Per una ciutat sense autors

Emili Baldellou

Hi ha dues maneres d’escriure el teatre. En la primera, l’autor imagina una situació i es deixa emportar pel dictat dels personatges. Pirandello, qui més lluny ha arribat en aquest terreny, diu que és en debades tractar de desviar-se’n, ja que els personatges són éssers reals dins la ficció. Tenen consistència més enllà de l’autor, qui es limita a ser la seva llevadora, l’operari encarregat de treure’ls a la llum.

La segona manera d’escriure el teatre és a través dels actors. En aquest cas, la figura de l’autor i del director acostumen a coincidir en la mateixa persona. Els intèrprets parteixen de situacions proposades per l’autor director i configuren el personatge, fecundant-lo amb la seva genètica personal. És el mètode seguit en la creació col·lectiva, on es genera un material que després es destria i s’enriqueix. Aquesta ha estat la mecànica d’escriptura d’Els Joglars, el gran referent més proper en aquesta manera d’escriure teatre. Fixem-nos, doncs, que en cap dels dos sistemes d’escriptura l’autor és important: en el primer, es limita a invocar uns ens incorporis que prenen identitat a mesura que es manifesten i que, posteriorment, s’encarnaran en el cos dels actors; en el segon, són els actors els que engendren les criatures escèniques, proveint-los d’uns atributs que són els seus. Per tant, si la intervenció de l’autor és poc rellevant pel que té a veure amb els personatges, els reis de la festa de tota obra teatral, en quin àmbit n’és, de rellevant? Continua llegint “Per una ciutat sense autors”