Mujeres en el Gulag estalinista

Monika Zgustova
Vestidas para un baile en la nieve
Galaxia Gutenberg, 269 p.
Vestides per un ball a la neu
Galàxia Gutenberg, 272 p.

__________

MARISA TORRES BADIA
La literatura como tabla de salvación en los campos de Siberia

He aquí un testimonio de conmovedora denuncia. La pluma de la escritora y traductora checa Monika Zgustova (Praga, 1957) nos sumerge, por los caminos del dolor, en un relato construido desde el testimonio vivencial de nueve mujeres supervivientes de los campos de trabajo siberiano. Su relato supone para el lector el descubrimiento de todo un universo represivo que se fraguó y pervivió en la Unión Soviética de Stalin. Continua llegint “Mujeres en el Gulag estalinista”

Omplir el buit

Miquel de Palol
Què!
Angle Editorial, 247 p.

__________

LORENZO PLANA
Un repte imprescindible de la mà d’un autor tocat pel nervi creador

Miquel de Palol, a qui devem algunes de les obres cabdals de la literatura catalana de les últimes dècades, és un escriptor, si em permeten la ironia, “massa” intel·ligent. Obliga insidiosament els lectors a plantejar-se fins a quin punt pot seguir els seus esquers, les seves pistes, fins on estem obligats a consentir la seva llibertat absoluta, de quina manera podem digerir millor la seva visió única i absorbent, o com, en definitiva, podem protegir-nos de la seva radicalitat abassegadora a l’hora de retratar de manera procaç els racons més ambigus i perillosos de la nostra realitat actual. Ell sempre ens situa a l’abric d’un univers cultural tan personal com exhaustiu, tan ampli com pugui suggerir el seu horitzó inexhaurible. Així com la Teoria del Tot —teoria hipotètica de la física teòrica que explica i connecta en una de sola tots els fenòmens físics coneguts— suggereix certa dinàmica irresistible, de la mateixa manera ens trobem a Què! una altra espècie de teoria general sotjada per continuades argumentacions i tombants misteriosos. Continua llegint “Omplir el buit”

Ella fue…

Alejandra Pizarnik
Poesía completa (1955-1972)
Edición a cargo de Ana Becciú
Lumen, p. 480.

___________

VANESA ESCOLANO BERNAL
“He dado el salto de mí al alba. He dejado mi cuerpo junto a la luz y he cantado la tristeza de lo que nace”

La sin par Alejandra Pizarnik (Buenos Aires 1936-1972), poeta, prosista, ensayista y traductora argentina, vuelve a resurgir en el panorama literario gracias a la reedición de su Poesía completa —la primera edición apareció en 2000— a cargo de Ana Becciú, volumen que solo difiere de su antecesor en algunos ajustes de portada y cubierta, ahora ilustrada con una fotografía de la autora tomada en 1966 por Daniela Haman. Continua llegint “Ella fue…”

Cuaderno para solitarios

Alicia Kopf
Germà de gel
L’altra editorial, 244 p.
(Premi Documenta)
Hermano de hielo
Alpha Decay, 253 p.

LORENZO PLANA
La ‘opera prima’ de Imma Ávalos nos descubre el entrañable y brillantísimo retrato de una juventud lúcida, difícil y global

____________

Es cierto que el planteamiento, la estructura y la metáfora central de esta novela tan ambiciosa resultan sumamente acertados. Nos referimos a que Alicia Kopf, nombre artístico de Imma Ávalos (Girona, 1982), logra dar a toda su obra una inusitada vida formal a través de la obsesión por el frío, por el hielo, por todo lo que representa salir ahí afuera a atrapar la crueldad del mundo. Nos habla de los intentos de conquistar el Polo Norte y el Polo Sur por parte de exploradores como Amundsen, Peary o Cook, de múltiples aspectos relacionados con la aventura; nos habla, en fin, del lado oculto de la épica y la aventura: de ese lado subliminal y oscuro, con la muerte tatuada por la congelación e insoportables quemaduras. Continua llegint “Cuaderno para solitarios”

Com una ferida al cor del poema

Guillem Gavaldà
Fam Bruta
Premi Francesc Garriga. Epíleg de P. Vadell
LaBreu, 63 p.
Brànquies
Premi Miquel Bauçà
Adia, 67 p.

JAUME PONT
Amb ‘Fam bruta’ i ‘Brànquies’, Guillem Gavaldà s’ha guanyat un lloc de privilegi entre les noves veus de la poesia catalana

_________

En el seu epíleg a Fam bruta, el poeta Pau Vadell recorda unes paraules d’Horaci a les seves Epístoles per tal definir, amb justesa, l’esperit rebel, a contracorrent, de la poesia de Guillem Gavaldà (Cerdanyola del Vallès, 1997): “Oblidem-nos del que està bé i del que no hi està; fem-nos dignes d’ésser inscrits en les taules dels Cèrites, com els viciosos remers de l’itacenc Ulisses, que a la pàtria preferiren el plaer vedat”. Continua llegint “Com una ferida al cor del poema”

Les ombres calcinades

Txema Martínez
escriptor

Entre tu i jo, nosaltres, de Joan Calsina
UAB, col·lecció Gabriel Ferrater, 2017
(premi Miquel Martí i Pol 2017). 87 pàg.

______________

Joan Calsina (Sabadell, 1983) debuta en la poesia als seus 35 anys amb un llibre serè, d’una maduresa experiencial i artesana inèdita en un volum primerenc, que demostra que, en l’art que es vol més alt i fondo, sovint cal saber esperar. Aquest Entre tu i jo, nosaltres, un títol que no amaga ans explicita la influència cabdal de Pere Rovira, exhibeix un ventall de formes i vies variades per atansar-se a una mateixa veritat buscada, que es palpa, quasi es mastega, en el to unitari de tot el conjunt i en el missatge final que s’intueix al final de cada poema, d’una estructura epifonemàtica evident, que alhora serveix a l’autor per bastir de versemblança i de potència un discurs cuinat a foc lent. La presència de l’absència, el record del que hi era i ja no, malgrat que hi segueix sent, talment una ombra –una ombra calcinada– que dibuixa els traços de la memòria, del present i el futur, en un espai moral carregat de símbols, objectes, paraules dites i callades i una reflexió, subtil i gairebé imperceptible, sobre el fet de viure i d’escriure, del que implica entrellaçar aquestes dues coses que en realitat són, i sempre han estat, una. Continua llegint “Les ombres calcinades”

La paradoja de la sencillez

Josep Maria Nogueras
Avanzar
La isla de Siltolá, 62 p.

LORENZO PLANA
Un poemario que triunfa desde cierta valentía tan convencional como heterodoxa

Por ser un libro tiernamente diferente, logra conquistarnos. Josep Maria Nogueras (Alguaire, Lleida, 1969) ha publicado varios poemarios, compaginando las lenguas catalana y castellana, y asimismo ha destacado en la disciplina de la fotografía. Precisamente como fotografías rápidas se nos antojan los poemas de este último libro, Avanzar. Rápidas en el sentido de que asemejan instantes, estallidos de una sesgada lucidez que no es del todo lo que parece. Cierta elegancia y cierta raigambre infantil… Continua llegint “La paradoja de la sencillez”

Coses de la vida

Julià Guillamon
El sifon de can Sitra
Comanegra, 294 p.

JAUME PONT
Un escriptor i periodista de raça en estat pur

El sifon de can Sitra recull els articles que cada dijous, de 2007 ençà, Julià Guillamon (1962) ha anat publicant a les pàgines de La Vanguardia. Qui ha seguit la trajectòria periodística i literària del nostre autor, sap que s’ha mogut sempre amb extremada coherència. La publicació dels relats de La fàbrica de fred (1991) o els recentíssims d’El barri de la Plata (2017), radiografia aquests darrers de la seva infància al barri del Poblenou, parlen per si mateixos. Com ho fan l’extraordinari assaig La ciutat interrompuda. De la contracultura a la Barcelona postolímpica (2001) o la novel·la La Moràvia (2011). L’obra de Guillamon (relats, novel·la, assaig, periodisme, organització cultural…) apunta sempre a un ideari que dóna sentit al seu pensament crític: la constatació demolidora de la fi del discurs de les utopies i l’era industrial. Continua llegint “Coses de la vida”

Una obra que no es deixa cloure

Marc Biosca
Jesús Moncada, mosaic de vida
Pagès Editors, 194 p.

_____________

MARISA TORRES BADIA
Un viatge a les arrels del Jesús Moncada escriptor

És fàcil abordar Jesús Moncada? Aquesta és potser la primera pregunta que Marc Biosca –sociòleg, llicenciat en Ciències polítiques i autor de l’interessant assaig ¿Per què ells en diuen Euskal Herria i nosaltres Ítaca?– es planteja i alhora respon amb un no contundent als fulls preliminars que obren l’estudi Jesús Moncada, mosaic de vida. Biosca inicia el seu viatge amb una fita prou aclaridora: oferir al lector una aproximació a la vida i l’obra d’un dels autors més versàtils de la literatura catalana contemporània. Des d’aquest tombant, i aferrat a la inqüestionable vàlua literària de l’escriptor de Mequinensa, basteix els fonaments que van fer possible que l’autor de la Franja aconseguís un lloc destacat dins el panorama literari de la segona meitat del segle XX i, per extensió, en l’encaix entre dues generacions, la dels exiliats que retornaven d’un profund i ominós silenci i la dels joves que van empènyer noves propostes creadores. Continua llegint “Una obra que no es deixa cloure”

Una humanitat amagada

Juan Eduardo Cirlot
Nebiros
Siruela, 186 p.

__________

LORENZO PLANA
Una novel·la que atresora el pensament d’un creador escollit per estimar el misteri

La negativitat és la fabulosa carta de presentació que sempre va fer seva Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973). Compositor, poeta i crític d’art, va saber respirar artísticament al bell mig d’una postguerra on poques veus aconseguiren abstreure’s del macilent clima social. Per a ell, l’escala secreta del seu món només albirava la besllum del no-res. Tot fa intuir que Cirlot fou un ésser que massa sovint es perdia en la meravella impossible de l’afecte, tal vegada, com ell mateix afirmava, perquè havia rebut massa dons en aquesta vida o, si voleu, excessius regals virtuosos. Situat, doncs, entre la serenitat i l’abisme, sabia que rere les ombres, si era tossut en el seu esforç, trobaria algun raig de llum. Aquest era el motiu de la determinació gegantina que guiava el seu procés d’escriptura. Continua llegint “Una humanitat amagada”

De l’imaginari cultural d’un arxipèlag

Llibre catàleg. Edició d’A. Sánchez Robayna i
F. Castro
Pintura y poesía: la tradición canaria del siglo XX
Gobierno de Canarias, 385 p.

_________________

JAUME PONT
A partir de l’exposició a Santa Cruz de Tenerife el 2017

Les illes Canàries han estat un bastió fonamental de les arts plàstiques i la literatura de la modernitat. De vegades a la contra de la historiografia crítica. Caldrà recordar, a tall d’exemple, que no s’ha parlat prou de la importància del surrealisme canari al llarg dels anys vint i trenta del segle passat? El cànon artístic espanyol prioritza massa sovint la visió centralista per damunt de les perifèries artístiques, de manera molt especial les de Catalunya i Canàries, veritables centres d’irradiació del surrealisme més radical. André Breton considerava la terra canària i els seus artistes –penso en la revista Gaceta de Arte i el seu entorn, en artistes com Óscar Domínguez o Juan Ismael, en escriptors con Agustín Espinosa, Pedro García Cabrera, Domingo López Torres o Emeterio Gutiérrez Albelo– com un dels seus centres d’internacionalització fonamentals. Continua llegint “De l’imaginari cultural d’un arxipèlag”

L’usurpador

JAUME PONT
“Amb ‘L’usurpador’, Àngels Moreno es confirma com una de les realitats més fermes de la jove poesia catalana actual”

Àngels Moreno
L’usurpador
XIX Premi de Poesia M. M. Marçal. Epíleg de Vicenç Altaió
Pagès Editors, 131 p.

___________________

El centre de contemplació fonamental de L’Usurpador, d’Àngels Moreno (València, 1993), el poemari guanyador del premi Maria-Mercè Marçal d’enguany, té una fita cabdal: el desvellament de la figura de “l’altre”, de l’alteritat que ens problematitza i esdevé recerca d’un mateix. Sota l’usurpador s’amaga, doncs, l’altre que ens habita —“allò altre en lloc de mi”, segons Maurice Blanchot —, l’inefable poètic, el llenguatge que pren possessió de nosaltres i obsessivament ens fagocita, la ferida que no es tanca mai perquè la seva naturalesa és, poèticament parlant, el risc, el laberint, l’al.lucinació. “¿Es tracta —com planteja Altaió en el seu estimulant pròleg— d’algú que pren la personalitat d’altri a fi de poder dir, de gosar escriure?” Continua llegint “L’usurpador”