Jaume C. Pons Alorda o la poesia com a paraula radical

JAUME PONT

Jaume C. Pons Alorda
Tots els sepulcres
LaBreu Edicions, Col. Alabatre, 197 pàg.

Un cop llegit Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, Col. Alabatre, Fontclara, 2015), volum
que aplega tres obres essencials –Els estris de la llum (2010), Cilici (2009) i Carn vol dir desaparicions (2010)– de la frondosa obra del poeta Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984), no hi ha cap mena de dubte que el lector s’encomana de seguida, per damunt de consideracions diverses, a una única certesa: l’epifania d’una veu on batega l’ideari d’un poeta veritable. Perquè Pons Alorda és, abans de tot, una pregona visió del món que emmotlla, obsessivament, les petjades d’un camí iniciàtic marcat per la recerca del jo, que vol dir –cal recordar-ho un cop més– la recerca de l’altre, desconegut sempre, que ens habita.

Naixement, destrucció i resurrecció

Així doncs, Tots els sepulcres cal entendre’l al meu parer com un itinerari i un triple tatuatge —el més representatiu dels molts tatuatges possibles— en un cos poètic que contempla dotze llibres publicats, de 2007 ençà, i una de les obres més singulars, convulsives i revulsives de les darreres fornades de la poesia catalana. Vull dir que aquesta trilogia vol ser una construcció de sentit de la vida i la poesia mateixa: “Em vingué clara, des de l’inici –precisa l’autor en les seves paraules preliminars–, la concepció arquitectònica del conjunt, dividit en tres capítols molt marcats, cadascun amb un objecte d’estudi precís: el naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn)”. Aquests tres capítols, els quals es corresponen amb els tres llibres que aplega Tots els sepulcres, dibuixen la contradicció permanent de la poesia de Pons Alorda, amarada de paradoxes i dualitats (llum/foscor, eros/ thanatos, paraula/silenci, alegria/dolor, construcció/ destrucció, matèria/esperit, cos/ànima, etc), de nombroses ferides i de la constant resurrecció de l’amor i del llenguatge fets carn. I aquí, val a dir, Pons Alorda
se’ns mostra com un poeta d’exuberància expressiva pot comuna. És, la seva, una paraula materialitzant, corpòria, carnal, moguda per un panerotisme inequívoc i radical. Com llegim en els versos del poema “La tendresa de la matèria”, a Els estris de la llum: “Jo vaig estimar la pedra. Jo vaig / fer l’amor amb una pedra. La meva progènie / són deserts histèrics”. O bé en aquest altres, delicadíssims, el ressò dels quals sembla libat de l’haikú japonès i, més en concret, d’un dels impromptus lírics de Matsuo Basho: “He après a enganyar les abelles. / Pensen que sóc una rosa. / Dels meus ulls em roben pol·len”.

Continua llegint “Jaume C. Pons Alorda o la poesia com a paraula radical”