Corona de margarides

L’Estela portava una d’aquelles faldilles que s’havien posat de moda en els darrers temps. De tul i llarga fins a sota del genoll, sense amagar uns turmells fins i blancs, traslluïa la seva esveltesa. Al cap, duia la corona de margarides que jo li havia fet uns dies enrere. Començaven a marcir-se i, tanmateix, li quedaven tan bé, les margarides! Semblaven uns segons flocs dels seus cabells. La brusa li voleiava, sortint de forma rebel de la cintura, i el blanc de la seda es confonia amb el blanc dels núvols, que prenien protagonisme en el cel. L’Estela semblava ben bé una de sola amb el cel i les margarides. Oh, que maca és l’Estela! Maca com n’hi ha poques: maca de la manera més simple, natural, impossible i màgica. Portava els cabells rinxolats a mig coll, deixant que aquest semblés de cigne, i els rulls se li entortolligaven. Els ulls no se li acabaven mai dins del pavelló format per les seves pestanyes, negres com la nit i llargues com les ombres. El nas, de tan fi que era, pareixia desdibuixar-se de perfil… Els seus llavis, molsuts, donaven ganes de ser besats ni tan sols fos per veure si tenien el gust que prometien. L’Estela era un àngel sense ales, una reina sense corona, una deessa sense temple… Continua llegint “Corona de margarides”