Absolutòria per falta de proves

Jaume Barrull Castellví

Narrador. Redactor i fotògraf del dominical ‘lectura del diari segre’

___________

Interior. Dia. Despatx gran il·luminat per un fluorescent que pampallugueja. Una taula i una cadira, un llum de peu sense bombeta sobre el qual hi ha una jaqueta texana i un sofà de pell negre de dues places, vell i desgastat. Per una finestra petita amb els vidres bruts entra el soroll de fons d’una televisió i olor de pollastre a la planxa. Dues portes: una és la del lavabo i l’altra dóna a un local comercial ample, lluminós, deixat i abandonat. Qualsevol que sigui capaç de mirar per sobre del fals sostre amb les plaques de guix corcades, els endolls arrencats i les restes d’un desballestament caòtic i poc eficient, s’adonaria que l’havien dissenyat i construït amb dedicació. La inversió, a mitjans dels noranta, havia estat considerable i afí als corrents de la Barcelona postolímpica: prestatgeries metàl·liques, colors freds, línies rectes, miralls en llocs insospitats i detalls amb fusta fosca. Les cortines abatibles que separaven l’aparador de l’interior només mantenen el color original en l’única cantonada a la qual mai no toca el sol, ni a l’estiu. Estan passades, sempre ho estan, fa set anys que ningú no intenta obrir-les i la llum que entra al local és passada de moda. Continua llegint “Absolutòria per falta de proves”

“Assum est, inqüit, versa et manduca”

“Segons la llegenda, sant Llorenç va pronunciar aquestes paraules («Rostit està, sembla, gira’l i menja») mentre era cremat viu en una graella a prop de Roma.”

Al Joan «de Garcia», in memoriam

Marc Masdeu
escriptor

______________

Assages el moviment de treure i posar el peu als pedals d’una Pinarello Dogma. No s’assembla gens a la teva, la que mires cada dia des de fa vint anys, recolzada a l’entrada de la rectoria amb les rodes desinflades i amb regust de pols. Has omplert un bidó amb la beguda energètica que et va recomanar el fill de l’Emili, qui t’ha deixat la bicicleta. Ell no et diu mossèn Poblet, només alguns veïns d’edat et criden pel malnom. Simplement mossèn Joan o pare Joan. Tu et qüestiones si seràs capaç d’acabar la ruta de setze quilòmetres que et cruspies com qui resa tres parenostres.

En tens setanta i menges a tothora. Peses noranta quilos i ningú no recorda el mite de Montcada i Reixac. Ara els del grup ciclista parlen d’EPO i transfusions de sang que milloren el rendiment. També de motorets dins dels quadres de carboni. I les cames? Vols enretirar del pensament l’Emili Novell i el Pepito, intentes oblidar la confessió de l’Anna Guillaumet, la dona de l’Emili. Tornes a pensar en la Maria, com vint anys enrere, quan encara. Continua llegint ““Assum est, inqüit, versa et manduca””

Elegia a l’Apol·lo

Alice Tapiol Breeze
Periodista cultural i guionista.
Ha estudiat periodisme, comunicació i cinema a la UdL i la UB. Col·labora amb diferents mitjans especialitzats

____________________

“Des d’aquí dalt veig cares força serenes…”
Sobre l’atri, en Toni s’aclareix la veu, un flaix li il·lumina la cara. Una persona aixeca tots dos braços. A les mans duu un dispositiu, preparat per gravar.
“Primerament, deixeu-me dir que no sóc un gran orador. Parlar en públic no és quelcom que faci amb freqüència, així que m’haureu de perdonar per avançat.”
La seva breu pausa omple de silenci la sala. Continua llegint “Elegia a l’Apol·lo”

Tots els russos us dieu Miquel

Marc Masdeu
escriptor
(Castellar del Vallès, 1976). Periodista de formació, ha publicat cinc llibres de poesia, un llibre de contes i una novel·la. També ha traduït T.S. Eliot. Actualment segueix escrivint.

________________

Ets el gran duc Miquel de Rússia. Fill del gran duc Miquel de Rússia. Et dius Miquel igual que el primer sobirà Romanov: Miquel I, tsar per la gràcia del Senyor, emperador de totes les Rússies. No seràs tsar, tu. Ni tsarévitx. Fill de tsar ho fou el gran duc Miquel de Rússia, Miquel II, que també va ser dipositari de la màxima autoritat però va abdicar vint-i-quatre hores després. Ara és mort, ell, d’una bala al cervell, i tu vas perdre la fortuna quan el Soviet Regional dels Urals i Lenin van aprovar el seu assassinat. El primer Romanov depurat pels bolxevics.
Tres dels teus germans van seguir la seva dissort, però tu has salvat el coll perquè vius a l’estranger. Virtuts de l’exili. Continua llegint “Tots els russos us dieu Miquel”

El mosaic de l’absència

Josep Manel Vidal
ESCRIPTOR
Nascut a l’Alcúdia de Crespins (València) el 1965, és docent i autor de diverses proses i poemaris, així com del blog filant prim. Ha estat a bastament guardonat pels seus poemes i la seva narrativa.

________________

Ella interromp el costum de la vetlla compartida davant la televisió de forma abrupta. Quasi al mateix temps que s’incorpora i deixa aquell buit en el sofà i, amb un esbufec, diu que està cansada. Que ha tingut un mal dia. Ell la mira, encara amb el rostre enteranyinant per la freda rebuda que ha tingut, fa hores, en tornar de la feina. Malgrat això, fa un somriure maquillat de comprensió. Li lliura un senyal perquè puga aterrar sense esforç aquella contrarietat que ha sorgit de sobte entre la complaença de les hores que esperava. No vol contrariar-la. I mentre la veu allunyar-se, corredor enllà, agafa el comandament del televisor i mira de cercar un motiu de distracció que puga resoldre l’equació d’aquella nit, en solitari. I abans, però, que trobe res que puga empeltar-li l’interès, considera que ha d’acompanyar-la al dormitori, que ha de dir alguna cosa. Continua llegint “El mosaic de l’absència”

[ No n’estiguis tan segur ]

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en Sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari SEGRE

__________________________

[Ets un fill de puta ]

[ Diumenge vaig a dinar amb ma mare, ja li donaré records de part teua ]

[ “Dos joves que havien acompanyat –era evident que a contracor– una senyora gran que devia ser la seua àvia, en sortir del teatre van exclamar que els havien robat dues hores de la seua vida i van tractar l’obra d’insaborosa i desconcertant” ]

[ … ]

Continua llegint “[ No n’estiguis tan segur ]”

Ningú no havia gosat dir-li-ho

Josep Manel Vidal
escriptor
Nascut a l’Alcúdia de Crespins (València) el 1965, és docent i autor de diverses proses i poemaris, així com del blog filant prim. Ha estat a bastament guardonat pels seus poemes i la seva narrativa.

________________

Tan bon punt va aparèixer al saló, tothom el mirà amb una barreja d’aprensió i condescendència. Els va sorprendre, sobretot, que no es produí cap soroll que anunciés la seua presència. Algun efecte que els previngués d’aquella entrada. Potser perquè tothom, també, estava massa embegut en aquella reunió i les converses que generava. Caminà lentament i vacil·lant fins a la vora de la xerrada que mantenien i que es va interrompre quasi imperceptiblement, amb una mesurada discreció només observable en petiteses subtils com ara un estossec disfressat d’aclariment de gola, un silenci momentani en el discurs, un moviment al seient, com qui ajusta el cos en una cerca de comoditat que feia estona no hi tenia. L’interlocutor del moment perdé la seguretat del seu argumentari i canvià a un to dubitatiu, com si tingués por de molestar amb allò que deia al recent incorporat. El nouvingut va seure en una de les cadires buides més properes i, sense saludar ni emprar cap tipus de comentari que justifiqués la seua incursió, agafà un got amb dos dits de licor ambarí que hi havia en una safata propera, sense molestar-se en preguntar ni pel contingut ni pel possible propietari de la beguda. Continua llegint “Ningú no havia gosat dir-li-ho”

Una història familiar

Marc Masdeu
escriptor

________________

Vas créixer fill únic i tens dos pares. Això deu marcar d’una manera o altra. No ets ni vell ni jove, però ets. Ara estàs cansat i no trobes una posició confortable. Et fan mal els palmells i les empenyes. Et punxen com els ulls que no goses tancar. Mires a banda i banda i veus dos homes. Al davant hi ha gent. Pel darrere s’acosta la tempesta i voldries poder entendre-ho tot. Saps que no hi ha solució: paraules sàvies. Continua llegint “Una història familiar”

No en tinguis cap dubte

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari Segre.

_______________________

Ha donat tants tombs a la discussió d’anit que n’ha fet una bola indigerible. Plantat a la cua de la caixa número quatre del súper té la impressió que es va trencar alguna cosa irreparable: el què va començar com la crònica d’una conversa telefònica va degenerar en un intercanvi de retrets i juraments fets en nom de tot el que tu vulguis. Si s’hi acosta, al fons de les esquerdes hi pot veure un abisme que l’espanta. Sense voler, en culpa la Mireia per haver trucat i explicat a la Laura el problema que tenen entre mans amb el Tomàs. Pensar-ho el fa sentir una mica roí, potser hauria d’enviar-los un missatge per dir-los que em sap molt greu i que estic aquí per al que us convingui i una abraçada. Un copet a l’espatlla, una manera de dir que el cor se t’encongeix quan hi penses. Després, al llit, ni ell ni la Laura no van fer cap gest per acostar posicions i sentir l’escalfor de l’altre. Al matí, entre la cuina i el lavabo, s’han parlat a base de preguntes pràctiques del tipus puc apagar la cafetera i respostes seques com un cop de porta. No s’han escrit cap missatge durant tot el dia, a voltes es penedeix de no posar en marxa una gravadora per poder, l’endemà d’una tempesta, transcriure les agarrades que es tenen i reconstruir l’original en brut. Saber quan, com i què es van dir exactament. El to dels retrets, la seqüència de les excuses. Continua llegint “No en tinguis cap dubte”

L’origen del mal

MARISA TORRES BADIA

Jaume Cabré
Quan arriba la penombra
Proa, 279 p.

Un magnífic exercici vital i cultural
sobre la naturalesa del malfactor

___________________________________

La publicació d’un nou llibre de Jaume Cabré (Barcelona, 1947) sempre és una bona notícia. En aquesta ocasió, es tracta d’un recull de contes que Proa va anunciar amb força antelació. I cal dir que l’expectació s’ha vist plenament justificada pels resultats. A Cabré, el contempla una llarga trajectòria narrativa iniciada el 1974, amb Faules del mal desar, i després confirmada amb novel·les mestres com són La teranyina, Jo confesso o Les veus del Pamano. La bona crítica que l’empara i l’extraordinària recepció lectora són els avals d’un escriptor que captiva per la seva capacitat a l’hora de crear universos en els quals l’experiència vital i cultural s’abracen sense solució de continuïtat. Continua llegint “L’origen del mal”

La tempesta

Josep Manel Vidal
escriptor i docent
Guanyador de premis com el Rafael Comenge de narrativa, el Josep M. Ribelles de poesia o el Soler i Estruch

________________________________

Avui és el dia de la prova. L’aprenent d’optimisme vigila sempre l’aspecte de les coses. Té una ordenança implícita i no escrita sobre l’espai. Si l’ordre es manté, tot li serà favorable. No vol tornar a traduir dels escampalls i la indolència les frases que li definien l’actitud. Per aquest mateix motiu, també és un home curós amb la seva imatge. De manera que, abans d’adoptar el paper de vianant, es procura un aspecte de quotes agradoses. Es dibuixa els trets de l’èxit, pensa. En acabat, fa una menja frugal per no acudir a l’examen que determinarà l’excel·lència dels seus coneixements lingüístics amb l’estómac pesant, i així tenir espai suficient per digerir el que puguen oferir-li els esdeveniments següents. Ha llegit previsions sobre l’oratge i, fins i tot, ha fet una ullada pels finestrals que donen al carrer. Ha determinat que les administracions magnifiquen l’actual situació amb prevencions sense motiu. I agafa el paraigua que va heretar de son pare, la robustesa i l’amplitud del qual el fan pensar que no podrà gaudir d’una major protecció. I, abans de travessar el llindar de la porta, es posa les ulleres que li afinen la visió de les coses. Aquelles lents de les quals es troba tan pagat, amb aquella muntura de blaus tan agosarats i que el fan sentir tan evident i jovenívol. Continua llegint “La tempesta”

El mar, el meu amic

Seia al costat de la flama de la llar de foc, que cremava cendra ben a prop de les meves cames. Jo, però, seguia buscant l’escalfor gairebé sense advertir que començava a envermellir-me la pell. Amb la mirada perduda en els maons argilosos d’aquell inhòspit bressol, resseguia les línies en guix que perfilaven onades agitades per un fort garbí. Els ulls em brillaven com aquella foguera. Rere el vidre veia aquell mar enfadat sobre el qual havia escrit tantes històries. Després de tants anys, seguia vestint-se de barquetes que li resseguien les dunes i d’arena que li aixoplugava l’espuma. Continua llegint “El mar, el meu amic”