El buit de tota la trama

j_barrull

JAUME BARRULL

La noia, Mireia ha dit que es deia, treu un grapat de fotografies descolorides i una mica arrugades i les escampa precipitadament sobre la gran taula del menjador. Ell calla, intenta concentrar-se en quina escena cinematogràfica podria trobar la reacció idònia, un bon referent per resoldre la situació amb solvència. Remena per la memòria tant ràpid com pot, però només visualitza un primer pla de Luke Skywalker cansat, ferit i desconcertat. Aquesta mossa, amb la seua història, l’ha transportat a una galàxia molt llunyana de la qual havia aconseguit fugir-ne fa molt de temps. Assaguda amb el cul a la punta de la cadira de caoba, la Mireia parla i ell la sent. Sent que parla i no l’escolta perquè el seu pensament l’ocupa en Luke a la vora del precipici. Només té una sortida, conclou, explicar-li la veritat.

Ella s’atura, mira al seu voltant i deixa que, per uns instants, el sol de darrera hora de la tarda que escampa llum daurada per tota la sala li escalfi la cara. Les finestres són obertes, però només hi entra una brisa humida i refrescant que passa per sobre el soroll brut de la ciutat i impregna l’àtic amb una lleu fragància marina. L’home no diu res, la Mireia agafa el got d’aigua que ha demanat quan ell li ha ofert si volia beure alguna cosa i fa tres glops maldestres. S’ennuega i tus. Perdó, diu amb la veu trencada. L’observa, s’observen. La Mireia s’hi esforça però en la seua mirada no hi reconeix res, el mateix desengany que va sentir quan va combregar per primera vegada. Arraulida sola dins el llit, aquella nit antiga, notava la veritat dins seu: aquell pare omnipresent tampoc no existia.

Continua llegint “El buit de tota la trama”

Els últims dies de Màrius Torres

MARGARIDA PRATS

Un viure tan sensible
Set anys col·leccionant desil·lusions

Dinou dies abans de morir, el poeta va escriure al seu amic Quim Gili: “Hi ha molta gent que es fa il·lusions per al 1943. Jo no sé. Fa set anys que col·lecciono desil·lusions i em penso que m’ha quedat un plec per dins que no deixa il·lusionar-me massa.” Les desil·lusions que col·leccionava el poeta segurament estaven relacionades amb l’aterrament de les expectatives que s’havia anat fent sobre un gir positiu en la malaltia i sobre la victòria dels republicans en la guerra civil.

Segons testimonis familiars, Màrius havia ingressat al sanatori amb l’esperança de refer-se i de tornar a exercir de metge i de cronista cultural a la ciutat de Lleida, on va néixer l’any 1910 i on residia el 1935, quan va emmalaltir. Tanmateix, mai més no va poder exercir de metge ni va poder retornar a Lleida, d’on la seva família havia hagut de fugir a causa de l’avenç de les tropes franquistes. Segons el parer dels metges que el van atendre, la major part de les recaigudes estaven relacionades amb factors externs a la pròpia malaltia i relacionats amb el context històric, concretament amb la guerra civil espanyola. Així, pel setembre de 1936, va patir una profunda crisi quan el seu germà Víctor es va allistar com a voluntari per defensar la República, que va incidir negativament en el procés de recuperació iniciat a començament d’estiu. En els dos dietaris que va escriure en aquest període parla dels tres neguits que el corsecaven: la possibilitat de mort del seu germà, cinc anys més jove que ell i ple de salut, el sentiment d’inutilitat a què la malaltia el tenia sotmès i la sort de la família si guanyaven els facciosos. Des de la seva cambra, teixia conjectures més o menys optimistes, en base a la informació de la premsa i de la ràdio amb relació a les possibilitats de victòria del bàndol republicà. Si les suposicions eren positives, preveia què caldria fer per encarrilar una Catalunya destrossada materialment i moral; si eren negatives imaginava panorames desoladors per a la família, com el que escriu al Dietari per al seu germà:

Continua llegint “Els últims dies de Màrius Torres”