El mar, el meu amic

Seia al costat de la flama de la llar de foc, que cremava cendra ben a prop de les meves cames. Jo, però, seguia buscant l’escalfor gairebé sense advertir que començava a envermellir-me la pell. Amb la mirada perduda en els maons argilosos d’aquell inhòspit bressol, resseguia les línies en guix que perfilaven onades agitades per un fort garbí. Els ulls em brillaven com aquella foguera. Rere el vidre veia aquell mar enfadat sobre el qual havia escrit tantes històries. Després de tants anys, seguia vestint-se de barquetes que li resseguien les dunes i d’arena que li aixoplugava l’espuma. Continua llegint “El mar, el meu amic”

Tirat com una burilla

Jaume Barrull
ESCRIPTOR

Els dos camioners, asseguts un davant de l’altre amb un llum de càmping gas encès enmig de la tauleta, endinsen les culleres de ferro al fons dels plats fumejants i en treure-les, plenes, les bufen. Callen, no es miren, només mengen. L’Aitana els fita des del bosc i s’aferra al ganivet que guarda a la bossa de mà. Continua llegint “Tirat com una burilla”

Dura vint-i-tres segons

JAUME BARRULL

Els mossos han tingut la delicadesa de deixar-la passar a una sala allunyada de les càmeres, no hi ha finestres al carrer ni un carregador per al mòbil. Mira el vídeo una altra vegada i la pregunta, recurrent i suada, no se la pot treure del cap. Què he fet malament? Se sent mediocre, esfondrada, diluïda en una massa de mares sense més ambicions que fer rentadores de colors foscos i fregir croquetes de pollastre. I avergonyida per pensar això, també. Un maniquí de malucs amples i cames enlletgides per varius violàcies, cares llargues fent cua a qualsevol caixa del Mercadona, un dissabte a la tarda, entre carros plens de llet desnatada i patates fregides sabor barbacoa, nens que mengen iogurts amb els dits, conills espellats d’ulls desorbitats envasats en bosses de plàstic i paper higiènic suau de dues capes. Una mare que sense voler, d’amagat, si li sobren deu minuts, entra al Zara i mira camises que només cauen amb gràcia abans de la primera rentada. Ho sap i se l’emprova i la compra i la penja a l’armari d’amagat, com si encara hi hagués el Bernat. Són els seus diners, el despertador sona a les sis del matí des de fa més vint anys i en fa dotze que tira endavant ella sola amb el Miquel. Se’ls pot gastar com li doni la gana, per què busca raons? La culpa, aquella tènia que de petita li feien menjar a casa dissimulada amb sopes de ceba i les monges de l’escola, ja no en queda cap de viva, alimentaven amb amenaces, alguna bufetada i falses esperances. Continua llegint “Dura vint-i-tres segons”

Amagada rere la pantalla

Blanca Lamolla Seró 

ESTUDIANT 3r D’ESO-ALUMNA EELL

Vaig néixer a Lleida fa catorze anys. El meu dia a dia transcorre entre les parets de l’INS Joan Oró, l’Aula de Teatre de Lleida, l’EELL. Des de ben petita he anat fent passos per anar avançant en una de les meves grans passions, escriure. Els darrers anys m’he adonat que m’agrada escriure sobre les meves vivències del dia a dia o quan viatjo.

______________

La Mònica decideix agafar el jersei rosa; al cap i a la fi, és el que li queda millor. El collar daurat també forma part de tota la col·lecció de coses que està disposada a comprar, igual que les sabates platejades, la camisa de ratlles blaves o el cinturó marró. Durant dues hores camina des d’una punta fins a l’altra del carrer Major, a una velocitat increïble, parant només dos segons a veure els llums de Nadal que encara pengen del cel, entrant a totes les botigues de roba que troba obertes un dissabte a la tarda. Finalment, un cop ja té sis bosses i no sap què fer-ne si compra més coses, es veu disposada a reflexionar si pot gastar els diners en alguna altra cosa. Sap que no, així que decideix comprar l’última cosa, una crep de xocolata de la pastisseria de la plaça Sant Joan, les seves preferides. Continua llegint “Amagada rere la pantalla”

Lana

EDUARD ROURE

Lana, una noia de catorze anys, mirada clara, ulls blau cel, esguarda el mirall del rebedor, que li retorna el rostre i la silueta de dona incipient. Les línies del mínim relleu dels pits i els malucs a través de la lleugera roba d’estiu, brusa blanca i pantalons curts; la pell fina dels braços prims i les cames, d’un traç rotund i fràgil, amarada encara d’un lleu record impúber. S’aparta un floc de cabells a l’altura de la templa i avalua el joc combinador de les arracades d’anella, que omplen l’espai inexpressable d’un angle concebut entre el coll i el petit lòbul. Un reüll blau al mirall. Continua llegint “Lana”

És l’única sortida

JAUME BARRULL

Amb el cap entre les mans i els colzes sobre els genolls, l’Alberto fixa la mirada entre els peus nus, en els milions de plecs que fa la llana verge de la catifa de tres per quatre metres que Milton Glaser va anomenar Shakespeare a Àfrica. Li agradava invitar els convidats a passejar-hi descalços i sentir l’energia que transmetia; aleshores els explicava que està teixida a mà seguint una tècnica ancestral nepalesa, els feia tancar els ulls perquè poguessin connectar-vos amb la terra. Un planeta que, deia amb una copa de cava a la mà, cada vegada ens queda més lluny per culpa de la tecnologia i els fanatismes, un món que ens dóna la vida i nosaltres menyspreem com uns adolescents malcriats. En aquelles vetllades el Víctor, el fill de puta del Víctor, sempre se’l mirava de lluny amb les sabates posades i la convicció que un dels dos sempre hauria de tocar de peus a terra. El Víctor. L’Alberto no se’l pot treure del cap, recorda el seu tarannà distant i fred al pati de l’escola i està segur que, en penjar el telèfon després de la darrera trucada de la Blanca, feia el mateix posat de caçador furtiu. Sense alçar el cap pot veure el Víctor abraçant-lo el dia que va fer-lo padrí del seu fill, i si tanca els ulls pot sentir el plaer de clavar-li un punxó a la caròtides primitiva, just per sota la mandíbula. Ara mateix el mataria, deixaria que es dessagnés enmig de l’altar perquè la seua sang pagués pels pecats de tots els convidats. Ho faria, si ara el tingués al davant l’ofegaria posant-li bitllets de 500 rebregats a la boca, li tallaria les orelles, es pixaria sobre el seu cadàver i ploraria de ràbia. Sobretot ho faria per enterrar la vergonya. Continua llegint “És l’única sortida”

Serveis de representació

S’atura al davant i en comprova l’adreça exacta a l’etiqueta del clauer: Vallcalent 32, altell B. El sogre va comprar-lo fa vint anys i mai no n’havia comentat res a ningú, la família se’n va assabentar a la lectura del testament. L’Àngela li ha demanat si podia acostar-s’hi per veure en quines condicions estava, ella havia de baixar a Barcelona per reunir-se amb uns socis de confiança del seu pare. Inversions estratègiques, vells amics, oportunitats úniques, favors personals i socis de confiança eren paraules que el senyor Ricard sempre havia combinat amb avidesa per teixir negocis i trampejar explicacions quan, anys enrere, l’Àngela encara s’aventurava a demanar-les. El Miquel mai no les havia escoltades, ara ja no haurà ni de sentir-ne la melodia de fons.

Continua llegint “Serveis de representació”

El vot

Llorenç Capdevila
Un cop restablerta la democràcia, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals la primavera del setanta-nou, al petit poble de Roureda els resultats van ser sorprenents. D’entrada, no hi va haver cap abstenció. Els 39 habitants censats, qui sap si il·lusionats per exercir un dret durant tant de temps prohibit o bé conscients de la importància de cada papereta en un poblet de dimensions minúscules, van anar a votar. 19 ho van fer pel partit de la dreta i 19 més pel de l’esquerra. El vot que hauria desempatat no es va manifestar a favor de cap dels dos partits que es presentaven. Va resultar un vot nul. A dins del sobre, en un tros de paper higiènic de la marca El Elefante, hi havien escrit –amb lletra majúscula perquè no es pogués reconèixer la cal·ligrafia— el següent missatge: “ANEU A PASTAR FANG!”.

Continua llegint “El vot”

El buit de tota la trama

j_barrull

JAUME BARRULL

La noia, Mireia ha dit que es deia, treu un grapat de fotografies descolorides i una mica arrugades i les escampa precipitadament sobre la gran taula del menjador. Ell calla, intenta concentrar-se en quina escena cinematogràfica podria trobar la reacció idònia, un bon referent per resoldre la situació amb solvència. Remena per la memòria tant ràpid com pot, però només visualitza un primer pla de Luke Skywalker cansat, ferit i desconcertat. Aquesta mossa, amb la seua història, l’ha transportat a una galàxia molt llunyana de la qual havia aconseguit fugir-ne fa molt de temps. Assaguda amb el cul a la punta de la cadira de caoba, la Mireia parla i ell la sent. Sent que parla i no l’escolta perquè el seu pensament l’ocupa en Luke a la vora del precipici. Només té una sortida, conclou, explicar-li la veritat.

Ella s’atura, mira al seu voltant i deixa que, per uns instants, el sol de darrera hora de la tarda que escampa llum daurada per tota la sala li escalfi la cara. Les finestres són obertes, però només hi entra una brisa humida i refrescant que passa per sobre el soroll brut de la ciutat i impregna l’àtic amb una lleu fragància marina. L’home no diu res, la Mireia agafa el got d’aigua que ha demanat quan ell li ha ofert si volia beure alguna cosa i fa tres glops maldestres. S’ennuega i tus. Perdó, diu amb la veu trencada. L’observa, s’observen. La Mireia s’hi esforça però en la seua mirada no hi reconeix res, el mateix desengany que va sentir quan va combregar per primera vegada. Arraulida sola dins el llit, aquella nit antiga, notava la veritat dins seu: aquell pare omnipresent tampoc no existia.

Continua llegint “El buit de tota la trama”