Menjar lent, produir bé

Josep Pàmies
pagès

Quan tenia 16 anys, vaig arribar com una moto a integrar-me en l’explotació familiar agrària ple d’il·lusions amb aquella recent començada Revolució Verda. Un batxillerat laboral extraordinari on combinava teoria i pràctica amb les tècniques més diverses. Em van captivar especialment les assignatures de biologia i agronomia. Conèixer i controlar la Natura era una fascinació encomanada pels nostres professors d’aquestes ciències de la vida. L’objectiu era canviar ràpid el model de producció agrícola vigent en aquells moments per alimentar poblacions en expansió. Exterminar herbes, fongs i insectes faria possible aquest miracle. Recordo el meu pare ficant en dubte tot aquest extermini. De cop, tècniques de cultiu centenàries se n’anaven en orris. L’important era sortir de la misèria al mes ràpid possible a costa del que fos: produir el màxim possible amb el menys temps possible i repetint cultius sense donar temps a descansar les terres. El guaret va deixar de practicar-se. La terra, el sòl, era simplement un suport del cultiu on fixar les arrels, les plantes i els arbres que cultivàvem. Continua llegint “Menjar lent, produir bé”

A poc a poc i pel camí més llarg, si us plau

Alexandra Laudo
comissària i crítica d’art

Diu el poeta Kavafis que quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg. Tanmateix, quan anem d’un lloc a un altre intentem generalment anar pel camí més ràpid i que el nostre trajecte sigui al més curt possible. És una actitud tal vegada sensata en el context d’una societat orientada a la productivitat i l’eficiència, i en la qual l’optimització del temps sembla un factor rellevant per a la consecució de l’èxit. Continua llegint “A poc a poc i pel camí més llarg, si us plau”

Elogi de la lentitud

JOSEP GRAU
periodista, crític musical

Le mal se fait sans effort, naturellement, par fatalité; le bien est toujours le produït d’un art. Aquesta frase de Baudelaire explica per què són importants l’ofici, l’artesania, la lentitud. L’autor de Les flors del mal rastreja els poemes en la carronya, la brutícia, els prostíbuls, els borratxos. Al seu costat, els poetes que se les donen de moderns per fer poesia dels McDonald’s fan el ridícul, per dir-ho amb suavitat. Baudelaire crea bellesa a partir de la lletjor i diu coses revolucionàries en termes de modernitat literària, però el més determinant de Les flors del mal és que ho fa des del respecte més estricte a algunes de les grans formes de la tradició poètica, incloent la rima i les estrofes, amb una particular incidència en el sonet. És un provocador, no un cínic. Continua llegint “Elogi de la lentitud”