L’interès per un cànon de poetes catalans

AMAT BARÓ
POETA I FILÒLEG

______________

Des que se’m proposà d’escriure el meu cànon de la poesia catalana, he anat barrinant quin interès podria tenir un assaig d’aquestes característiques. I no pas perquè pensi que el lector no s’interessa per la poesia catalana; el dubte, o més ben dit, la temença, m’assaltava per haver-m’hi de mostrar amb les vergonyes a l’aire. Les llacunes del meu paisatge literari en fan una terra tan inhòspita com les landes boiroses que amaguen el gos dels Baskerville. Sóc ben lluny, doncs, d’oferir la visió ordenada, coherent i lúcida de la Poesia en Català del qui hi llisca com per un jardí.
No és per descàrrec, però no diré cap mentida si afirmo que el meu període formatiu obligatori no es basà en la lectura dels clàssics de la meua llengua –i això és una manera fina de dir-ho. Així mateix, jo pertanyo a una generació que va créixer mentre decreixia el valor dels llibres entre la joventut. Encara durant els seixanta i els setanta, era habitual de veure batxillers amb exemplars de filosofia o de poesia sota el braç. Mon oncle mateix, que s’ha dedicat a la medicina, tenia una biblioteca amb volums de tota mena, des de novel·les de Hesse fins a poemes de Verlaine, passant pel teatre de Brecht i la filosofia de Nietzsche o de Kierkegaard. Continua llegint “L’interès per un cànon de poetes catalans”

Aquí y ahora: síntoma y contexto. Acerca de la actualidad del panorama artístico local

Jordi Antas
comissari projecte Javelina

____________

Plantear un proyecto como un archivo de creadores del contexto local a la altura que estamos no es pura coincidencia. Más allá de las incursiones –que no han sido pocas pero quizá no suficientes, o efectivas, o las adecuadas– que se han establecido durante las últimas dos décadas en el contexto leridano, pocas son las iniciativas que han generado un clima de convivencia entre artistas, público e instituciones. Y, decir esto implica en primer término defender la escena artística local, conocerla y comprenderla. Continua llegint “Aquí y ahora: síntoma y contexto. Acerca de la actualidad del panorama artístico local”

Arxiu Javelina: un projecte per visibilitzar i crear comunitat artística a Lleida

Antoni Jové
Coordinador d’exposicions. Centre d’Art la Panera

________________

Les obres d’art són fruit de l’acció del subjecte creador i del context. En aquest sentit des de Lleida, com des de qualsevol altre territori, s’han generat i generen múltiples i diferents manifestacions artístiques que, per una banda, han tingut en compte elements locals i, per altra banda, han focalitzat els seus objectius a transcendir el nostre marc territorial i qüestions o temàtiques més idiosincràtiques. Les dues opcions són necessàries i enriqueixen els discursos artístics que sorgeixen des de Lleida. Els aspectes més contextuals contribueixen a reforçar o qüestionar la identitat d’aquells qui habitem el territori i alhora comporten el descobriment d’aspectes amagats o ignorats a la resta de receptors aliens a aquest context. Els abordatges més universalistes permeten una major penetració dels treballs dels artistes en escenes nacionals i internacionals, alhora que ens connecten amb temes que ens afecten globalment com a individus i societat.
Un exemple memorable de creació des del context local és el d’Àngel Jové i Carles Hac Mor, que entre els anys vuitanta i noranta van fer diverses derives en el més pur estil situacionista per la Terra Almaialussa, un vast reialme de secà de límits difusos que ben bé podria anar de Maials a Àger. Jové va fotografiar, pintar i esculpir amb troballes paupèrrimes un territori inhòspit i oblidat que a les seves mans va adquirir un caràcter èpic, Hac Mor en va destil·lar el dialecte i el va infiltrar en un discurs postdadaista que provocava que allò conegut mudés cap a una altra dimensió. Continua llegint “Arxiu Javelina: un projecte per visibilitzar i crear comunitat artística a Lleida”

Matemàtic?

Estava concentrat en la seva llibreta, el silenci era total, o potser era ell qui no sentia res més que els seus pensaments. Els fulls s’anaven omplint de números i operacions complicades que a poc a poc cobraven sentit i l’omplien de plaer. Als marges, escrivia també algunes anotacions amb una lletra cada cop més il·legible. Va començar a tremolar-li la mà, i va aturar els moviments rítmics que acataven les ordres del seu cervell. La pausa va fer que els sons i la percepció de l’entorn s’activessin de nou. Continua llegint “Matemàtic?”

Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa

JAUME BARRULL

Camina pel bosc amb l’esma de qui és a la tercera planta del Pergamon, a Berlín, i ja ha renunciat a saber res més de res del que hi exposen. Es deixa endur per la contemplació gratuïta de la bellesa de cromatismes tardorencs que l’envolta. Un present absolutament pla de fons infinits per totes bandes, un bosc d’arbres gegantins les fulles dels quals s’han llençat al buit per fer una catifa que combina vuitanta-quatre tonalitats entre l’Hexacrome yellow i el Root beer brown de Pantone.

S’atura, es mira els peus i es pregunta què deu haver fet de les sabates. Les duia quan ha sortit de casa. No ho recorda, només es fa una pregunta que li sembla d’una lògica vergonyant: qui baixa al carrer descalç? Jo no, pensa, o si més no penso que no ho faria. Busca un lloc per seure. A una banda no hi a res i a l’altra tampoc, torna mirar a la dreta i ara, gairebé a tocar, hi ha un llit. És individual i una mica estret, curt fins i tot. Els llençols són blancs i la vora està passada per sobre una manta grisa i gastada curosament posada entre el matalàs i el somier. Hi seu amb una certa precaució, és dur com un bistec de poltre massa fet i el coixí fa olor deshumanitzada de lleixiu penitenciari. El bosc no en fa, d’olor, confirma, i aprofita per fregar-se els peus amb les mans. Té un turmell recolzat sobre el genoll oposat i una gota de sang, una de sola, dibuixa una vertical exacta i li taca el puny blanc de la camisa. Instintivament aixeca el cap per frenar l’hemorràgia i es passa el llom de la mà pel nas. Se la mira per veure si s’ha d’espantar gaire i la pinzellada grana, que va del canell fins a la punta de l’índex, ja és seca. Clivellada. Tanca els ulls i respira profundament, l’aire és pur i té l’estómac regirat. Empassa saliva, una mucositat que creix i es converteix en una gleva llefiscosa que fa plof en arribar a l’estómac. Regust aspre de ferro i fang, com quan s’alça de matinada i s’arrossega a palpentes fins a la cuina mentre lamenta l’últim Bacardí amb llimonada que l’hi han servit de mala gana en un got de plàstic mentre s’encenien els llums i s’apagava la música. Aleshores, sota la influència d’un florescent d’oficina que fa pampallugues i posa al descobert els plats bruts i les ditades de greix als armaris, beu un litre d’aigua d’una tirada abans de tornar al llit per intentar-se amagar d’una ressaca que s’apodera lentament de tot el seu cos. Una pesantor que creix des del fons del fetge i s’alimenta de la culpa que cultiva als torrents més fèrtils de consciència.

Continua llegint “Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa”