Dura vint-i-tres segons

JAUME BARRULL

Els mossos han tingut la delicadesa de deixar-la passar a una sala allunyada de les càmeres, no hi ha finestres al carrer ni un carregador per al mòbil. Mira el vídeo una altra vegada i la pregunta, recurrent i suada, no se la pot treure del cap. Què he fet malament? Se sent mediocre, esfondrada, diluïda en una massa de mares sense més ambicions que fer rentadores de colors foscos i fregir croquetes de pollastre. I avergonyida per pensar això, també. Un maniquí de malucs amples i cames enlletgides per varius violàcies, cares llargues fent cua a qualsevol caixa del Mercadona, un dissabte a la tarda, entre carros plens de llet desnatada i patates fregides sabor barbacoa, nens que mengen iogurts amb els dits, conills espellats d’ulls desorbitats envasats en bosses de plàstic i paper higiènic suau de dues capes. Una mare que sense voler, d’amagat, si li sobren deu minuts, entra al Zara i mira camises que només cauen amb gràcia abans de la primera rentada. Ho sap i se l’emprova i la compra i la penja a l’armari d’amagat, com si encara hi hagués el Bernat. Són els seus diners, el despertador sona a les sis del matí des de fa més vint anys i en fa dotze que tira endavant ella sola amb el Miquel. Se’ls pot gastar com li doni la gana, per què busca raons? La culpa, aquella tènia que de petita li feien menjar a casa dissimulada amb sopes de ceba i les monges de l’escola, ja no en queda cap de viva, alimentaven amb amenaces, alguna bufetada i falses esperances. Continua llegint “Dura vint-i-tres segons”