Elegia a l’Apol·lo

Alice Tapiol Breeze
Periodista cultural i guionista.
Ha estudiat periodisme, comunicació i cinema a la UdL i la UB. Col·labora amb diferents mitjans especialitzats

____________________

“Des d’aquí dalt veig cares força serenes…”
Sobre l’atri, en Toni s’aclareix la veu, un flaix li il·lumina la cara. Una persona aixeca tots dos braços. A les mans duu un dispositiu, preparat per gravar.
“Primerament, deixeu-me dir que no sóc un gran orador. Parlar en públic no és quelcom que faci amb freqüència, així que m’haureu de perdonar per avançat.”
La seva breu pausa omple de silenci la sala. Continua llegint “Elegia a l’Apol·lo”

Tots els russos us dieu Miquel

Marc Masdeu
escriptor
(Castellar del Vallès, 1976). Periodista de formació, ha publicat cinc llibres de poesia, un llibre de contes i una novel·la. També ha traduït T.S. Eliot. Actualment segueix escrivint.

________________

Ets el gran duc Miquel de Rússia. Fill del gran duc Miquel de Rússia. Et dius Miquel igual que el primer sobirà Romanov: Miquel I, tsar per la gràcia del Senyor, emperador de totes les Rússies. No seràs tsar, tu. Ni tsarévitx. Fill de tsar ho fou el gran duc Miquel de Rússia, Miquel II, que també va ser dipositari de la màxima autoritat però va abdicar vint-i-quatre hores després. Ara és mort, ell, d’una bala al cervell, i tu vas perdre la fortuna quan el Soviet Regional dels Urals i Lenin van aprovar el seu assassinat. El primer Romanov depurat pels bolxevics.
Tres dels teus germans van seguir la seva dissort, però tu has salvat el coll perquè vius a l’estranger. Virtuts de l’exili. Continua llegint “Tots els russos us dieu Miquel”

El mosaic de l’absència

Josep Manel Vidal
ESCRIPTOR
Nascut a l’Alcúdia de Crespins (València) el 1965, és docent i autor de diverses proses i poemaris, així com del blog filant prim. Ha estat a bastament guardonat pels seus poemes i la seva narrativa.

________________

Ella interromp el costum de la vetlla compartida davant la televisió de forma abrupta. Quasi al mateix temps que s’incorpora i deixa aquell buit en el sofà i, amb un esbufec, diu que està cansada. Que ha tingut un mal dia. Ell la mira, encara amb el rostre enteranyinant per la freda rebuda que ha tingut, fa hores, en tornar de la feina. Malgrat això, fa un somriure maquillat de comprensió. Li lliura un senyal perquè puga aterrar sense esforç aquella contrarietat que ha sorgit de sobte entre la complaença de les hores que esperava. No vol contrariar-la. I mentre la veu allunyar-se, corredor enllà, agafa el comandament del televisor i mira de cercar un motiu de distracció que puga resoldre l’equació d’aquella nit, en solitari. I abans, però, que trobe res que puga empeltar-li l’interès, considera que ha d’acompanyar-la al dormitori, que ha de dir alguna cosa. Continua llegint “El mosaic de l’absència”

[ No n’estiguis tan segur ]

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en Sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari SEGRE

__________________________

[Ets un fill de puta ]

[ Diumenge vaig a dinar amb ma mare, ja li donaré records de part teua ]

[ “Dos joves que havien acompanyat –era evident que a contracor– una senyora gran que devia ser la seua àvia, en sortir del teatre van exclamar que els havien robat dues hores de la seua vida i van tractar l’obra d’insaborosa i desconcertant” ]

[ … ]

Continua llegint “[ No n’estiguis tan segur ]”

Ningú no havia gosat dir-li-ho

Josep Manel Vidal
escriptor
Nascut a l’Alcúdia de Crespins (València) el 1965, és docent i autor de diverses proses i poemaris, així com del blog filant prim. Ha estat a bastament guardonat pels seus poemes i la seva narrativa.

________________

Tan bon punt va aparèixer al saló, tothom el mirà amb una barreja d’aprensió i condescendència. Els va sorprendre, sobretot, que no es produí cap soroll que anunciés la seua presència. Algun efecte que els previngués d’aquella entrada. Potser perquè tothom, també, estava massa embegut en aquella reunió i les converses que generava. Caminà lentament i vacil·lant fins a la vora de la xerrada que mantenien i que es va interrompre quasi imperceptiblement, amb una mesurada discreció només observable en petiteses subtils com ara un estossec disfressat d’aclariment de gola, un silenci momentani en el discurs, un moviment al seient, com qui ajusta el cos en una cerca de comoditat que feia estona no hi tenia. L’interlocutor del moment perdé la seguretat del seu argumentari i canvià a un to dubitatiu, com si tingués por de molestar amb allò que deia al recent incorporat. El nouvingut va seure en una de les cadires buides més properes i, sense saludar ni emprar cap tipus de comentari que justifiqués la seua incursió, agafà un got amb dos dits de licor ambarí que hi havia en una safata propera, sense molestar-se en preguntar ni pel contingut ni pel possible propietari de la beguda. Continua llegint “Ningú no havia gosat dir-li-ho”

Una història familiar

Marc Masdeu
escriptor

________________

Vas créixer fill únic i tens dos pares. Això deu marcar d’una manera o altra. No ets ni vell ni jove, però ets. Ara estàs cansat i no trobes una posició confortable. Et fan mal els palmells i les empenyes. Et punxen com els ulls que no goses tancar. Mires a banda i banda i veus dos homes. Al davant hi ha gent. Pel darrere s’acosta la tempesta i voldries poder entendre-ho tot. Saps que no hi ha solució: paraules sàvies. Continua llegint “Una història familiar”

No en tinguis cap dubte

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari Segre.

_______________________

Ha donat tants tombs a la discussió d’anit que n’ha fet una bola indigerible. Plantat a la cua de la caixa número quatre del súper té la impressió que es va trencar alguna cosa irreparable: el què va començar com la crònica d’una conversa telefònica va degenerar en un intercanvi de retrets i juraments fets en nom de tot el que tu vulguis. Si s’hi acosta, al fons de les esquerdes hi pot veure un abisme que l’espanta. Sense voler, en culpa la Mireia per haver trucat i explicat a la Laura el problema que tenen entre mans amb el Tomàs. Pensar-ho el fa sentir una mica roí, potser hauria d’enviar-los un missatge per dir-los que em sap molt greu i que estic aquí per al que us convingui i una abraçada. Un copet a l’espatlla, una manera de dir que el cor se t’encongeix quan hi penses. Després, al llit, ni ell ni la Laura no van fer cap gest per acostar posicions i sentir l’escalfor de l’altre. Al matí, entre la cuina i el lavabo, s’han parlat a base de preguntes pràctiques del tipus puc apagar la cafetera i respostes seques com un cop de porta. No s’han escrit cap missatge durant tot el dia, a voltes es penedeix de no posar en marxa una gravadora per poder, l’endemà d’una tempesta, transcriure les agarrades que es tenen i reconstruir l’original en brut. Saber quan, com i què es van dir exactament. El to dels retrets, la seqüència de les excuses. Continua llegint “No en tinguis cap dubte”

L’origen del mal

MARISA TORRES BADIA

Jaume Cabré
Quan arriba la penombra
Proa, 279 p.

Un magnífic exercici vital i cultural
sobre la naturalesa del malfactor

___________________________________

La publicació d’un nou llibre de Jaume Cabré (Barcelona, 1947) sempre és una bona notícia. En aquesta ocasió, es tracta d’un recull de contes que Proa va anunciar amb força antelació. I cal dir que l’expectació s’ha vist plenament justificada pels resultats. A Cabré, el contempla una llarga trajectòria narrativa iniciada el 1974, amb Faules del mal desar, i després confirmada amb novel·les mestres com són La teranyina, Jo confesso o Les veus del Pamano. La bona crítica que l’empara i l’extraordinària recepció lectora són els avals d’un escriptor que captiva per la seva capacitat a l’hora de crear universos en els quals l’experiència vital i cultural s’abracen sense solució de continuïtat. Continua llegint “L’origen del mal”

La tempesta

Josep Manel Vidal
escriptor i docent
Guanyador de premis com el Rafael Comenge de narrativa, el Josep M. Ribelles de poesia o el Soler i Estruch

________________________________

Avui és el dia de la prova. L’aprenent d’optimisme vigila sempre l’aspecte de les coses. Té una ordenança implícita i no escrita sobre l’espai. Si l’ordre es manté, tot li serà favorable. No vol tornar a traduir dels escampalls i la indolència les frases que li definien l’actitud. Per aquest mateix motiu, també és un home curós amb la seva imatge. De manera que, abans d’adoptar el paper de vianant, es procura un aspecte de quotes agradoses. Es dibuixa els trets de l’èxit, pensa. En acabat, fa una menja frugal per no acudir a l’examen que determinarà l’excel·lència dels seus coneixements lingüístics amb l’estómac pesant, i així tenir espai suficient per digerir el que puguen oferir-li els esdeveniments següents. Ha llegit previsions sobre l’oratge i, fins i tot, ha fet una ullada pels finestrals que donen al carrer. Ha determinat que les administracions magnifiquen l’actual situació amb prevencions sense motiu. I agafa el paraigua que va heretar de son pare, la robustesa i l’amplitud del qual el fan pensar que no podrà gaudir d’una major protecció. I, abans de travessar el llindar de la porta, es posa les ulleres que li afinen la visió de les coses. Aquelles lents de les quals es troba tan pagat, amb aquella muntura de blaus tan agosarats i que el fan sentir tan evident i jovenívol. Continua llegint “La tempesta”

El mar, el meu amic

Seia al costat de la flama de la llar de foc, que cremava cendra ben a prop de les meves cames. Jo, però, seguia buscant l’escalfor gairebé sense advertir que començava a envermellir-me la pell. Amb la mirada perduda en els maons argilosos d’aquell inhòspit bressol, resseguia les línies en guix que perfilaven onades agitades per un fort garbí. Els ulls em brillaven com aquella foguera. Rere el vidre veia aquell mar enfadat sobre el qual havia escrit tantes històries. Després de tants anys, seguia vestint-se de barquetes que li resseguien les dunes i d’arena que li aixoplugava l’espuma. Continua llegint “El mar, el meu amic”

Tirat com una burilla

Jaume Barrull
ESCRIPTOR

Els dos camioners, asseguts un davant de l’altre amb un llum de càmping gas encès enmig de la tauleta, endinsen les culleres de ferro al fons dels plats fumejants i en treure-les, plenes, les bufen. Callen, no es miren, només mengen. L’Aitana els fita des del bosc i s’aferra al ganivet que guarda a la bossa de mà. Continua llegint “Tirat com una burilla”

Dura vint-i-tres segons

JAUME BARRULL

Els mossos han tingut la delicadesa de deixar-la passar a una sala allunyada de les càmeres, no hi ha finestres al carrer ni un carregador per al mòbil. Mira el vídeo una altra vegada i la pregunta, recurrent i suada, no se la pot treure del cap. Què he fet malament? Se sent mediocre, esfondrada, diluïda en una massa de mares sense més ambicions que fer rentadores de colors foscos i fregir croquetes de pollastre. I avergonyida per pensar això, també. Un maniquí de malucs amples i cames enlletgides per varius violàcies, cares llargues fent cua a qualsevol caixa del Mercadona, un dissabte a la tarda, entre carros plens de llet desnatada i patates fregides sabor barbacoa, nens que mengen iogurts amb els dits, conills espellats d’ulls desorbitats envasats en bosses de plàstic i paper higiènic suau de dues capes. Una mare que sense voler, d’amagat, si li sobren deu minuts, entra al Zara i mira camises que només cauen amb gràcia abans de la primera rentada. Ho sap i se l’emprova i la compra i la penja a l’armari d’amagat, com si encara hi hagués el Bernat. Són els seus diners, el despertador sona a les sis del matí des de fa més vint anys i en fa dotze que tira endavant ella sola amb el Miquel. Se’ls pot gastar com li doni la gana, per què busca raons? La culpa, aquella tènia que de petita li feien menjar a casa dissimulada amb sopes de ceba i les monges de l’escola, ja no en queda cap de viva, alimentaven amb amenaces, alguna bufetada i falses esperances. Continua llegint “Dura vint-i-tres segons”