MANEL DE PEDROLO
Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.
Edició a cura de David Guiu i Ramon Usall.
Edicions El Jonc, febrer de 2000.
Amb l’agraïment a l’Adelais de Pedrolo per l’autorització a publicar aquest article.
_________________________
Em sorprèn una mica en J.M. quan, en el seu article publica a la rúbrica “Pre-Política” de l’Avui del dia 29 d’octubre, assegura que alguns independentistes creuen que Estat i nació són sinònims. No sé pas on els deu haver trobat aquests espècimens, si els ha trobat, està segur que eren allò que pretenien? La gent que pensa segons aquestes coordenades ja està servida; no cal, doncs, que busqui més. Ara, que els independentistes pensin que, tal com està actualment “ordenat” el nostre món, una nació necessita tenir un Estat per a sobreviure, sí; això, d’una forma o altra, ho creuen tots i, en creure-ho, fan ben bé el contrari del que defensava Carrero Blanco, per al qual, certament, tots dos conceptes tenien el mateix significat, si bé d’una manera força peculiar, si ho mirem de prop, ja que per a ell, de fet, l’estat era la mateixa nació, atès que aquesta no quedava definida fins que es constituïa en Estat. Ja sé que mai no ho va explicar així, potser perquè no li sobrava el sentit de l’humor. Aquesta visió de les coses, que mena a paradoxes per ell no previstes, li permetia d’esborrar la identitat dels grups humans minoritaris caracteritzats per aquells trets que en fan una nació, tingui o no tingui un Estat propi. La teoria és còmoda i abona les actituds de rampinya que tan bé s’avenen amb les mentalitats totalitàries. Continua llegint “Clarifiquem, per si queda quelcom”