A la recerca de la presó del Caudillo

Joan-Lluís Lluís
escriptor

_____________________

Primer, trobar un mapa. I que sigui de paper, per seguir amb els dits les rutes dels protagonistes, talment com ho haurien fet ells, als anys quaranta. Un mapa gastat, amb els plecs massa marcats i el paper esgrogueït. I cronològicament tan proper com sigui possible als anys quaranta. Em decanto per un mapa Michelin, número 43 de la sèrie groga, a 1/400.000, i es titula sòbriament Zaragoza-Barcelona. Un mapa del 1962. Quant de temps feia que no havia desplegat un mapa? Així, en tot cas, veig el tram dels Pirineus que m’interessa, encara que estigui embrutit per la versió franquistes dels topònims del Principat. Anem per feina: si un dictador espanyol caigut volgués fugir cap a Andorra sense ser interceptat per forces armades catalanes, per on passaria? Descarto de seguida la carretera de la Seu d’Urgell. Massa evident i massa poc èpic. En quin centímetre de mapa trobaré l’èpica que necessito? No és pas que en necessiti molta, al capdavall l’ofici de novel·lista consisteix també a saber crear atmosferes des del no-res i, per tant, l’èpica pot néixer a tot arreu; a l’ombra d’un brot de menta, pot néixer.
Ja fa una estona que Estamariu m’ha atret l’atenció. Que no és un nom de vora mar, Estamariu? Aquest topònim com a contralloc és seductor, perquè si desestabilitza una mica el lector com em desestabilitza a mi, hauré marcat un punt. Verifico, però, el seu origen etimològic i el bon doctor Joan Coromines, amb el seu Onomasticon Cataloniae, em confirma que res de platja. Estamariu no té res a veure amb un tamariu. Molt bé. Ja sé on l’Exèrcit Lliure de Catalunya detindrà Francisco Franco.
He d’anar a verificar, però, que aquest poble convingui al meu propòsit. La carretera que hi porta m’agrada: estreta, sinuosa, inacabable. Un bon presagi. I el poble també. Allargassat però concentrat, fàcilment assetjable per un exèrcit decidit a tallar el camí a un Caudillo de pelleringues. Em fixo en el nom de les cases i m’adono –a la meva comarca, el Rosselló, les cases no tenen nom– de la seva força narrativa. He d’escollir la casa. La casa on decidiré que Franco haurà passat els seus últims dies de llibertat. Ha de ser una casa gran, a prop de l’església i amb un nom atractiu. Cal Perotes. Continua llegint “A la recerca de la presó del Caudillo”