Construir una veritat

Pere Pena

poeta i professor


Potser no amb la tradició ni la quantitat que demanava Pla, però si alguna cosa distingeix la literatura catalana del segle xx –a diferència, probablement, de la castellana– és la nòmina significativa d’autors rellevants que han conreat allò que hem acabat genèricament anomenant literatures dels jo. Parlem d’autors com el mateix Pla, que forja precisament el seu personatge literari a partir de les seves obres de no-ficció, de Puig i Ferreter, de Gaziel, de Sagarra, de Villalonga, de Manent, tots de la mateixa generació, o d’autors més joves però igualment indispensables, com Joan Fuster. Per tant, s’ha de parar compte amb afirmacions que destaquen l’auge d’aquest tipus de literatura com “un dels fenòmens més interessants en el panorama de la literatura catalana recent”. En tot cas, el que potser sí que ha canviat és l’interès dels lectors per les obres autoreferencials. Continua llegint “Construir una veritat”

Escriure sobre la quietud

Màrius Serra

Escriptor

És també periodista, autor de mots encreuats, traductor i enigmista català. A Quiet narra l’experiència del seu fill Llullu, que va nàixer amb una greu encefalopatia


El nostre fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, va néixer el 14 de març de l’any 2000 marcat per una malaltia que la ciència neurològica va anomenar encefalopatia no filiada; en llenguatge popular, paràlisi cerebral, i en llenguatge administratiu, una discapacitat amb grau de disminució del 85%. A casa, totes aquestes etiquetes van comptar poc. En Lluís era el nostre segon fill i tenia unes necessitats una mica peculiars, comparades amb les de sa germana, però això només significava que estàvem més pendents de la seva quietud. El nostre objectiu sempre va ser que ni sa germana ni nosaltres deixéssim de fer res del que hauríem fet si ell no hagués d’anar pel món al 15% de rendiment. No sempre va ser possible, esclar, però la gran majoria de les vegades només va voler dir fer-ho d’una altra manera. Per exemple, viatjar. La idea era relacionar de forma inversament proporcional els seus quilos de pes amb els quilòmetres de distància que faríem. Com més petit, més lluny. Fins a Hawaii, vam arribar. Continua llegint “Escriure sobre la quietud”

La llibertat i el temps

Enric Sòria

Escriptor

Sólo lo fugitivo permanece y dura.

Francisco de Quevedo


En un gran llibre d’aquest gènere, Radiacions, Ernst Jünger va escriure que la virtut d’un dietari és que penja petits llums dins la fosca del passat. Altrament, el passat es fa opac molt de pressa. I el perdem. Els instants s’esvaneixen; les paraules perduren. Quan estan ben triades, són com agafalls o passeres, fars minúsculs en l’oceà del temps. Però, així i tot, fan llum. Tenen poder evocador. Evocar, al principi, volia dir “cridar els morts propis a comparèixer”. Un dels principals propòsits de la literatura –l’art de les paraules poderoses– és, encara avui, preservar el que importa, recrear-ho. Per al qui l’escriu, la principal funció d’un dietari és aquesta: deixar rastres que permeten d’alguna manera retornar als països desertats de la vida viscuda. Continua llegint “La llibertat i el temps”

Una soca enduta pel corrent

JAUME BARRULL

Nascut a la Vila de Gràcia, Barcelona, el 1978. Viu a Lleida des de ben menut i s’involucra en tota mena d’activitats socials i culturals. Col·labora des de fa gairebé una dècada al suplement Lectura de SEGRE i ara forma part de la seva redacció. Publica les seves narracions, fotografies i reflexions a les xarxes amb el perfil @jbarrullc i al web altercat.net.


No vaig sentir res. Potser un cert alleujament, sí, però més per la constatació que les infermeres ho gestionaven com un traspàs normal i previsible que no pas per l’acte en si. No hauria sospitat mai que seria capaç de fer-ho, però tampoc em vaig avergonyir de tenir aquells pensaments per primera vegada. Una idea, d’entrada feble i tremolosa, que vaig esquerar sense remordiments. Sempre m’ha encuriosit la manera com, a vegades, els altres tracten certes ocurrències com si fossin papallones que cacen al vol, com si els espantés la seua paternitat. Continua llegint “Una soca enduta pel corrent”