Amb la sergent Anna Grimm

MONTSE SANJUAN

Avances per l’ombra que donen els arbres de La Mitjana, enyorant els raigs del sol que enlluernen uns metres més enllà un parell de rierols. És aviat i el parc està tranquil. És així com ho desitjaves. Avui no treballes, no passaràs per la Comissaria. Camines mentre gaudeixes de la fresca del matí. La nit passada vas tancar la darrera investigació. Sents com l’horror i el desgavell  dels darrers dies a poc a poc es va oblidant… Però és inevitable que torni a començar. Que un altre cas, en qualsevol moment, torni a envair la teua vida.

T’empaita el mal?  T’acabarà engolint? De vegades et sents impotent però segueixes endavant perquè en el fons aquesta feina t’agrada. Gaudeixes amb la recerca i també, per què no dir-ho?, gaudeixes quan sents que guanyes, quan et sents poderosa. Però no deixes de conviure amb allò que la societat desterra, amb allò que forma part de nosaltres mateixos i que tanmateix amaguem. Com si els crims o els assassinats passessin ben lluny de casa nostra. Però no és cert. Massa sovint les paraules esdevenen escasses i fugisseres o es queden endarrerides mentre la violència li arrabassa el seu lloc. Ho saps. Ho has viscut massa vegades.

El sol s’imposa sense pressa però cada cop és més fort i més calent. El riu s’endevina a prop. Les petjades que vas deixant són suaus com si no volguessis trencar la quietud que t’envolta. No vols soroll. Necessites retrobar-te amb el silenci. L’altre dia vas tenir por. Odies la debilitat. I en tu mateixa, encara més. Descobrir que no ets forta sempre, adonar-te que no ets la gran sergent dels diaris et desespera. Però et tornaràs a trobar amb l’Anna que pateix, l’Anna que s’aclapara davant la vida que s’escapa. La mort és al teu voltant i s’ha acostumat tant a acompanyar-te que difícilment la podràs allunyar. Però avui tens una estona per a fer-ho. Intenta gaudir del moment. La soledat et ve a buscar. Et sents còmoda. No la rebutges.

Passeges i trobes un racó on seure. Ho agraeixes. Treus un llibre i busques el capítol on et vas quedar fa dies. Però avui tens temps. Podràs llegir una estona. És una novel·la de crims. No en tens prou amb la teua vida? No podries llegir altres històries? Potser en lloc de policia hauries preferit ser com el detectiu de La Continental[1]. Arribar a un poble i anihilar els dolents. Passar-hi uns quants dies i deixar-lo lliure de tota  corrupció i maldat. Somrius. L’heroi del Hammet ho va fer. Però tu no t’hi veus amb cor. Et deu semblar una empresa impossible.

Una parella passa i et mira amb curiositat. No fas cas i et concentres amb la lectura. El Kurt Wallander[2], el personatge del Mankell, et cau bé, t’hauria complagut  treballar amb ell, ésser una més a la comissaria de Ystad,  recórrer els carrers de Malmö amb tot el seu equip. Però això no pot ser. Ell és de ficció, ell viu als mons de la imaginació. Tu, no. Tu ets real i, encara que en més d’una ocasió hauries volgut escapar de la teua realitat, no ho has fet. T’has quedat aquí, amb nosaltres.

1.El detectiu de La Continental és el personatge de Cosecha roja de l’escriptor Dashiell Hammett.

2.Kurt Wallander és el policia suec, protagonista de la sèrie de l’escriptor Henning Mankell.