Beneïda música del diable

JOSEP RAMON JOVÉ

Un vell amic i gran pianista de jazz em va explicar fa uns dies la peculiar experiència que acabava de viure.  Algú va trucar al seu mòbil per fer-li saber que un conegut capo de la Màfia novaiorquesa desitjava que toqués a la seva festa d’aniversari. La paga era molt bona i la família posaria a la seva disposició un helicòpter privat per viatjar fins a la casa de camp del mafiós. El seu relat va acabar entretallat per la mala qualitat d’una trucada transatlàntica feta des d’un mòbil, però res em va impedir entendre que aquella vivència havia estat intensa i gens traumàtica. “Aquestes coses passen des dels vells temps i seguiran passant mentre hi hagi música”, va dir abans que la comunicació quedés definitivament tallada, i encara amb el telèfon a la mà, el cap se’m va omplir de vells exemples d’aquest idil·li etern entre el jazz i la part més fosca de la vida dels homes. La cosa ve de lluny. Avui és sabut que el terme jass, antecedent directe de jazz, era la paraula que a finals del segle XIX utilitzaven els senyors de la burgesia blanca de Nova Orleans per anomenar l’ús dels serveis d’una prostituta negra. I la mateixa història que ens conta que aquesta música va néixer als prostíbuls del Delta del Mississippí per entretenir traficants, jugadors i proxenetes, ha hagut també de saber explicar com, un cop conquerit el gust de públics d’altres menes, va arribar a teatres i auditoris, escenaris d’una solemnitat insuficient per amagar els seus orígens tèrbols. Però l’entorn que sens dubte resultaria més eficient per explicar les relacions entre la música afroamericana i els ambients del crim organitzat seria la ciutat de Nova York durant la primera meitat del segle XX. Les anècdotes són nombroses i encara que sempre se’ns presentin envoltades d’una aura literària, són absolutament reals. A mi m’agrada especialment la que fa referència a com el genial compositor, pianista i director d’orquestra Duke Ellington va ser contractat per treballar en un dels escenaris llegendaris del jazz: el Cotton Club, el local de Harlem on els artistes negres actuaven per a un públic exclusivament blanc i els gàngsters més famosos de Nova York, des de Lucky Luciano fins a Dutch Schultz , es divertien al costat de les estrelles de cinema més glamuroses de l’època. Eren els principis dels anys vint i la vida nocturna novaiorquesa ja estava dominada per les famílies del crim organitzat. La nit era un gran negoci i els gàngsters no estaven disposats a deixar passar cap oportunitat. El Cotton Club va ser el local més famós d’aquells anys. Havia estat propietat del boxejador Jack Johnson però aviat el va adquirir Owney Madden, un dels reis indiscutibles de la Màfia de Manhattan. Quan el 1927 Duke Ellington i la seva banda van anar a fer les proves per ser contractats com a orquestra del local va sorgir un petit problema que el pianista no devia tenir previst. Les coses van anar bé i van aconseguir el contracte, però tot es va complicar quan Madden va anunciar a Duke la data que havia de començar a treballar: un breu contracte amb un teatre contrariava els desitjos del mafiós. Gens disposat a ajornar els seus plans, Madden va enviar un dels seus homes a visitar el famós director d’orquestra. La forma en què aquell sicari es va dirigir a Ellington no deixava lloc a dubtes i ha esdevingut una de les grans anècdotes de la història del jazz. “Sigui generós o serà un cadàver”, va dir, i Ellington, lògicament convençut, va iniciar el seu primer període al Cotton Club creant per a l’ocasió alguns dels temes decisius en l’evolució del jazz i la música afroamericana en general.

En uns dies en què el jazz era el gènere rei de la música popular, els contractes que garantien la supervivència de la música i els músics eren principalment promoguts per delinquents i mafiosos. També eren temps de grans individualitats, músics que al capdavant dels seus grups escrivien la història d’aquesta música i marcaven la pulsació de la seva evolució, genis solitaris que molts cops han estat comparats als antiherois creats per escriptors com Dashiell Hammett o Raymond Chadler. El jazz, com les novel·les  de sèrie negra, va saber relacionar-se amb la part més sòrdida de la realitat. És com Duke Ellington descrivint la seva composició Harlem Airshaft: el músic viatjant per les imatges i els sons que es poden percebre des d’un pati de llums de Harlem, impregnant el seu art de les petites i anònimes misèries presents en la quotidianitat dels humans.

La fascinació de la sang

REDACCIÓ

El crim és fascinant. Això ho sabem des de la Bíblia i la mort d’Abel a mans del seu germà. Els grans criminals de la Història tenen un lloc a l’imaginari col·lectiu i s’escriuen cançons, poemes i bells epitafis en la seva memòria. Al voltant de la Prohibició va aflorar a la societat dels Estats Units una nova jerarquia social: la del crim organitzat, capaç de dominar una part important de l’economia del país i de crear una èpica del crim, un relat que justifiqués l’existència de les organitzacions criminals i una banda sonora: el jazz. Neixien noves formes d’expressió artística com el cinema o la fotografia. Aquesta immortalizava a través de les pàgines dels diaris personatges com ara Al Capone, John Dillinger, Frank Costello o Lucky Luciano, per citar alguns dels més buscats de l’època de la Gran Depressió.

És la capacitat de multiplicar la imatge que tenen les noves formes d’expressió artística la que enalteix la figura d’aquests criminals i els converteix en herois nacionals. S’escriuen novel·les sobre ells, se’n fan pel·lícules i tenen una presència pública i una adoració per part dels ciutadans semblant a la que avui es professa als grans esportistes. Ells són els grans personatges de l’època i d’ells parlen els cantars de gesta que són les cançons que s’interpreten a locals com el Cotton Club, on toquen alguns dels millors músics de la història, al servei d’alguns dels mafiosos més buscats. És el temps en què es consagra la literatura negra (Dashiell Hammet, Raymond Chandler), el cinema negre (El enemigo público número 1, Dillinger) i la millor música que mai ha sortit d’un prostíbul. Potser d’allà neix l’expressió “no diguis a la meva mare que sóc periodista, dis-li que sóc pianista en un bordell”. Precisament han estat periodistes, bé en l’exercici de la seva professió, bé com a guionistes o novel·listes, els que més han fet per donar dimensió èpica al crim. Les imatges de l’Hermínia Sirvent que il·lustren les pàgines d’aquest suplement són una mostra del pas dels millors músics de jazz per diferents sales de Lleida i de Catalunya, com si fos la banda sonora d’aquest món negre i violent. 

A ritme de swing

ANA CASTANY

Diumenge. Migdia. El sol de l’estiuet de Sant Martí escalfa la pell i l’ànima.

El cotxe enfila l’avinguda de Blondel cap amunt, en direcció al pont vell.

Ell està una mica emmurriat. Pensa que ja fa gairebé un mes i mig que no va amb els del Centre Excursionista pel coi de ballar i, a més a més, se sent incòmode embotit en aquesta disfressa. Els tirants li tiben massa i, el botó de l’armilla, se li clava al melic.

Ella, asseguda a la seva vora, fa la darrera repassada als llavis a través del mirallet del retrovisor. Se’ls repinta amb un vermell cridaner. Mira el rellotge.

–Tranquil·la, anem bé –li diu ell, mirant-se-la de reüll.

–I si em pares aquí mateix i tu vas a aparcar?

S’estan apropant al pont vell. El semàfor es posa vermell i ella, d’una revolada, pren la bossa, obre la porta i baixa.

–Ja faràs cap –diu abans de tancar la porta.

Ell no diu res. Mira com travessa pel davant dels cotxes amb un caminar que se li fa estrany, forçat pels talons que li fan remenar el cul. Desapareix sota l’arcada d’Indíbil i Mandoni. Prem el volant i espera que el semàfor canviï de color. Trenca cap a l’avinguda del Segre pensant que potser allí li serà més fàcil trobar un forat per deixar el cotxe. Ara l’amoïna anar pel carrer vestit així.

Continua llegint “A ritme de swing”