Temps de canvi en la cultura

Manuel Lladonosa i Vall-llebrera

Historiador. Catedràtic d’Història contemporània de la Universitat de Lleida i estudiós del sindicalisme català

___________

La creació de La Petite Galerie (1968-1976) de l’Alliance Française, dirigida per Jaume Magre (1924-1999), mostrava que els vents del canvi, interpretats per Bob Dylan a The Times They Are A Changin’ (1964), arribaven a Lleida, malgrat la dictadura. Un any abans, el 1963, el cantant valencià Raimon havia fet una altra cançó emblemàtica amb la seva Diguem no. A Espanya estaven convergint les transformacions de l’economia i la societat que venien de finals dels cinquanta i l’aparició de noves generacions que l’antifranquisme volia mobilitzar, si bé les vibracions del temps anaven més enllà de la contesa política. S’hi va sumar la nova esquerra amb el seu moment culminant del maig del 1968, i una radicalitat cultural, social i democràtica que adquirí força, a Espanya i Catalunya, als setanta i es combinà amb el procés de la transició democràtica, en una relació sovint dialèctica. No eren sols canvis ideològics, sinó noves actituds vitalistes. Hi hagué, de més a més, un fet inesperat per al règim: la renovació catòlica amb el Concili Vaticà II (1962-1965) amb un nucli clerical i laïcal cada cop més enfrontat amb el règim. Continua llegint “Temps de canvi en la cultura”

La Petite Galerie, un esclat de colors en la ciutat grisa

Frederic Vilà Tornos
arquitecte

___________

En la jornada d’estudi i divulgació dedicada a la celebració del 50è aniversari de la creació de La Petite Galerie de l’Aliança Francesa de Lleida, organitzada pel Museu d’Art Jaume Morera, se m’ha assignat un espai d’intervenció des del qual miraré d’aportar la meva visió sobre aquest tema tan entranyable, visió de la qual aquí esbosso els trets fonamentals. D’entrada, vull remarcar allò que des dels anys 90 ja ve indicant la bibliografia sobre la qüestió, com és la importància que tingueren en l’afer vectors exteriors com l’Institut Francès de Barcelona (versus Aliança Francesa de Lleida) i el suport conceptual i crític dels àmbits avantguardistes de Barcelona. Però, sobretot, ressaltar el caràcter màgic de l’origen mateix i del desenvolupament de La Petite Galerie, i la seva condició d’assaig del que es materialitzarà més endavant en la desclosa de la vida cultural de la Lleida de la primera fase democràtica. Continua llegint “La Petite Galerie, un esclat de colors en la ciutat grisa”

Informalisme = antifranquisme

Josep Miquel Garcia
crític d’art

____________

L’informalisme va ser un moviment artístic europeu que apareix a França a finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta, marcat pels efectes pessimistes de la segona Gran Guerra, i per l’expansió de la filosofia existencialista. Va tenir el seu paral·lelisme amb l’expressionisme abstracte americà, però a Catalunya, d’immediat, va ser sinònim d’antifranquisme. Antoni Tàpies va ser el primer d’entre els nostres pintors que va abandonar definitivament les figuracions surrealistes per utilitzar directament el grattage. Era ja el 1952, i aquest llenguatge crític amb el poder va expandir-se teòricament i pràcticament, especialment a través de la creació de grups com El Taüll (1954), El Sílex (1956) i principalment El Paso, a Madrid (1957), amb projecció internacional, com a la Biennal de Venècia del 1958, que demostrava una certa utilització del seu valor crític, des del mateix poder. Continua llegint “Informalisme = antifranquisme”

Yo también quise matar a Franco

Juan Cal
periodista i escriptor

_________________

Yo también quise matarlo, a él, al dictador, a la maldad hecha cuerpo, a la causa de todos nuestros males. Me gustaría haberlo ejecutado con precisión quirúrgica, con detalle, como si fuera lo único que podía haber pasado en una España capaz de superar la condena de vivir inmersa en la tragedia, sin posibilidad de redención. La República era esa redención y él la frustró, la evitó con un golpe brutal e inmisericorde. Merecía esa muerte literaria, esa venganza de papel que es el consuelo de los que sueñan otros mundos, otros escenarios y otros finales para las historias. Podía haber elegido una muerte prematura, cuando se fue a la legión, a manos de un levantisco rifeño, un sicario de Abdelkrim. Nada de combates singulares, ni de duelos épicos. No, la muerte lenta y dolorosa causada por un choque séptico a causa de la infección adquirida en el hospital tras el tratamiento de una herida de sable oxidado. Muerto entre escalofríos y estremecimientos, entre delirios causados por la fiebre y un creciente dolor intestinal que provocaba la rigidez de su abdomen. Una muerte dolorosa y cruel, producida mucho antes de merecer esa clase de muerte, cuando solo era un joven general ambicioso y arribista, ultraconservador y dócil con sus mandos. Continua llegint “Yo también quise matar a Franco”

Treball de recerca

Albert Villaró
escriptor

____________

—Mira, noia, no ho sé. Ha passat molt de temps, ja. ¿No t’ho podria explicar el teu pare, això? Ah, no. Era massa jove, de manera que hauria de ser el padrí, t’ha dit el tutor. Com si no tinguéssim altra feina, a fededéu. ¿I per a què dius que és, aquest qüestionari? ¿Un treball per a l’escola? No en volia sentir d’altra. ¿Per què no us fan fer coses normals? No sé: fer un herbari, l’arbre genealògic, tenir quatre cucs de seda en una capsa de sabates. No senyor, taller de memòria. Toca’t els ous. Si no en tinc, jo, de memòria. A veure. L’any setanta-cinc. El president de la república era Pere Ardiaca. Això ho trobaràs a tots els llibres. Era comunista, molt amic dels russos. No dic que no fos bona persona, no, però anava amb males companyies. Una mica tossut, semblava, i sempre fotia aquella cara d’emprenyat, com si s’hagués empassat un glop de vinagre. En aquell temps, els russos semblava que es menjarien el món. Tothom anava de cul per aprendre l’idioma, amb aquelles lletrotes tan estrafetes que tenen com a alfabet. Esclar, van guanyar la guerra del seixanta-dos contra els americans i el millor del cas és que s’ho van creure. Eren els àmons del món: sis anys més tard col·locaven un home a la Lluna i, l’any vuitanta, la primera colònia fixa, que encara hi és i ara fan una ampliació, diuen. Després les coses van canviar, a poc a poc. Els ianquis s’han anat espavilant: l’any dos mil van arribar a Mart, mira, i els van deixar amb un pam de nas. Però als anys setanta els rusquis tallaven el bacallà. Aquí el govern era de coalició. Els del partit comunista més els d’esquerra. Estaven a matar, però ja se sap que el poder et fa empassar tota mena de grapals per tal de conservar-lo. Ah, que he de parlar d’Espanya. Ui, això és més complicat. A veure si ho recordo bé. Continua llegint “Treball de recerca”

Té història, l’Institut d’Estudis Ilerdencs?

Manuel Lladonosa i Marc Macià
IEI, 75 anys
Institut d’Estudis Ilerdencs, 197 p.

________________

Jaume Barrull Pelegrí
Malgrat el títol, el llibre només repassa la història de la institució fins a la reforma que es va produir el 1986

L’edat de la potsveritat que ens ha tocat viure fa que l’esforç literari per construir un passat que hauria pogut ser, si no hagués passat allò que va succeir, sigui una broma de col·legials. De fet, l’instint per arreglar la narrativa històrica als interessos del poder, o simplement amb la bona intenció d’abellir el passat d’una comunitat, és tan antic com la mateixa disciplina. Avui, les tècniques publicitàries, summament sofisticades, poden convertir fàcilment una història poc presentable en una públic història llampant i atractiva. I, pròpiament, sense mentir!
No sé si tot plegat no es podria relacionar amb la història que ens ocupa, la dels primers 75 anys de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) ja que aquesta era una candidata perfecta al maquillatge. Tanmateix, cal reconèixer, amb satisfacció, que l’anterior directora de la institució, la senyora Montserrat Macià, va agafar el toro per les banyes i va encarregar l’empresa als historiadors Manuel Lladonosa i Marc Macià. Aquests no es van trobar amb una empresa fàcil: d’una banda l’IEI ha jugat un paper important, sovint polèmic, en el desenvolupament de la cultura lleidatana; de l’altra, el període abastat –de la dictadura al postautonomisme– és certament complicat. Els autors ho aborden amb gran coneixement de causa i el llibre acaba essent molt més que una història de l’IEI. Continua llegint “Té història, l’Institut d’Estudis Ilerdencs?”

En paz con el mundo

Jorge Gimeno
Me despierto, me despierto, me despierto
Pre-textos, 96 p.

_______________

LORENZO PLANA
Sobresaliente y purificador poemario de encuentro con la plenitud del viaje

Este nuevo y pletórico libro de poemas de Jorge Gimeno (Madrid, 1964), autor también de obras de culto como La tierra nos agobia o Espíritu a saltos, es la consagración definitiva de un poeta que siempre ha ido a buscar su maná en solitario, y ahora recoge todo el fruto de su soledad verdadera. Todo apuntaba a un definitivo despertar, algo se escondía en estos libros precedentes que presagiaban una especie de resurrección. Me despierto, me despierto, me despierto es una indicación al hombre de hoy de lo conveniente que es pasar página vitalmente a la negatividad, y encontrar un dial de transparencia y amistad con el cosmos. Obra sobre viajes, y obra sobre un viaje interior, esta búsqueda del ideal de una mujer cómplice trenzada con el hablar de una conciencia, nos lleva por un Oriente que, otra vez, sitúa en tela de juicio el alma corrosiva de Occidente. Aquí el lenguaje resulta siempre sorpresivo, casi golpeado por estupefacientes exactos y luminosos. Jorge Gimeno es el pionero en esta tierra de hallazgos y duende. Continua llegint “En paz con el mundo”

La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander

Henning Mankell
Botes d’aigua sueques
Traducció de Montserrat Pagès Vila
Tusquets, p. 381.

_____________________

MARISA TORRES BADIA
El comiat i la darrera investigació vital del pare del gènere negre dels Països Nòrdics

Aquest novel·la de Henning Mankell (Estocolm, 1948-Göteborg, 2015) és tot un exercici de puresa i catarsi extrema, una història íntima situada al final de la vida que desenvolupa, en suma, una sentida i propera reflexió sobre l’amor i l’existència. No estranya una prova així en l’autor dels relats de la coneguda sèrie televisiva del comissari Kurt Wallander, avesat a històries, com la de Botes d’aigua sueques, que apleguen vivències personals i obren camí al sentiment de la vellesa. Com si es tractés d’un joc de miralls confrontats, a Botes d’aigua sueques el relat vivencial conflueix amb el text fictici. Mankell sintetitza així, en una sola veu –la seva i la del seu personatge– el final d’una etapa de la vida en la qual el sentiment de l’amor també reclama el seu espai. Relat autobiogràfic o no, tant se val, el lector podrà gaudir d’una mena de segona part o continuació de la novel·la d’èxit anterior, Sabates italianes (2006), on un solitari metge jubilat es va descobrint a ell mateix a mesura que avança la foscor final. Continua llegint “La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander”

Sense destí

Manllevant el títol de l’estremidora novel·la (1975) del premi Nobel del 2002 Imre Kertész, la història semiautobiogràfica de l’adolescent que sobreviu a camps d’extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial, i narrada amb una fredor esborronadora, aquest DiS del mes d’abril pretén indagar en aquest mateix anhel de tantes i tantes persones que van haver d’abandonar la seva llar empesos per la barbàrie i la desraó de la guerra i l’odi per embrancar-se en una nova aventura en la qual quedaven a mercè de la caritat, i l’avarícia i la mesquinesa, d’aquells que els transportaven devers un destí incert, o un no-destí. Devers una nova casa, una nova terra, nova gent, nova pàtria, en la qual havien de començar de menys zero, amb el pes del passat i de l’horror del buit, aquell vertigen que mai més t’abandona, com els éssers estimats que han mort pel camí. La política sí que té, en efecte, conseqüències directes en la quotidianitat de les persones, i potser per això esdevenen –si alguna cosa per fortuna ens ha ensenyat la història, i els historiadors, com aquests que il·lustren aquests fulls– crucials els principis, les ideologies i la consciència i la fe en un món millor d’aquell que hem heretat. A La vida de los otros, la memòria del Berlín de la guerra s’estén encara en la Berlín dels vuitanta, quan la Stasi, la policia política de la RDA, vigila, extorsiona, manipula i allargassa l’imperi de la coacció, però en el film assistim també a la caiguda del Mur i a la forma en què un país s’aixeca i obre tots els arxius secrets, que passen a ser del tot públics, a la vista del món. Un exercici de maduresa democràtica, i d’intel·ligència històrica, que altres països, sobretot Espanya, no han sabut, o pogut, o volgut fer en la mateixa mesura. Com si fos possible avançar sense fixar i consolidar els fonaments, fins i tot quan aquestes arrels han de ser per força doloroses, injustes o vergonyants. Lleida, i els Pirineus, i Andorra, han estat també terres de pas, d’ajut als milers de jueus i altres migrants que fugien de l’holocaust mundial, una memòria que a poc a poc es va recuperant. Com també es recupera, pur deure, els noms i les vides d’aquells que van triar, amb implicacions devastadores, l’exili interior, aquell que du a l’ostracisme i al dolor silent. Que s’expliqui i que es faci la llum.

L’estiu revolucionari del 1936

Joan Sagués San José
Historiador
Doctor en Història Contemporània per la UdL. Ha participat en projectes de recerca del Memorial Democràtic i la UdL.

_____________________

La Revolució de 1917 va transformar radicalment el sistema polític, social i econòmic de l’Imperi tsarista, estat gegantí i gran potència política europea. El nou Estat soviètic, clau en la història del segle xx, estendria la influència més enllà de les seves fronteres. El govern dels treballadors ja no era només una aspiració recurrent en discursos i publicacions, sinó una realitat i un model a imitar.
El professor Jaume Barrull ha explicat la influència que la Revolució Russa va exercir, ben aviat, en el sindicalisme lleidatà. Però, a casa nostra, la possibilitat de transformar la societat seguint un patró de revolució proletària no arribaria fins al 19 de juliol de 1936. Continua llegint “L’estiu revolucionari del 1936”

La Revolució

EDITORIAL

Octubre és, des de fa cent anys, el mes de la Revolució. La Revolució d’Octubre, tot i que, segons el calendari occidental, va ser al novembre. No havia estat la primera revolta protagonitzada per les classes treballadores —pel proletariat, en expressió marxista—, ja que el precedent va ser la Comuna de París del 1874, però sí que va ser la primera que va concloure amb la victòria dels revoltats. La victòria dels soviets, liderats per una força política minoritària però molt radical, ha inspirat gairebé cent anys de lluita política, fins a la caiguda del mur de Berlín. Continua llegint “La Revolució”

Algunes notes sobre com es va refundar l’IEI

MIQUEL PUEYO
Director de l’IEI entre 1986-1988

______________________

Per invitació de SEGRE faré memòria del període en què vaig tenir l’oportunitat de dirigir la reforma de l’IEI (del 29 d’octubre de 1986 a l’1 de juliol de 1988), després d’haver estat nomenat pel president Ramon Vilalta, i fins que vaig presentar la meua renúncia al president Ramon Companys. Per situar aquella etapa, recordem que el Ple de la Diputació va aprovar el 28 de gener de 1986 la creació de la Fundació Públic “Institut d’Estudis Ilerdencs”, que integrava béns, serveis, drets i col·leccions de l’”Instituto de Estudios Ilerdenses”, ens constituït el 16 de març de 1942 i integrat dins la xarxa de petits virregnats culturals d’àmbit provincial creada pel franquisme. Continua llegint “Algunes notes sobre com es va refundar l’IEI”