La perla oculta en el vacío

José Andújar Almansa
Centros de gravedad
Poesía española en el siglo XXI (Una antología)
Ed. Pre-Textos, 289 p.

__________

LORENZO PLANA
Indispensable mirada a la poesía española más relevante del siglo XXI

En esta antología se selecciona a doce poetas nacidos después de 1970. Se trata de Mariano Peyrou, Abraham Gragera, Miriam Reyes, Juan Carlos Abril, Juan Manuel Romero, Rafael Espejo, Carlos Pardo, Antonio Lucas, Josep M. Rodríguez, Erika Martínez, Juan Andrés García Román y Elena Medel. Su escritura indaga en la posibilidad de la creación cuando surge la ausencia de un centro con que enfrentarse a la identidad de lo real. Frente al fragor corrosivo del vacío, algo brilla tenuemente. En una de sus últimas cartas, Stefan Zweig escribe: “Saludo a todos mis amigos. Ojalá puedan ver el amanecer después de esta larga noche. Yo, demasiado impaciente, me voy antes de aquí.” Continua llegint “La perla oculta en el vacío”

Elogi de la poesia

Selecció de Xavier Macià i Àngels Marzo
Poemes de la Suda
Antologia, 2007-2017
Pagès Editors, 133 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Una agulla poètica de navegar precisa i suggeridora

Qui busqui una agulla de navegar precisa i suggeridora que aculli una mostra de la vitalitat i l’energia de la poesia durant aquests darrers deu anys, només cal que s’endinsi en aquesta edició número dos-cents de la col·lecció Biblioteca de la Suda. No hi ha cap mena de dubte que aquest recull commemoratiu té tots els números per a esdevenir
–degut a les seves característiques antològiques i com a reconeixement dels mèrits de tots aquells que han estat al capdavant d’una empresa de tal envergadura– una àncora ferma i, alhora, un reconegut vaixell insígnia de Pagès Editors.
Arribar al número dos-cents d’una col·lecció de poesia en l’àmbit de les nostres terres no és gens banal. I com s’ha aconseguit arribar fins aquí? –es preguntarà el lector–. Per respondre cal remuntar-se al 1992 amb la publicació d’El llevant bufa a Ponent de Miquel Desclot, any en què s’inicia la direcció literària d’un agitador cultural de la talla de Xavier García –alma mater de la col·lecció–, en un periple que arribarà fins a finals de 2015. Un èxit que ha quedat en bones mans amb el relleu i l’actual direcció dels poetes Xavier Macià i Àngels Marzo. Continua llegint “Elogi de la poesia”

Guanyar-se la pau

Joan Margarit
Per tenir casa cal guanyar la guerra
Proa, 290 pàg.

__________

TXEMA MARTÍNEZ

Joan Margarit indaga en prosa memorialística els fonaments de la seva poesia

Amb aquest memorable decasíl·lab, transsumpte d’un vers manllevat d’un poema propi, “Primera nit a Forès”, del llibre Es perd el senyal (2012), ha triat Margarit titular el seu volum de memòries, d’indagació de les arrels, d’aprofundiment en els principis, en les emocions, en els records. Aquest volum és, en efecte, un exercici de lucidesa construït des de la senectut, per usar una paraula del gust de l’autor, “l’edat que tanca per l’altre extrem”, en un viatge, doncs, d’anada al passat més remot fins al present concret i palpable, aquell que et dóna la perspectiva de les coses, que garbella el que va restant en el temps i en la memòria i que, de retruc, com d’improvís, recupera retalls que altrament, potser, s’haurien perdut sense remei. Aquesta voluntat d’endinsar-se, en prosa, en els fonaments d’una vida, que alhora són, i per això s’hi relliga l’escriptor en aquestes ratlles, els fonaments del Margarit poeta, s’obre pas per les pàgines de la història d’una biografia centrada en els primers anys, fins i tot en els anys anteriors al seu propi naixement, aquells que esculpeixen la densitat moral d’una família, d’abans de la guerra fins després, la infància, la joventut, la primera adultesa, allà on tots construïm, més maldestrament que conscient, la persona que serà (el nen és el pare de l’home, escrivia, magistral, Wordsworth al seu iniciàtic Preludi, un monument intel·lectual i estètic, en aquest cas en vers, a la memòria i a la consolidació de la memòria). Continua llegint “Guanyar-se la pau”

Tom Wolfe i la no-revolució

Tom Wolfe
La hoguera de las vanidades
Círculo de Lectores, Anagrama, 1988, 795 pàgs.

__________________

Txema Martínez
En la mort del pare del Nou Periodisme, autor d’una obra immensa

Ha mort Tom Wolfe, l’encunyador del terme nou periodisme i un dels seus estendards més visibles. I la primera cosa que em ve a la ment, al saber la notícia, són les sobrecobertes que embolcallaven la seva foguera de les vanitats de la meva adolescència, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, amb un fons de colors rosa, blau i verd llampant d’una Nova York que ja no existeix. Aquella va ser una novel·la que va fascinar un món –i que va originar per desgràcia una oblidable pel·lícula–, tota una generació de lectors, un llibre que obria la ment a noves estratègies literàries però també morals i sentimentals, una prosa fluida i sense complexos, que alhora es bastia, sense que es notés, d’una calculadíssima reflexió prèvia sobre la societat i els valors que volia retratar i els modes en què podia reflectir-se a partir dels decàlegs tradicionals, ara sotmesos a un nou microscopi. Després vaig descobrir llibres seus anteriors, com el prodigiós recull d’articles dels lustres anteriors titulat Les dècades púrpura, aquest color usat no només literalment, en paraules de l’autor, sinó també per representar aquell afany per significar-se i desempallegar-se de tantes coses a la recerca, diguem-ne, d’un alliberament. Que, en efecte, va arribar, però no en la forma en què les revolucions, sobretot les intel·lectuals, com les del Maig del 68 o els moviments hippies i desarrelats beats nord-americans, pretenien, o feien que pretenien, sinó en aquesta autèntica proclamació del jo inserit dins de la societat que ha significat, al capdavall, la postmodernitat. És com la festa a casa de Leonard Bernstein descrita per Wolfe en què es recaptava diners per als Panteres Negres, que al final de la vetllada van proclamar “als presents que la seva revolució acabaria amb la possibilitat de cases de setze habitacions com aquella en la qual estaven”. Una reflexió que l’“esquerra exquisida” d’avui podria aplicar-se en forma de xalet als afores. Continua llegint “Tom Wolfe i la no-revolució”

Contra el dolor

Enric Boluda-M Hût
Nit americana
Pròleg de Xavier Macià
Pagès Editors, 103 pàgs.

________________

LORENZO PLANA
Intenso poemario donde la indagación en la forma amansa el daño de un desamor

Enric Boluda-M Hût (Granollers, 1978), de algún modo es, y no es, el Enric Boluda Martínez que podemos conocer personalmente. Nos encontramos pues ante un heterónimo, y este dato resulta revelador: obviamente existe una voluntad de esconderse en una identidad indirecta, hecho que se palpa y siente a lo largo de todo este libro de poemas. La expresión “nit americana”, precisamente, hace referencia a esa técnica cinematográfica que consiste en filmar escenas nocturnas durante el día, obteniendo ese simulacro que implica la noche por el día, pero también, aquí, el olvido en lugar del recuerdo, el silencio por la palabra, la soledad por la compañía, la tempestad por la calma, la angustia por la serenidad, el pasado por el presente, el caos por la forma… De todo esto nos habla el magnífico y esclarecedor prólogo de Xavier Macià, texto que hace especial hincapié en cómo, según la sentencia de Carles Riba, “la poesía és joc, però també foc”. Macià hace un pormenorizado estudio del aspecto puramente formal de todos estos sonetos, sus rimas interiores, la disposición de los versos en las estrofas, al tiempo que nos avisa de que hay que ir descifrando poco a poco los trucos que nos ofrece Boluda. Como si el núcleo temático de este poemario tan duro necesitara de algún tipo de muleta, de algún tipo de defensa, seguro que es el distanciamiento que ofrecen estos sonetos blancos, esa plasmación clara y luminosa, ese “cálculo de estructuras” que reinventa la modalidad, lo que consigue hacer vibrar en el libro la fisonomía de una personalidad en cierto modo rigurosa, y con ello también paradójica. Continua llegint “Contra el dolor”

Confessions sota els llençols

Kent Haruf
Nosaltres en la nit
(Traducció d’Anna Turró)
Angle Editorial, 151 pàgs.

_____________

MARISA TORRES BADIA
Un relat captivador d’ombres i silencis recreat en la tardor de la vida

Un cop més, sense caure mai en el parany postís de la sentimentalitat, l’escriptor Kent Haruf (1943-2014) ens transporta a un univers a mig camí entre la melangia i la tendresa. Aquesta és una divisa marca de la casa. Nosaltres en la nit –novel·la adaptada al cinema per Neftlix en una pel·lícula dirigida per Ritesh Batra, amb Jane Fonda i Robert Redford com a parella protagonista– igual que les altres cinc novel·les de l’escriptor americà, proposa una història fruit d’una ferida universal: l’esvoranc de la solitud en arribar la vellesa. La lectura ens endinsa així en una història teixida per uns personatges perfilats de forma exquisida. El lector, seduït irremissiblement, sent bategar un món versemblant travessat per la tragèdia personal o les dificultats de la pròpia vida. Malgrat això, els protagonistes no fan mai cap pas enrere, ans al contrari: tot es converteix en un cant i una mirada cap endavant, en una mena de rapsòdia en prosa situada a Holt, un poble fictici inspirat en Yuma (Colorado), una de les ciutats de residència del nostre autor. Continua llegint “Confessions sota els llençols”

Una obra que no es deixa cloure

Marc Biosca
Jesús Moncada, mosaic de vida
Pagès Editors, 194 p.

_____________

MARISA TORRES BADIA
Un viatge a les arrels del Jesús Moncada escriptor

És fàcil abordar Jesús Moncada? Aquesta és potser la primera pregunta que Marc Biosca –sociòleg, llicenciat en Ciències polítiques i autor de l’interessant assaig ¿Per què ells en diuen Euskal Herria i nosaltres Ítaca?– es planteja i alhora respon amb un no contundent als fulls preliminars que obren l’estudi Jesús Moncada, mosaic de vida. Biosca inicia el seu viatge amb una fita prou aclaridora: oferir al lector una aproximació a la vida i l’obra d’un dels autors més versàtils de la literatura catalana contemporània. Des d’aquest tombant, i aferrat a la inqüestionable vàlua literària de l’escriptor de Mequinensa, basteix els fonaments que van fer possible que l’autor de la Franja aconseguís un lloc destacat dins el panorama literari de la segona meitat del segle XX i, per extensió, en l’encaix entre dues generacions, la dels exiliats que retornaven d’un profund i ominós silenci i la dels joves que van empènyer noves propostes creadores. Continua llegint “Una obra que no es deixa cloure”

Una humanitat amagada

Juan Eduardo Cirlot
Nebiros
Siruela, 186 p.

__________

LORENZO PLANA
Una novel·la que atresora el pensament d’un creador escollit per estimar el misteri

La negativitat és la fabulosa carta de presentació que sempre va fer seva Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973). Compositor, poeta i crític d’art, va saber respirar artísticament al bell mig d’una postguerra on poques veus aconseguiren abstreure’s del macilent clima social. Per a ell, l’escala secreta del seu món només albirava la besllum del no-res. Tot fa intuir que Cirlot fou un ésser que massa sovint es perdia en la meravella impossible de l’afecte, tal vegada, com ell mateix afirmava, perquè havia rebut massa dons en aquesta vida o, si voleu, excessius regals virtuosos. Situat, doncs, entre la serenitat i l’abisme, sabia que rere les ombres, si era tossut en el seu esforç, trobaria algun raig de llum. Aquest era el motiu de la determinació gegantina que guiava el seu procés d’escriptura. Continua llegint “Una humanitat amagada”

De l’imaginari cultural d’un arxipèlag

Llibre catàleg. Edició d’A. Sánchez Robayna i
F. Castro
Pintura y poesía: la tradición canaria del siglo XX
Gobierno de Canarias, 385 p.

_________________

JAUME PONT
A partir de l’exposició a Santa Cruz de Tenerife el 2017

Les illes Canàries han estat un bastió fonamental de les arts plàstiques i la literatura de la modernitat. De vegades a la contra de la historiografia crítica. Caldrà recordar, a tall d’exemple, que no s’ha parlat prou de la importància del surrealisme canari al llarg dels anys vint i trenta del segle passat? El cànon artístic espanyol prioritza massa sovint la visió centralista per damunt de les perifèries artístiques, de manera molt especial les de Catalunya i Canàries, veritables centres d’irradiació del surrealisme més radical. André Breton considerava la terra canària i els seus artistes –penso en la revista Gaceta de Arte i el seu entorn, en artistes com Óscar Domínguez o Juan Ismael, en escriptors con Agustín Espinosa, Pedro García Cabrera, Domingo López Torres o Emeterio Gutiérrez Albelo– com un dels seus centres d’internacionalització fonamentals. Continua llegint “De l’imaginari cultural d’un arxipèlag”

L’esclat de la lògica

Edgar Allan Poe
Poesia completa (Traducció de Txema Martínez)
Quaderns Crema, 243 p.

______

LORENZO PLANA
Una traducció, magnífica, que ens faltava en català: l’obra poètica completa d’un poeta amb visió de l’enigma, impulsor malaltís de la modernitat

Acceptem l’unamunià “siente el pensamiento, piensa el sentimiento”. Però en el cas d’Edgar A. Poe hi ha una meravellosa parada d’estació en nom de l’Estètica. Si Lord Byron ha quedat per a la posteritat com el romàntic essencial, de qui ens reconforta la seva icona de rostre seré, per la seva banda Poe és l’ànima sofrent i lúcida (Byron ho proclamava: I want a hero) que va voler posar en relleu la fatalitat de l’existència mitjançant la seva radical visió poètica. Malgrat un seguit de decepcions amoroses, estar posseït per una personalitat de medul·la esquiva a causa de l’absència dels seus pares biològics, malgrat, en fi, l’addicció al joc, a les drogues i l’alcohol, tot en ell forma part d’un quadre que vist des de fora ens permet un recés. Fou un perdedor que va sofrir l’inimaginable; però era amo i senyor d’una gran cosmovisió. Continua llegint “L’esclat de la lògica”

Sombras críticas que perduran

José Francisco Ruiz Casanova
Sombras escritas que perduran. Poesía (en lengua) española del siglo XX
Cátedra, 383 pág.

_____-

MARISA TORRES BADIA
Una voz crítica, reflexiva y miscelánea que arroja luz y disipa sombras en el estudio de la poesía del siglo XX

En Sombras escritas que perduran José Francisco Ruiz Casanova reúne un buen puñado de sus trabajos críticos, algunos inéditos –una significativa selección de artículos, prólogos y ponencias fechadas entre 1994 y 2014–, que abrazan cronológicamente desde autores nacidos en los últimos años del siglo XIX hasta las producciones de los poetas más emblemáticos, a juicio del estudioso, de la generación de 1970. El estudio traza, pues, un panorama en el que desfilan diacrónicamente autores destacados por la historiografía crítica como A. Machado, F. García Lorca, L. Cernuda, P. Neruda o J. L. Borges, junto a otros pertenecientes a la segunda mitad del siglo XX: L. Rosales, J. E. Cirlot, A. Crespo, J. Talens, A. Núñez o Sánchez Robayna, que representan –al vuelo crítico de Ruiz Casanova– la continuidad y la ruptura de la lírica española del siglo anterior. Continua llegint “Sombras críticas que perduran”

La història d’aquell que sap totes les llengües

Joan-Lluís Lluís
El navegant
Proa, 350 p.

___

JAUME PONT
A cavall del gènere picaresc i de la novel.la d’aprenentatge, Joan-Lluís Lluís fila una història en defensa de la diversitat lingüística i l’anticolonialisme cultural

Què pot esperar-se d’un noiet fill del Perpinyà del Segon Imperi francés, a qui l’atzar ha otorgat el do meravellós de parlar totes les llengües del món? La resposta sembla òbvia: tan sols un futur bastit per l’admiració i la glòria… Però, paradoxalment, a l’Assiscle Xatot, anomenat amb el temps el Nuvolet, res no li sortirà com estava previst, i ben aviat el món, tan tossut com cruel, li farà obrir el ulls a cops de puny i fuetades del destí. Tot just encetada l’adolescència, a l’escola i al carrer l’Assiscle s’assabenta que les llengües –començant per la seva, el català–, lluny de l’idealisme igualitari derivat d’una pretesa neutralitat filològica, porten marcades en les seves entranyes les relacions socials de jerarquia i domini dels humans: “Així vaig saber que la meva llengua materna no semblava prou noble per entrar a l’escola” i “aviat vaig haver adquirit prou saviesa per ser capaç de classificar l’efecte que produïen”, entre mestres i conciutadans, “les meves quatre primeres llengües. Català: fàstic. Francès: adulació. Caló: menyspreu. Llatí: admiració”. Continua llegint “La història d’aquell que sap totes les llengües”