Clarifiquem, per si queda quelcom

MANEL DE PEDROLO

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.

Edició a cura de David Guiu i Ramon Usall.
Edicions El Jonc, febrer de 2000.
Amb l’agraïment a l’Adelais de Pedrolo per  l’autorització a publicar aquest article.

_________________________

Em sorprèn una mica en J.M. quan, en el seu article publica a la rúbrica “Pre-Política” de l’Avui del dia 29 d’octubre, assegura que alguns independentistes creuen que Estat i nació són sinònims. No sé pas on els deu haver trobat aquests espècimens, si els ha trobat, està segur que eren allò que pretenien? La gent que pensa segons aquestes coordenades ja està servida; no cal, doncs, que busqui més. Ara, que els independentistes pensin que, tal com està actualment “ordenat” el nostre món, una nació necessita tenir un Estat per a sobreviure, sí; això, d’una forma o altra, ho creuen tots i, en creure-ho, fan ben bé el contrari del que defensava Carrero Blanco, per al qual, certament, tots dos conceptes tenien el mateix significat, si bé d’una manera força peculiar, si ho mirem de prop, ja que per a ell, de fet, l’estat era la mateixa nació, atès que aquesta no quedava definida fins que es constituïa en Estat. Ja sé que mai no ho va explicar així, potser perquè no li sobrava el sentit de l’humor. Aquesta visió de les coses, que mena a paradoxes per ell no previstes, li permetia d’esborrar la identitat dels grups humans minoritaris caracteritzats per aquells trets que en fan una nació, tingui o no tingui un Estat propi. La teoria és còmoda i abona les actituds de rampinya que tan bé s’avenen amb les mentalitats totalitàries. Continua llegint “Clarifiquem, per si queda quelcom”

Negrejant amb Pedrolo

MONTSE SANJUAN

escriptora

_____________

És ben sabut que Manuel de Pedrolo va dirigir entre 1963 i 1970 la col·lecció de novel·la negra La Cua de Palla, creada per Edicions 62, la primera en llengua catalana i que va fer possible que els lectors de casa nostra llegissin novel·les d’autors com Hammet, Chandler, Simenon o Highsmith que ni tan sols havien estat traduïts a l’Estat espanyol.
No es pot dir que no hi hagués tradició d’aquest gènere a casa nostra, però sí que hi mancava una concepció com un reflex crític de la societat, tal com l’albirava la novel·la negra nord-americana. Continua llegint “Negrejant amb Pedrolo”

Virtuts públiques, vicis privats (o a l’inrevés)

Ferran Sáez Mateu
filòsof i escriptor

______________

Una altra pregunta: i quan passa a l’inrevés? És a dir, ¿com cal tractar la qüestió d’aquelles persones que van actuar rectament –fins i tot exemplarment– en la seva vida privada i, en canvi, foren veritables monstres en la seva vida pública? ¿Són situacions simètriques? Perquè, si ho són, la cosa llavors es complica moltíssim. Fins i tot, esdevé insuportablement incòmoda. És a dir: si ataquem una persona pública perquè ha fet coses reprovables en la seva vida privada, ¿cal que tinguem la mateixa actitud cap a aquells que van portar una vida privada exemplar però es van equivocar greument fora d’aquell àmbit? Els pollets que avui picotegen el pinso de la correcció política no en volen ni sentir a parlar, d’aquestes matisacions. No hi ha res més plàcid –i fàcil– que seguir el corrent. Continua llegint “Virtuts públiques, vicis privats (o a l’inrevés)”

Hem de deixar de llegir Javier Marías?

M. Àngels Cabré
escriptora i crítica literària

______________

Ens agrada llegir perquè ens proporciona plaer, és pur onanisme. La literatura és una fàbrica incessant d’emocions, que van de la més rotunda alegria a la més profunda tristor, passant pel disgust, la por, el neguit, l’entusiasme, l’empatia, el riure, la satisfacció… És una festa que ens permet sortir de nosaltres mateixos per endinsar-nos en territoris ignots. Per gaudir de la literatura, doncs, hem de tenir ganes d’obrir-nos, d’abandonar-nos en braços de l’alteritat. És una tasca valenta, aquesta de la lectura, i no està feta per a ments porugues. És per això que no tothom llegeix; hi ha qui s’estima més deixar passar els dies sense que al seu cap hi entri res més que el previsible. Continua llegint “Hem de deixar de llegir Javier Marías?”

Els escriptors i el dimoni de la creació

Xavier Macià
filòleg, escriptor i professor de la UdL

_________________

No tenim ales, però tenim sempre prou força per caure
Paul Claudel

Mário de Sá-Carneiro (Lisboa, 1890-1916) fou sense cap mena de dubte un dels més grans exponents, juntament amb el seu gran amic Fernando Pessoa, de l’entrada de la idea de modernitat en la tradició literària lusa i, doncs, inqüestionable(s) i radical(s) renovador(s) del conjunt de la literatura (i per extensió de la cultura) portuguesa. Sá-Carneiro va morir a la tendra edat de vint-i-sis anys, no pas d’accident o malaltia, sinó per dejecció personal, profundament decebut per la terrible i insalvable distància que hi ha (si més no és així com ell ho “sentia”) entre la realitat i el desig, entre la vida real, tosca, bruta i laberíntica (amb la I Guerra Mundial com a teló de fons), i la que ell imaginava en el seu somnieig de poeta. Mário es va suïcidar el 26 d’abril de 1916, a París, la ciutat per excel·lència, llavors més que mai, de l’art i de les més agosarades experimentacions i rêveries. Es va suïcidar a la seva modesta habitació de l’Hôtel de Nice, completament sol i buida l’ànima d’esperança (també la butxaca), una buidor abrasadora que ell, absurdament i temerària, va voler omplir amb la ingesta corrosiva de cinc flascons d’arseniat d’estricnina. I és així que tots i cadascun dels seus somnis i projectes es van fondre irremissiblement enmig d’un dolor físic esgarrifós i letal. Continua llegint “Els escriptors i el dimoni de la creació”