Arriscar-se

Les petites editorials (i llibreries) independents han passat de ser en els darrers anys quelcom testimonial a una realitat consolidada que cada cop té més representació. Si bé és cert que la seva crescuda ha anat en paral·lel a la gran concentració produïda al món editorial i el control dels drets d’autor en poques mans (sobretot en català però no només, tot i que aquí pugui ser més visible), no ho és menys que a poc a poc van obtenint més visibilitat i demostrant que són capaces de cercar formes imaginatives de relació i organització comercial. A més, ocupen nous espais literaris, tenen implicacions culturals, econòmiques, territorials, de treball i tornen a posar en valor el llibre. Molts d’aquests petits editors s’arrisquen amb propostes, títols, temàtiques i traduccions que no tenen cabuda a les grans editorials; tot i això, troben el seu públic. No es fan rics, diuen alguns, però sobreviuen i creen lectors fidels. Amb aquest propòsit hem volgut escoltar (llegir) el testimoni d’algú, la Mertxe París, que a poc a poc ha anat fent créixer una editorial, Mosaics, dedicada al món infantil i juvenil, potser amb pocs títols a l’any, però escollits a consciència. També és autora i ara, a més a més, s’ha llençat a l’aventura d’agafar les regnes de l’única llibreria de Lleida dedicada exclusivament al llibre infantil i juvenil: El Genet Blau. També ens hem volgut fer ressò de les circumstàncies amb què es troben aquells que, com el periodista Marcel·lí Pascual, gosen endegar una odissea editorial des de la perifèria… fins i tot podríem dir quilòmetres enllà de la perifèria, com és Edicions Salòria, que va néixer amb la voluntat d’editar des de i per al Pirineu, amb la voluntat de fomentar i universalitzar els valors d’aquest bocí de món que podria ser global. Finalment, una gestora cultural, l’Anna Bellido, ens parla dels conceptes de llibre i territori com a dinamitzadors. Entre les crítiques, el darrer llibre de Joan Margarit, Per tenir casa cal guanyar la guerra, per això hem demanat a la dissenyadora gràfica i artista Montse Farré que il·luminés la portada d’aquest número del DiS. Les imatges que il·lustren la resta del número són de la creadora de l’arxiu Javelina Sandra March, que desenvolupa projectes en què el llibre forma part o clausura un procés artístic. Tot plegat, perquè trencar el pensament únic és cabdal.

Llibre i territori

ANA BELLIDO
gestora cultural

El llibre té un protagonisme gran en el nostre territori. Si pensem en els dos conceptes, llibre i territori, podem parlar en un doble sentit, el territori com a dinamitzador del llibre, però també el llibre com a dinamitzador del territori.
Pel que fa al territori com a dinamitzador del llibre
Quan pensem en el patrimoni d’un poble pensem en els edificis i les construccions històriques, però no hem d’oblidar que els llibres també són una part fonamental d’aquest patrimoni. Així ho han entès les administracions locals que, amb el suport de grups voluntaris d’investigadors, vinculats en la major part al món la història, centres culturals i museus fan possible donar aquest concepte patrimonial al llibre i a la vegada posen a l’abast de la ciutadania la seva tasca de recerca. Continua llegint “Llibre i territori”

L’edició de proximitat, un model de negoci

Marcel·lí Pascual Pascual
editor

niques (particulars imatges de Crist crucificat) de la Cerdanya. Ho valorem des de tots els punts de vista i, finalment, ho tirem endavant. A priori és un llibre estrictament local (Cerdanya), d’un moment històric concret (segles XII i XIII) i d’unes peces artístiques força desconegudes pel gran públic. L’editem pensant en el compromís que Edicions Salòria té amb el Pirineu i en la necessitat de contribuir a revaloritzar el patrimoni històric local… Un cop editat, però, la sorpresa és que diverses universitats de tot el món s’interessen pel llibre i fins i tot el podem trobar al catàleg de la llibreria d’un museu de Florència. A Itàlia, en català i editat per una editorial de la Seu d’Urgell. Les majestats de la Cerdanya és un llibre local o global? Continua llegint “L’edició de proximitat, un model de negoci”

La Petite Galerie

Moltes de les coses que li han passat a la cultura lleidatana des de la recuperació de la democràcia provenen d’aquell grup de persones que es veien per parlar d’art, de cultura, d’amistat i de política i que velis nolis va aconseguir introduir canvis en la mentalitat d’una ciutat que venia de la foscor del franquisme, de la pèrdua de tota una generació d’intel·lectuals a causa de la guerra; de l’intent de destrucció sistemàtica del català com a vehicle de comunicació i de creació i de l’embrutiment més salvatge de la vida quotidiana. Al llarg dels primers anys de la postguerra, la cultura era sinònim de doctrina dels vencedors i qualsevol intent de construcció simbòlica que sortís d’aquella norma era perseguida com un delicte de traïció. Va ser difícil, molt, fer cultura en aquelles circumstàncies, però es va fer. I un dels personatges crucials en la recuperació de l’orgull de pertànyer a una comunitat i a la seva cultura va ser Jaume Magre, pare de tot el projecte cultural de la Paeria de Lleida, però sobretot, i en temps molt difícils, impulsor i aglutinador d’algunes de les iniciatives més importants de la ciutat durant els últims anys del franquisme i la primera democràcia fins a la celebració de les eleccions municipals de 1979. El Jaume, desaparegut el 1999 i injustament oblidat pels successius governs municipals, no va ser l’únic impulsor d’aquella vitalitat que va canviar la fesomia de Lleida. Roser Ferran, Àngel Jové, Albert Coma, Ramon Maria Puig i altres van ser els primers actors de l’obra que es començava a representar encara d’amagat de l’aparell repressiu del règim franquista. La Petite Galerie, a la qual dedica una exposició el Museu Morera aquests dies, va ser una de les eines que aquell grup de persones va posar en marxa per traslladar a la ciutat les noves tendències artístiques, les noves veus, els nous creadors i la nova cultura que anava desenvolupant-se al llarg de tot Catalunya a mesura que la força dels anys i l’afebliment de la dictadura obrien escletxes per a la dissidència i la creació d’avantguarda. La Lleida contemporània i democràtica li deu molt a tots aquests personatges que van obrir la finestra de la llibertat i per damunt de tots apareix la figura noble, senatorial i culta de Jaume Magre i Servet, al qual s’hauria de dedicar un merescut homenatge.

Impregnat d’Àger

De jove signava les seves obres com a Beni. Eren les espurnes del que esdevindria més endavant i encara no formava el nom complert. El cel d’Àger, els turons del Montsec d’Ares, les vivències a Tremp, modelarien des d’un principi en Benet Rossell un esperit inquiet, creador, obert com el paisatge que l’envoltava i que el va dur a buscar la seva expressivitat en múltiples canals. La pintura, la prosa, la poesia, el cinema o la fotografia només van ser mitjans per expressar allò que amb la visió d’artista volia transmetre a aquells que el volguessin escoltar. En aquest número del DiS volem fer una aturada en el temps per passejar en les vivències d’aquest mestre multidisciplinari d’Àger posant veu a aquells que el van conèixer i van conviure amb el seu esperit creador.
Però també esperem que, a través de la lectura dels textos dels qui hi col·laboren, vostès, lectors, aprofundeixin en la figura i l’obra d’en Benet, un lleidatà que va viure des de dins el Maig del 68 a París, va buscar l’espiritualitat al Nepal o l’Índia, va confluir amb creadors d’aquí i de fora, fos quina fos la seva disciplina artística.
Cristina Giorgi ens presenta el Benet artista, poeta, plàstic, lligat al Montsec i poderós rodamón. Francesc Fité s’endinsa en la mirada metafísica del creador cap, un altre cop, al Montsec i centra un perfil d’una persona capaç de crear un univers creatiu amb una visió única de la realitat. I Jaume Pont ens endinsa en la figura del Rossell pensador, escriptor, patafísic, i coincideix amb Fité a destacar aquest univers propi i interior del creador d’Àger i que defineix com a rossellià.
Així doncs, els recomanem que s’impregnin d’aquest univers i de l’esperit que el cel i la terra d’Àger i el Montsec van confluir en aquest artista global, metafísic, somniador, obert i inquiet. Si ho fan, podran tornar a passejar pels carrers de Lleida ciutat i observant les formes naturals, arrodonides de l’Ametlla com balla; la força i esperança expressada en una salut de ferro a l’Hospital Arnau, o les formes que cerquen en totes direccions i arriben a tot arreu del recuperat de l’oblit d’un magatzem Arbre Paer, podran comprendre la força creativa que va ser capaç de transmetre Benet Rossell i arribar, potser, a una conclusió agosarada que es resumiria girant una expressió popular: “A cops, la natura és capaç d’imitar l’art”.

Un món possible

Tant és si Edward Bloom no va pescar mai el peix més gran del Mississipí, el que compta és el relat. Big Fish és una meravella sobre la plasticitat del record i la necessitat de reescriure el passat d’acord amb les exigències del personatge, pensant en el llegat del futur. Stalin, que considerava que la veritat era una perspectiva subordinada al règim, ho sabia molt bé; és per això que va fer esborrar Trotski, i qualsevol dissident incòmode, de la història gràfica de la Unió Soviètica. Si no hi sortien, no existien. El poder de la imatge en la construcció dels imaginaris col·lectius és inqüestionable. Joan Fontcuberta ha jugat diverses vegades amb aquesta idea –i amb la nostra credulitat– per crear passats paral·lels: històries tan increïbles com versemblants perquè, ai las, es recolzen en la fotografia com a prova documental irrefutable. El seu treball, com el de Jordi V Pou, es presta a l’equívoc i provoca desconcert. Ambdós reescriuen la història a través dels cànons estètics de la societat de la informació i ens conviden a estar alerta, a educar la mirada. El primer ens ha descobert falsos exploradors i astronautes que haurien caigut en l’oblit; el de Lleida juga amb un somni més humit, com Juan Cal en aquest número: la Segona República arriba fins als nostres dies. Continua llegint “Un món possible”

Prohibit prohibir

Enguany es commemora el 50 aniversari de l’anomenat Maig francès o Maig del 68, el de la revolució que podia haver estat però el pas dels anys ha palesat que, probablement, mai va ser. O sí? Ara bé, mentre va durar, la mítica revolta parisenca que ha inspirat la lluita estudiantil de diverses generacions va ser tan intensa com el foc. Es van qüestionar les estructures de poder amb els estudiants al capdavant, seguits pels obrers, i Jean-Paul Sartre com a intel·lectual de capçalera (mítica és la seva imatge a l’amfiteatre de la Sorbona) tot i no ser-ne l’inspirador directe. Continua llegint “Prohibit prohibir”

Sense destí

Manllevant el títol de l’estremidora novel·la (1975) del premi Nobel del 2002 Imre Kertész, la història semiautobiogràfica de l’adolescent que sobreviu a camps d’extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial, i narrada amb una fredor esborronadora, aquest DiS del mes d’abril pretén indagar en aquest mateix anhel de tantes i tantes persones que van haver d’abandonar la seva llar empesos per la barbàrie i la desraó de la guerra i l’odi per embrancar-se en una nova aventura en la qual quedaven a mercè de la caritat, i l’avarícia i la mesquinesa, d’aquells que els transportaven devers un destí incert, o un no-destí. Devers una nova casa, una nova terra, nova gent, nova pàtria, en la qual havien de començar de menys zero, amb el pes del passat i de l’horror del buit, aquell vertigen que mai més t’abandona, com els éssers estimats que han mort pel camí. La política sí que té, en efecte, conseqüències directes en la quotidianitat de les persones, i potser per això esdevenen –si alguna cosa per fortuna ens ha ensenyat la història, i els historiadors, com aquests que il·lustren aquests fulls– crucials els principis, les ideologies i la consciència i la fe en un món millor d’aquell que hem heretat. A La vida de los otros, la memòria del Berlín de la guerra s’estén encara en la Berlín dels vuitanta, quan la Stasi, la policia política de la RDA, vigila, extorsiona, manipula i allargassa l’imperi de la coacció, però en el film assistim també a la caiguda del Mur i a la forma en què un país s’aixeca i obre tots els arxius secrets, que passen a ser del tot públics, a la vista del món. Un exercici de maduresa democràtica, i d’intel·ligència històrica, que altres països, sobretot Espanya, no han sabut, o pogut, o volgut fer en la mateixa mesura. Com si fos possible avançar sense fixar i consolidar els fonaments, fins i tot quan aquestes arrels han de ser per força doloroses, injustes o vergonyants. Lleida, i els Pirineus, i Andorra, han estat també terres de pas, d’ajut als milers de jueus i altres migrants que fugien de l’holocaust mundial, una memòria que a poc a poc es va recuperant. Com també es recupera, pur deure, els noms i les vides d’aquells que van triar, amb implicacions devastadores, l’exili interior, aquell que du a l’ostracisme i al dolor silent. Que s’expliqui i que es faci la llum.

Clàssics o cànon

Harold Bloom, el famós crític novaiorquès, va escriure als anys noranta un pretenciós Cànon literari occidental, el seu llibre més venut, on intentava establir quines obres de la literatura universal formen part del cos fonamental de la nostra cultura. O, dit d’una altra forma, sense quines obres i quins escriptors el món no seria tal com el coneixem. Està clar, i no cal que ho digui Bloom, que Shakespeare o Cervantes son dues figures de tal magnitud universal que fins i tot el llenguatge de la gent que mai els ha llegit està influenciat per les seves obres. La proximitat de Sant Jordi –aquest és el número immediatament anterior a la festa literària de la nostra cultura– obligava a parlar de llibres. Continua llegint “Clàssics o cànon”

Contradiccions?

Quan Darwin va substituir la creació divina com a relat original, de seguida hi ha qui es va preguntar si es podia creure en Déu i en la ciència al mateix temps.

El dubte reviu quan volem confrontar la vida privada dels autors amb la seua obra pública. Sofia Tolstaia, dona de l’autor d’Anna Karenina, va deixar testimoni al seu diari personal del menyspreu al qual la tenia sotmesa el seu marit i es preguntava com podia ser que el mateix home que trasllada als seus llibres totes les subtileses de l’ànima humana fos tant inepte en les relacions personals. Tolstoi va morir fa cent anys i la solidaritat dels lectors amb Sofia s’han diluït en el temps, ¿algú s’ha negat a llegir Guerra i Pau com a acte de repulsa contra la violència de gènere del seu autor? Què passaria avui en dia si es descobrís que un Nobel de literatura pega a la seua dona? Els actors i directors assenyalats per la campanya #Metoo contra els assetjaments sexuals al món de cinema s’han convertit en uns empestats. No els conviden als actes públics, les companyies han cancel·lat els contractes i fins i tot Ridley Scott va tornar a gravar totes les escenes d’All the money in the world amb un altre actor per esborrar Kevin Spacey de la nòmina del film. Els amants i entesos en qualsevol art sempre fan èmfasi en el context de cada obra per donar-li la dimensió que li pertoca: saber qui l’ha fet, quan, com i per què els dota d’una major perspectiva i d’eines per viure-la i estimar-la amb més sinceritat. El problema és quan l’autor i la seua realitat no hi ha manera que ens encaixi amb tot allò que ens transmeten les seues obres: senzillament ens sembla contradictori que un capdesuro sigui un creador tan sensible. Una realitat que incomoda alguns lectors i espectadors perquè es pregunten si llegir-lo, comprar-lo, escoltar-lo o gaudir-lo els fa còmplice de les seues barbaritats. A Mario Benedetti se li atribueix una sentència que potser ens marca el camí per alleugerir les pròpies contradiccions: “A Vargas Llosa se l’ha de llegir però no se l’ha d’escoltar”.

El periodista barceloní David Jiménez escrivia a Jot Down que el desengany dels lectors quan descobreixen que els seus autors preferits són uns carallots impresentables –ell fa servir l’adjectiu gilipollas– és culpa seua perquè “s’entesten a identificar-los amb els més virtuosos dels seus personatges”.

Art de qualitat

La Panera de Lleida ha volgut jugar de forma clara i explícita un dels papers que com a institució del territori li correspon: protegir, impulsar, afavorir, donar a conèixer els artistes lleidatans amb un nivell de qualitat, de seguiment i acceptació professional que els converteix ja en una opció seriosa dins del panorama artístic general, molt especialment del català. És cert que aquesta no és l’única funció d’una institució com la Panera, pensada per posar en valor el conjunt de la producció artística contemporània dins de l’àmbit cultural lleidatà. Continua llegint “Art de qualitat”

De la culpa

EDITORIAL

Als nens que s’han portat malament al llarg de l’any, el tió, el Pare Noel o els Reis els regalaran coses lletges. O directament res. El tradicional carbó és la metàfora perfecta d’allò que sovint diem als nostres fills, generalment en va: els teus actes tindran conseqüències. Diem en va perquè, a pesar de les advertències més o menys explícites, la canalla acostuma a, diguem-ne, recaure, i aleshores arriba als soferts pares el moment del càstig, que ha d’anar en consonància amb la magnitud de la transgressió. Continua llegint “De la culpa”