Jo sóc l’assassí

JOSEP MARIA SANUY

“..; ‘molla del disparador New York’; ‘gallet amb vareta del disparador’; ‘passador del disparador’; ‘elevador de cartutxos’; ‘molla del carregador’ i ‘base del carregador’. Ja està! Complerta. Quina pipa més canyera. Aquestos danesos són l’hòstia. Tres paquets, tres, tres setmanes i la pipa muntada. Magnífica. Trenta-tres peces i dos passadors. Això és tot, cony! A sobre, polímer indetectable pels controls de metall, dur com el titani i disset píndoles per escopir-li a la cara a aquest indesitjable. Sis-cents euros mal comptats, entre les peces i els enviaments des de Dinamarca. Una ganga de mercadillo, un xollo de puta mare per donar-li el passaport, per fotre’l fora de la circulació, per deixar-lo sec. No em fallis, eh!, cabrona?”

Diumenge 5 de novembre. Migdia. Quinze graus a Lleida. Artur Mas ofereix a Josep Lluís Carod Rovira ser el número dos d’un Govern nacionalista. Les eleccions del dia de Tots Sants tornen a deixar el panorama polític ben trasbalsat, a Catalunya, però, tot fa pensar que es reeditarà el tripartit. A la tarda no hi ha gran cosa a veure. El Barça va jugar ahir al camp del Deportivo, on va empatar a un gol, ensorrat i amb joc melancòlic per la mort en accident, divendres, del pare de Carles Puyol. La Glock 19 jeu sobre l’edredó clar. Fot patxoca. Negra i de contorns gairebé quadrats, sembla de joguina. Però no ho és. Semiautomàtica; triple sistema de seguretat i doble acció Safe Action; gallet suau i progressiu; retrocés amortit que augmenta la precisió del tirador al reduir-se el culatasso, i gairebé tota de plàstic. Una bonica i freda màquina de matar, com ho saben ben bé tots els polis del món, enamorats d’aquest giny austríac.

Dilluns, 6 de novembre. Un quart de vuit del matí. Fot un fred que pela, al carrer Riu Ter del barri de Cappont, a la ciutat de Lleida. Un grup de paletes comença a remenar sacs, carretons i engega la formigonera darrere el concessionari de la Citröen, que estan remodelant i ampliant. Tots amb casc, armilla groga, i tapaboques, uns quants d’ells. Una indumentària molt semblant a la d’un paio que, una mica més enllà, observa la vorera del davant, concretament l’edifici número 13. Ningú se n’adona, però.

“Ja ve, és ell. Hòstia! A veure si vindrà cap aquí!… Uf! Quin saldroc, cony! No, no, va cap al pàrquing. Buf! Puja el reixat i baixa la rampa. Tot correcte. Ara pujarà, segur. Volkswagen Touran negre, 0430-DTN. Correcte. És ell. S’atura uns segons amb el morro sobre la vorera. No fos que es carregués un vianant, he, he,… Va, som-hi! Riu Ter, Esperança Gonzàlez, rambla Doctora Castells, avinguda de les Garrigues, carretera de Barcelona, passem el cementiri, la Campsa a la dreta i pujada cap al Camí dels Frares. Tot correcte. Aquest paio arriba a la feina a tres quarts de vuit mal comptats. Però aquí fora hi ha massa gent, massa moguda, encara que estiguem apartats de la ciutat…”

El Pont Vell de Lleida, reconstruït per les autoritats franquistes després d’haver estat volat pels republicans en la seva retirada del front del Segre, havia quedat estret, petit i, fent l’honor a la seva denominació, vell, molt vell. Les obres de remodelació l’estaven deixant ben guapo. L’ampliació de les voreres, amb un voladís i la plataforma que l’havia d’eixamplar cap a la plaça dels Camps Elisis, havien obligat a tallar diverses vegades el trànsit, sobretot aquesta setmana, perquè s’havia d’encofrar la nova pilastra del costat de Cappont. Els obrers també engegaven a quarts de vuit. “Ahir dimarts i avui dimecres ha fet exactament el mateix recorregut, i ha sortit a la mateixa hora, minut amunt, minut avall, del pàrquing. Mateix xandall, mateix anorac, mateixos keds… tot quadrat. Demà, demà, demà..!”

Dijous, 9 de novembre. El súper Simply de Sabeco encara no ha obert portes, tan aviat. Però a quarts de vuit el seu rètol il·lumina un pèl el carrer Riu Ter, fosc com l’estalzí. No hi ha gairebé boira. Fa un fred estrany. Els paletes del concessionari ja fan borrombori. Ni un cotxe a la vista. Un parell de vianants es creuen. Desert fins a la parròquia de Santa Teresa Jornet. “No m’ha vist, avui tampoc. No ha fallat a la cita. Puntual. Ara baixa. Aviat pujarà. Des de la soca d’aquest arbre no puc fallar. Una passa, dues, cap a la boca del pàrquing i, quan arrenqui i tregui el caparró… pam, pam…” El Touran treu el morro a sobre la vorera. El paio de l’armilla groga i tapaboques fa les dues passes que el porten a un metre de la porta del pàrquing, des d’on emergeix el monovolum negre deixant veure oberta la finestreta del conductor. Aquest no té temps ni de girar el rostre, perquè potser no s’ha adonat que a la seva esquerra la boca negra d’un canó d’estries hexagonals està a dècimes de segon d’escopir acer i plom.

Pam. Pam. Pam. El xofer convulsiona i aixeca el cap amb tres forats mortals de necessitat, un a la galta esquerra, un altre sota el maxil·lar, prop de la barbeta, i un altre entre els darrers queixals. El cotxe cau en punt mort, creua la vorera i quan comença a envair el carrer, l’executor gira a l’esquerra la Glock 19 que té agafada amb les dos mans i li fot més llenya per la part del darrere. Un projectil peta el vidre del portaló posterior, travessa els seients i es clava a l’esquena de qui, segurament, ja és mort.

“A la merda! A la merda!! Ja està! Ara a pirar-se-les. No t’esvalotis. Cueja, fes-te el coix, però no corris… Va, passa per davant de Santa Teresa, gira pel carrer de la monja, fins a petar a Doctora Castells. Va, coi, que has estat un valent! I aquest se n’ha anat a la merda! La rambla està neta, poca gent. Molt bé, noi! Vinga, fins al carrer del Bruc. I no intentis córrer! Buf, ja hi sóc. Pont Vell. Me n’he sortit! Hòstia que n’ets, de bo! Tant, que encara em puc rifar si la pipa la foto al fons de l’encofrat, o la llanço al riu. A qui se li passarà pel cap, mirar per aquí? A ningú! Adéu, bonica.”

“Un encaputxat assassina a trets
un jove a Cappont”

Lleida, novembre del 2006 (Dels diaris)