Embarrat

(Una invitació a la creació contemporània)

Natàlia Lloreta
codirectora del festival embarrat
Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Autora de peces de videocreació com Mal de Llengua (2010), premi Llanterna Digital

 

Potser encara no heu tingut aquesta sort, però val molt la pena visitar l’antiga fàbrica Trepat, avui Museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat de Tàrrega. És un viatge en el temps, cap al passat industrial, farcit de detalls immaculats: gorres als penjadors, anotacions en guix a les parets, màquines que encara funcionen i aquella olor de pols, de mecànica, de vell i d’altes temperatures. Precisament una de les seves particularitats més atractives és la poca intervenció visible que hi ha hagut en la conversió de fàbrica a museu, consolidant, això sí, les estructures i fent el recinte visitable d’acord amb totes les normes de seguretat, però deixant la resta tal com era, tal com la van deixar els últims treballadors que van marxar.

Continua llegint “Embarrat”

Llarga vida a l’art

ROSER BANYERES

Poques setmanes enrere, l’artista Jordi Jové (Seròs, 1961) recordava que just ara comença a entendre què li volia dir un dels seus professors, el pintor Xavier Grau, durant l’època d’estudiant de Belles Arts quan explicava als alumnes que “en pintura, tot està en Claude Monet (1840-1926)”. El creador lleidatà també deliberava com el concepte de reflex, de mirall, es troba ja en el naixement de la pintura, al mite de Narcís i la seva versió més coneguda, la inclosa al poema narratiu La Metamorfosi d’Ovidi escrit probablement entre els anys 2 i 8 aC. En el reflex de Narcís sobre el llac hi trobem la imatge com a reproducció d’allò real, però al mateix temps hi ha implícit el concepte que aquesta imatge és quelcom molt fràgil: només que alguna cosa caigui a sobre es trenca. A la vegada conté un magma, un món interior, que remet també a Monet i al potent submón subjacent darrere de les obres del pintor impressionista francès. Conèixer els orígens per tenir clar què fem al present, què volem fer i per què. Aquesta consciència impregnada fins al moll dels seus pinzells i pintures és potser una de les claus per les quals en una conversa entre dos creadors a priori artísticament allunyats com poden semblar el Jové abstracte a l’estudi –que es mou amb comoditat cap a la figuració quan surt al carrer– i el Joaquín Ureña (Lleida, 1946) realista i figuratiu no s’enceti un encès debat a favor i en contra de l’abstracció i la figuració.

Continua llegint “Llarga vida a l’art”

(in)comunicació

JAUME BARRULL

Durant la darrera fira dedicada a l’art contemporani Art Basel de Miami, el desembre passat, una jove va apunyalar-ne una altra. La resta de visitants van trigar uns minuts a comprendre la gravetat dels fets: creien que era una performance i mentre especulaven sobre el significat de l’obra i la fotografiaven amb el mòbil la víctima s’estava dessagnant de veritat. Dos mesos abans, en el Museu d’Art Contemporani de Bolzano, al nord d’Itàlia, una dona de la neteja va desmuntar i llençar a la brossa tota una instal·lació de les artistes Sara Goldshmied i Eleonor Chiari titulada Dove andiamo a ballare questa sera? (On anem aquesta nit a ballar?). Es tractava d’ampolles buides, copes brutes, confeti i altres típics materials fungibles d’una revetlla qualsevol.

Continua llegint “(in)comunicació”