Quant pesa un tòpic?

JAUME BARRULL
narrador

________

El periodista Jordi Graupera venia a dir, en una tertúlia radiofònica abans de les eleccions nordamericanes, que els tòpics dispensats des dels centres influents tradicionalment demòcrates ubicats en estats com Nova York o Washington respecte a l’Amèrica rural  corrien el perill d’afermar allò mateix que criticaven. Els acusaven de votar Trump perquè eren uns racistes analfabets que només creien en Déu, el rifle i el bourbon; unes etiquetes que a les profunditats d’Alabama generaven una reacció d’orgull i una major defensa dels seus valors més rancis, com si al final només poguessin respondre alguna cosa així com: “penseu que som un pallussos ignorants? Doncs ens comportarem com autèntica white trash (porqueria blanca) fins a les últimes conseqüències”. Continua llegint “Quant pesa un tòpic?”

Lleida is different

Txema Martínez
poeta

_________

La manera en què Lleida ha viscut, el 2016, la literatura no difereix gaire dels anys anteriors, consolidant una tendència que s’ha anat forjant els darrers dos lustres. La Lleida creadora de lletres, igual que la Lleida en tants altres àmbits, segueix sentint-se marginada de la centralitat de Barcelona (de Barcelona i, esclar, de les seves editorials, que són les que tenen la presència tant a les llibreries físiques com virtuals) i potser per aquest motiu, tan arrelat durant dècades, ha encunyat una identitat molt enfonsada en el localisme orgullós que funciona en molts aspectes: d’una banda, és una porta oberta a iniciatives interessants que alhora basteixen plataformes perquè els creadors de Lleida trobin una via d’escapament i edició i públic, mentre que, de l’altra, aixeca una frontera respecte de la resta de Catalunya que col·loca l’escriptor lleidatà en peu de desigualtat i al mateix temps el taca amb una etiqueta que irremissiblement l’acompanyarà sempre com a autor de segona divisió, o de tercera. Un autor de províncies. Oblidant sovint que per escriure només cal paper i boli, o el teclat d’un ordinador, en qualsevol indret del món. L’únic que uneix els escriptors catalans és la llengua catalana, que en el seu corresponent dialecte es parla també, segons sembla, a Lleida. Continua llegint “Lleida is different”