La perla oculta en el vacío

José Andújar Almansa
Centros de gravedad
Poesía española en el siglo XXI (Una antología)
Ed. Pre-Textos, 289 p.

__________

LORENZO PLANA
Indispensable mirada a la poesía española más relevante del siglo XXI

En esta antología se selecciona a doce poetas nacidos después de 1970. Se trata de Mariano Peyrou, Abraham Gragera, Miriam Reyes, Juan Carlos Abril, Juan Manuel Romero, Rafael Espejo, Carlos Pardo, Antonio Lucas, Josep M. Rodríguez, Erika Martínez, Juan Andrés García Román y Elena Medel. Su escritura indaga en la posibilidad de la creación cuando surge la ausencia de un centro con que enfrentarse a la identidad de lo real. Frente al fragor corrosivo del vacío, algo brilla tenuemente. En una de sus últimas cartas, Stefan Zweig escribe: “Saludo a todos mis amigos. Ojalá puedan ver el amanecer después de esta larga noche. Yo, demasiado impaciente, me voy antes de aquí.” Continua llegint “La perla oculta en el vacío”

Elogi de la poesia

Selecció de Xavier Macià i Àngels Marzo
Poemes de la Suda
Antologia, 2007-2017
Pagès Editors, 133 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Una agulla poètica de navegar precisa i suggeridora

Qui busqui una agulla de navegar precisa i suggeridora que aculli una mostra de la vitalitat i l’energia de la poesia durant aquests darrers deu anys, només cal que s’endinsi en aquesta edició número dos-cents de la col·lecció Biblioteca de la Suda. No hi ha cap mena de dubte que aquest recull commemoratiu té tots els números per a esdevenir
–degut a les seves característiques antològiques i com a reconeixement dels mèrits de tots aquells que han estat al capdavant d’una empresa de tal envergadura– una àncora ferma i, alhora, un reconegut vaixell insígnia de Pagès Editors.
Arribar al número dos-cents d’una col·lecció de poesia en l’àmbit de les nostres terres no és gens banal. I com s’ha aconseguit arribar fins aquí? –es preguntarà el lector–. Per respondre cal remuntar-se al 1992 amb la publicació d’El llevant bufa a Ponent de Miquel Desclot, any en què s’inicia la direcció literària d’un agitador cultural de la talla de Xavier García –alma mater de la col·lecció–, en un periple que arribarà fins a finals de 2015. Un èxit que ha quedat en bones mans amb el relleu i l’actual direcció dels poetes Xavier Macià i Àngels Marzo. Continua llegint “Elogi de la poesia”

Guanyar-se la pau

Joan Margarit
Per tenir casa cal guanyar la guerra
Proa, 290 pàg.

__________

TXEMA MARTÍNEZ

Joan Margarit indaga en prosa memorialística els fonaments de la seva poesia

Amb aquest memorable decasíl·lab, transsumpte d’un vers manllevat d’un poema propi, “Primera nit a Forès”, del llibre Es perd el senyal (2012), ha triat Margarit titular el seu volum de memòries, d’indagació de les arrels, d’aprofundiment en els principis, en les emocions, en els records. Aquest volum és, en efecte, un exercici de lucidesa construït des de la senectut, per usar una paraula del gust de l’autor, “l’edat que tanca per l’altre extrem”, en un viatge, doncs, d’anada al passat més remot fins al present concret i palpable, aquell que et dóna la perspectiva de les coses, que garbella el que va restant en el temps i en la memòria i que, de retruc, com d’improvís, recupera retalls que altrament, potser, s’haurien perdut sense remei. Aquesta voluntat d’endinsar-se, en prosa, en els fonaments d’una vida, que alhora són, i per això s’hi relliga l’escriptor en aquestes ratlles, els fonaments del Margarit poeta, s’obre pas per les pàgines de la història d’una biografia centrada en els primers anys, fins i tot en els anys anteriors al seu propi naixement, aquells que esculpeixen la densitat moral d’una família, d’abans de la guerra fins després, la infància, la joventut, la primera adultesa, allà on tots construïm, més maldestrament que conscient, la persona que serà (el nen és el pare de l’home, escrivia, magistral, Wordsworth al seu iniciàtic Preludi, un monument intel·lectual i estètic, en aquest cas en vers, a la memòria i a la consolidació de la memòria). Continua llegint “Guanyar-se la pau”

De novel·la negra i més que ràbia

Emili Bayo
Més que ràbia
Llibres del Delicte, 323 pàgines

________

Xavier Macià

Gimferrer, a Itinerari d’un escriptor, cita l’insòlit èxit de vendes del poema El Corsari, de Byron: en un sol dia, vint mil exemplars! Mai s’havia donat un cas així i això va reforçar l’aspiració i el somni romàntics de poder “viure” de la literatura (J. Keats, embruixat per l’èxit byronià, va abandonar temporalment la poesia lírica i es va posar a crear poesia narrativa a la manera d’El Corsari, però sense cap èxit).
L’anècdota d’El Corsari fa pensar en dos tòpics que circulen sobre la novel·la negra: d’una banda, la creença que és un gènere de públic molt vast, capaç de donar “puta pasta” i fama a qui el conrea; d’una altra, que és un gènere de fàcil factura que no demana l’exigència de la novel·la “pura”. Ara: ni el gènere és tan popular com hom creu, ni és veritat que no demani treball i rigor. Al contrari: just perquè és un gènere molt conreat i perquè tendeix cap a un tipus de construcció molt mecànica, l’autor que s’hi arrisca ha de ser conscient que, si es pren l’ofici amb honestedat i decòrum, el seu nivell d’exigència ha de ser el màxim possible. Forster, a L’art de la novel·la, afirmava: un novel.lista no ha d’aspirar mai a la bellesa estètica, però si no l’aconsegueix, és evident que la seva tasca com a escriptor ha fracassat. És això! Però, a més de la qualitat, què és el que distingeix una bona novel·la negra? Bé, el mateix que tota novel·la: el seu gruix ètic i humà (Atxaga dixit). Continua llegint “De novel·la negra i més que ràbia”

El destello de las llamas

José Manuel García Gil
Prender con keroseno el pasado
(Una biografía de Carlos Edmundo de Ory)
Premio Adolfo Domínguez Ortiz de biografía 2018 Fundación José Manuel Lara, 570 p.

__________

LORENZO PLANA
Entrañable biografía del poeta heterodoxo por excelencia de la poesía española

Carlos Edmundo de Ory (1923-2010) podría ser denominado como el poeta definitivamente indispensable para comprender la España poética que más jugó a ser verdadera, en el sentido de que, en definitiva, “el lenguaje es un juego en continua creación” (la frase pertenece al propio biografiado). Si algo lo caracterizó, pues, y este libro endemoniadamente novelesco lo atestigua con gran cariño y pasmosa fidelidad, fue ese destello de llamas enrevesadas que vino a resultar su existencia. José Manuel García Gil, en ordenados y algo juguetones capítulos, nos muestra que el genial gaditano no se deja atrapar desde ningún ángulo. ¿Qué significa por ejemplo que su padre fuera poeta modernista y muriese muy joven? ¿Qué entrañas ocultaba el Postismo? No trataremos aquí de despojar de un ápice de magia a alguien que nos sobrepasa como una grúa que puede rescatar la negrura y la luz, y plasmarlas ante nuestros ojos como si juntas formaran una esfera de humo. Podremos recalcar su histrionismo y su profunda sabiduría, perfectamente hermanados, pero lo que es imposible es pararse un momento a pensar por qué motivo Ory resulta el seductor infalible para todos aquellos que están hartos de cualquier cosa que no denote “tranquilidad”. Continua llegint “El destello de las llamas”

Les dues realitats

Les dues realitats
Marta Rojals
El cel no és per a tothom
Anagrama, 595 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Un viatge a l’interior de l’ànima

El més recent tombant narratiu de Marta Rojals ofereix pocs dubtes: una molt suggestiva novel·la que, en el seu descens als inferns, arrossega críticament tots els tabús d’una societat que abraça quatre dècades. Tot aquest camí narrat amb un to tan àcid com colpit pel dolor i per un obsessiu afany de supervivència, aprofundeix en les arrels d’una família llatzerada per les seves pors i secrets. Un text, en suma, reflexiu, meditatiu al cap i a la fi, en què els matisos en l’anàlisi psicològica dels personatges i la plenitud dels diàlegs aconsegueixen fites incontestablement reeixides. Continua llegint “Les dues realitats”

Un poeta al país de Lil·liput

JAUME PONT

El 1996, de la mà de Xavier Garcia, apareixia en dos volums l’excel·lent edició crítica de l’Obra poètica completa de Manuel de Pedrolo (Pagès), que reunia, a més de la seva poesia eròtica i d’un apèndix d’obra inèdita, catorze títols que van d’Els tentacles (1945) a Arreu on valguin les paraules, els homes (1966) i una addenda de poemes fora de recull. Un corpus al qual cal afegir, a banda, mostres de poesia experimental, visual o gràfica reunides per les edicions de Ramon Salvo a Tàctil (1994) i per X. García a Sobres (Diputació de Lleida, 1993) i, de manera molt especial, a Us convida a l’acte (Pagès, 2000), on sobresurt la manipulació de dibuixos de l’autor, textos i collages sobre cartolina o targetes postals, molts amb una clara significació eròtica, fetitxista i lúdica. No hi ha cap mena de dubte que l’aplegament de la poesia discursiva i visual de Pedrolo –el treball de Xavier García ha estat en aquest sentit impagable– fou una fita decisiva, tant pel que fa a la reconstrucció del corpus total del nostre autor com a l’especificitat històrica del seu vessant poètic a l’hora de desvetllar-ne no poques de les claus ideològiques, estètiques i literàries. Per exemple, en pocs espais de l’obra pedroliana es fa tan palesa, com en la seva poesia, la lluita permanent entre l’home de geni i l’home de món, entre la consciència de l’artista de la modernitat i la càrrega feixuga de la vida quotidiana. Continua llegint “Un poeta al país de Lil·liput”

Atrapados en el absurdo

Manuel de Pedrolo
Totes les bèsties de càrrega
Edicions 62, 377 p.

___________

LORENZO PLANA
Un magma social irracional e inerte novelado para clamar por la libertad humana

___________

La novelística de Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) se caracteriza por haber logrado adelantarse a su tiempo y por una llamativa y personalísima diversidad. Totes les bèsties de càrrega, novela reeditada ahora, es un obsesivo itinerario por una sociedad enferma, dominada por el miedo y el absurdo, en la que a duras penas puede esbozarse un mínimo sentido a las cosas y a los seres, como si todo flotase al modo de los objetos en los embrujados cuadros de Chagall, sólo que abocados a una oscuridad metódica. Los habitantes de esta entelequia angustiante y cerrada, tratan de adivinar quién gobierna realmente sus destinos, y, al modo de las novelas de Kafka, sus pesquisas no logran llegar a ninguna parte, más bien hasta la nada, el desasosiego y un ebrio desvarío existencial. Continua llegint “Atrapados en el absurdo”

Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo

Manuel de Pedrolo
Infant dels grans
Comanegra,145 p.

__________

MARISA TORRES BADIA
Entre la novel·la i el dietari, un viatge emocional que corprèn el lector

__________

Infant dels grans, l’obra inèdita de Manuel de Pedrolo que la seva filla Adelais ha decidit fer pública amb motiu del centenari del naixement del seu pare, sorgeix com un document testimonial d’una etapa en què un Pedrolo jove narra les anècdotes de la seva relació paternofilial. Però el volum –un “regal” que, amb algunes variants, Pedrolo va escriure amb la intenció de lliurar a la seva filla quan aquesta fes quinze anys– és molt més que això, i Anna M. Moreno-Bedmar ho fa palès a les pàgines que obren aquesta petita joia amb irradiacions de caire líric. Continua llegint “Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo”

Tom Wolfe i la no-revolució

Tom Wolfe
La hoguera de las vanidades
Círculo de Lectores, Anagrama, 1988, 795 pàgs.

__________________

Txema Martínez
En la mort del pare del Nou Periodisme, autor d’una obra immensa

Ha mort Tom Wolfe, l’encunyador del terme nou periodisme i un dels seus estendards més visibles. I la primera cosa que em ve a la ment, al saber la notícia, són les sobrecobertes que embolcallaven la seva foguera de les vanitats de la meva adolescència, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, amb un fons de colors rosa, blau i verd llampant d’una Nova York que ja no existeix. Aquella va ser una novel·la que va fascinar un món –i que va originar per desgràcia una oblidable pel·lícula–, tota una generació de lectors, un llibre que obria la ment a noves estratègies literàries però també morals i sentimentals, una prosa fluida i sense complexos, que alhora es bastia, sense que es notés, d’una calculadíssima reflexió prèvia sobre la societat i els valors que volia retratar i els modes en què podia reflectir-se a partir dels decàlegs tradicionals, ara sotmesos a un nou microscopi. Després vaig descobrir llibres seus anteriors, com el prodigiós recull d’articles dels lustres anteriors titulat Les dècades púrpura, aquest color usat no només literalment, en paraules de l’autor, sinó també per representar aquell afany per significar-se i desempallegar-se de tantes coses a la recerca, diguem-ne, d’un alliberament. Que, en efecte, va arribar, però no en la forma en què les revolucions, sobretot les intel·lectuals, com les del Maig del 68 o els moviments hippies i desarrelats beats nord-americans, pretenien, o feien que pretenien, sinó en aquesta autèntica proclamació del jo inserit dins de la societat que ha significat, al capdavall, la postmodernitat. És com la festa a casa de Leonard Bernstein descrita per Wolfe en què es recaptava diners per als Panteres Negres, que al final de la vetllada van proclamar “als presents que la seva revolució acabaria amb la possibilitat de cases de setze habitacions com aquella en la qual estaven”. Una reflexió que l’“esquerra exquisida” d’avui podria aplicar-se en forma de xalet als afores. Continua llegint “Tom Wolfe i la no-revolució”

Contra el dolor

Enric Boluda-M Hût
Nit americana
Pròleg de Xavier Macià
Pagès Editors, 103 pàgs.

________________

LORENZO PLANA
Intenso poemario donde la indagación en la forma amansa el daño de un desamor

Enric Boluda-M Hût (Granollers, 1978), de algún modo es, y no es, el Enric Boluda Martínez que podemos conocer personalmente. Nos encontramos pues ante un heterónimo, y este dato resulta revelador: obviamente existe una voluntad de esconderse en una identidad indirecta, hecho que se palpa y siente a lo largo de todo este libro de poemas. La expresión “nit americana”, precisamente, hace referencia a esa técnica cinematográfica que consiste en filmar escenas nocturnas durante el día, obteniendo ese simulacro que implica la noche por el día, pero también, aquí, el olvido en lugar del recuerdo, el silencio por la palabra, la soledad por la compañía, la tempestad por la calma, la angustia por la serenidad, el pasado por el presente, el caos por la forma… De todo esto nos habla el magnífico y esclarecedor prólogo de Xavier Macià, texto que hace especial hincapié en cómo, según la sentencia de Carles Riba, “la poesía és joc, però també foc”. Macià hace un pormenorizado estudio del aspecto puramente formal de todos estos sonetos, sus rimas interiores, la disposición de los versos en las estrofas, al tiempo que nos avisa de que hay que ir descifrando poco a poco los trucos que nos ofrece Boluda. Como si el núcleo temático de este poemario tan duro necesitara de algún tipo de muleta, de algún tipo de defensa, seguro que es el distanciamiento que ofrecen estos sonetos blancos, esa plasmación clara y luminosa, ese “cálculo de estructuras” que reinventa la modalidad, lo que consigue hacer vibrar en el libro la fisonomía de una personalidad en cierto modo rigurosa, y con ello también paradójica. Continua llegint “Contra el dolor”

Confessions sota els llençols

Kent Haruf
Nosaltres en la nit
(Traducció d’Anna Turró)
Angle Editorial, 151 pàgs.

_____________

MARISA TORRES BADIA
Un relat captivador d’ombres i silencis recreat en la tardor de la vida

Un cop més, sense caure mai en el parany postís de la sentimentalitat, l’escriptor Kent Haruf (1943-2014) ens transporta a un univers a mig camí entre la melangia i la tendresa. Aquesta és una divisa marca de la casa. Nosaltres en la nit –novel·la adaptada al cinema per Neftlix en una pel·lícula dirigida per Ritesh Batra, amb Jane Fonda i Robert Redford com a parella protagonista– igual que les altres cinc novel·les de l’escriptor americà, proposa una història fruit d’una ferida universal: l’esvoranc de la solitud en arribar la vellesa. La lectura ens endinsa així en una història teixida per uns personatges perfilats de forma exquisida. El lector, seduït irremissiblement, sent bategar un món versemblant travessat per la tragèdia personal o les dificultats de la pròpia vida. Malgrat això, els protagonistes no fan mai cap pas enrere, ans al contrari: tot es converteix en un cant i una mirada cap endavant, en una mena de rapsòdia en prosa situada a Holt, un poble fictici inspirat en Yuma (Colorado), una de les ciutats de residència del nostre autor. Continua llegint “Confessions sota els llençols”