Absolutòria per falta de proves

Jaume Barrull Castellví

Narrador. Redactor i fotògraf del dominical ‘lectura del diari segre’

___________

Interior. Dia. Despatx gran il·luminat per un fluorescent que pampallugueja. Una taula i una cadira, un llum de peu sense bombeta sobre el qual hi ha una jaqueta texana i un sofà de pell negre de dues places, vell i desgastat. Per una finestra petita amb els vidres bruts entra el soroll de fons d’una televisió i olor de pollastre a la planxa. Dues portes: una és la del lavabo i l’altra dóna a un local comercial ample, lluminós, deixat i abandonat. Qualsevol que sigui capaç de mirar per sobre del fals sostre amb les plaques de guix corcades, els endolls arrencats i les restes d’un desballestament caòtic i poc eficient, s’adonaria que l’havien dissenyat i construït amb dedicació. La inversió, a mitjans dels noranta, havia estat considerable i afí als corrents de la Barcelona postolímpica: prestatgeries metàl·liques, colors freds, línies rectes, miralls en llocs insospitats i detalls amb fusta fosca. Les cortines abatibles que separaven l’aparador de l’interior només mantenen el color original en l’única cantonada a la qual mai no toca el sol, ni a l’estiu. Estan passades, sempre ho estan, fa set anys que ningú no intenta obrir-les i la llum que entra al local és passada de moda. Continua llegint “Absolutòria per falta de proves”

Elegia a l’Apol·lo

Alice Tapiol Breeze
Periodista cultural i guionista.
Ha estudiat periodisme, comunicació i cinema a la UdL i la UB. Col·labora amb diferents mitjans especialitzats

____________________

“Des d’aquí dalt veig cares força serenes…”
Sobre l’atri, en Toni s’aclareix la veu, un flaix li il·lumina la cara. Una persona aixeca tots dos braços. A les mans duu un dispositiu, preparat per gravar.
“Primerament, deixeu-me dir que no sóc un gran orador. Parlar en públic no és quelcom que faci amb freqüència, així que m’haureu de perdonar per avançat.”
La seva breu pausa omple de silenci la sala. Continua llegint “Elegia a l’Apol·lo”

Tots els russos us dieu Miquel

Marc Masdeu
escriptor
(Castellar del Vallès, 1976). Periodista de formació, ha publicat cinc llibres de poesia, un llibre de contes i una novel·la. També ha traduït T.S. Eliot. Actualment segueix escrivint.

________________

Ets el gran duc Miquel de Rússia. Fill del gran duc Miquel de Rússia. Et dius Miquel igual que el primer sobirà Romanov: Miquel I, tsar per la gràcia del Senyor, emperador de totes les Rússies. No seràs tsar, tu. Ni tsarévitx. Fill de tsar ho fou el gran duc Miquel de Rússia, Miquel II, que també va ser dipositari de la màxima autoritat però va abdicar vint-i-quatre hores després. Ara és mort, ell, d’una bala al cervell, i tu vas perdre la fortuna quan el Soviet Regional dels Urals i Lenin van aprovar el seu assassinat. El primer Romanov depurat pels bolxevics.
Tres dels teus germans van seguir la seva dissort, però tu has salvat el coll perquè vius a l’estranger. Virtuts de l’exili. Continua llegint “Tots els russos us dieu Miquel”

[ No n’estiguis tan segur ]

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en Sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari SEGRE

__________________________

[Ets un fill de puta ]

[ Diumenge vaig a dinar amb ma mare, ja li donaré records de part teua ]

[ “Dos joves que havien acompanyat –era evident que a contracor– una senyora gran que devia ser la seua àvia, en sortir del teatre van exclamar que els havien robat dues hores de la seua vida i van tractar l’obra d’insaborosa i desconcertant” ]

[ … ]

Continua llegint “[ No n’estiguis tan segur ]”

Ningú no havia gosat dir-li-ho

Josep Manel Vidal
escriptor
Nascut a l’Alcúdia de Crespins (València) el 1965, és docent i autor de diverses proses i poemaris, així com del blog filant prim. Ha estat a bastament guardonat pels seus poemes i la seva narrativa.

________________

Tan bon punt va aparèixer al saló, tothom el mirà amb una barreja d’aprensió i condescendència. Els va sorprendre, sobretot, que no es produí cap soroll que anunciés la seua presència. Algun efecte que els previngués d’aquella entrada. Potser perquè tothom, també, estava massa embegut en aquella reunió i les converses que generava. Caminà lentament i vacil·lant fins a la vora de la xerrada que mantenien i que es va interrompre quasi imperceptiblement, amb una mesurada discreció només observable en petiteses subtils com ara un estossec disfressat d’aclariment de gola, un silenci momentani en el discurs, un moviment al seient, com qui ajusta el cos en una cerca de comoditat que feia estona no hi tenia. L’interlocutor del moment perdé la seguretat del seu argumentari i canvià a un to dubitatiu, com si tingués por de molestar amb allò que deia al recent incorporat. El nouvingut va seure en una de les cadires buides més properes i, sense saludar ni emprar cap tipus de comentari que justifiqués la seua incursió, agafà un got amb dos dits de licor ambarí que hi havia en una safata propera, sense molestar-se en preguntar ni pel contingut ni pel possible propietari de la beguda. Continua llegint “Ningú no havia gosat dir-li-ho”

En primera persona

Mariona Visa Barbosa
DOCTORA EN COMUNICACIÓ
Professora del Grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida.

_____________________

Ellec La ficció audiovisual i els continguts periodístics han estat històricament produïts des d’un context majoritàriament androcèntric i heteronormatiu, i el públic general al qual es dirigeixen es concep com a masculí, de mitjana edat, de raça blanca, heterosexual i de classe mitjana. Si aquesta és la representació dominant en les arts i els mitjans audiovisuals, queda patent com tots aquells col.lectius que no s’hi engloben queden invisibilitats o representats de manera estigmatitzada. Afortunadament cada cop trobem més exemples de narratives on la diversitat de persones de l’equip creatiu i també dels personatges protagonistes és cada vegada més gran. Però encara hi ha molts col.lectius que no són representats amb veu pròpia, i no perquè siguin minoritaris en la societat sinó perquè hi són minoritzats. Entre aquests hi són, entre d’altres, les persones amb discapacitat o aquelles amb algun problema de salut mental. Continua llegint “En primera persona”

No en tinguis cap dubte

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari Segre.

_______________________

Ha donat tants tombs a la discussió d’anit que n’ha fet una bola indigerible. Plantat a la cua de la caixa número quatre del súper té la impressió que es va trencar alguna cosa irreparable: el què va començar com la crònica d’una conversa telefònica va degenerar en un intercanvi de retrets i juraments fets en nom de tot el que tu vulguis. Si s’hi acosta, al fons de les esquerdes hi pot veure un abisme que l’espanta. Sense voler, en culpa la Mireia per haver trucat i explicat a la Laura el problema que tenen entre mans amb el Tomàs. Pensar-ho el fa sentir una mica roí, potser hauria d’enviar-los un missatge per dir-los que em sap molt greu i que estic aquí per al que us convingui i una abraçada. Un copet a l’espatlla, una manera de dir que el cor se t’encongeix quan hi penses. Després, al llit, ni ell ni la Laura no van fer cap gest per acostar posicions i sentir l’escalfor de l’altre. Al matí, entre la cuina i el lavabo, s’han parlat a base de preguntes pràctiques del tipus puc apagar la cafetera i respostes seques com un cop de porta. No s’han escrit cap missatge durant tot el dia, a voltes es penedeix de no posar en marxa una gravadora per poder, l’endemà d’una tempesta, transcriure les agarrades que es tenen i reconstruir l’original en brut. Saber quan, com i què es van dir exactament. El to dels retrets, la seqüència de les excuses. Continua llegint “No en tinguis cap dubte”

La tempesta

Josep Manel Vidal
escriptor i docent
Guanyador de premis com el Rafael Comenge de narrativa, el Josep M. Ribelles de poesia o el Soler i Estruch

________________________________

Avui és el dia de la prova. L’aprenent d’optimisme vigila sempre l’aspecte de les coses. Té una ordenança implícita i no escrita sobre l’espai. Si l’ordre es manté, tot li serà favorable. No vol tornar a traduir dels escampalls i la indolència les frases que li definien l’actitud. Per aquest mateix motiu, també és un home curós amb la seva imatge. De manera que, abans d’adoptar el paper de vianant, es procura un aspecte de quotes agradoses. Es dibuixa els trets de l’èxit, pensa. En acabat, fa una menja frugal per no acudir a l’examen que determinarà l’excel·lència dels seus coneixements lingüístics amb l’estómac pesant, i així tenir espai suficient per digerir el que puguen oferir-li els esdeveniments següents. Ha llegit previsions sobre l’oratge i, fins i tot, ha fet una ullada pels finestrals que donen al carrer. Ha determinat que les administracions magnifiquen l’actual situació amb prevencions sense motiu. I agafa el paraigua que va heretar de son pare, la robustesa i l’amplitud del qual el fan pensar que no podrà gaudir d’una major protecció. I, abans de travessar el llindar de la porta, es posa les ulleres que li afinen la visió de les coses. Aquelles lents de les quals es troba tan pagat, amb aquella muntura de blaus tan agosarats i que el fan sentir tan evident i jovenívol. Continua llegint “La tempesta”

Lana

EDUARD ROURE

Lana, una noia de catorze anys, mirada clara, ulls blau cel, esguarda el mirall del rebedor, que li retorna el rostre i la silueta de dona incipient. Les línies del mínim relleu dels pits i els malucs a través de la lleugera roba d’estiu, brusa blanca i pantalons curts; la pell fina dels braços prims i les cames, d’un traç rotund i fràgil, amarada encara d’un lleu record impúber. S’aparta un floc de cabells a l’altura de la templa i avalua el joc combinador de les arracades d’anella, que omplen l’espai inexpressable d’un angle concebut entre el coll i el petit lòbul. Un reüll blau al mirall. Continua llegint “Lana”

El Yo como punto de partida

Anna Caballé

Profesora y editora

Es la responsable de la Unidad de Estudios Biográficos de la UB y editora de la revista Memoria


annacaballeEl número de septiembre de Le Magazine Littéraire dedicaba su portada a la literatura autobiográfica. Una viñeta central caricaturizando las múltiples formas con que el Yo del autor se escribe ahora mismo servía para insinuar un cierto hartazgo. Nada que ver la situación actual con la experimentada veinte años atrás, cuando la expresión de la subjetividad se convertía en una de las claves epistemológicas de nuestro tiempo, fomentando una escritura anclada en el propio escritor, concebido como búsqueda y personaje principal de su obra. A esa forma de proceder la llamamos autoficción y su crédito en el ámbito de las literaturas hispánicas ha sido extraordinario. Son contados los autores que se mantienen al margen de ese artificio que cuenta con cultivadores tan ilustres como Jorge Luis Borges. Y tiene sentido. La autoficción surgió como una alternativa narrativa al desgaste de la novela de imaginación, de formato decimonónico, anclándose en una impostación del propio Yo del autor como eje. La obra de Enrique Vila-Matas es un exponente pionero de esa tendencia que él ha sabido mantener en alto gracias a su excepcional dominio de la escritura. Él mismo, en el discurso pronunciado en la Feria del Libro de Guadalajara (2015), confesaba que sentía una confianza ingenua en que la novela se abriría paso en el siglo xxi hacia otras formas literarias –el ensayo narrativo o la narración ensayística y sobre todo autobiográfica–, es decir, a espacios donde la mezcla de géneros y la ruptura de los límites, siempre maleables, entre realidad y ficción podían resultar la apuesta literaria más exigente. Vila-Matas apostaba por una literatura filosófico-experimental, la suya, que convive en las librerías con una narrativa comercial cargada de intrigas, aventuras, sexo y violencia. En otras palabras, la explosiva narración de Tirant lo Blanc frente a la ironía del mundo contenida en el Quijote. Dos opciones y dos formas de contar. Pero todo cabe en nuestro mundo contemporáneo y todo pasa también, porque, como decía Machado, lo nuestro es pasar.

En los años noventa, algunos de nosotros nos preguntamos si el tiempo de la novela no estaba pasando ya, como pasó el tiempo de la tragedia clásica, del soneto o del drama romántico. Nada puede permanecer sin experimentar cambios profundos. En cuanto a la novela, da la impresión de debatirse en una lenta agonía, precipitándose en el sexo, la violencia o la crueldad para arrancarle todavía algunas llamas a un género que muestra claros síntomas de rutina y repetición. Muchas de las novelas de las que se habla, novelas que ganan premios importantes o que obtienen cifras de ventas que dan vértigo, rozan la mediocridad. Por supuesto que siguen publicándose buenas novelas, pero hay tantas en el mercado, la oferta es tan vasta, que las menos interesantes sepultan a las mejores, como si el género fuera víctima de su propio y espectacular éxito. También algunos escritores han expresado en los últimos años su fatiga hacia la novela como un género que había dejado de motivarles. “Basta de novelas”, escribía Jean d’Ormesson en Ces moments de bonheur (Robert Laffont, 2005), afirmando que el único proyecto que podía estimularle era escribir su autobiografía. En la misma dirección se pronunciaba Vicente Verdú en No ficción (Anagrama, 2008), un libro que desnuda la neurosis del escritor, incrementada a raíz de la muerte de su esposa, empujándole a un texto autorreferencial que oscila entre la confesión y el experimento narrativo. El propio Verdú había publicado un artículo poco antes que ocasionó cierto revuelo (“Reglas para la supervivencia de la novela”, El País, 17 de noviembre de 2007), donde reivindicaba la expresión autobiográfica como la forma que más podía ajustarse a los nuevos tiempos de una narrativa exhausta: “Si la literatura aspira a conocer algo más sobre el mundo y sus enfermos, su elección es la directa, precisa y temeraria escritura del Yo.” La subjetividad se funde, o se confunde, en Verdú y tantos más con una notoria incomodidad, como una incapacidad de ajuste y el individuo tuviera que hacerse pedazos para encajar en el medido lecho de Procusto. Es decir, la autobiografía considerada como la expresión que mejor puede ajustarse al malestar del sujeto contemporáneo. También Luis Landero, en un espléndido texto autobiográfico (El balcón en invierno, Tusquets, 2014), abría con un capítulo titulado “No más novelas”. En él, su autor reconocía verse incapaz de seguir adelante con su narración apenas comenzada: “¿Qué hago yo aquí?, ¿tantas fatigas para qué?, ¿dónde está en verdad la vida?”, se pregunta angustiado, aparcando su proyecto novelesco y dejándose llevar por los recuerdos de su pobretona e intensa infancia en Alburquerque que consigue levantar de nuevo con su imaginación creadora. Y qué decir del mayor autobiógrafo vivo, el escritor noruego que ha renovado el gé- nero desde dentro, el autor de Mi lucha: “Hoy es 27 de febrero de 2008. Son las 23,43. Yo, el que escribe esto, Karl Ove Knausgård, nací en diciembre de 1968, y por tanto tengo en este momento treinta y nueve años […]. Cuando mi padre tenía la edad que yo tengo ahora, rompió con su antigua vida y empezó una nueva.” Son palabras que pueden leerse en el primer volumen de su hexalogía (La muerte del padre, Anagrama, 2012) y solo espero que pase el tiempo suficiente para poder releer ese maravilloso libro que ha sido capaz de provocar un incendio en el interior de tantos de sus lectores. En el primer volumen de Mi lucha, Knausgård plantea su fracaso al querer escribir su tercera novela (después de una primera entrega brillante); quiere escribir una obra maestra, pero no se identifica con lo que escribe, le parece estar haciendo ficción sobre la ficción que siente que es él mismo. Está bloqueado literariamente (Landero, Ormesson, Verdú, confesarán lo mismo). El escritor noruego ve el arte contemporáneo como una cama sin hacer o una moto en un tejado; algo que carece de objetividad y consistencia porque no es nada por sí mismo: depende del público y del modo en que este reacciona, depende de lo que los periódicos escriben sobre él, depende de las ideas con las que los artistas explican que lo que hacen es arte. De modo que opta por una propuesta estética que, en su caso, no es más que una necesidad moral: objetivar su experiencia y hacerlo libremente, sin limitaciones, hasta donde pueda llegar con su experimento (el experimento ocupa cuatro mil páginas). Para ello recurre a la autobiografía, como un camino de retorno a la realidad y un acercamiento a la verdad de quién es, frente a la ficción que cree haber vivido. El único proyecto que mantiene una ambición similar, aunque no tiene su mordiente, es Visión desde el fondo del mar, de Rafael Argullol (Acantilado, 2010), tal vez el escritor/filósofo que mejor expresa la danza de yoes, la cadena de muertes y resurrecciones en que consiste la vida humana. Argullol aspira en su libro a romper con esa idea, tan arraigada entre nosotros (pero eso sería tema de otra reflexión), de la autobiografía como un ejercicio narcisista. Frente al mito autodestructivo de Narciso, quien se contempla obsesivamente en el agua, pero es incapaz de penetrar en ella, de romper esa superficie en la que ve reflejada su imagen, Argullol plantea la autobiografía desde una actitud inversa: alguien que ve el mundo desde el fondo del mar y, por tanto, puede contemplar su superficie, sin reflejo, como un espacio abierto, repleto de iridiscencias, de matices, de luces que abren al sujeto en lugar de aprisionarlo en sí mismo. No sé hasta qué punto la idea de Argullol se corresponde con el concepto de paralaje utilizado por Slavoj Žižeck. El DRAE define paralaje como “la diferencia entre las posiciones aparentes que en la bóveda celeste tiene un astro, según el punto desde el que se supone observado”. Para Žižeck, el término pasa a definir la brecha del sujeto consigo mismo, la no coincidencia con la unidad del ser (el astro de la bóveda celeste) materializada en una tensión permanente y consustancial del individuo consigo mismo. Es decir que la noción del Yo ha pasado de la clásica idea de unidad a la idea de haz. El sujeto (entendido como el ser pensante que somos) convive con un haz de yoes en permanente relación con la exterioridad y siempre, sostiene Žižeck, mantendrá una tensión inherente consigo mismo, en función de sus propias coordenadas vitales. También el cuerpo registra esa tensión, las conmociones que nos habitan (sudor, llanto, lágrimas, temblores, agotamiento físico, postración, risa…) y que los textos autobiográficos contemporáneos incluyen asimismo en la escritura (Vicente Verdú, adicto al gelocatil en No ficción o Marta Sanz inventariando sus transformaciones corporales en Lección de anatomía).

Son, en fin, algunas catas del imperativo autobiográfico que expresa en los últimos años algo más que una moda pasajera. En los mejores casos, ese recurso al Yo ha sabido exponer el estado permanente de crisis del individuo arraigando la Historia en el hápax existencial de cada uno (hápax es un término filológico que define la palabra que en un corpus aparece registrada una sola vez; el filósofo francés Michel Onfray lo aplica a la vida humana, igualmente única e irrepetible). El Yo, la identidad, ha devenido pues un episteme, la principal preocupación ética y estética, un retorno a lo existencial que ha fecundado todas las formas artísticas. Pensemos en el último y extraordinario libro de Emmanuel Carrère, El reino (Anagrama, 2015); en los postulados de Onfray y su Manifiesto hedonista, o en La ventana discreta, de Antoni Puigverd, denunciando a través de una escritura diarística la inflación de presente en la que vivimos. Es decir, la autobiografía ha insuflado una nueva vitalidad al arte, mostrando en algunas obras sus cualidades más desgarradas. Pero, hay que decirlo, también ha servido de vehículo a una representación desproporcionada y complaciente de una subjetividad banal (que en algunos reality shows alcanza proporciones grotescas y embrutecedoras). Ha servido de plataforma a una literatura narcisista, cuyos autores parecen encantados de haberse conocido. Entonces la autoficción es el hábitat perfecto para ese egoísmo implícito del que habla Vicente Luis Mora en El sujeto boscoso (Iberoamericana, 2016). Lo hemos observado asimismo en muchos diarios, autobiografías y crónicas personales que se muestran sin apenas elaboración estética, o bien ofreciendo unas imágenes estilizadas del propio Yo que resultan pueriles. Y es que todo convive con el Todo, la calidad se ofrece ahora junto a la basura, pero los destellos sublimes que proporcionan algunas autobiografías permanecen intactos. Sin punto de partida ninguna ética es posible.

 

Una soca enduta pel corrent

JAUME BARRULL

Nascut a la Vila de Gràcia, Barcelona, el 1978. Viu a Lleida des de ben menut i s’involucra en tota mena d’activitats socials i culturals. Col·labora des de fa gairebé una dècada al suplement Lectura de SEGRE i ara forma part de la seva redacció. Publica les seves narracions, fotografies i reflexions a les xarxes amb el perfil @jbarrullc i al web altercat.net.


No vaig sentir res. Potser un cert alleujament, sí, però més per la constatació que les infermeres ho gestionaven com un traspàs normal i previsible que no pas per l’acte en si. No hauria sospitat mai que seria capaç de fer-ho, però tampoc em vaig avergonyir de tenir aquells pensaments per primera vegada. Una idea, d’entrada feble i tremolosa, que vaig esquerar sense remordiments. Sempre m’ha encuriosit la manera com, a vegades, els altres tracten certes ocurrències com si fossin papallones que cacen al vol, com si els espantés la seua paternitat. Continua llegint “Una soca enduta pel corrent”

Tor, de la realitat a la ficció

CARLES PORTA

Els vells de Tor es van apagant. No en vull citar cap dels que queden vius perquè quan surti publicat aquest article potser ja hauran anat a saludar Sant Pere. Espero que no i que es mantinguin amb salut. Però en queden pocs, dels que van viure amb plenitud les disputes i les morts que van convertir aquella preciosa muntanya en un lloc tacat de sang.

Qui m’havia de dir a mi que, de manera indirecta, jo formaria part de la història d’aquell racó de Pirineu. És curiós veure com un llibre pot acabar tenint tanta força, molta més que un reportatge de televisió d’un programa tan prestigiós com el 30 minuts. Però la televisió, si bé és potent, també és efímera. En canvi, el llibre creix, s’expandeix, penetra en la gent i perdura. Tot i així, el documental de Tor és un dels més descarregats del servei TV3 a la carta, i això que el reportatge es va fer l’any 1997.

He donat voltes a fer una segona part del llibre que vaig publicar el 2005 amb La Campana, i explicar l’enorme quantitat de coses que m’han passat, des de rebre amenaces –i no poques– fins a recollir molta més informació que, en certa manera, em permetria tancar el cercle i dir qui és l’assassí de Sansa. Però, ara per ara, no crec que ho faci. Ja vaig donar tota la informació que tenia a les autoritats competents i em van dir, fa temps: “Ja han passat massa anys i no hi ha mostres d’ADN”. Per tant, si ells no ho reobren, jo no em complicaré pas més la vida. I escric això també perquè, si arriba a mans de l’assassí, estigui tranquil i no em torni a enviar un xoriço “a trencar-me les cames”. Sort que aquell dia no era on em buscaven…

Com en la majoria de projectes en què m’he embarcat, el llibre de Tor va començar sense pretensions, amb senzillesa, i s’ha fet una mena de clàssic del qual es venen un munt d’exemplars cada any. I ja en fa deu de la publicació. Durant tot aquest temps, milers de persones, lectores i lectors apassionats, han anat a Tor i els hereus de Casa Sisqueta –entre altres– n’han tret un merescut profit. No tot han de ser desgràcies.

Una de les coses més sorprenents és que, després de tants anys i de tantes morts, l’esperit de Tor continua viu –i massa– en les generacions que ara manaran a cada casa. Hi ha hagut intents de fer coses i alguns joves han volgut parlar entre els hereus i modernitzar aquell racó que Victorià Jubany, mític alcalde d’Àreu, definia com “un cel de bèsties i un infern de persones”. Ara mateix està naixent una iniciativa de la mà de besnéts de Sansa; la trobareu a www.torexperience.com, i es mereixen que funcioni. Però a Tor preval aquell esperit fosc que prefereix veure el veí arruïnat que no pas tot el poble ric. Malauradament, això passa a molts llocs, Tor no és una excepció, però allí tot està més concentrat, tot està gairebé en estat essencial i, per tant, és més intens. Estaria bé que les coses canviïn a positiu perquè la memòria dels vells i el futur dels joves s’ho mereix. I, de retruc, en trauria profit la Vall Ferrera i el Sobirà, però… em temo que costarà.

El cas de Tor és ple, també, de personatges de tragicomèdia. Sempre em vénen al cap tres referents del cinema i la televisió nord-americans: Twin Peaks, de David Lynch, Fargo, dels germans Cohen i, més recentment, True detective, de Nic Pizzolato i Cary Fukunaga. Un dia potser farem alguna cosa…

Aquest article que esteu llegint em portarà problemes. Espero que petits. Cada vegada que surt el nom de Tor en algun lloc, algun dels fills o autoanomenats hereus em truca, i no per dir-me “guapo”. Ara, segur que un o altre també ho farà. Sembla mentida però n’hi ha alguns de joves que, en lloc d’aprendre dels errors dels seus pares, parents o valedors, el que han fet és reproduir-los i augmentar-los. Insisteixo, però, que la majoria no tenen el “virus” a la sang i estan disposats a fer coses bones, tot i que n’hi ha algun que no ho pot evitar i no vol permetre res que no passi per “fotre” els altres. I, atenció, no ho dic pas pel Lázaro, un home que, a pesar de les formes, s’estima enormement aquell racó de món. Però fins i tot ell ha quedat superat per joves més radicals. Una de les grans incògnites serà, a partir d’ara, què farà el jove Pablo Moreno, germà de Lázaro, que sembla que ha heretat Casa Palanca. És un noi llest i molt treballador, però a la zona té pocs amics i fama de complicat, per dir-ho amablement. Vull pensar que, si ningú li busca les pessigolles, estarà a favor dels projectes positius.

Tothom que ha anat de visita a Tor n’ha quedat encantat i no em cansaré de repetir que tot allò és preciós i s’hi menja de conya, especialment al Montaña d’Alins i a molts altres restaurants de la zona, creieu-me. Però hi ha circumstàncies que fan que un lloc qualsevol es converteixi en “especial”. En aquest cas, tres crims, però bàsicament el de Sansa, l’home que, durant cinc mesos, va ser l’amo, l’emperador de Tor. Un crim que, en el món real, quedarà sense resoldre. Ja veurem què passa si un dia se’n fa una ficció.