Treball de recerca

Albert Villaró
escriptor

____________

—Mira, noia, no ho sé. Ha passat molt de temps, ja. ¿No t’ho podria explicar el teu pare, això? Ah, no. Era massa jove, de manera que hauria de ser el padrí, t’ha dit el tutor. Com si no tinguéssim altra feina, a fededéu. ¿I per a què dius que és, aquest qüestionari? ¿Un treball per a l’escola? No en volia sentir d’altra. ¿Per què no us fan fer coses normals? No sé: fer un herbari, l’arbre genealògic, tenir quatre cucs de seda en una capsa de sabates. No senyor, taller de memòria. Toca’t els ous. Si no en tinc, jo, de memòria. A veure. L’any setanta-cinc. El president de la república era Pere Ardiaca. Això ho trobaràs a tots els llibres. Era comunista, molt amic dels russos. No dic que no fos bona persona, no, però anava amb males companyies. Una mica tossut, semblava, i sempre fotia aquella cara d’emprenyat, com si s’hagués empassat un glop de vinagre. En aquell temps, els russos semblava que es menjarien el món. Tothom anava de cul per aprendre l’idioma, amb aquelles lletrotes tan estrafetes que tenen com a alfabet. Esclar, van guanyar la guerra del seixanta-dos contra els americans i el millor del cas és que s’ho van creure. Eren els àmons del món: sis anys més tard col·locaven un home a la Lluna i, l’any vuitanta, la primera colònia fixa, que encara hi és i ara fan una ampliació, diuen. Després les coses van canviar, a poc a poc. Els ianquis s’han anat espavilant: l’any dos mil van arribar a Mart, mira, i els van deixar amb un pam de nas. Però als anys setanta els rusquis tallaven el bacallà. Aquí el govern era de coalició. Els del partit comunista més els d’esquerra. Estaven a matar, però ja se sap que el poder et fa empassar tota mena de grapals per tal de conservar-lo. Ah, que he de parlar d’Espanya. Ui, això és més complicat. A veure si ho recordo bé. Continua llegint “Treball de recerca”

Té història, l’Institut d’Estudis Ilerdencs?

Manuel Lladonosa i Marc Macià
IEI, 75 anys
Institut d’Estudis Ilerdencs, 197 p.

________________

Jaume Barrull Pelegrí
Malgrat el títol, el llibre només repassa la història de la institució fins a la reforma que es va produir el 1986

L’edat de la potsveritat que ens ha tocat viure fa que l’esforç literari per construir un passat que hauria pogut ser, si no hagués passat allò que va succeir, sigui una broma de col·legials. De fet, l’instint per arreglar la narrativa històrica als interessos del poder, o simplement amb la bona intenció d’abellir el passat d’una comunitat, és tan antic com la mateixa disciplina. Avui, les tècniques publicitàries, summament sofisticades, poden convertir fàcilment una història poc presentable en una públic història llampant i atractiva. I, pròpiament, sense mentir!
No sé si tot plegat no es podria relacionar amb la història que ens ocupa, la dels primers 75 anys de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) ja que aquesta era una candidata perfecta al maquillatge. Tanmateix, cal reconèixer, amb satisfacció, que l’anterior directora de la institució, la senyora Montserrat Macià, va agafar el toro per les banyes i va encarregar l’empresa als historiadors Manuel Lladonosa i Marc Macià. Aquests no es van trobar amb una empresa fàcil: d’una banda l’IEI ha jugat un paper important, sovint polèmic, en el desenvolupament de la cultura lleidatana; de l’altra, el període abastat –de la dictadura al postautonomisme– és certament complicat. Els autors ho aborden amb gran coneixement de causa i el llibre acaba essent molt més que una història de l’IEI. Continua llegint “Té història, l’Institut d’Estudis Ilerdencs?”

En paz con el mundo

Jorge Gimeno
Me despierto, me despierto, me despierto
Pre-textos, 96 p.

_______________

LORENZO PLANA
Sobresaliente y purificador poemario de encuentro con la plenitud del viaje

Este nuevo y pletórico libro de poemas de Jorge Gimeno (Madrid, 1964), autor también de obras de culto como La tierra nos agobia o Espíritu a saltos, es la consagración definitiva de un poeta que siempre ha ido a buscar su maná en solitario, y ahora recoge todo el fruto de su soledad verdadera. Todo apuntaba a un definitivo despertar, algo se escondía en estos libros precedentes que presagiaban una especie de resurrección. Me despierto, me despierto, me despierto es una indicación al hombre de hoy de lo conveniente que es pasar página vitalmente a la negatividad, y encontrar un dial de transparencia y amistad con el cosmos. Obra sobre viajes, y obra sobre un viaje interior, esta búsqueda del ideal de una mujer cómplice trenzada con el hablar de una conciencia, nos lleva por un Oriente que, otra vez, sitúa en tela de juicio el alma corrosiva de Occidente. Aquí el lenguaje resulta siempre sorpresivo, casi golpeado por estupefacientes exactos y luminosos. Jorge Gimeno es el pionero en esta tierra de hallazgos y duende. Continua llegint “En paz con el mundo”

La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander

Henning Mankell
Botes d’aigua sueques
Traducció de Montserrat Pagès Vila
Tusquets, p. 381.

_____________________

MARISA TORRES BADIA
El comiat i la darrera investigació vital del pare del gènere negre dels Països Nòrdics

Aquest novel·la de Henning Mankell (Estocolm, 1948-Göteborg, 2015) és tot un exercici de puresa i catarsi extrema, una història íntima situada al final de la vida que desenvolupa, en suma, una sentida i propera reflexió sobre l’amor i l’existència. No estranya una prova així en l’autor dels relats de la coneguda sèrie televisiva del comissari Kurt Wallander, avesat a històries, com la de Botes d’aigua sueques, que apleguen vivències personals i obren camí al sentiment de la vellesa. Com si es tractés d’un joc de miralls confrontats, a Botes d’aigua sueques el relat vivencial conflueix amb el text fictici. Mankell sintetitza així, en una sola veu –la seva i la del seu personatge– el final d’una etapa de la vida en la qual el sentiment de l’amor també reclama el seu espai. Relat autobiogràfic o no, tant se val, el lector podrà gaudir d’una mena de segona part o continuació de la novel·la d’èxit anterior, Sabates italianes (2006), on un solitari metge jubilat es va descobrint a ell mateix a mesura que avança la foscor final. Continua llegint “La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander”

Elegia a l’Apol·lo

Alice Tapiol Breeze
Periodista cultural i guionista.
Ha estudiat periodisme, comunicació i cinema a la UdL i la UB. Col·labora amb diferents mitjans especialitzats

____________________

“Des d’aquí dalt veig cares força serenes…”
Sobre l’atri, en Toni s’aclareix la veu, un flaix li il·lumina la cara. Una persona aixeca tots dos braços. A les mans duu un dispositiu, preparat per gravar.
“Primerament, deixeu-me dir que no sóc un gran orador. Parlar en públic no és quelcom que faci amb freqüència, així que m’haureu de perdonar per avançat.”
La seva breu pausa omple de silenci la sala. Continua llegint “Elegia a l’Apol·lo”

‘Indesinenter’, Pedrolo

XAVIER GARCIA
Escriptor i editor

____________

Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) ha estat –i és– un dels autors catalans més populars de la nostra literatura del darrer mig segle. Una tan àmplia recepció podria respondre proporcionalment a la seva grafomania d’imaginació fecunda, que ha generat no poques obres de consum, i a una bona legió de lectors arribats des de la via més vehement de l’autor: l’articulisme polític. A banda del long-seller anomenat Mecanoscrit, algunes novel·les policíaques seves superen la no menyspreable xifra d’una trentena d’edicions. Ara, Pedrolo és autor d’Obra més que no pas d’obres. Un univers literari autònom que acull els fruits com una part del tot d’una trajectòria indeclinable en la seva exigència ètica. I, encara, des d’un concepte radical de la creativitat, com una aventura i una imatge d’autor que compromet el seu ésser en cada ratlla. Continua llegint “‘Indesinenter’, Pedrolo”

Pedrolo

Manuel de Pedrolo és molt més que el nom d’un escriptor català, un dels més prolífics i dels que van haver de fer la seva feina en mig d’una dictadura que volia anorrear qualsevol traça de català o de catalanisme. No, Manuel de Pedrolo és un símbol de coherència i d’actitud, de militància política i lingüística sense cap mena de dubte, sense cap esquerda, amb la voluntat de contribuir, fins allà on li fos possible, a normalitzar l’ús públic i literari d’un idioma que altres volien condemnar a l’oblit i a la marginalitat de la llar. Continua llegint “Pedrolo”

Clarifiquem, per si queda quelcom

MANEL DE PEDROLO

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.

Edició a cura de David Guiu i Ramon Usall.
Edicions El Jonc, febrer de 2000.
Amb l’agraïment a l’Adelais de Pedrolo per  l’autorització a publicar aquest article.

_________________________

Em sorprèn una mica en J.M. quan, en el seu article publica a la rúbrica “Pre-Política” de l’Avui del dia 29 d’octubre, assegura que alguns independentistes creuen que Estat i nació són sinònims. No sé pas on els deu haver trobat aquests espècimens, si els ha trobat, està segur que eren allò que pretenien? La gent que pensa segons aquestes coordenades ja està servida; no cal, doncs, que busqui més. Ara, que els independentistes pensin que, tal com està actualment “ordenat” el nostre món, una nació necessita tenir un Estat per a sobreviure, sí; això, d’una forma o altra, ho creuen tots i, en creure-ho, fan ben bé el contrari del que defensava Carrero Blanco, per al qual, certament, tots dos conceptes tenien el mateix significat, si bé d’una manera força peculiar, si ho mirem de prop, ja que per a ell, de fet, l’estat era la mateixa nació, atès que aquesta no quedava definida fins que es constituïa en Estat. Ja sé que mai no ho va explicar així, potser perquè no li sobrava el sentit de l’humor. Aquesta visió de les coses, que mena a paradoxes per ell no previstes, li permetia d’esborrar la identitat dels grups humans minoritaris caracteritzats per aquells trets que en fan una nació, tingui o no tingui un Estat propi. La teoria és còmoda i abona les actituds de rampinya que tan bé s’avenen amb les mentalitats totalitàries. Continua llegint “Clarifiquem, per si queda quelcom”

Negrejant amb Pedrolo

MONTSE SANJUAN

escriptora

_____________

És ben sabut que Manuel de Pedrolo va dirigir entre 1963 i 1970 la col·lecció de novel·la negra La Cua de Palla, creada per Edicions 62, la primera en llengua catalana i que va fer possible que els lectors de casa nostra llegissin novel·les d’autors com Hammet, Chandler, Simenon o Highsmith que ni tan sols havien estat traduïts a l’Estat espanyol.
No es pot dir que no hi hagués tradició d’aquest gènere a casa nostra, però sí que hi mancava una concepció com un reflex crític de la societat, tal com l’albirava la novel·la negra nord-americana. Continua llegint “Negrejant amb Pedrolo”

Un poeta al país de Lil·liput

JAUME PONT

El 1996, de la mà de Xavier Garcia, apareixia en dos volums l’excel·lent edició crítica de l’Obra poètica completa de Manuel de Pedrolo (Pagès), que reunia, a més de la seva poesia eròtica i d’un apèndix d’obra inèdita, catorze títols que van d’Els tentacles (1945) a Arreu on valguin les paraules, els homes (1966) i una addenda de poemes fora de recull. Un corpus al qual cal afegir, a banda, mostres de poesia experimental, visual o gràfica reunides per les edicions de Ramon Salvo a Tàctil (1994) i per X. García a Sobres (Diputació de Lleida, 1993) i, de manera molt especial, a Us convida a l’acte (Pagès, 2000), on sobresurt la manipulació de dibuixos de l’autor, textos i collages sobre cartolina o targetes postals, molts amb una clara significació eròtica, fetitxista i lúdica. No hi ha cap mena de dubte que l’aplegament de la poesia discursiva i visual de Pedrolo –el treball de Xavier García ha estat en aquest sentit impagable– fou una fita decisiva, tant pel que fa a la reconstrucció del corpus total del nostre autor com a l’especificitat històrica del seu vessant poètic a l’hora de desvetllar-ne no poques de les claus ideològiques, estètiques i literàries. Per exemple, en pocs espais de l’obra pedroliana es fa tan palesa, com en la seva poesia, la lluita permanent entre l’home de geni i l’home de món, entre la consciència de l’artista de la modernitat i la càrrega feixuga de la vida quotidiana. Continua llegint “Un poeta al país de Lil·liput”

Atrapados en el absurdo

Manuel de Pedrolo
Totes les bèsties de càrrega
Edicions 62, 377 p.

___________

LORENZO PLANA
Un magma social irracional e inerte novelado para clamar por la libertad humana

___________

La novelística de Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) se caracteriza por haber logrado adelantarse a su tiempo y por una llamativa y personalísima diversidad. Totes les bèsties de càrrega, novela reeditada ahora, es un obsesivo itinerario por una sociedad enferma, dominada por el miedo y el absurdo, en la que a duras penas puede esbozarse un mínimo sentido a las cosas y a los seres, como si todo flotase al modo de los objetos en los embrujados cuadros de Chagall, sólo que abocados a una oscuridad metódica. Los habitantes de esta entelequia angustiante y cerrada, tratan de adivinar quién gobierna realmente sus destinos, y, al modo de las novelas de Kafka, sus pesquisas no logran llegar a ninguna parte, más bien hasta la nada, el desasosiego y un ebrio desvarío existencial. Continua llegint “Atrapados en el absurdo”

Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo

Manuel de Pedrolo
Infant dels grans
Comanegra,145 p.

__________

MARISA TORRES BADIA
Entre la novel·la i el dietari, un viatge emocional que corprèn el lector

__________

Infant dels grans, l’obra inèdita de Manuel de Pedrolo que la seva filla Adelais ha decidit fer pública amb motiu del centenari del naixement del seu pare, sorgeix com un document testimonial d’una etapa en què un Pedrolo jove narra les anècdotes de la seva relació paternofilial. Però el volum –un “regal” que, amb algunes variants, Pedrolo va escriure amb la intenció de lliurar a la seva filla quan aquesta fes quinze anys– és molt més que això, i Anna M. Moreno-Bedmar ho fa palès a les pàgines que obren aquesta petita joia amb irradiacions de caire líric. Continua llegint “Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo”