L’or i el rovell del temps

Sílvia Soler
Els vells amics
Columna, 348 pàg.

MARISA TORRES BADIA
Entre l’elogi de l’amistat i l’anàlisi de l’univers de l’artista

La novel·lista Sílvia Soler (1961), reconeguda periodista i escriptora guardonada amb els premis Prudenci Bertrana de 2008 i Ramon Llull de 2013 –recordem títols com Mira’m als ulls (2004), Una família fora de sèrie (2010), L’estiu que comença (2013) o Un any i mig (2015)–, no ha amagat mai el denominador comú de les seves preferències narratives: la immersió en el terreny de les relacions interpersonals i els sentiments, lloc on l’autora confessa sentir-se molt còmoda. A Els vells amics, la seva darrera novel·la, segueix fidel a aquest substracte emocional mitjançant la construcció d’un personatge col·lectiu i l’anàlisi d’un grup de joves creatius i ambiciosos, tots ells estudiants de Belles Arts, dibuixats amb la finesa i la precisió d’un plomí. La novel·la es converteix així en un cant a la consciència de grup. Des dels periples vivencials d’aquests cinc estudiants, i aprofundint en les evocacions hedonistes i els matisos egocèntrics de les seves psicologies, Soler ens apropa a la idea i l’univers de l’artista. Continua llegint “L’or i el rovell del temps”

El lado oculto de la vida

Julio Cortázar
Prosa del observatorio
Alfaguara. 96 pàg.

VANESA ESCOLANO
Un relato sobre la iluminación de aquellos mundos ocultos que el hombre moderno tiende a ignorar

El autor argentino Julio Cortázar, a cuya inventiva pertenecen Rayuela (1963), los Cronopios y famas o el nuevo idioma “glíglico”, nos ofrece en Prosa del observatorio otro pedazo de su particular universo, de esa literatura, tan suya, que a la estrategia entre lo real y lo fantástico añade los ineludibles aromas a París y Argentina, sus dos patrias. Continua llegint “El lado oculto de la vida”

Una leyenda escondida

Francesc Pané i Sans
Dies de fel i de magrana (Memòria de l’ànsia i de les insurgències)
Pagès Editors, 204 pàg.

____________________

LORENZO  PLANA

Un libro de memorias que, entre los meandros del recuerdo y cierta coherencia onírica, da con el tono más exacto y conciliador

Precisamente es posible encontrar en las primeras páginas de este libro la que será la clave a la hora de desarrollar todo el proyecto de escritura: “Les vagonetes anaven i venien amb la pasta cap a la premsa enmig de la remor somiosa i perpètua dels engranatges. Aquell món adult, barreja d’esforç humà i sonsònia mecànica, exercia sobre mi una fascinació de conte”. Poco a poco Francesc Pané va asumiendo que la edad adulta se impone, que los parámetros sociales también están ahí para forjar una educación sentimental. Continua llegint “Una leyenda escondida”

Maria Pons i el dinosaure

Maria Pons Vidal
Petits crims familiars i altres microrelats
Pagès Editors, 163 pàg.

___________________

MARISA TORRES BADIA

Un bany d’ironia i subtilesa al servei de la microficció

Un dels tombants fonamentals de l’arriscat univers del microrelat és, com palesa Petits crims familiars i altres microrelats, el darrer llibre de Maria Pons, l’exercici de la ironia i la intensitat narrativa. De tots és sabut que en el cultiu del microrelat la línia que separa el sublim del banal, de l’absurd o fins i tot del naïf, és més aviat molt prima. Malgrat això, i potser precisament per aquest estímul irresistible, Pons assumeix el risc. A una banda de la frontera, el joc; a l’altra, l’abisme. Continua llegint “Maria Pons i el dinosaure”

Caputxeta Vermella es menja el llop

Dolors Miquel
El guant de plàstic rosa.
Premi de poesia Ausiàs March de Gandia
Edicions 62, 69 pàg.

___________________

JAUME PONT

Una pedrada esquerrana al front de l’Autoritat

Ara fa catorze anys, a propòsit de Mos de gat, vaig escriure que en la poesia de Dolors Miquel tot es juga en nom de la impossibilitat de comunicació i de l’acarament rebel amb l’inescrutable. I ho segueixo pensant. Com segueixo pensant que una de les constants de la seva poesia consisteix a il·luminar, des de la contradicció, la continuïtat entre l’amor i la mort. La trajectòria de la poeta lleidatana n’ha donat proves sobrades: Llibre del homes (1998), Gitana Roc (2000), Mos de gat (2002), Missa pagesa (2006) o La flor invisible (2010), entre altres títols seus, quedaran com a referències obligades d’aquests supòsits i dels nous tombants que la poesia catalana ha encetat dels anys noranta ençà. Continua llegint “Caputxeta Vermella es menja el llop”

La esperanza de domar el misterio

Balthus
Memorias
DEBOLSILLO Contemporánea, 252 p.

______________

LORENZO PLANA
Lúcidas, precisas y hondas memorias de uno de los mejores pintores del siglo XX
Balthus, el pintor que quiso encarnar la verdad, era en realidad el conde Balthazar Klossowski de Rola y nació en 1908 en el seno de una familia cultivada de origen polaco. De vocación precoz, contó con la cercanía de Rainer Maria Rilke y de Bonnard, quienes ejercieron en él una gran influencia, además de otorgarle una especie de sello de autenticidad. De joven, Balthus fue un gran rebelde, amigo de Antonin Artaud y de la soledad. Continua llegint “La esperanza de domar el misterio”

Somiar més gran

Lolita Bosch,
La ràbia
Amsterdam Editorial, 170 pàg.

______________

MARISA TORRES BADIA
Una novel·la testimonial que parla en primera persona de l’assetjament escolar
Heus aquí un relat íntim, autobiogràfic, que des del dolor i la ràbia ens apropa al reflex d’un maltractament cruel i despietat viscut per l’autora i tants joves anònims en la seva adolescència. La paraula clau és bullying. Lolita Bosch (Barcelona, 1970) coneix prou aquesta paraula, aquest estigma, després d’haver-lo patit en carn pròpia i amb conseqüències devastadores: “Jo sí que vaig voler matar-me –llegim–. Als setze anys, una tarda que ja no podia més i vaig tenir la sensació de ser de ferro i pesar massa, em vaig prendre una capsa sencera de pastilles. Va ser com si al món no hi hagués cap espai que encaixés amb mi i jo ho hagués constatat sense cap mena de dubte.” Continua llegint “Somiar més gran”

Teories del no

Eduard Sanahuja
Teories del no (premi de poesia Jocs Florals 2016)
Edicions de 1984, 70 pàg.

_________

JAUME PONT
El darrer llibre d’Eduard Sanahuja confirma l’esplèndida realitat d’una de les veus més autèntiques i personals de la poesia catalana actual
Dos motius essencials mouen la mirada poètica de Teories del no: el de la poesia d’abast moral i el de la lírica amorosa. En això Sanahuja se’ns mostra fidel als principis que han bastit la seva trajectòria des d’El gos del galiot (1981) i Mirador (1983), tot passant per Doble joc (1988, premi López Picó), En defensa pròpia (1994) i els tres títols que per a mi conformen la seva trilogia mestra: Compàs d’espera (2006, premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot), El llançador d’espases (2013, premi Maria-Mercè Marçal) i ara Teories del no, el seu darrer llibre, guardonat amb els Jocs Florals de Barcelona de 2016. Continua llegint “Teories del no”

Hollywood es nuestro

JUAN FERRER
Crític de cinema

La creación judía de la industria cinematográfica

«¡Yo no tengo úlceras, las provoco!»
Harry Cohn, fundador de Columbia Pictures

_________________

Existe un libro riguroso y mítico para entender el cine como industria, como un extraordinario negocio que ha movido –y sigue moviendo– miles de millones de dólares. Su título, Un imperio propio (Cómo los judíos inventaron Hollywood), escrito por un gran estudioso y crítico americano Neal Gabler. En sus casi setecientas páginas, nos habla de los creadores de los grandes estudios, de personajes que parecen sacados de una película, esos hombres de pasado humilde que llegaron a América con maletas de cartón y pantalones zurcidos a mediados del siglo xix unos y a principios del xx otros. Eran hijos de sastres, modestos tenderos, campesinos, estibadores de puerto, obreros de fábrica de una vieja Europa que tenía hambre, en permanente crisis y que en los umbrales de una nueva centuria se descarnaba en una gran guerra. Llegaron de Alemania, de Ucrania, de Polonia, de Hungría, y sus apellidos los delataban al instante: eran todos ellos judíos, una enorme comunidad que se fue aposentando en la tierra prometida y fue ocupando la periferia de las grandes ciudades o los viejos edificios donde se apiñaban las familias en barrios como Williamsburg, en Brooklyn, Nueva York, o conforme iban prosperando, en la zona de Lakeview East, Chicago; en el West End que poblaron judíos rusos en Boston, o en el South Robertson de Los Ángeles. Muchos de los hijos de estos emigrantes no fueron a la universidad, sino que aprendieron a salir adelante en los callejones y se convirtieron en avispados ciudadanos de segunda firmemente decididos a ser de primera –más aún, productos del sueño americano. Y vieron un negocio floreciente: el cine. Varios de estos aspirantes a vivaces empresarios comenzaron ofreciendo vodeviles, espectáculos populares donde lograron sus primeros ingresos. Muchos provenían de una tradición de comerciantes, y sus enseñanzas de barrio los convertían en verdaderos depredadores, porque tenían ambición y la seguridad de que no volverían atrás, pues era algo que ya habían vivido y padecido. Continua llegint “Hollywood es nuestro”

Construir un dique para que perdure el amor

Mathias Enard
Brúixola
Empúries, 431 p.

_______________

Esta novela muestra con maestría el verdadero puente entre Occidente y Oriente

Mathias Enard (Niort, 1972) ha ganado el prestigioso Goncourt con este tapiz trabajado y lleno de fascinantes oscuras luces. A través de una delicadeza y una erudición exquisitas, mediante un timbre quedo e hipnótico, se nos narra aquí la historia de un amor imposible. Cae la noche sobre Viena y sobre el apartamento desordenado de Franz Ritter, musicólogo empedernido y entrañable enamorado de Sarah, una chica estudiosa de las «locuras orientales», increíblemente inteligente y hermosa. Ambos han compartido la devoción por la leyenda de Oriente, han viajado por Estambul, Damasco, Palmira, Teherán… Franz sabe que los médicos pueden darle en breve una mala noticia, y esta madrugada resulta dolorosa; trata de endulzarla con los recuerdos, si bien estos atesoran alguna espina. Continua llegint “Construir un dique para que perdure el amor”

Un viatge epifànic cap a l’interior de l’ànima

Eduard Roure
La nit de les oques
Edicions Viena, 137 pàg.

________________

MARISA TORRES BADIA

Una novel.la entre el nihilisme i el poder redemptor de l’amor
Heus aquí una història feta amb retalls de vivències i escrita amb una prosa precisa i alhora suggerent. El seu autor: el lleidatà Eduard Roure (1973), professor i articulista en diferents diaris i revistes, entre ells el diari Segre, amb un bagatge narratiu curt però intens —Les altes balconades, Lligall trobat a La Cabana, L’última badia— que li ha valgut el reconeixement del premi de narrativa Les Talúries (1999), el Narrativa Lleida al millor projecte de novel.la (2006) i, recentment, els premis Ciutat de Badalona i Països Catalans Solstici d’Estiu (2016) per La nit de les oques. Una bona carta de presentació per a endinsar-nos en una novel.la plena de subtilesa i ironia on, a l’empar d’un conflicte sentimental de caire neoromàntic, descobrim els laberints de l’ànima d’un jove d’esperit nihilista que en ens duu a evocar, en algun moment i salvant les distàncies, el Werther de Goethe. Continua llegint “Un viatge epifànic cap a l’interior de l’ànima”

El realisme màgic d’Ángel Crespo

Ángel Crespo
La voluntad de perdurar (Poemas 1949-1964)
Ed. de Jordi Doce
Fundación Ortega Muñoz / «Voces sin Tiempo», 114 p.

_____________

JAUME PONT
Una antologia essencial i necessària de la poesia d’Ángel Crespo
D’essencial i necessària hem de qualificar la més recent mostra antològica de la poesia d’Ángel Crespo (Ciudad Real, 1926–Barcelona, 1995), La voluntad de perdurar, deguda al treball del poeta, traductor i crític Jordi Doce, autor, d’altra banda, d’un pròleg exemplar. Continua llegint “El realisme màgic d’Ángel Crespo”