La Petite Galerie

Moltes de les coses que li han passat a la cultura lleidatana des de la recuperació de la democràcia provenen d’aquell grup de persones que es veien per parlar d’art, de cultura, d’amistat i de política i que velis nolis va aconseguir introduir canvis en la mentalitat d’una ciutat que venia de la foscor del franquisme, de la pèrdua de tota una generació d’intel·lectuals a causa de la guerra; de l’intent de destrucció sistemàtica del català com a vehicle de comunicació i de creació i de l’embrutiment més salvatge de la vida quotidiana. Al llarg dels primers anys de la postguerra, la cultura era sinònim de doctrina dels vencedors i qualsevol intent de construcció simbòlica que sortís d’aquella norma era perseguida com un delicte de traïció. Va ser difícil, molt, fer cultura en aquelles circumstàncies, però es va fer. I un dels personatges crucials en la recuperació de l’orgull de pertànyer a una comunitat i a la seva cultura va ser Jaume Magre, pare de tot el projecte cultural de la Paeria de Lleida, però sobretot, i en temps molt difícils, impulsor i aglutinador d’algunes de les iniciatives més importants de la ciutat durant els últims anys del franquisme i la primera democràcia fins a la celebració de les eleccions municipals de 1979. El Jaume, desaparegut el 1999 i injustament oblidat pels successius governs municipals, no va ser l’únic impulsor d’aquella vitalitat que va canviar la fesomia de Lleida. Roser Ferran, Àngel Jové, Albert Coma, Ramon Maria Puig i altres van ser els primers actors de l’obra que es començava a representar encara d’amagat de l’aparell repressiu del règim franquista. La Petite Galerie, a la qual dedica una exposició el Museu Morera aquests dies, va ser una de les eines que aquell grup de persones va posar en marxa per traslladar a la ciutat les noves tendències artístiques, les noves veus, els nous creadors i la nova cultura que anava desenvolupant-se al llarg de tot Catalunya a mesura que la força dels anys i l’afebliment de la dictadura obrien escletxes per a la dissidència i la creació d’avantguarda. La Lleida contemporània i democràtica li deu molt a tots aquests personatges que van obrir la finestra de la llibertat i per damunt de tots apareix la figura noble, senatorial i culta de Jaume Magre i Servet, al qual s’hauria de dedicar un merescut homenatge.

Impregnat d’Àger

De jove signava les seves obres com a Beni. Eren les espurnes del que esdevindria més endavant i encara no formava el nom complert. El cel d’Àger, els turons del Montsec d’Ares, les vivències a Tremp, modelarien des d’un principi en Benet Rossell un esperit inquiet, creador, obert com el paisatge que l’envoltava i que el va dur a buscar la seva expressivitat en múltiples canals. La pintura, la prosa, la poesia, el cinema o la fotografia només van ser mitjans per expressar allò que amb la visió d’artista volia transmetre a aquells que el volguessin escoltar. En aquest número del DiS volem fer una aturada en el temps per passejar en les vivències d’aquest mestre multidisciplinari d’Àger posant veu a aquells que el van conèixer i van conviure amb el seu esperit creador.
Però també esperem que, a través de la lectura dels textos dels qui hi col·laboren, vostès, lectors, aprofundeixin en la figura i l’obra d’en Benet, un lleidatà que va viure des de dins el Maig del 68 a París, va buscar l’espiritualitat al Nepal o l’Índia, va confluir amb creadors d’aquí i de fora, fos quina fos la seva disciplina artística.
Cristina Giorgi ens presenta el Benet artista, poeta, plàstic, lligat al Montsec i poderós rodamón. Francesc Fité s’endinsa en la mirada metafísica del creador cap, un altre cop, al Montsec i centra un perfil d’una persona capaç de crear un univers creatiu amb una visió única de la realitat. I Jaume Pont ens endinsa en la figura del Rossell pensador, escriptor, patafísic, i coincideix amb Fité a destacar aquest univers propi i interior del creador d’Àger i que defineix com a rossellià.
Així doncs, els recomanem que s’impregnin d’aquest univers i de l’esperit que el cel i la terra d’Àger i el Montsec van confluir en aquest artista global, metafísic, somniador, obert i inquiet. Si ho fan, podran tornar a passejar pels carrers de Lleida ciutat i observant les formes naturals, arrodonides de l’Ametlla com balla; la força i esperança expressada en una salut de ferro a l’Hospital Arnau, o les formes que cerquen en totes direccions i arriben a tot arreu del recuperat de l’oblit d’un magatzem Arbre Paer, podran comprendre la força creativa que va ser capaç de transmetre Benet Rossell i arribar, potser, a una conclusió agosarada que es resumiria girant una expressió popular: “A cops, la natura és capaç d’imitar l’art”.

Un món possible

Tant és si Edward Bloom no va pescar mai el peix més gran del Mississipí, el que compta és el relat. Big Fish és una meravella sobre la plasticitat del record i la necessitat de reescriure el passat d’acord amb les exigències del personatge, pensant en el llegat del futur. Stalin, que considerava que la veritat era una perspectiva subordinada al règim, ho sabia molt bé; és per això que va fer esborrar Trotski, i qualsevol dissident incòmode, de la història gràfica de la Unió Soviètica. Si no hi sortien, no existien. El poder de la imatge en la construcció dels imaginaris col·lectius és inqüestionable. Joan Fontcuberta ha jugat diverses vegades amb aquesta idea –i amb la nostra credulitat– per crear passats paral·lels: històries tan increïbles com versemblants perquè, ai las, es recolzen en la fotografia com a prova documental irrefutable. El seu treball, com el de Jordi V Pou, es presta a l’equívoc i provoca desconcert. Ambdós reescriuen la història a través dels cànons estètics de la societat de la informació i ens conviden a estar alerta, a educar la mirada. El primer ens ha descobert falsos exploradors i astronautes que haurien caigut en l’oblit; el de Lleida juga amb un somni més humit, com Juan Cal en aquest número: la Segona República arriba fins als nostres dies. Continua llegint “Un món possible”

Prohibit prohibir

Enguany es commemora el 50 aniversari de l’anomenat Maig francès o Maig del 68, el de la revolució que podia haver estat però el pas dels anys ha palesat que, probablement, mai va ser. O sí? Ara bé, mentre va durar, la mítica revolta parisenca que ha inspirat la lluita estudiantil de diverses generacions va ser tan intensa com el foc. Es van qüestionar les estructures de poder amb els estudiants al capdavant, seguits pels obrers, i Jean-Paul Sartre com a intel·lectual de capçalera (mítica és la seva imatge a l’amfiteatre de la Sorbona) tot i no ser-ne l’inspirador directe. Continua llegint “Prohibit prohibir”

Sense destí

Manllevant el títol de l’estremidora novel·la (1975) del premi Nobel del 2002 Imre Kertész, la història semiautobiogràfica de l’adolescent que sobreviu a camps d’extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial, i narrada amb una fredor esborronadora, aquest DiS del mes d’abril pretén indagar en aquest mateix anhel de tantes i tantes persones que van haver d’abandonar la seva llar empesos per la barbàrie i la desraó de la guerra i l’odi per embrancar-se en una nova aventura en la qual quedaven a mercè de la caritat, i l’avarícia i la mesquinesa, d’aquells que els transportaven devers un destí incert, o un no-destí. Devers una nova casa, una nova terra, nova gent, nova pàtria, en la qual havien de començar de menys zero, amb el pes del passat i de l’horror del buit, aquell vertigen que mai més t’abandona, com els éssers estimats que han mort pel camí. La política sí que té, en efecte, conseqüències directes en la quotidianitat de les persones, i potser per això esdevenen –si alguna cosa per fortuna ens ha ensenyat la història, i els historiadors, com aquests que il·lustren aquests fulls– crucials els principis, les ideologies i la consciència i la fe en un món millor d’aquell que hem heretat. A La vida de los otros, la memòria del Berlín de la guerra s’estén encara en la Berlín dels vuitanta, quan la Stasi, la policia política de la RDA, vigila, extorsiona, manipula i allargassa l’imperi de la coacció, però en el film assistim també a la caiguda del Mur i a la forma en què un país s’aixeca i obre tots els arxius secrets, que passen a ser del tot públics, a la vista del món. Un exercici de maduresa democràtica, i d’intel·ligència històrica, que altres països, sobretot Espanya, no han sabut, o pogut, o volgut fer en la mateixa mesura. Com si fos possible avançar sense fixar i consolidar els fonaments, fins i tot quan aquestes arrels han de ser per força doloroses, injustes o vergonyants. Lleida, i els Pirineus, i Andorra, han estat també terres de pas, d’ajut als milers de jueus i altres migrants que fugien de l’holocaust mundial, una memòria que a poc a poc es va recuperant. Com també es recupera, pur deure, els noms i les vides d’aquells que van triar, amb implicacions devastadores, l’exili interior, aquell que du a l’ostracisme i al dolor silent. Que s’expliqui i que es faci la llum.

Clàssics o cànon

Harold Bloom, el famós crític novaiorquès, va escriure als anys noranta un pretenciós Cànon literari occidental, el seu llibre més venut, on intentava establir quines obres de la literatura universal formen part del cos fonamental de la nostra cultura. O, dit d’una altra forma, sense quines obres i quins escriptors el món no seria tal com el coneixem. Està clar, i no cal que ho digui Bloom, que Shakespeare o Cervantes son dues figures de tal magnitud universal que fins i tot el llenguatge de la gent que mai els ha llegit està influenciat per les seves obres. La proximitat de Sant Jordi –aquest és el número immediatament anterior a la festa literària de la nostra cultura– obligava a parlar de llibres. Continua llegint “Clàssics o cànon”

Contradiccions?

Quan Darwin va substituir la creació divina com a relat original, de seguida hi ha qui es va preguntar si es podia creure en Déu i en la ciència al mateix temps.

El dubte reviu quan volem confrontar la vida privada dels autors amb la seua obra pública. Sofia Tolstaia, dona de l’autor d’Anna Karenina, va deixar testimoni al seu diari personal del menyspreu al qual la tenia sotmesa el seu marit i es preguntava com podia ser que el mateix home que trasllada als seus llibres totes les subtileses de l’ànima humana fos tant inepte en les relacions personals. Tolstoi va morir fa cent anys i la solidaritat dels lectors amb Sofia s’han diluït en el temps, ¿algú s’ha negat a llegir Guerra i Pau com a acte de repulsa contra la violència de gènere del seu autor? Què passaria avui en dia si es descobrís que un Nobel de literatura pega a la seua dona? Els actors i directors assenyalats per la campanya #Metoo contra els assetjaments sexuals al món de cinema s’han convertit en uns empestats. No els conviden als actes públics, les companyies han cancel·lat els contractes i fins i tot Ridley Scott va tornar a gravar totes les escenes d’All the money in the world amb un altre actor per esborrar Kevin Spacey de la nòmina del film. Els amants i entesos en qualsevol art sempre fan èmfasi en el context de cada obra per donar-li la dimensió que li pertoca: saber qui l’ha fet, quan, com i per què els dota d’una major perspectiva i d’eines per viure-la i estimar-la amb més sinceritat. El problema és quan l’autor i la seua realitat no hi ha manera que ens encaixi amb tot allò que ens transmeten les seues obres: senzillament ens sembla contradictori que un capdesuro sigui un creador tan sensible. Una realitat que incomoda alguns lectors i espectadors perquè es pregunten si llegir-lo, comprar-lo, escoltar-lo o gaudir-lo els fa còmplice de les seues barbaritats. A Mario Benedetti se li atribueix una sentència que potser ens marca el camí per alleugerir les pròpies contradiccions: “A Vargas Llosa se l’ha de llegir però no se l’ha d’escoltar”.

El periodista barceloní David Jiménez escrivia a Jot Down que el desengany dels lectors quan descobreixen que els seus autors preferits són uns carallots impresentables –ell fa servir l’adjectiu gilipollas– és culpa seua perquè “s’entesten a identificar-los amb els més virtuosos dels seus personatges”.

Art de qualitat

La Panera de Lleida ha volgut jugar de forma clara i explícita un dels papers que com a institució del territori li correspon: protegir, impulsar, afavorir, donar a conèixer els artistes lleidatans amb un nivell de qualitat, de seguiment i acceptació professional que els converteix ja en una opció seriosa dins del panorama artístic general, molt especialment del català. És cert que aquesta no és l’única funció d’una institució com la Panera, pensada per posar en valor el conjunt de la producció artística contemporània dins de l’àmbit cultural lleidatà. Continua llegint “Art de qualitat”

De la culpa

EDITORIAL

Als nens que s’han portat malament al llarg de l’any, el tió, el Pare Noel o els Reis els regalaran coses lletges. O directament res. El tradicional carbó és la metàfora perfecta d’allò que sovint diem als nostres fills, generalment en va: els teus actes tindran conseqüències. Diem en va perquè, a pesar de les advertències més o menys explícites, la canalla acostuma a, diguem-ne, recaure, i aleshores arriba als soferts pares el moment del càstig, que ha d’anar en consonància amb la magnitud de la transgressió. Continua llegint “De la culpa”

Sense límits

La mostra del Quim Vilamajó, jove artista targarí amb síndrome de Down, titulada I’m Able (sóc capaç), ens ha permès reflexionar en aquest número sobre les altres capacitats i la creació artística. Històricament hem vist la figura del creador, de l’artista, de l’escriptor com un ésser dotat de poders superiors a la mitjana de la gent i el món de la creació l’hem imaginat tancat, prohibit, per a tots aquells que no tinguessin les característiques de formació, capacitació i talent que sempre hem atribuït a un cert arquetip humà. Continua llegint “Sense límits”

La Revolució

EDITORIAL

Octubre és, des de fa cent anys, el mes de la Revolució. La Revolució d’Octubre, tot i que, segons el calendari occidental, va ser al novembre. No havia estat la primera revolta protagonitzada per les classes treballadores —pel proletariat, en expressió marxista—, ja que el precedent va ser la Comuna de París del 1874, però sí que va ser la primera que va concloure amb la victòria dels revoltats. La victòria dels soviets, liderats per una força política minoritària però molt radical, ha inspirat gairebé cent anys de lluita política, fins a la caiguda del mur de Berlín. Continua llegint “La Revolució”

75 anys de l’IEI

Al complir-se setanta-cinc anys de la fundació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs val la pena fer un cop d’ull cap al passat i valorar acuradament la vida d’una de les institucions culturals més influents, més ben dotades pressupostàriament, i més polèmiques, de les comarques lleidatanes: aquella que ara es coneix com a Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. Va ser l’IEI en els seus orígens un instrument per a la descatalanització de la província de Lleida. Continua llegint “75 anys de l’IEI”