Menjar lent, produir bé

Josep Pàmies
pagès

Quan tenia 16 anys, vaig arribar com una moto a integrar-me en l’explotació familiar agrària ple d’il·lusions amb aquella recent començada Revolució Verda. Un batxillerat laboral extraordinari on combinava teoria i pràctica amb les tècniques més diverses. Em van captivar especialment les assignatures de biologia i agronomia. Conèixer i controlar la Natura era una fascinació encomanada pels nostres professors d’aquestes ciències de la vida. L’objectiu era canviar ràpid el model de producció agrícola vigent en aquells moments per alimentar poblacions en expansió. Exterminar herbes, fongs i insectes faria possible aquest miracle. Recordo el meu pare ficant en dubte tot aquest extermini. De cop, tècniques de cultiu centenàries se n’anaven en orris. L’important era sortir de la misèria al mes ràpid possible a costa del que fos: produir el màxim possible amb el menys temps possible i repetint cultius sense donar temps a descansar les terres. El guaret va deixar de practicar-se. La terra, el sòl, era simplement un suport del cultiu on fixar les arrels, les plantes i els arbres que cultivàvem. Continua llegint “Menjar lent, produir bé”

També és teu

EDITORIAL

Més d’una vegada ens han arribat comentaris sobre la densitat del DiS. Observacions sobre si la lletra no és massa petita i els marges massa estrets, un format que transmet una pesantor que no els convida a la lectura. El debat intern va existir, cert, i es va resoldre amb una defensa de la pausa, de la necessitat de forçar la situació perquè la gent hagués de parar per poder llegir. No hi ha resums sota el titulars, no hi ha destacats amb les frases més llampants ni tampoc hem fet, com s’està posant de moda en moltes publicacions, un disseny que destaca frases o paraules clau dins el mateix article perquè el nostre inconscient les associï. Era com si de sobte ens adonéssim que no es podia llegir de qualsevol manera; una decisió fins i tot provocadora? Continua llegint “També és teu”

Slow: entre el kit-kat i la revolució

JOAN MANEL BUENO
Professor de filosofia
Autor de diversos assajos sobre filosofia amb els quals ha estat guanyador del premi Serra i Moret i finalista del premi Vallverdú

Nosaltres afirmem que la magnificència del món s’ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat.” Així s’expressava Marinetti el 1909 en el seu Manifest futurista, embadalit per l’acceleració que semblava impulsar el món cap a l’abolició de tots els límits.

Des de llavors, sens dubte, l’acceleració s’ha instal·lat a Occident i ha plantat arreu la seva llavor. Des de llavors, sens dubte, la nostra capacitat d’esprémer el món natural per destil·lar coneixement i producció s’ha desenvolupat fins a límits impensables. Des de llavors, també sense discussió, vivim més anys, curem més malalties i gaudim de més comoditats.

I, tanmateix, de què servirà a l’home guanyar el món si perd la seva ànima?, proclamaven els evangelis, i cada cop més gent, des del seu benestar accelerat, bé cal dir-ho, es rebel·la contra la veneració del canvi i es mostra crítica i fins i tot insurrecta davant d’una concepció del món i del temps a la qual acusen de devorar el món i de buidar les ànimes.

El temps de les coses és uniforme, quantificable, mesurable, divisible, repetible, ens explicava el filòsof Bergson vint anys abans que Marinetti piulés. I en l’èxit en la manipulació d’aquest temps radica l’èxit de les ciències i de la tècnica. I de la producció. Experiments perfectament quantificats, repetits i compartits a la velocitat de la llum. Unitats de mesura convertides en coneixement. Tasques mil·limètricament quantificades i assignades a operaris humans o a robots. Segons convertits en diners. Continua llegint “Slow: entre el kit-kat i la revolució”

A poc a poc i pel camí més llarg, si us plau

Alexandra Laudo
comissària i crítica d’art

Diu el poeta Kavafis que quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg. Tanmateix, quan anem d’un lloc a un altre intentem generalment anar pel camí més ràpid i que el nostre trajecte sigui al més curt possible. És una actitud tal vegada sensata en el context d’una societat orientada a la productivitat i l’eficiència, i en la qual l’optimització del temps sembla un factor rellevant per a la consecució de l’èxit. Continua llegint “A poc a poc i pel camí més llarg, si us plau”

Elogi de la lentitud

JOSEP GRAU
periodista, crític musical

Le mal se fait sans effort, naturellement, par fatalité; le bien est toujours le produït d’un art. Aquesta frase de Baudelaire explica per què són importants l’ofici, l’artesania, la lentitud. L’autor de Les flors del mal rastreja els poemes en la carronya, la brutícia, els prostíbuls, els borratxos. Al seu costat, els poetes que se les donen de moderns per fer poesia dels McDonald’s fan el ridícul, per dir-ho amb suavitat. Baudelaire crea bellesa a partir de la lletjor i diu coses revolucionàries en termes de modernitat literària, però el més determinant de Les flors del mal és que ho fa des del respecte més estricte a algunes de les grans formes de la tradició poètica, incloent la rima i les estrofes, amb una particular incidència en el sonet. És un provocador, no un cínic. Continua llegint “Elogi de la lentitud”

Una porta al passadís

FRANCESC GABARRELL I GUIU

Regidor a la Paeria de la Crida per Lleida-CUP

Historiador de l’art, gestor cultural i tècnic de museus. Treballa al Museu d’Art Jaume Morera des del 1994. De la seva vida professional, 16 anys els passa a l’edifici del Roser.

Quan l’any 1994 vaig arribar al Museu d’Art Jaume Morera ja feia 19 anys que el museu s’havia instal·lat a l’antic convent del Roser. Històricament el Morera va viure de rellogat a l’equipament del carrer Cavallers des de l’any 1975, compartint espai amb l’Estudi General de Lleida, primer, i l’Escola Municipal de Belles Arts, després. Continua llegint “Una porta al passadís”

Lamolla, el compromís d’un llibertari

Jesús Navarro

Director del Museu d’Art Jaume Morera


En els darrers temps s’ha tornat a parlar a bastament del patrimoni artístic durant la Guerra Civil. Una discussió en la qual sovint ha mancat rigor en relatar el fets que es varen produir i en la qual s’ha prescindit d’una contextualització històrica que hauria proporcionat les claus per a la seva interpretació. Efectivament, amb l’esclat del conflicte, el patrimoni artístic sofriria importants danys, provocats per l’onada d’atacs anticlericals contra els béns de l’Església, la confiscació incontrolada de béns artístics, el tràfic il·legal d’obres d’art i els bombardejos dels nuclis de població, especialment de ciutats o pobles de la rereguarda republicana, on l’aviació rebel els va usar sovint per minar l’ànim de la població. Les primeres jornades de juliol de 1936 van estar marcades per la violenta reacció popular contra el cop militar i per l’atac de les organitzacions obreres a tot allò que representava qualsevol tipus de suport a la conspiració reaccionària. Continua llegint “Lamolla, el compromís d’un llibertari”

La protecció del patrimoni artístic durant la Guerra Civil

Esther Solé i Martí

Historiadora de l’art


Els atacs i destruccions indiscriminades d’elements patrimonials foren una comparsa tristament habitual de la Guerra Civil espanyola. La resposta a aquestes actuacions fou ràpida i sovint protagonitzada per figures destacades de l’àmbit artístic i cultural del país, caps visibles d’un moviment en el qual també prengueren part moltes mans anònimes. En termes generals, les accions de salvaguarda del patrimoni es dugueren a terme en dues fases. Continua llegint “La protecció del patrimoni artístic durant la Guerra Civil”

Testimoni de Crous i de Fenosa

Josep Miquel Garcia

Crític d’art, director del museu Apel·les Fenosa


La bibliografia sobre la salvaguarda del patrimoni artístic en els primers mesos de la nostra Guerra Civil és cada vegada més rica i sabem pels historiadors detalls sobre la cronologia dels fets. Pel que fa a les fonts, resulta difícil trobar testimonis de primera mà. Per sort, en tenim dos que afecten el que va succeir a l’entorn de Lleida: el de l’escultor Apel·les Fenosa, arrelat a Almatret, i el del dissenyador Enric Crous. Continua llegint “Testimoni de Crous i de Fenosa”

Viola contra Viola

JESÚS NAVARRO

A llarg del 2016 se celebra el centenari del naixement de José Viola Gamon, més conegut pel nom de Manuel Viola, una immillorable ocasió per fer balanç de la consideració que mereix una de les personalitats més singulars de la plàstica espanyola del segle XX. En aquesta sentit, crec que podem afirmar que Viola continua essent una gran desconegut, i no pas perquè la seva obra no estigui present en museus i col·leccions importants o la seva figura no hagi estat glosada i citada en múltiples publicacions.

Continua llegint “Viola contra Viola”

Esmena a la totalitat

VIDAL VIDAL

A l’equip humà de la revista Art, integrat entre altres per Josep Viola, Enric Crous, Joan B. Xuriguera, Antoni Bonet i Romà Amperi, l’últim dels quals designat director per ser l’únic major d’edat de la colla, assidus tots ells del cafè Rialto, Antoni Bonet Isard desenvolupava el paper de crític implacable, tal com en queda constància en l’article inclòs al número 2, d’abril de 1933, Cop d’ull a través de l’estimativa, esmena a la totalitat de les realitzacions artístiques en aquell temps a Lleida.

Continua llegint “Esmena a la totalitat”

El Pop Art és més que unes llaunes de sopa Campbell’s

ANTONI JOVÉ

Andy Warhol, des de Nova York, i Richard Hamilton, des de Londres, van protagonitzar, entre d’altres artistes, la gènesi i desenvolupament de l’Art Pop. Igualment, ambdós es van sentir atrets per diferents manifestacions del crim en la societat occidental. El 1964 Warhol havia de participar a la Fira Mundial de Nova York amb el gran mural 13 Most Wanted Men (Els 13 homes més buscats), que consistia a traslladar al mur del pavelló principal les fotografies frontals i de perfil de les fitxes policials de tretze criminals que la policia de Nova York encara no havia pogut engarjolar. L’obra fou censurada poc abans de la inauguració i l’única petjada que en quedà fou un monocrom platejat que cobria la totalitat dels retrats. S’especula que Nelson Rockefeller, governador de la ciutat, es va incomodar amb la magnificació dels delinqüents. Warhol simplement estava utilitzant les estratègies de la publicitat per retornar a la societat una imatge espectacularitzada d’una realitat criminal que volem obviar.

Amb pocs anys de diferència, a l’altra banda de l’Atlàntic, Richard Hamilton va treballar entre 1968 i 1972 en la sèrie Swingeing London. Les diferents obres de la sèrie parteixen d’una fotografia publicada per la premsa britànica el 29 de juny de 1967 que mostrava el galerista Robert Fraser i el rolling Mick Jagger dins d’un furgó policial, emmanillats i tractant de protegir les seves cares dels fotògrafs, mentre eren conduïts de la presó als tribunals. El motiu de l’arrest i el judici fou el consum de marihuana. L’obra de Hamilton fou fruit de la seva indignació per la desmesura del càstig i l’escarni públic de dos figures públiques per part de l’estament judicial; d’aquí que a l’hora de titular el treball fes un joc de paraules entre swinging (divertit, modern) i swingeing (sever), ja que la sentència del jutge dictava: “Hi ha moments en què una sentència severa pot actuar com a element dissuasiu”.

Warhol aborda el crim en la seva obra ignorant que el 1968 ell mateix seria víctima d’un intent d’assassinat; Hamilton tracta el càstig, en una obra que planteja un canvi en una trajectòria que progressivament abandonarà l’exaltació del consumisme per ser cada vegada més crítica.