals i que sotmet a judici conceptes com el mestratge, el desig i la llibertat. A Itàlia Murgia no deixa indiferent ningú, ja que desplega la seva energia reivindicativa en diversos fronts, de l’independentisme sard (va ser candidata a la presidència de l’illa) al feminisme, passant fins i tot per una revisió crítica –ella és llicenciada en Teologia i Filosofia– del catolicisme. Continua llegint “Al llindar del desig”

“Assum est, inqüit, versa et manduca”

“Segons la llegenda, sant Llorenç va pronunciar aquestes paraules («Rostit està, sembla, gira’l i menja») mentre era cremat viu en una graella a prop de Roma.”

Al Joan «de Garcia», in memoriam

Marc Masdeu
escriptor

______________

Assages el moviment de treure i posar el peu als pedals d’una Pinarello Dogma. No s’assembla gens a la teva, la que mires cada dia des de fa vint anys, recolzada a l’entrada de la rectoria amb les rodes desinflades i amb regust de pols. Has omplert un bidó amb la beguda energètica que et va recomanar el fill de l’Emili, qui t’ha deixat la bicicleta. Ell no et diu mossèn Poblet, només alguns veïns d’edat et criden pel malnom. Simplement mossèn Joan o pare Joan. Tu et qüestiones si seràs capaç d’acabar la ruta de setze quilòmetres que et cruspies com qui resa tres parenostres.

En tens setanta i menges a tothora. Peses noranta quilos i ningú no recorda el mite de Montcada i Reixac. Ara els del grup ciclista parlen d’EPO i transfusions de sang que milloren el rendiment. També de motorets dins dels quadres de carboni. I les cames? Vols enretirar del pensament l’Emili Novell i el Pepito, intentes oblidar la confessió de l’Anna Guillaumet, la dona de l’Emili. Tornes a pensar en la Maria, com vint anys enrere, quan encara. Continua llegint ““Assum est, inqüit, versa et manduca””

A la recerca de la presó del Caudillo

Joan-Lluís Lluís
escriptor

_____________________

Primer, trobar un mapa. I que sigui de paper, per seguir amb els dits les rutes dels protagonistes, talment com ho haurien fet ells, als anys quaranta. Un mapa gastat, amb els plecs massa marcats i el paper esgrogueït. I cronològicament tan proper com sigui possible als anys quaranta. Em decanto per un mapa Michelin, número 43 de la sèrie groga, a 1/400.000, i es titula sòbriament Zaragoza-Barcelona. Un mapa del 1962. Quant de temps feia que no havia desplegat un mapa? Així, en tot cas, veig el tram dels Pirineus que m’interessa, encara que estigui embrutit per la versió franquistes dels topònims del Principat. Anem per feina: si un dictador espanyol caigut volgués fugir cap a Andorra sense ser interceptat per forces armades catalanes, per on passaria? Descarto de seguida la carretera de la Seu d’Urgell. Massa evident i massa poc èpic. En quin centímetre de mapa trobaré l’èpica que necessito? No és pas que en necessiti molta, al capdavall l’ofici de novel·lista consisteix també a saber crear atmosferes des del no-res i, per tant, l’èpica pot néixer a tot arreu; a l’ombra d’un brot de menta, pot néixer.
Ja fa una estona que Estamariu m’ha atret l’atenció. Que no és un nom de vora mar, Estamariu? Aquest topònim com a contralloc és seductor, perquè si desestabilitza una mica el lector com em desestabilitza a mi, hauré marcat un punt. Verifico, però, el seu origen etimològic i el bon doctor Joan Coromines, amb el seu Onomasticon Cataloniae, em confirma que res de platja. Estamariu no té res a veure amb un tamariu. Molt bé. Ja sé on l’Exèrcit Lliure de Catalunya detindrà Francisco Franco.
He d’anar a verificar, però, que aquest poble convingui al meu propòsit. La carretera que hi porta m’agrada: estreta, sinuosa, inacabable. Un bon presagi. I el poble també. Allargassat però concentrat, fàcilment assetjable per un exèrcit decidit a tallar el camí a un Caudillo de pelleringues. Em fixo en el nom de les cases i m’adono –a la meva comarca, el Rosselló, les cases no tenen nom– de la seva força narrativa. He d’escollir la casa. La casa on decidiré que Franco haurà passat els seus últims dies de llibertat. Ha de ser una casa gran, a prop de l’església i amb un nom atractiu. Cal Perotes. Continua llegint “A la recerca de la presó del Caudillo”

Un món possible

Tant és si Edward Bloom no va pescar mai el peix més gran del Mississipí, el que compta és el relat. Big Fish és una meravella sobre la plasticitat del record i la necessitat de reescriure el passat d’acord amb les exigències del personatge, pensant en el llegat del futur. Stalin, que considerava que la veritat era una perspectiva subordinada al règim, ho sabia molt bé; és per això que va fer esborrar Trotski, i qualsevol dissident incòmode, de la història gràfica de la Unió Soviètica. Si no hi sortien, no existien. El poder de la imatge en la construcció dels imaginaris col·lectius és inqüestionable. Joan Fontcuberta ha jugat diverses vegades amb aquesta idea –i amb la nostra credulitat– per crear passats paral·lels: històries tan increïbles com versemblants perquè, ai las, es recolzen en la fotografia com a prova documental irrefutable. El seu treball, com el de Jordi V Pou, es presta a l’equívoc i provoca desconcert. Ambdós reescriuen la història a través dels cànons estètics de la societat de la informació i ens conviden a estar alerta, a educar la mirada. El primer ens ha descobert falsos exploradors i astronautes que haurien caigut en l’oblit; el de Lleida juga amb un somni més humit, com Juan Cal en aquest número: la Segona República arriba fins als nostres dies. Continua llegint “Un món possible”

Yo también quise matar a Franco

Juan Cal
periodista i escriptor

_________________

Yo también quise matarlo, a él, al dictador, a la maldad hecha cuerpo, a la causa de todos nuestros males. Me gustaría haberlo ejecutado con precisión quirúrgica, con detalle, como si fuera lo único que podía haber pasado en una España capaz de superar la condena de vivir inmersa en la tragedia, sin posibilidad de redención. La República era esa redención y él la frustró, la evitó con un golpe brutal e inmisericorde. Merecía esa muerte literaria, esa venganza de papel que es el consuelo de los que sueñan otros mundos, otros escenarios y otros finales para las historias. Podía haber elegido una muerte prematura, cuando se fue a la legión, a manos de un levantisco rifeño, un sicario de Abdelkrim. Nada de combates singulares, ni de duelos épicos. No, la muerte lenta y dolorosa causada por un choque séptico a causa de la infección adquirida en el hospital tras el tratamiento de una herida de sable oxidado. Muerto entre escalofríos y estremecimientos, entre delirios causados por la fiebre y un creciente dolor intestinal que provocaba la rigidez de su abdomen. Una muerte dolorosa y cruel, producida mucho antes de merecer esa clase de muerte, cuando solo era un joven general ambicioso y arribista, ultraconservador y dócil con sus mandos. Continua llegint “Yo también quise matar a Franco”

“Sóc fotògraf, sóc un mentider, creu-me”

Jordi V. Pou
(Lleida, 1968)

___________

Parc d'Atraccions
ValleAventura Park.San Lorenzo de El Escorial, Madrid. Abril 2004.
« 1 de 7 »

La cita que precedeix aquestes línies pertany al mateix Jordi V. Pou, un artista que ha fet de la fotografia el seu mitjà d’expressió. La seva aproximació al llenguatge fotogràfic sempre ha estat crítica des d’un punt de vista formal, conceptual i tècnic. Des d’un bon principi ha qüestionat la veracitat i l’objectivitat que es pressuposa a la fotografia, d’aquí que els seus projectes siguin una invitació a un terreny desconegut o ens forcin a negociar d’una altra manera amb la realitat i la nostra quotidianitat.
Amb Kokovoko ens va fer viatjar a un país que no apareix en cap atles, però que té la seva pròpia cartografia i una atmosfera vaporosa i, de vegades, asfixiant. A LEO 450-770 va interactuar amb un satèl·lit per captar tota una sèrie d’accions a la ciutat de Lleida. A nivell tècnic va ser un dels pioners, amb tota una legió d’artistes internacionals, a promoure l’Iphonegrafia, un descobriment que va obrir una nova via d’interès en el seu treball i que ha acabat influenciant altres projectes.
Aquesta vegada ha partit d’una pregunta excitant: què hauria passat si la guerra civil l’haguessin guanyat les forces democràtiques? És més, i si els feixistes no s’haguessin mai revoltat contra la República? Les imatges, com la mateixa història, tenen molts nivells de lectura.

Antoni Jové

Treball de recerca

Albert Villaró
escriptor

____________

—Mira, noia, no ho sé. Ha passat molt de temps, ja. ¿No t’ho podria explicar el teu pare, això? Ah, no. Era massa jove, de manera que hauria de ser el padrí, t’ha dit el tutor. Com si no tinguéssim altra feina, a fededéu. ¿I per a què dius que és, aquest qüestionari? ¿Un treball per a l’escola? No en volia sentir d’altra. ¿Per què no us fan fer coses normals? No sé: fer un herbari, l’arbre genealògic, tenir quatre cucs de seda en una capsa de sabates. No senyor, taller de memòria. Toca’t els ous. Si no en tinc, jo, de memòria. A veure. L’any setanta-cinc. El president de la república era Pere Ardiaca. Això ho trobaràs a tots els llibres. Era comunista, molt amic dels russos. No dic que no fos bona persona, no, però anava amb males companyies. Una mica tossut, semblava, i sempre fotia aquella cara d’emprenyat, com si s’hagués empassat un glop de vinagre. En aquell temps, els russos semblava que es menjarien el món. Tothom anava de cul per aprendre l’idioma, amb aquelles lletrotes tan estrafetes que tenen com a alfabet. Esclar, van guanyar la guerra del seixanta-dos contra els americans i el millor del cas és que s’ho van creure. Eren els àmons del món: sis anys més tard col·locaven un home a la Lluna i, l’any vuitanta, la primera colònia fixa, que encara hi és i ara fan una ampliació, diuen. Després les coses van canviar, a poc a poc. Els ianquis s’han anat espavilant: l’any dos mil van arribar a Mart, mira, i els van deixar amb un pam de nas. Però als anys setanta els rusquis tallaven el bacallà. Aquí el govern era de coalició. Els del partit comunista més els d’esquerra. Estaven a matar, però ja se sap que el poder et fa empassar tota mena de grapals per tal de conservar-lo. Ah, que he de parlar d’Espanya. Ui, això és més complicat. A veure si ho recordo bé. Continua llegint “Treball de recerca”

Té història, l’Institut d’Estudis Ilerdencs?

Manuel Lladonosa i Marc Macià
IEI, 75 anys
Institut d’Estudis Ilerdencs, 197 p.

________________

Jaume Barrull Pelegrí
Malgrat el títol, el llibre només repassa la història de la institució fins a la reforma que es va produir el 1986

L’edat de la potsveritat que ens ha tocat viure fa que l’esforç literari per construir un passat que hauria pogut ser, si no hagués passat allò que va succeir, sigui una broma de col·legials. De fet, l’instint per arreglar la narrativa històrica als interessos del poder, o simplement amb la bona intenció d’abellir el passat d’una comunitat, és tan antic com la mateixa disciplina. Avui, les tècniques publicitàries, summament sofisticades, poden convertir fàcilment una història poc presentable en una públic història llampant i atractiva. I, pròpiament, sense mentir!
No sé si tot plegat no es podria relacionar amb la història que ens ocupa, la dels primers 75 anys de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) ja que aquesta era una candidata perfecta al maquillatge. Tanmateix, cal reconèixer, amb satisfacció, que l’anterior directora de la institució, la senyora Montserrat Macià, va agafar el toro per les banyes i va encarregar l’empresa als historiadors Manuel Lladonosa i Marc Macià. Aquests no es van trobar amb una empresa fàcil: d’una banda l’IEI ha jugat un paper important, sovint polèmic, en el desenvolupament de la cultura lleidatana; de l’altra, el període abastat –de la dictadura al postautonomisme– és certament complicat. Els autors ho aborden amb gran coneixement de causa i el llibre acaba essent molt més que una història de l’IEI. Continua llegint “Té història, l’Institut d’Estudis Ilerdencs?”

En paz con el mundo

Jorge Gimeno
Me despierto, me despierto, me despierto
Pre-textos, 96 p.

_______________

LORENZO PLANA
Sobresaliente y purificador poemario de encuentro con la plenitud del viaje

Este nuevo y pletórico libro de poemas de Jorge Gimeno (Madrid, 1964), autor también de obras de culto como La tierra nos agobia o Espíritu a saltos, es la consagración definitiva de un poeta que siempre ha ido a buscar su maná en solitario, y ahora recoge todo el fruto de su soledad verdadera. Todo apuntaba a un definitivo despertar, algo se escondía en estos libros precedentes que presagiaban una especie de resurrección. Me despierto, me despierto, me despierto es una indicación al hombre de hoy de lo conveniente que es pasar página vitalmente a la negatividad, y encontrar un dial de transparencia y amistad con el cosmos. Obra sobre viajes, y obra sobre un viaje interior, esta búsqueda del ideal de una mujer cómplice trenzada con el hablar de una conciencia, nos lleva por un Oriente que, otra vez, sitúa en tela de juicio el alma corrosiva de Occidente. Aquí el lenguaje resulta siempre sorpresivo, casi golpeado por estupefacientes exactos y luminosos. Jorge Gimeno es el pionero en esta tierra de hallazgos y duende. Continua llegint “En paz con el mundo”

La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander

Henning Mankell
Botes d’aigua sueques
Traducció de Montserrat Pagès Vila
Tusquets, p. 381.

_____________________

MARISA TORRES BADIA
El comiat i la darrera investigació vital del pare del gènere negre dels Països Nòrdics

Aquest novel·la de Henning Mankell (Estocolm, 1948-Göteborg, 2015) és tot un exercici de puresa i catarsi extrema, una història íntima situada al final de la vida que desenvolupa, en suma, una sentida i propera reflexió sobre l’amor i l’existència. No estranya una prova així en l’autor dels relats de la coneguda sèrie televisiva del comissari Kurt Wallander, avesat a històries, com la de Botes d’aigua sueques, que apleguen vivències personals i obren camí al sentiment de la vellesa. Com si es tractés d’un joc de miralls confrontats, a Botes d’aigua sueques el relat vivencial conflueix amb el text fictici. Mankell sintetitza així, en una sola veu –la seva i la del seu personatge– el final d’una etapa de la vida en la qual el sentiment de l’amor també reclama el seu espai. Relat autobiogràfic o no, tant se val, el lector podrà gaudir d’una mena de segona part o continuació de la novel·la d’èxit anterior, Sabates italianes (2006), on un solitari metge jubilat es va descobrint a ell mateix a mesura que avança la foscor final. Continua llegint “La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander”