Temps de canvi en la cultura

Manuel Lladonosa i Vall-llebrera

Historiador. Catedràtic d’Història contemporània de la Universitat de Lleida i estudiós del sindicalisme català

___________

La creació de La Petite Galerie (1968-1976) de l’Alliance Française, dirigida per Jaume Magre (1924-1999), mostrava que els vents del canvi, interpretats per Bob Dylan a The Times They Are A Changin’ (1964), arribaven a Lleida, malgrat la dictadura. Un any abans, el 1963, el cantant valencià Raimon havia fet una altra cançó emblemàtica amb la seva Diguem no. A Espanya estaven convergint les transformacions de l’economia i la societat que venien de finals dels cinquanta i l’aparició de noves generacions que l’antifranquisme volia mobilitzar, si bé les vibracions del temps anaven més enllà de la contesa política. S’hi va sumar la nova esquerra amb el seu moment culminant del maig del 1968, i una radicalitat cultural, social i democràtica que adquirí força, a Espanya i Catalunya, als setanta i es combinà amb el procés de la transició democràtica, en una relació sovint dialèctica. No eren sols canvis ideològics, sinó noves actituds vitalistes. Hi hagué, de més a més, un fet inesperat per al règim: la renovació catòlica amb el Concili Vaticà II (1962-1965) amb un nucli clerical i laïcal cada cop més enfrontat amb el règim. Continua llegint “Temps de canvi en la cultura”

La Petite Galerie

Moltes de les coses que li han passat a la cultura lleidatana des de la recuperació de la democràcia provenen d’aquell grup de persones que es veien per parlar d’art, de cultura, d’amistat i de política i que velis nolis va aconseguir introduir canvis en la mentalitat d’una ciutat que venia de la foscor del franquisme, de la pèrdua de tota una generació d’intel·lectuals a causa de la guerra; de l’intent de destrucció sistemàtica del català com a vehicle de comunicació i de creació i de l’embrutiment més salvatge de la vida quotidiana. Al llarg dels primers anys de la postguerra, la cultura era sinònim de doctrina dels vencedors i qualsevol intent de construcció simbòlica que sortís d’aquella norma era perseguida com un delicte de traïció. Va ser difícil, molt, fer cultura en aquelles circumstàncies, però es va fer. I un dels personatges crucials en la recuperació de l’orgull de pertànyer a una comunitat i a la seva cultura va ser Jaume Magre, pare de tot el projecte cultural de la Paeria de Lleida, però sobretot, i en temps molt difícils, impulsor i aglutinador d’algunes de les iniciatives més importants de la ciutat durant els últims anys del franquisme i la primera democràcia fins a la celebració de les eleccions municipals de 1979. El Jaume, desaparegut el 1999 i injustament oblidat pels successius governs municipals, no va ser l’únic impulsor d’aquella vitalitat que va canviar la fesomia de Lleida. Roser Ferran, Àngel Jové, Albert Coma, Ramon Maria Puig i altres van ser els primers actors de l’obra que es començava a representar encara d’amagat de l’aparell repressiu del règim franquista. La Petite Galerie, a la qual dedica una exposició el Museu Morera aquests dies, va ser una de les eines que aquell grup de persones va posar en marxa per traslladar a la ciutat les noves tendències artístiques, les noves veus, els nous creadors i la nova cultura que anava desenvolupant-se al llarg de tot Catalunya a mesura que la força dels anys i l’afebliment de la dictadura obrien escletxes per a la dissidència i la creació d’avantguarda. La Lleida contemporània i democràtica li deu molt a tots aquests personatges que van obrir la finestra de la llibertat i per damunt de tots apareix la figura noble, senatorial i culta de Jaume Magre i Servet, al qual s’hauria de dedicar un merescut homenatge.

La Petite Galerie, un esclat de colors en la ciutat grisa

Frederic Vilà Tornos
arquitecte

___________

En la jornada d’estudi i divulgació dedicada a la celebració del 50è aniversari de la creació de La Petite Galerie de l’Aliança Francesa de Lleida, organitzada pel Museu d’Art Jaume Morera, se m’ha assignat un espai d’intervenció des del qual miraré d’aportar la meva visió sobre aquest tema tan entranyable, visió de la qual aquí esbosso els trets fonamentals. D’entrada, vull remarcar allò que des dels anys 90 ja ve indicant la bibliografia sobre la qüestió, com és la importància que tingueren en l’afer vectors exteriors com l’Institut Francès de Barcelona (versus Aliança Francesa de Lleida) i el suport conceptual i crític dels àmbits avantguardistes de Barcelona. Però, sobretot, ressaltar el caràcter màgic de l’origen mateix i del desenvolupament de La Petite Galerie, i la seva condició d’assaig del que es materialitzarà més endavant en la desclosa de la vida cultural de la Lleida de la primera fase democràtica. Continua llegint “La Petite Galerie, un esclat de colors en la ciutat grisa”

Informalisme = antifranquisme

Josep Miquel Garcia
crític d’art

____________

L’informalisme va ser un moviment artístic europeu que apareix a França a finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta, marcat pels efectes pessimistes de la segona Gran Guerra, i per l’expansió de la filosofia existencialista. Va tenir el seu paral·lelisme amb l’expressionisme abstracte americà, però a Catalunya, d’immediat, va ser sinònim d’antifranquisme. Antoni Tàpies va ser el primer d’entre els nostres pintors que va abandonar definitivament les figuracions surrealistes per utilitzar directament el grattage. Era ja el 1952, i aquest llenguatge crític amb el poder va expandir-se teòricament i pràcticament, especialment a través de la creació de grups com El Taüll (1954), El Sílex (1956) i principalment El Paso, a Madrid (1957), amb projecció internacional, com a la Biennal de Venècia del 1958, que demostrava una certa utilització del seu valor crític, des del mateix poder. Continua llegint “Informalisme = antifranquisme”

Impregnat d’Àger

De jove signava les seves obres com a Beni. Eren les espurnes del que esdevindria més endavant i encara no formava el nom complert. El cel d’Àger, els turons del Montsec d’Ares, les vivències a Tremp, modelarien des d’un principi en Benet Rossell un esperit inquiet, creador, obert com el paisatge que l’envoltava i que el va dur a buscar la seva expressivitat en múltiples canals. La pintura, la prosa, la poesia, el cinema o la fotografia només van ser mitjans per expressar allò que amb la visió d’artista volia transmetre a aquells que el volguessin escoltar. En aquest número del DiS volem fer una aturada en el temps per passejar en les vivències d’aquest mestre multidisciplinari d’Àger posant veu a aquells que el van conèixer i van conviure amb el seu esperit creador.
Però també esperem que, a través de la lectura dels textos dels qui hi col·laboren, vostès, lectors, aprofundeixin en la figura i l’obra d’en Benet, un lleidatà que va viure des de dins el Maig del 68 a París, va buscar l’espiritualitat al Nepal o l’Índia, va confluir amb creadors d’aquí i de fora, fos quina fos la seva disciplina artística.
Cristina Giorgi ens presenta el Benet artista, poeta, plàstic, lligat al Montsec i poderós rodamón. Francesc Fité s’endinsa en la mirada metafísica del creador cap, un altre cop, al Montsec i centra un perfil d’una persona capaç de crear un univers creatiu amb una visió única de la realitat. I Jaume Pont ens endinsa en la figura del Rossell pensador, escriptor, patafísic, i coincideix amb Fité a destacar aquest univers propi i interior del creador d’Àger i que defineix com a rossellià.
Així doncs, els recomanem que s’impregnin d’aquest univers i de l’esperit que el cel i la terra d’Àger i el Montsec van confluir en aquest artista global, metafísic, somniador, obert i inquiet. Si ho fan, podran tornar a passejar pels carrers de Lleida ciutat i observant les formes naturals, arrodonides de l’Ametlla com balla; la força i esperança expressada en una salut de ferro a l’Hospital Arnau, o les formes que cerquen en totes direccions i arriben a tot arreu del recuperat de l’oblit d’un magatzem Arbre Paer, podran comprendre la força creativa que va ser capaç de transmetre Benet Rossell i arribar, potser, a una conclusió agosarada que es resumiria girant una expressió popular: “A cops, la natura és capaç d’imitar l’art”.

Ser far de les terres de Ponent

Cèlia del Diego
Directora del Centre d’Art La Panera

Quan es compleix un any de l’arribada de Cèlia del Diego al capdavant del Centre d’Art la Panera de Lleida, es presenta el projecte Javelina, un catàleg per a la promoció de l’art contemporani local

__________

a fa un any que vaig arribar a la Panera amb el repte de continuar aquest projecte amb el segell de qualitat que el caracteritza i alhora possibilitar una articulació més decidida entre allò local i allò global que contribueixi a actualitzar-lo i a adaptar-se a les necessitats d’un centre d’art del segle XXI. Ara sembla doncs un bon moment per mirar enrere i analitzar tot allò que ha passat al llarg del primer any i també per marcar-nos nous objectius per als que han de venir.
Una de les puntes de llança de l’aposta rau en l’interès per enfortir les interaccions amb l’entramat d’agents i institucions existents al territori, així com fomentar la porositat i la permeabilitat dels processos de producció del centre per tal d’afavorir un marc de creixement del context sociocultural lleidatà i facilitar espais d’intercanvi a partir dels interessos divergents que travessen l’àmbit local, amb la finalitat última de potenciar encara més la vinculació entre aquests, les propostes del centre i l’escena artística global. Continua llegint “Ser far de les terres de Ponent”

En primera persona

Mariona Visa Barbosa
DOCTORA EN COMUNICACIÓ
Professora del Grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida.

_____________________

Ellec La ficció audiovisual i els continguts periodístics han estat històricament produïts des d’un context majoritàriament androcèntric i heteronormatiu, i el públic general al qual es dirigeixen es concep com a masculí, de mitjana edat, de raça blanca, heterosexual i de classe mitjana. Si aquesta és la representació dominant en les arts i els mitjans audiovisuals, queda patent com tots aquells col.lectius que no s’hi engloben queden invisibilitats o representats de manera estigmatitzada. Afortunadament cada cop trobem més exemples de narratives on la diversitat de persones de l’equip creatiu i també dels personatges protagonistes és cada vegada més gran. Però encara hi ha molts col.lectius que no són representats amb veu pròpia, i no perquè siguin minoritaris en la societat sinó perquè hi són minoritzats. Entre aquests hi són, entre d’altres, les persones amb discapacitat o aquelles amb algun problema de salut mental. Continua llegint “En primera persona”

Sense límits

La mostra del Quim Vilamajó, jove artista targarí amb síndrome de Down, titulada I’m Able (sóc capaç), ens ha permès reflexionar en aquest número sobre les altres capacitats i la creació artística. Històricament hem vist la figura del creador, de l’artista, de l’escriptor com un ésser dotat de poders superiors a la mitjana de la gent i el món de la creació l’hem imaginat tancat, prohibit, per a tots aquells que no tinguessin les característiques de formació, capacitació i talent que sempre hem atribuït a un cert arquetip humà. Continua llegint “Sense límits”

Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat

ANTONI JOVÉ

Conservador del Centre d’art La Panera de Lleida

___________________

L’artista gallega Angela de la Cruz (La Corunya, 1965 ) i resident a Londres des de 1987, aquest any ha estat reconeguda amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, el màxim reconeixement que pot rebre un artista espanyol. Fa dos anys, a Lleida, vam gaudir d’una exposició retrospectiva d’aquesta artista al Centre d’Art la Panera, que sota el títol Escombros, i a partir del comissariat de Carolina Grau, va reunir obres dels darrers cinc anys. L’oportunitat de preparar la mostra amb Angela de la Cruz va ser un regal d’aquests que et concedeix la vida en contades ocasions. Un regal que no tan sols es va manifestar en la possibilitat de mostrar i treballar amb la seva obra, sino de conèixer personalment a l’artista i descobrir una dona d’una fortalesa i dignitat corprenedores. És difícil destriar obra i artista en el cas d’Angela de la Cruz, les seves obres encarnen el seu pensament i la seva vida d’una manera precisa i punyent, però defugint l’evidència i la literalitat. La metàfora, els símbols i l’humor són recursos a través dels quals formalitza unes obres prenyades de pensament, vivències -pròpies i alienes-, estats i emocions. Les seves pintures que transiten amb total llibertat els llenguatges de l’escultura i la instal·lació, de cap manera es poden abordar, únicament, des d’un punt de vista formal. Són formes que contenen intencions i pensaments profundament incrustats que l’artista prèviament ha pensat o experimentat, i que el receptor de les obres descobreix lentament, per capes, a mode de revelació. Continua llegint “Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat”

‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida

Jesús Vilamajó
Comissari de l’exposició ‘I am able’ i pare d’en Quim, l’artista

___________________

Al llarg del temps, la discapacitat intel·lectual ha estat vista per algunes cultures com una maledicció, com un llast o un estorb. Fa 2.500 anys, a l’antiga Grècia, es considerava que els nadons nascuts amb alguna deformitat o discapacitat eren un càstig inflingit pels Déus, i es promovien els infanticidis i els avortaments preventius. Des de llavors, i fins a finals dels anys 60 del segle XX, les persones amb alguna discapacitat intel·lectual sovint han hagut de patir la ignomínia generalitzada, el menyspreu, l’insult, i, en alguns moments greus de la història de la humanitat, fins i tot, l’extermini. Continua llegint “‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida”

Falsificador o apropiacionista?

Josep Miquel Garcia
CRÍTIC D’ART

Ara mateix resulta impensable acceptar com a autèntica una obra d’un gran artista del segle XX sense un certificat emès per les persones o entitats que ostenten els seus drets morals. Cap casa de subhasta o museu accepta una obra de Picasso, Miró o Dalí sense el document respectiu que així ho acrediti de la Picasso Administration, la Successió Miró o la Fundació Gala-Salvador Dalí. Rere aquestes entitats hi ha no només els hereus, sinó estudiosos que han analitzat cada dibuix, cada pintura o escultura. Continua llegint “Falsificador o apropiacionista?”

Todo es mentira

JUAN FERRER
CRÍTIC DE CINEMA

Hace años era habitual observar en los créditos de una película la frase “cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia”, que nos prevenía que en el cine todo es ficción, y así, alejarse de posibles pleitos por actuar de espejo sobre las personas, y sobre sus actos. Como sucedía en Ciudadano Kane, producida, escrita, dirigida y protagonizada por Orson Welles en 1941, donde la figura del magnate de la prensa americana William Randolph Hearts planeaba a lo largo de todo el film, por lo que este prohibió toda mención a la película en sus periódicos, e iniciando así la cacería de todas las copias posibles. Hearts, enfermo de poder, temía más a la verdad que a la mentira. De por sí, suya fue la frase “yo pondré la guerra”, aprovechando la tensión entre España y Estados Unidos en Cuba a causa del hundimiento del Maine, y empujando al presidente William McKinley a través de una intensa campaña periodística a declarar la guerra, y lograr de este modo un mayor tiraje de sus diarios Examiner y Morning Journal. Welles puso a Hearts en el ojo del huracán, como hizo tres años antes aterrando a la población con la emisión radiofónica de La guerra de los mundos, narrando una invasión alienígena que provocó el pánico general, activando todas las alarmas en Nueva York por el ficticio ataque marciano con gases, colapsando aquella ciudad y a sus atemorizados habitantes. Aquella fue una ingeniosa y gran mentira que marcó un referente sobre poder de los medios de comunicación. Continua llegint “Todo es mentira”