L’interès per un cànon de poetes catalans

AMAT BARÓ
POETA I FILÒLEG

______________

Des que se’m proposà d’escriure el meu cànon de la poesia catalana, he anat barrinant quin interès podria tenir un assaig d’aquestes característiques. I no pas perquè pensi que el lector no s’interessa per la poesia catalana; el dubte, o més ben dit, la temença, m’assaltava per haver-m’hi de mostrar amb les vergonyes a l’aire. Les llacunes del meu paisatge literari en fan una terra tan inhòspita com les landes boiroses que amaguen el gos dels Baskerville. Sóc ben lluny, doncs, d’oferir la visió ordenada, coherent i lúcida de la Poesia en Català del qui hi llisca com per un jardí.
No és per descàrrec, però no diré cap mentida si afirmo que el meu període formatiu obligatori no es basà en la lectura dels clàssics de la meua llengua –i això és una manera fina de dir-ho. Així mateix, jo pertanyo a una generació que va créixer mentre decreixia el valor dels llibres entre la joventut. Encara durant els seixanta i els setanta, era habitual de veure batxillers amb exemplars de filosofia o de poesia sota el braç. Mon oncle mateix, que s’ha dedicat a la medicina, tenia una biblioteca amb volums de tota mena, des de novel·les de Hesse fins a poemes de Verlaine, passant pel teatre de Brecht i la filosofia de Nietzsche o de Kierkegaard. Continua llegint “L’interès per un cànon de poetes catalans”