Falsificador o apropiacionista?

Josep Miquel Garcia
CRÍTIC D’ART

Ara mateix resulta impensable acceptar com a autèntica una obra d’un gran artista del segle XX sense un certificat emès per les persones o entitats que ostenten els seus drets morals. Cap casa de subhasta o museu accepta una obra de Picasso, Miró o Dalí sense el document respectiu que així ho acrediti de la Picasso Administration, la Successió Miró o la Fundació Gala-Salvador Dalí. Rere aquestes entitats hi ha no només els hereus, sinó estudiosos que han analitzat cada dibuix, cada pintura o escultura. Continua llegint “Falsificador o apropiacionista?”

Todo es mentira

JUAN FERRER
CRÍTIC DE CINEMA

Hace años era habitual observar en los créditos de una película la frase “cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia”, que nos prevenía que en el cine todo es ficción, y así, alejarse de posibles pleitos por actuar de espejo sobre las personas, y sobre sus actos. Como sucedía en Ciudadano Kane, producida, escrita, dirigida y protagonizada por Orson Welles en 1941, donde la figura del magnate de la prensa americana William Randolph Hearts planeaba a lo largo de todo el film, por lo que este prohibió toda mención a la película en sus periódicos, e iniciando así la cacería de todas las copias posibles. Hearts, enfermo de poder, temía más a la verdad que a la mentira. De por sí, suya fue la frase “yo pondré la guerra”, aprovechando la tensión entre España y Estados Unidos en Cuba a causa del hundimiento del Maine, y empujando al presidente William McKinley a través de una intensa campaña periodística a declarar la guerra, y lograr de este modo un mayor tiraje de sus diarios Examiner y Morning Journal. Welles puso a Hearts en el ojo del huracán, como hizo tres años antes aterrando a la población con la emisión radiofónica de La guerra de los mundos, narrando una invasión alienígena que provocó el pánico general, activando todas las alarmas en Nueva York por el ficticio ataque marciano con gases, colapsando aquella ciudad y a sus atemorizados habitantes. Aquella fue una ingeniosa y gran mentira que marcó un referente sobre poder de los medios de comunicación. Continua llegint “Todo es mentira”

El futur de l’audiovisual català

Santi Lapeira

President del Col·legi de Directors i Directores de Cinema de Catalunya | Director del Centre Experimental de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals de Catalunya, amb seu a Lleida.

___________________

El sector audiovisual en conjunt, en els darrers anys, ha sofert canvis estructurals i de consum. Han aflorat nous models de producció i de negoci que l’han fet més gran i més divers, però també amb una forta concentració de la seva cadena de valor. Internet ha estat el gran catalitzador d’aquest canvi, que ha vist com la transformació de la indústria del cinema i el desplegament de la televisió de pagament apuntaven cap a nous models de difusió dels continguts i cap a una nova relació amb el públic, en el marc d’un mercat global i altament competitiu on conviuen els continguts produïts per professionals i pels internautes. La televisió es consumeix ara, en directe i en diferit, a la carta, utilitzant diferents plataformes i especialment a través de les ofertes de televisió de pagament, un servei que ha experimentat un fort creixement de subscriptors a totes les llars d’Europa. Continua llegint “El futur de l’audiovisual català”

Lleida reivindica el seu lloc al mapa audiovisual

LAURA BERGÉS I MIQUEL PUEYO
PROFESSORS DEL GRAU DE PERIODISME I COMUNICACIÓ AUDIOVISUALS DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA

Darrerament hem tingut accés a dos documents –el Butlletí d’informació sobre l’audiovisual a Catalunya i el Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya– editats pel Consell de l’Audiovisual. El segon, en particular, és un treball transcendental que ha estat elaborat amb la col·laboració del Govern i del sector, per encàrrec del Parlament, i proposa un pla estratègic per al desenvolupament equilibrat del sistema català de comunicació en un entorn de convergència digital. Continua llegint “Lleida reivindica el seu lloc al mapa audiovisual”

Quan ja no ens representen

NÚRIA CAMPABADAL
Muntadora i realitzadora audiovisual

_________________

Després d’anys confinat a les graelles televisives amb formats fonamentalment periodístics, el cinema documental ha experimentat un ressorgiment en les dues darreres dècades. Avui dia, ja no és estrany veure’n al cinema; existeix un circuit de festivals, màsters i estudis sobre el tema, així com hi ha cineastes que el consideren un bon format per desenvolupar la seva obra amb el mateix prestigi i la mateixa riquesa formal que la ficció. Diversos factors hi han contribuït: l’abaratiment de costos que ha suposat la revolució digital, l’èxit d’algunes obres i/o autors, l’aparició d’ajudes europees, etc. Malauradament, tot això no va sempre acompanyat dels recursos necessaris per assegurar-ne la sostenibilitat: hi ha manca de finançament –tant públic com privat– i les finestres de distribució segueixen sent minoritàries. I encara més en un context de crisi com el que vivim. I és precisament a la crisi on anem a parar. El cinema documental té una relació directa amb la realitat, sigui present o històrica, ja que és la matèria amb la qual es construeix. I fins i tot pot arribar-hi a incidir. Un documental pot apropar-nos a realitats desconegudes, recuperar la memòria històrica, desvelar injustícies i, en el cas que aconsegueixi ressò, encetar debats públics. A l’Estat espanyol, immers en una crisi des de fa gairebé deu anys sense que realment s’albirin horitzons de sortida, també hi ha hagut un ressorgiment del documental amb més voluntat política. El gènere ha crescut a redós d’una societat que s’ha polititzat, sobretot a partir del 15-M, i és en aquest context social que el cinema documental s’ha desenvolupat més intensament.
Continua llegint “Quan ja no ens representen”

Hollywood es nuestro

JUAN FERRER
Crític de cinema

La creación judía de la industria cinematográfica

«¡Yo no tengo úlceras, las provoco!»
Harry Cohn, fundador de Columbia Pictures

_________________

Existe un libro riguroso y mítico para entender el cine como industria, como un extraordinario negocio que ha movido –y sigue moviendo– miles de millones de dólares. Su título, Un imperio propio (Cómo los judíos inventaron Hollywood), escrito por un gran estudioso y crítico americano Neal Gabler. En sus casi setecientas páginas, nos habla de los creadores de los grandes estudios, de personajes que parecen sacados de una película, esos hombres de pasado humilde que llegaron a América con maletas de cartón y pantalones zurcidos a mediados del siglo xix unos y a principios del xx otros. Eran hijos de sastres, modestos tenderos, campesinos, estibadores de puerto, obreros de fábrica de una vieja Europa que tenía hambre, en permanente crisis y que en los umbrales de una nueva centuria se descarnaba en una gran guerra. Llegaron de Alemania, de Ucrania, de Polonia, de Hungría, y sus apellidos los delataban al instante: eran todos ellos judíos, una enorme comunidad que se fue aposentando en la tierra prometida y fue ocupando la periferia de las grandes ciudades o los viejos edificios donde se apiñaban las familias en barrios como Williamsburg, en Brooklyn, Nueva York, o conforme iban prosperando, en la zona de Lakeview East, Chicago; en el West End que poblaron judíos rusos en Boston, o en el South Robertson de Los Ángeles. Muchos de los hijos de estos emigrantes no fueron a la universidad, sino que aprendieron a salir adelante en los callejones y se convirtieron en avispados ciudadanos de segunda firmemente decididos a ser de primera –más aún, productos del sueño americano. Y vieron un negocio floreciente: el cine. Varios de estos aspirantes a vivaces empresarios comenzaron ofreciendo vodeviles, espectáculos populares donde lograron sus primeros ingresos. Muchos provenían de una tradición de comerciantes, y sus enseñanzas de barrio los convertían en verdaderos depredadores, porque tenían ambición y la seguridad de que no volverían atrás, pues era algo que ya habían vivido y padecido. Continua llegint “Hollywood es nuestro”

El buit de tota la trama

j_barrull

JAUME BARRULL

La noia, Mireia ha dit que es deia, treu un grapat de fotografies descolorides i una mica arrugades i les escampa precipitadament sobre la gran taula del menjador. Ell calla, intenta concentrar-se en quina escena cinematogràfica podria trobar la reacció idònia, un bon referent per resoldre la situació amb solvència. Remena per la memòria tant ràpid com pot, però només visualitza un primer pla de Luke Skywalker cansat, ferit i desconcertat. Aquesta mossa, amb la seua història, l’ha transportat a una galàxia molt llunyana de la qual havia aconseguit fugir-ne fa molt de temps. Assaguda amb el cul a la punta de la cadira de caoba, la Mireia parla i ell la sent. Sent que parla i no l’escolta perquè el seu pensament l’ocupa en Luke a la vora del precipici. Només té una sortida, conclou, explicar-li la veritat.

Ella s’atura, mira al seu voltant i deixa que, per uns instants, el sol de darrera hora de la tarda que escampa llum daurada per tota la sala li escalfi la cara. Les finestres són obertes, però només hi entra una brisa humida i refrescant que passa per sobre el soroll brut de la ciutat i impregna l’àtic amb una lleu fragància marina. L’home no diu res, la Mireia agafa el got d’aigua que ha demanat quan ell li ha ofert si volia beure alguna cosa i fa tres glops maldestres. S’ennuega i tus. Perdó, diu amb la veu trencada. L’observa, s’observen. La Mireia s’hi esforça però en la seua mirada no hi reconeix res, el mateix desengany que va sentir quan va combregar per primera vegada. Arraulida sola dins el llit, aquella nit antiga, notava la veritat dins seu: aquell pare omnipresent tampoc no existia.

Continua llegint “El buit de tota la trama”

Negro sobre negro. Realidad y mito en el cine de gángsters

JUAN FERRER

“¿Hasta qué punto eres duro, criatura?”

Hood Stacey (George Raft) a Frank Ross
(James Cagney) en Muero cada amanecer, 1939

 

Muchos llegaron a Ellis Island con el hambre pegada a la mirada, niños con zurcidas ropas, delgados y pálidos en brazos de sus familias provenientes de la vieja Europa, que a pocos kilómetros del puerto de Nueva York soñaban con esa especie de tierra de promisión. Los barcos trajeron a miles de emigrantes. Tantos, que se calcula que hasta cien millones de norteamericanos descienden de aquellos hombres, mujeres y niños, cuyo proceso de entrada se calcula en doce millones de personas. Entre ellas, nombres que posteriormente se hicieron populares en el cine, como los actores Rodolfo Valentino, Bela Lugosi, y el también actor y nadador olímpico Johnny Weissmuller; directores como Frank Capra, escritores como Isaac Asimov, o mafiosos como Salvatore Lucania, más conocido como Lucky Luciano.

Continua llegint “Negro sobre negro. Realidad y mito en el cine de gángsters”

Beneïda música del diable

JOSEP RAMON JOVÉ

Un vell amic i gran pianista de jazz em va explicar fa uns dies la peculiar experiència que acabava de viure.  Algú va trucar al seu mòbil per fer-li saber que un conegut capo de la Màfia novaiorquesa desitjava que toqués a la seva festa d’aniversari. La paga era molt bona i la família posaria a la seva disposició un helicòpter privat per viatjar fins a la casa de camp del mafiós. El seu relat va acabar entretallat per la mala qualitat d’una trucada transatlàntica feta des d’un mòbil, però res em va impedir entendre que aquella vivència havia estat intensa i gens traumàtica. “Aquestes coses passen des dels vells temps i seguiran passant mentre hi hagi música”, va dir abans que la comunicació quedés definitivament tallada, i encara amb el telèfon a la mà, el cap se’m va omplir de vells exemples d’aquest idil·li etern entre el jazz i la part més fosca de la vida dels homes. La cosa ve de lluny. Avui és sabut que el terme jass, antecedent directe de jazz, era la paraula que a finals del segle XIX utilitzaven els senyors de la burgesia blanca de Nova Orleans per anomenar l’ús dels serveis d’una prostituta negra. I la mateixa història que ens conta que aquesta música va néixer als prostíbuls del Delta del Mississippí per entretenir traficants, jugadors i proxenetes, ha hagut també de saber explicar com, un cop conquerit el gust de públics d’altres menes, va arribar a teatres i auditoris, escenaris d’una solemnitat insuficient per amagar els seus orígens tèrbols. Però l’entorn que sens dubte resultaria més eficient per explicar les relacions entre la música afroamericana i els ambients del crim organitzat seria la ciutat de Nova York durant la primera meitat del segle XX. Les anècdotes són nombroses i encara que sempre se’ns presentin envoltades d’una aura literària, són absolutament reals. A mi m’agrada especialment la que fa referència a com el genial compositor, pianista i director d’orquestra Duke Ellington va ser contractat per treballar en un dels escenaris llegendaris del jazz: el Cotton Club, el local de Harlem on els artistes negres actuaven per a un públic exclusivament blanc i els gàngsters més famosos de Nova York, des de Lucky Luciano fins a Dutch Schultz , es divertien al costat de les estrelles de cinema més glamuroses de l’època. Eren els principis dels anys vint i la vida nocturna novaiorquesa ja estava dominada per les famílies del crim organitzat. La nit era un gran negoci i els gàngsters no estaven disposats a deixar passar cap oportunitat. El Cotton Club va ser el local més famós d’aquells anys. Havia estat propietat del boxejador Jack Johnson però aviat el va adquirir Owney Madden, un dels reis indiscutibles de la Màfia de Manhattan. Quan el 1927 Duke Ellington i la seva banda van anar a fer les proves per ser contractats com a orquestra del local va sorgir un petit problema que el pianista no devia tenir previst. Les coses van anar bé i van aconseguir el contracte, però tot es va complicar quan Madden va anunciar a Duke la data que havia de començar a treballar: un breu contracte amb un teatre contrariava els desitjos del mafiós. Gens disposat a ajornar els seus plans, Madden va enviar un dels seus homes a visitar el famós director d’orquestra. La forma en què aquell sicari es va dirigir a Ellington no deixava lloc a dubtes i ha esdevingut una de les grans anècdotes de la història del jazz. “Sigui generós o serà un cadàver”, va dir, i Ellington, lògicament convençut, va iniciar el seu primer període al Cotton Club creant per a l’ocasió alguns dels temes decisius en l’evolució del jazz i la música afroamericana en general.

En uns dies en què el jazz era el gènere rei de la música popular, els contractes que garantien la supervivència de la música i els músics eren principalment promoguts per delinquents i mafiosos. També eren temps de grans individualitats, músics que al capdavant dels seus grups escrivien la història d’aquesta música i marcaven la pulsació de la seva evolució, genis solitaris que molts cops han estat comparats als antiherois creats per escriptors com Dashiell Hammett o Raymond Chadler. El jazz, com les novel·les  de sèrie negra, va saber relacionar-se amb la part més sòrdida de la realitat. És com Duke Ellington descrivint la seva composició Harlem Airshaft: el músic viatjant per les imatges i els sons que es poden percebre des d’un pati de llums de Harlem, impregnant el seu art de les petites i anònimes misèries presents en la quotidianitat dels humans.