Elegia a l’Apol·lo

Alice Tapiol Breeze
Periodista cultural i guionista.
Ha estudiat periodisme, comunicació i cinema a la UdL i la UB. Col·labora amb diferents mitjans especialitzats

____________________

“Des d’aquí dalt veig cares força serenes…”
Sobre l’atri, en Toni s’aclareix la veu, un flaix li il·lumina la cara. Una persona aixeca tots dos braços. A les mans duu un dispositiu, preparat per gravar.
“Primerament, deixeu-me dir que no sóc un gran orador. Parlar en públic no és quelcom que faci amb freqüència, així que m’haureu de perdonar per avançat.”
La seva breu pausa omple de silenci la sala. Continua llegint “Elegia a l’Apol·lo”

Clàssics o cànon

Harold Bloom, el famós crític novaiorquès, va escriure als anys noranta un pretenciós Cànon literari occidental, el seu llibre més venut, on intentava establir quines obres de la literatura universal formen part del cos fonamental de la nostra cultura. O, dit d’una altra forma, sense quines obres i quins escriptors el món no seria tal com el coneixem. Està clar, i no cal que ho digui Bloom, que Shakespeare o Cervantes son dues figures de tal magnitud universal que fins i tot el llenguatge de la gent que mai els ha llegit està influenciat per les seves obres. La proximitat de Sant Jordi –aquest és el número immediatament anterior a la festa literària de la nostra cultura– obligava a parlar de llibres. Continua llegint “Clàssics o cànon”

La herida antigua

Matías López López
Catedrático de Filología Latina, UdL

__________

Los autores clásicos de Grecia y Roma son los primeros entre todos los clásicos posibles. Entro aquí a tratar de algunos de esos magníficos muertos ‘vivos’ (como los llamaba Agustín García Calvo), y no es reto menor pretender hablar aún con ellos. No espere el lector un consejo exhaustivo; más bien espere una modesta receta personal, pues ya a menudo el especialista en Letras Clásicas a lo único que aspira es a que lo poco que atesora señale el inicio de una salud que cada posible lector, si quiere, deberá afianzar como tesoro propio a lo largo de una vida entera.
A la disposición de cualquiera está el ensayo de T. S. Eliot titulado ¿Qué es un clásico?, si de dotarnos de una definición depende el intento. Divulgada quedó asimismo esta apreciación de George Steiner: “Un clásico sobrevive a toda necedad, a la deconstrucción, al postestructuralismo, al feminismo, al posmodernismo y, como los perros de raza, se sacude, resopla y esboza una breve y demoníaca sonrisa, al tiempo que asegura: «Esas cosas ya han muerto, pero yo sigo vivo». Cuenta, pues, con un instinto de supervivencia”. Sin embargo, es preciso ir un poco más allá de la constatación de que a los clásicos, por lo más obvio que se les reconoce, es por su permanencia indiscutida en las aulas como integrantes de una ‘clase superior’ de artistas dignos de imperecedera imitación. Continua llegint “La herida antigua”

Els meus clàssics de la narrativa en castellà

Emili Bayo
escriptor

__________

En aquell article titulat “Per què llegir els clàssics?”, després d’un llistat d’arguments ben raonats, Italo Calvino concloïa que qualsevol ciutadà n’hauria de tenir prou sabent que llegir-los és millor que no llegir-los. Però la realitat és tossuda i els quasi trenta anys de classes de literatura espanyola que porto a les espatlles confirmen que cal una predisposició i una sensibilitat especials per enfrontar-se als textos clàssics. La incomoditat d’una llengua sovint llunyana i la dificultat de comprendre realitats diferents a la nostra poden ser arguments dissuasius. Però els textos clàssics no han sabut viatjar a través del temps per un capritx de l’atzar. Han superat el pas de generacions i de segles perquè són capaços de transmetre els seus secrets a individus de societats i moments diferents, perquè l’autor que els va concebre va saber xifrar-hi veritats atemporals, valors o idees que els anys no han pogut destruir. En una societat que aposta per la novetat com un dels valors més aplaudits, l’art ens ensenya també que la bellesa, l’emoció i la sensibilitat en absolut són patrimoni del present. Continua llegint “Els meus clàssics de la narrativa en castellà”

Continua diluviant en la penombra

JAUME BARRULL

No té cap pressa, i quan comencen a caure unes gotes grans que anuncien una tromba imminent el Miquel s’atura en una entrada. S’enrosca una cigarreta amb destresa i se l’encén, mai no s’empassa el fum de la primera pipada com tampoc no llegeix mai les biografies de les solapes. La pluja cada vegada és més intensa i un home que es protegeix el cap amb una carpeta de cuir es refugia a la seua vora, esbufega alleujat i diu bona tarda. El Miquel procura llençar el fum cap a fora per no molestar-lo i amb un moviment de cap li torna la salutació, fa una passa endins per no mullar-se els peus i el senyor, mirant el cel, diu sap una cosa? Abans del diluvi la terra era molt diferent.

Continua llegint “Continua diluviant en la penombra”