Maig del 68: el primer fenomen global

Ramon Morell
Economista

Fa cinquanta anys d’aquell Maig del 68 francès. I no només francès: a Europa, tant a Alemanya com a Itàlia, hi va haver també moltes protestes i aldarulls. Els orígens i els principals focus de protesta portaven el segell estudiantil, per això l’assassinat a Alemanya per trets de la policia en una manifestació el juny del 1967 d’un estudiant, Benno Ohnesorg, i l’atemptat contra el també estudiant Rudi Dutschke l’abril del 1968, van ser suficients motius com per organitzar-se i passar a l’acció.
Va tenir aliats el moviment estudiantil? Molts intel·lectuals francesos d’esquerra (Jean-Paul Sartre, Gilles Deleuze, Michel Foucault, Alain Touraine i Simone de Beauvoir, entre d’altres) es van posar al costat dels estudiants. Més enllà de França no va ser del tot així, i alguns intel·lectuals van mostrar la seva oposició al moviment. A Alemanya, per exemple, el filòsof Adorno i a Itàlia un autèntic revolucionari en el món del cinema com Pier Paolo Pasolini hi van mostrar la seva total disconformitat. Pel que fa a partits i sindicats, només des de l’esquerra el partit comunista francès va recolzar el moviment, i encara que sindicats i moviments d’obrers van mostrar-hi suport, les vagues generals que es van arribar a convocar en mig de les protestes no van tenir un seguiment prou fort, i fins i tot es va arribar a parlar, si no de fracàs, sí de desil·lusió. Continua llegint “Maig del 68: el primer fenomen global”

El llegat del 68

Ramon Usall
sociòleg

A finals de 2017, el prestigiós diccionari de la britànica Universitat d’Oxford elegia youthquake, que es traduiria més o menys per “terratrèmol del jovent”, com a paraula de l’any. Aquest mot, definit com “un important canvi cultural, polític o social derivat de l’acció o de la influència dels joves”, no era pas un neologisme de creació recent sinó que ja havia aparegut en un editorial de la versió nord-americana de la revista Vogue en un ja llunyà 1965. Segurament, poques paraules poden definir millor que aquesta allò que realment va suposar la revolta estudiantil de l’any 1968. Aquella rebel·lió que va fer trontollar el món va ser en realitat un youthquake del qual es va derivar un important canvi cultural que ha contribuït de manera indispensable a configurar les societats contemporànies tal com les coneixem avui dia. Continua llegint “El llegat del 68”

El càstig: significat i sentit

Lluïsa Solsona Paüls
psicòloga i terapeuta
Llicenciada per la UB, s’ha especialitzat en desenvolupament moral des d’una perspectiva humanista existencial.

___________________

La paraula càstig prové del llatí castigare, i aquest de la unió de dos paraules: castus (ajustat a les regles, pur, íntegre, virtuós, correcte, lleial) i agere (fer, conduir, dirigir a). Per tant, castigare significava: fer que algú o quelcom s’ajusti a les regles, instruir en les lleis o les normes. Avui en dia, relacionem aquesta paraula exclusivament amb la imposició d’una pena, sanció o escarment. Per als romans també, encara que castigare tenia més el sentit d’amonestar o advertir algú perquè s’esmeni. Actualment, quan parlem de castigar ens referim a una mena d’administració d’estímul negatiu o de retirada d’un estímul positiu o privilegi, més que no pas a fer present quelcom perquè es consideri o s’eviti. Si busquem castigar al diccionari de sinònims de l’IEC, trobem paraules com: punir, sancionar, arrestar, condemnar, multar, corregir, fer pagar, netejar, i també: ferir, mortificar, flagel·lar, assotar, fuetejar, torturar, perjudicar, fer malbé, malmetre… De totes les paraules que apareixen, només en trobem dos que no ens deixin mal sabor: corregir i netejar. Això ja dóna una idea de la representació significativa de la paraula càstig que ens pot introduir en la seva idoneïtat o no per a la educació. Continua llegint “El càstig: significat i sentit”

Falsificador o apropiacionista?

Josep Miquel Garcia
CRÍTIC D’ART

Ara mateix resulta impensable acceptar com a autèntica una obra d’un gran artista del segle XX sense un certificat emès per les persones o entitats que ostenten els seus drets morals. Cap casa de subhasta o museu accepta una obra de Picasso, Miró o Dalí sense el document respectiu que així ho acrediti de la Picasso Administration, la Successió Miró o la Fundació Gala-Salvador Dalí. Rere aquestes entitats hi ha no només els hereus, sinó estudiosos que han analitzat cada dibuix, cada pintura o escultura. Continua llegint “Falsificador o apropiacionista?”

Todo es mentira

JUAN FERRER
CRÍTIC DE CINEMA

Hace años era habitual observar en los créditos de una película la frase “cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia”, que nos prevenía que en el cine todo es ficción, y así, alejarse de posibles pleitos por actuar de espejo sobre las personas, y sobre sus actos. Como sucedía en Ciudadano Kane, producida, escrita, dirigida y protagonizada por Orson Welles en 1941, donde la figura del magnate de la prensa americana William Randolph Hearts planeaba a lo largo de todo el film, por lo que este prohibió toda mención a la película en sus periódicos, e iniciando así la cacería de todas las copias posibles. Hearts, enfermo de poder, temía más a la verdad que a la mentira. De por sí, suya fue la frase “yo pondré la guerra”, aprovechando la tensión entre España y Estados Unidos en Cuba a causa del hundimiento del Maine, y empujando al presidente William McKinley a través de una intensa campaña periodística a declarar la guerra, y lograr de este modo un mayor tiraje de sus diarios Examiner y Morning Journal. Welles puso a Hearts en el ojo del huracán, como hizo tres años antes aterrando a la población con la emisión radiofónica de La guerra de los mundos, narrando una invasión alienígena que provocó el pánico general, activando todas las alarmas en Nueva York por el ficticio ataque marciano con gases, colapsando aquella ciudad y a sus atemorizados habitantes. Aquella fue una ingeniosa y gran mentira que marcó un referente sobre poder de los medios de comunicación. Continua llegint “Todo es mentira”

Avantguardes musicals versus gran públic

ALFONS REVERTÉ

De l’anàlisi de l’evolució de les avantguardes musicals durant la segona meitat del s. XX i els inicis del s. XXI hem de constatar que les diverses opcions esteticomusicals que aquest període ens ha brindat no han permès superar un estat de divorci entre aquestes avantguardes musicals i el gran públic.

Remuntant-nos prèviament al període 1900-1945 el dodecafonisme desenvolupà un paper importantíssim en l’evolució de la música. El dodecafonisme va representar en aquells moments la concreció més afortunada de l’atonalisme, es a dir, de l’absència de tonalitat, en un sistema estructurat, sent de fet la conseqüència necessària i lògica després de Wagner i Mahler. El pas cap a la atonalitat era l’únic possible per evitar caure en la repetició, per la qual cosa cal veure Schönberg i els seus deixebles no com uns excèntrics sinó com uns músics conseqüents amb la seva pròpia tradició musical i amb l’evolució lògica que aquesta els exigia. Així doncs, la primera meitat del segle XX representa d’una banda la progressiva evolució natural d’estètiques obsoletes i superades i de l’altra la reafirmació del nou camí creatiu en un sistema estructurat.

Continua llegint “Avantguardes musicals versus gran públic”

Viola contra Viola

JESÚS NAVARRO

A llarg del 2016 se celebra el centenari del naixement de José Viola Gamon, més conegut pel nom de Manuel Viola, una immillorable ocasió per fer balanç de la consideració que mereix una de les personalitats més singulars de la plàstica espanyola del segle XX. En aquesta sentit, crec que podem afirmar que Viola continua essent una gran desconegut, i no pas perquè la seva obra no estigui present en museus i col·leccions importants o la seva figura no hagi estat glosada i citada en múltiples publicacions.

Continua llegint “Viola contra Viola”

“El misterio de la caja ensangrentada” o la història impossible

ANTONIETA JARNE

El 18 d’abril de 1950 el corresponsal de La Vanguardia a París, Antonio Martínez Tomás, publicava una petita crònica amb el títol “El misterio de la caja ensangrentada” on s’informava que als afores de Tolosa de Llenguadoc, al costat del llac Gironis, s’havia descobert dins una caixa el cadàver d’una dona esgarrifosament esquarterada. El cos corresponia a Reden Broto i s’hi deixava entreveure un drama passional propi de les novel·les de sang i fetge: “Tras el cadáver de toda mujer muerta violentamente se presiente el ciclón de los celos o el furor indicativo del amor traicionado.”

El periodista n’ignorava les causes. Tanmateix, interpretava una realitat a partir de prejudicis establerts. Amb notes com aquesta s’elaboren imatges sobre persones sense veu ni història i, alhora, fins a quin punt s’infereixen realitats tergiversades i equivocades? En aquest cas, el desconeixement dels motius del crim invisibilitzava una qüestió que no tenia res a veure amb el que es donava a entendre.

Continua llegint ““El misterio de la caja ensangrentada” o la història impossible”

El historiador y los mitos

ROBERTO FERNÁNDEZ

Aunque en los medios intelectuales y de comunicación no aparece habitualmente entre los principales temas de debate, estoy persuadido de que una de las decisiones más importantes que deben tomar los europeos consiste en si construimos Europa mediante las directrices de la Ilustración o bien a través de las propuestas del Romanticismo. No crean que es un asunto baladí, pues donde pongamos el acento determinará en gran medida la forma y manera en que Europa definirá su existencia y su personalidad en los próximos decenios. La Ilustración es ciudadanía, universalismo, cosmopolitismo, objetivismo, Estado como contrato social, educación para la igualdad de oportunidades y ciencia para el progreso social. En cambio, el Romanticismo es más bien individualismo absoluto, subjetivismo, etnicidad, identidades colectivas terrioriales, Estado como sacralización de la nación, particularismo, diferencialismo y nacionalismo. Se me dirá, no sin cierta razón, que es una caracterización de ambos movimientos excesivamente simple, pero sostengo que en esencia no creo que resulte incorrecta.

Continua llegint “El historiador y los mitos”