De la història a la ficció: (breu) itinerari personal

JAUME BARRULL PELEGRÍ

Tradicionalment les fronteres entre història i literatura han estat difuses. Els historiadors sempre han begut en les fonts literàries i la història (en tant que realitat viscuda) ha subministrat a la literatura un material ingent i apassionant, fins al punt de donar lloc a un gènere: la novel·la històrica. Sigui com sigui, la temptació de saltar d’un gènere a un altre és engrescadora; potser principalment per als que s’han dedicat a la història. Sobretot perquè representa un canvi substancial de perspectiva i , si se’m permet, la possibi l i tat d’alliberar-se de les regles que imposa la disciplina acadèmica. El novel·lista, a diferència de l’historiador, no necessita estar en possessió de totes les dades i per tant pot substituir, sense cap problema, les hipòtesis per una narració clara, definitiva i contundent dels fets que inventa. Tot té un límit, però. La primera condició que reclamo com a lector de novel·la històrica és que allò que m’expliquin sigui creïble. La creativitat o les ganes de fer un text més atractiu no autoritza a violentar, d’una manera substancial, l’estructura real dels fets històrics. En cas contrari s’està jugant amb la bona fe del lector. Un principi que també em sembla vàlid a l’hora de tractar els personatges històrics: penso que no tenim dret a atribuir-los paraules, comportaments o aventures (tot i que poden acolorir el text) que ells no haurien ni pronunciat ni protagonitzat mai.

Continua llegint “De la història a la ficció: (breu) itinerari personal”