Té història, l’Institut d’Estudis Ilerdencs?

Manuel Lladonosa i Marc Macià
IEI, 75 anys
Institut d’Estudis Ilerdencs, 197 p.

________________

Jaume Barrull Pelegrí
Malgrat el títol, el llibre només repassa la història de la institució fins a la reforma que es va produir el 1986

L’edat de la potsveritat que ens ha tocat viure fa que l’esforç literari per construir un passat que hauria pogut ser, si no hagués passat allò que va succeir, sigui una broma de col·legials. De fet, l’instint per arreglar la narrativa històrica als interessos del poder, o simplement amb la bona intenció d’abellir el passat d’una comunitat, és tan antic com la mateixa disciplina. Avui, les tècniques publicitàries, summament sofisticades, poden convertir fàcilment una història poc presentable en una públic història llampant i atractiva. I, pròpiament, sense mentir!
No sé si tot plegat no es podria relacionar amb la història que ens ocupa, la dels primers 75 anys de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) ja que aquesta era una candidata perfecta al maquillatge. Tanmateix, cal reconèixer, amb satisfacció, que l’anterior directora de la institució, la senyora Montserrat Macià, va agafar el toro per les banyes i va encarregar l’empresa als historiadors Manuel Lladonosa i Marc Macià. Aquests no es van trobar amb una empresa fàcil: d’una banda l’IEI ha jugat un paper important, sovint polèmic, en el desenvolupament de la cultura lleidatana; de l’altra, el període abastat –de la dictadura al postautonomisme– és certament complicat. Els autors ho aborden amb gran coneixement de causa i el llibre acaba essent molt més que una història de l’IEI. Continua llegint “Té història, l’Institut d’Estudis Ilerdencs?”

En paz con el mundo

Jorge Gimeno
Me despierto, me despierto, me despierto
Pre-textos, 96 p.

_______________

LORENZO PLANA
Sobresaliente y purificador poemario de encuentro con la plenitud del viaje

Este nuevo y pletórico libro de poemas de Jorge Gimeno (Madrid, 1964), autor también de obras de culto como La tierra nos agobia o Espíritu a saltos, es la consagración definitiva de un poeta que siempre ha ido a buscar su maná en solitario, y ahora recoge todo el fruto de su soledad verdadera. Todo apuntaba a un definitivo despertar, algo se escondía en estos libros precedentes que presagiaban una especie de resurrección. Me despierto, me despierto, me despierto es una indicación al hombre de hoy de lo conveniente que es pasar página vitalmente a la negatividad, y encontrar un dial de transparencia y amistad con el cosmos. Obra sobre viajes, y obra sobre un viaje interior, esta búsqueda del ideal de una mujer cómplice trenzada con el hablar de una conciencia, nos lleva por un Oriente que, otra vez, sitúa en tela de juicio el alma corrosiva de Occidente. Aquí el lenguaje resulta siempre sorpresivo, casi golpeado por estupefacientes exactos y luminosos. Jorge Gimeno es el pionero en esta tierra de hallazgos y duende. Continua llegint “En paz con el mundo”

La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander

Henning Mankell
Botes d’aigua sueques
Traducció de Montserrat Pagès Vila
Tusquets, p. 381.

_____________________

MARISA TORRES BADIA
El comiat i la darrera investigació vital del pare del gènere negre dels Països Nòrdics

Aquest novel·la de Henning Mankell (Estocolm, 1948-Göteborg, 2015) és tot un exercici de puresa i catarsi extrema, una història íntima situada al final de la vida que desenvolupa, en suma, una sentida i propera reflexió sobre l’amor i l’existència. No estranya una prova així en l’autor dels relats de la coneguda sèrie televisiva del comissari Kurt Wallander, avesat a històries, com la de Botes d’aigua sueques, que apleguen vivències personals i obren camí al sentiment de la vellesa. Com si es tractés d’un joc de miralls confrontats, a Botes d’aigua sueques el relat vivencial conflueix amb el text fictici. Mankell sintetitza així, en una sola veu –la seva i la del seu personatge– el final d’una etapa de la vida en la qual el sentiment de l’amor també reclama el seu espai. Relat autobiogràfic o no, tant se val, el lector podrà gaudir d’una mena de segona part o continuació de la novel·la d’èxit anterior, Sabates italianes (2006), on un solitari metge jubilat es va descobrint a ell mateix a mesura que avança la foscor final. Continua llegint “La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander”

Contra els pollastres d’engreix

JAUME PONT
“Renunciar als sabers humanístics significa renunciar a l’exercici de la crítica i a la recerca de la pròpia llibertat”

Nuccio Ordine
Clàssics per a la vida
Traducció de Jordi Bayod
Quaderns Crema, 172 p.

_____________________

En lloc de formar pollastres d’engreix criats en el conformisme més miserable, caldria formar joves capaços de traduir el seu saber en un constant exercici crític”. Qui hagi llegit La utilitat de l’inútil. Manifest (2015), de N. Ordine, assaig que reivindica la defensa de les ciències humanes dins l’era tecnològica, ja sap de què va la cosa. Llibres així no s’obliden mai: marquen per sempre més, com ara aquest Clàssics per a la vida, la consciència del lector. Continua llegint “Contra els pollastres d’engreix”

La intel·ligència i el caos

LORENZO PLANA
“Sobre la nostra metafísica més radical i el domini del caos”

Carles M. Sanuy
La condició lítia
(Premi Bernat Vidal i Tomàs 2017)
AdiA Edicions, 70 p.

_________________________

Aquest sobri, i alhora pletòric, llibre de poemes, gira al voltant dels conceptes de la pedra i el caos. Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959) ens mostra un paisatge entre volàtil i desolador; un paisatge arrasat, enigmàtic, on el caos s’agermana amb la condició de la pedra —d’aquí prové el títol de l’opuscle— i un fatalisme erm. Una bona part del seu encert dimana precisament de la seva arriscada tessitura: la d’un lirisme conjugat amb fèrria voluntat de despullament: “Temprar el vers. Acerar-lo. Desproveir-lo de tot allò que hi és accessori o prescindible. Despullar-lo fins als ossos. Que no quedi sinó una essència primigènia”. Continua llegint “La intel·ligència i el caos”

Qui diu que són millors els vespres de tardor?

MARISA TORRES BADIA
“Una oda amb tocs nostàlgics que evoca la puresa del món oriental”

Junichirô Tanizaki
El tallador de canyes
(Traducció d’Albert Nolla)
El Cercle de Viena, 94 p.

_______________________

Junichirô Tanizaki (Tòqui, 1886-Yugawara, 1965) ha estat, i continua essent, un dels referents fonamentals de la literatura japonesa del segle XX, al costat d’Yanusari Kawabata, Natsume Soseki o Yukio Mishima. Cal recordar que el 1949 fou guardonat amb el Premi Imperial de Literatura per l’obra La mare del Capità Shigemoto i, des de l’any 1965, fruit del reconeixement públic, un prestigiós premi duu el seu nom. Continua llegint “Qui diu que són millors els vespres de tardor?”