És l’única sortida

JAUME BARRULL

Amb el cap entre les mans i els colzes sobre els genolls, l’Alberto fixa la mirada entre els peus nus, en els milions de plecs que fa la llana verge de la catifa de tres per quatre metres que Milton Glaser va anomenar Shakespeare a Àfrica. Li agradava invitar els convidats a passejar-hi descalços i sentir l’energia que transmetia; aleshores els explicava que està teixida a mà seguint una tècnica ancestral nepalesa, els feia tancar els ulls perquè poguessin connectar-vos amb la terra. Un planeta que, deia amb una copa de cava a la mà, cada vegada ens queda més lluny per culpa de la tecnologia i els fanatismes, un món que ens dóna la vida i nosaltres menyspreem com uns adolescents malcriats. En aquelles vetllades el Víctor, el fill de puta del Víctor, sempre se’l mirava de lluny amb les sabates posades i la convicció que un dels dos sempre hauria de tocar de peus a terra. El Víctor. L’Alberto no se’l pot treure del cap, recorda el seu tarannà distant i fred al pati de l’escola i està segur que, en penjar el telèfon després de la darrera trucada de la Blanca, feia el mateix posat de caçador furtiu. Sense alçar el cap pot veure el Víctor abraçant-lo el dia que va fer-lo padrí del seu fill, i si tanca els ulls pot sentir el plaer de clavar-li un punxó a la caròtides primitiva, just per sota la mandíbula. Ara mateix el mataria, deixaria que es dessagnés enmig de l’altar perquè la seua sang pagués pels pecats de tots els convidats. Ho faria, si ara el tingués al davant l’ofegaria posant-li bitllets de 500 rebregats a la boca, li tallaria les orelles, es pixaria sobre el seu cadàver i ploraria de ràbia. Sobretot ho faria per enterrar la vergonya. Continua llegint “És l’única sortida”

Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa

JAUME BARRULL

Camina pel bosc amb l’esma de qui és a la tercera planta del Pergamon, a Berlín, i ja ha renunciat a saber res més de res del que hi exposen. Es deixa endur per la contemplació gratuïta de la bellesa de cromatismes tardorencs que l’envolta. Un present absolutament pla de fons infinits per totes bandes, un bosc d’arbres gegantins les fulles dels quals s’han llençat al buit per fer una catifa que combina vuitanta-quatre tonalitats entre l’Hexacrome yellow i el Root beer brown de Pantone.

S’atura, es mira els peus i es pregunta què deu haver fet de les sabates. Les duia quan ha sortit de casa. No ho recorda, només es fa una pregunta que li sembla d’una lògica vergonyant: qui baixa al carrer descalç? Jo no, pensa, o si més no penso que no ho faria. Busca un lloc per seure. A una banda no hi a res i a l’altra tampoc, torna mirar a la dreta i ara, gairebé a tocar, hi ha un llit. És individual i una mica estret, curt fins i tot. Els llençols són blancs i la vora està passada per sobre una manta grisa i gastada curosament posada entre el matalàs i el somier. Hi seu amb una certa precaució, és dur com un bistec de poltre massa fet i el coixí fa olor deshumanitzada de lleixiu penitenciari. El bosc no en fa, d’olor, confirma, i aprofita per fregar-se els peus amb les mans. Té un turmell recolzat sobre el genoll oposat i una gota de sang, una de sola, dibuixa una vertical exacta i li taca el puny blanc de la camisa. Instintivament aixeca el cap per frenar l’hemorràgia i es passa el llom de la mà pel nas. Se la mira per veure si s’ha d’espantar gaire i la pinzellada grana, que va del canell fins a la punta de l’índex, ja és seca. Clivellada. Tanca els ulls i respira profundament, l’aire és pur i té l’estómac regirat. Empassa saliva, una mucositat que creix i es converteix en una gleva llefiscosa que fa plof en arribar a l’estómac. Regust aspre de ferro i fang, com quan s’alça de matinada i s’arrossega a palpentes fins a la cuina mentre lamenta l’últim Bacardí amb llimonada que l’hi han servit de mala gana en un got de plàstic mentre s’encenien els llums i s’apagava la música. Aleshores, sota la influència d’un florescent d’oficina que fa pampallugues i posa al descobert els plats bruts i les ditades de greix als armaris, beu un litre d’aigua d’una tirada abans de tornar al llit per intentar-se amagar d’una ressaca que s’apodera lentament de tot el seu cos. Una pesantor que creix des del fons del fetge i s’alimenta de la culpa que cultiva als torrents més fèrtils de consciència.

Continua llegint “Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa”