La immensitat de Bach

JOSEP GRAU

dis_1_QR

Txema Martínez, un dels coneixedors més profunds de Shakespeare a Catalunya, admirable traductor de tots els seus sonets, després de deu anys de bussejar en l’oceà shakesperià, una nit d’estiu, mentre pensava en una conferència que havia
de fer l’endemà, en la seva soledat es va dir: “no he entès res”. M’ho explicava l’altre dia en una conversa distesa i la frase em va impressionar. “No he entès res”.
El mateix diu Steiner després de tota la vida de llegir el Dant. Les mentides de Martínez i Steiner, tan expressives, són, òbviament, els millors elogis possibles per a Shakespeare i per al Dant. Tampoc jo no he entès res de Bach, si se’m permet la vanitat. N’estic enamorat. No puc pronunciar el seu nom sense estremir-me, com deia Cernuda dels seus amants. Però no n’he entès res. Sóc radicalment ateu, però Bach m’acompanya d’una manera semblant a com Déu acompanya un creient. Tampoc un creient no entén res de Déu.

Bach intimida. Enlluerna. Aclapara. Desbordats per la grandesa de la seva música, tendim a pensar que l’home era igual de gran, però hi ha cap dubte que en Bach, com en Shakespeare, com en el Dant, la narració té molta més substància que el narrador. Els defectes de l’home salten a la vista. Era irascible. Sempre volia tenir raó. Era pilota amb les autoritats. Les virtuts del compositor, per descomptat, són molt més evidents. Tenia la ment més dotada que ha existit mai per a la creació musical. Les seves cantates queien com míssils sobre els caps dels fidels. S’ha dit que la música i el verb van compartir el paradís fins que la paraula va cometre el pecat original de la mentida. Llavors la música, incapaç de suportar la falsedat, es va allunyar de la seva germana. D’una manera bellíssima, Monteverdi, amb la creació de l’òpera, va restituir l’harmonia de l’edèn. Abans Vincenzo Galilei, pare de Galileu, ja havia considerat superada la concepció
vertical de la música renaixentista, que era perfecta per cantar a Déu però dificultava l’enteniment del text. La superposició polifònica de veus creava harmonies divines però no hauria permès el desenvolupament d’un drama intel·ligible. L’estil monòdic i horitzontal de la música moderna retornava a la paraula la claredat sense que el cant perdés expressivitat. Un pas de gegant perquè l’art de veritat demana una mica de misteri i molta claredat. Posteriorment Bach va deixar clara la primacia de la música quan es fa música –una altra cosa és quan es fa literatura. Moltes grans músiques han redimit llibrets infames i cap gran llibret ha redimit una música infame. A les òperes de Mozart no els queda res sense Mozart. Ni tan sols a les que va escriure Da Ponte. Trobar una obra mestra de la lírica que sigui dramàticament consistent és una raresa. Benedetto Marcello va ironitzar sobre la importància dels mites clàssics en el drama musical dient que ni els grecs ni els llatins havien llegit els moderns. Bach no va escriure mai una òpera, però cap compositor escènic barroc, amb la sola excepció de Händel, va igualar en dramatisme les seves passions.

Continua llegint “La immensitat de Bach”