Amagada rere la pantalla

Blanca Lamolla Seró 

ESTUDIANT 3r D’ESO-ALUMNA EELL

Vaig néixer a Lleida fa catorze anys. El meu dia a dia transcorre entre les parets de l’INS Joan Oró, l’Aula de Teatre de Lleida, l’EELL. Des de ben petita he anat fent passos per anar avançant en una de les meves grans passions, escriure. Els darrers anys m’he adonat que m’agrada escriure sobre les meves vivències del dia a dia o quan viatjo.

______________

La Mònica decideix agafar el jersei rosa; al cap i a la fi, és el que li queda millor. El collar daurat també forma part de tota la col·lecció de coses que està disposada a comprar, igual que les sabates platejades, la camisa de ratlles blaves o el cinturó marró. Durant dues hores camina des d’una punta fins a l’altra del carrer Major, a una velocitat increïble, parant només dos segons a veure els llums de Nadal que encara pengen del cel, entrant a totes les botigues de roba que troba obertes un dissabte a la tarda. Finalment, un cop ja té sis bosses i no sap què fer-ne si compra més coses, es veu disposada a reflexionar si pot gastar els diners en alguna altra cosa. Sap que no, així que decideix comprar l’última cosa, una crep de xocolata de la pastisseria de la plaça Sant Joan, les seves preferides. Continua llegint “Amagada rere la pantalla”

De la història a la ficció: (breu) itinerari personal

JAUME BARRULL PELEGRÍ

Tradicionalment les fronteres entre història i literatura han estat difuses. Els historiadors sempre han begut en les fonts literàries i la història (en tant que realitat viscuda) ha subministrat a la literatura un material ingent i apassionant, fins al punt de donar lloc a un gènere: la novel·la històrica. Sigui com sigui, la temptació de saltar d’un gènere a un altre és engrescadora; potser principalment per als que s’han dedicat a la història. Sobretot perquè representa un canvi substancial de perspectiva i , si se’m permet, la possibi l i tat d’alliberar-se de les regles que imposa la disciplina acadèmica. El novel·lista, a diferència de l’historiador, no necessita estar en possessió de totes les dades i per tant pot substituir, sense cap problema, les hipòtesis per una narració clara, definitiva i contundent dels fets que inventa. Tot té un límit, però. La primera condició que reclamo com a lector de novel·la històrica és que allò que m’expliquin sigui creïble. La creativitat o les ganes de fer un text més atractiu no autoritza a violentar, d’una manera substancial, l’estructura real dels fets històrics. En cas contrari s’està jugant amb la bona fe del lector. Un principi que també em sembla vàlid a l’hora de tractar els personatges històrics: penso que no tenim dret a atribuir-los paraules, comportaments o aventures (tot i que poden acolorir el text) que ells no haurien ni pronunciat ni protagonitzat mai.

Continua llegint “De la història a la ficció: (breu) itinerari personal”

Com les llebres, el rèptil i les flors

XAVIER MACIÀ

Buscar la paraula justa arran de sentiment, com un rèptil arran de terra. I convertir-la en esclat. Això és el que fa Xavier Macià a Obre les mans, un llibre amb els dits banyats de llum que no només obre les mans al lector sinó que les allarga, s’hi dóna totalment i ho dóna tot: dóna fe de la vida, dóna nom a l’oblit i dóna peu que el lector s’emocioni. I ho fa sense donar-se-les, ni donar-se pressa; al contrari, l’autor ha donat temps a l’escriptura segurament dormint amb els ulls oberts, segurament dormint amb l’orella dreta, com les llebres.

La seva poesia coincideix amb el que diuen que és la seva persona: franca, bona, discreta i honrada. I així, llegint-lo s’acompleix allò que els seus poemes també insinuen: “el cant humil del vers/de cop es torna clar”.

Nascut a Tremp l’any 1961, el poeta Xavier Macià també ha estat mestre de molts (Jo el vaig tenir de profe! Jo també! Ostres, feia unes grans classes! Vaig aprendre molt!), així com el gran curador de l’Obra poètica completa de Joan Vinyoli. Comença a publicar versos després dels 40 i tots li valen premis de reconeixement. Primer, Del cel i la terra amb què guanya el Premi de Sant Celoni; després, L’àncora i l’instant, que li val el Joan Teixidor; tot seguit, Matèria elemental, guardonat amb el Maria Mercè Marçal, i ara amb aquest llibre li arriba el prestigiós Ausiàs March.

“La poesia és un dels recursos més seriosos per fer front a la intempèrie moral”. Ho ha dit Joan Margarit moltes vegades. I encara més: “Circumstàncies que sense la poesia m’haurien debilitat, amb la poesia m’han enfortit”. Segurament el mateix pot subscriure Xavier Macià, qui explica que Obre les mans neix d’una profunda crisi existencial i en aquest sentit el llibre s’ocupa dels forats on cau i com en surt. Forats que, d’altra banda, són els de tots: on ensopegues i et precipites quan res ja no té sentit, quan et desenamores, quan els teus es moren, quan no saps qui ets, quan hi ha buidor i mentida. I d’altra banda, les sortides d’aquests forats (“Desert de tot, ¿on és el caminal/ que em menarà a la llum i a l’escalfor?”) també es corresponen amb les que tothom ha buscat i escalat, esgarrapant la terra, alguna vegada.

Els fragments que encapçalen el llibre són preciosos i precisos com a capçal d’aquest llit poètic. D’Eduard Sanahuja en tria tres indispensables versos: “De la tardor ho sé tot/: és una mort que he d’amar/despullat entre els arbres”. De Céline, aquest fragment tan clarivident de Viatge al fons de la nit: “La gran fatiga de l’existència potser no és, de fet, sinó aquesta feinada que tens de romandre raonable vint anys, quaranta o més, per no ser simplement, profundament, tu mateix.” I aquestes paraules d’altri marquen el to d’un llibre format per quatre parts (Fi de trajecte, La mà del pare, Despullat entre els arbres, i Les tombes de Saladar) que són compactes temàticament i rítmicament i que combinen versos regulars (“i canto en vers rimat i trencadís/l’amarg destí que em lleva seny i vida”), amb versos blancs i versos lliures. La majoria, curts i amb un bon tall.

I així, el ritme de la poesia d’Obre les mans s’aconsegueix a voltes a través de la rima, a voltes a través de la repetició de sons, d’estructures i d’accents. I les imatges, senzilles i alhora sorprenents i reveladores, estan trufades de vida i de natura —la terra d’argelaga i bruc, el laberint de molsa, l’aigua que es torna verd gripau— que esclata en la ment del lector amb la mateixa bellesa i silenci amb què esclaten les flors