La brutícia

Sebastià Alzamora
La netedat
Proa, 2018, 90 pàg. Dibuixos de Julio César Pérez

TXEMA MARTÍNEZ
El darrer llibre d’Alzamora és un poderós clam a la reconstrucció sentimental a partir de la devastació

_____________

La netedat és el títol del darrer llibre de poemes de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) i, com habitua, la frase que el conté i el resumeix funciona en realitat a tall d’ironia, com en sentit invers, i aquesta netedat bé podria la brutícia, o la neteja entesa com un procés d’esterilització que gradualment arriba implacable i s’escampa pertot fins que fa surar aquella brossa a poc a poc acumulada en el fons d’una quotidianitat ara perplexa, d’un horitzó que ve fins a tu, fins a l’autor o el lector, d’una mar que t’envolta i t’agombola entre les restes d’un naufragi oblidat. Un procés de neteja, doncs, que fa supurar les ferides mentre les guareix, o almenys les manifesta i les perfila, en un exercici subtil d’esperança de cara al temps que al cap i a la fi és la nostra pròpia vida. En tots els seus poemaris anteriors ja vèiem aquesta conjugació perversa i afí amb el doblec de les coses: El benestar hauria pogut dir-se El malestar, com si també glossés un estat del benestar davallant-nos fins a l’estat de la putrefacció humana, social, l’estat de l’individu que en l’exaltació de la seva naturalesa s’entafora en un col·lectiu informe, de relacions parasitàries, una veu hoste d’una altra veu, fins al paroxisme. La part visible –autoparodiada en aquest La netedat– s’escriu a partir de la part invisible de tot. I per a Mula morta, la mula viva, obstinada, que segueix llaurant i disseccionant la terra que l’ha parit. Continua llegint “La brutícia”

En la selva de la lógica

Ludwig Wittgenstein
Tractatus logico-philosophicus
Editorial Tecnos, 304 p.

LORENZO PLANA
Reedición del gran clásico filosófico que dio vuelo a los caminos de la lógica

____________

El Tractatus logico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) es una de las grandes obras de la filosofía de todos los tiempos. Su singularidad posee un remarcable valor aquiescente, en el sentido de que desde su publicación en 1922 (año prodigioso en que también emergieron el Ulises de Joyce, La tierra baldía de T.S. Eliot y Las elegías de Duino de Rainer Maria Rilke) los avatares de la lógica se fijan en él con firmeza, como corresponde a un clásico de su envergadura. Esta traducción, introducción y comentarios han sido realizados por Luis M. Valdés Villanueva, facilitando notablemente la aproximación a la obra de Wittgenstein. También viene recogido aquí el memorable prólogo que Bertrand Russell escribiera para la primera edición. Continua llegint “En la selva de la lógica”

Al llindar del desig

Michela Murgia
Una relació perillosa
Traducció de Mercè Ubach. Proa, 256 p.

MARISA TORRES BADIA
Una anàlisi clarivident de les relacions emocionals i dels tabús socials

_______________

Heus aquí la nova proposta de Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972), una novel·la que duu a una anàlisi minuciosa el difícil món de les relacions personals i que sotmet a judici conceptes com el mestratge, el desig i la llibertat. A Itàlia Murgia no deixa indiferent ningú, ja que desplega la seva energia reivindicativa en diversos fronts, de l’independentisme sard (va ser candidata a la presidència de l’illa) al feminisme, passant fins i tot per una revisió crítica –ella és llicenciada en Teologia i Filosofia– del catolicisme. Continua llegint “Al llindar del desig”

Contra els pollastres d’engreix

JAUME PONT
“Renunciar als sabers humanístics significa renunciar a l’exercici de la crítica i a la recerca de la pròpia llibertat”

Nuccio Ordine
Clàssics per a la vida
Traducció de Jordi Bayod
Quaderns Crema, 172 p.

_____________________

En lloc de formar pollastres d’engreix criats en el conformisme més miserable, caldria formar joves capaços de traduir el seu saber en un constant exercici crític”. Qui hagi llegit La utilitat de l’inútil. Manifest (2015), de N. Ordine, assaig que reivindica la defensa de les ciències humanes dins l’era tecnològica, ja sap de què va la cosa. Llibres així no s’obliden mai: marquen per sempre més, com ara aquest Clàssics per a la vida, la consciència del lector. Continua llegint “Contra els pollastres d’engreix”

La intel·ligència i el caos

LORENZO PLANA
“Sobre la nostra metafísica més radical i el domini del caos”

Carles M. Sanuy
La condició lítia
(Premi Bernat Vidal i Tomàs 2017)
AdiA Edicions, 70 p.

_________________________

Aquest sobri, i alhora pletòric, llibre de poemes, gira al voltant dels conceptes de la pedra i el caos. Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959) ens mostra un paisatge entre volàtil i desolador; un paisatge arrasat, enigmàtic, on el caos s’agermana amb la condició de la pedra —d’aquí prové el títol de l’opuscle— i un fatalisme erm. Una bona part del seu encert dimana precisament de la seva arriscada tessitura: la d’un lirisme conjugat amb fèrria voluntat de despullament: “Temprar el vers. Acerar-lo. Desproveir-lo de tot allò que hi és accessori o prescindible. Despullar-lo fins als ossos. Que no quedi sinó una essència primigènia”. Continua llegint “La intel·ligència i el caos”

Qui diu que són millors els vespres de tardor?

MARISA TORRES BADIA
“Una oda amb tocs nostàlgics que evoca la puresa del món oriental”

Junichirô Tanizaki
El tallador de canyes
(Traducció d’Albert Nolla)
El Cercle de Viena, 94 p.

_______________________

Junichirô Tanizaki (Tòqui, 1886-Yugawara, 1965) ha estat, i continua essent, un dels referents fonamentals de la literatura japonesa del segle XX, al costat d’Yanusari Kawabata, Natsume Soseki o Yukio Mishima. Cal recordar que el 1949 fou guardonat amb el Premi Imperial de Literatura per l’obra La mare del Capità Shigemoto i, des de l’any 1965, fruit del reconeixement públic, un prestigiós premi duu el seu nom. Continua llegint “Qui diu que són millors els vespres de tardor?”

Construir un dique para que perdure el amor

Mathias Enard
Brúixola
Empúries, 431 p.

_______________

Esta novela muestra con maestría el verdadero puente entre Occidente y Oriente

Mathias Enard (Niort, 1972) ha ganado el prestigioso Goncourt con este tapiz trabajado y lleno de fascinantes oscuras luces. A través de una delicadeza y una erudición exquisitas, mediante un timbre quedo e hipnótico, se nos narra aquí la historia de un amor imposible. Cae la noche sobre Viena y sobre el apartamento desordenado de Franz Ritter, musicólogo empedernido y entrañable enamorado de Sarah, una chica estudiosa de las «locuras orientales», increíblemente inteligente y hermosa. Ambos han compartido la devoción por la leyenda de Oriente, han viajado por Estambul, Damasco, Palmira, Teherán… Franz sabe que los médicos pueden darle en breve una mala noticia, y esta madrugada resulta dolorosa; trata de endulzarla con los recuerdos, si bien estos atesoran alguna espina. Continua llegint “Construir un dique para que perdure el amor”

La llum d’aquells dies. Les memòries d’un temps on “el món era el barri, i el barri era el món”

JAUME PONT

Josep Miquel Sobrer

La Llum d’aquells dies. Del Poblenou al Pacífic (1944-1967)

Universitat de Barcelona Ed. (Amb la col.laboració d’Indiana University i North American Catalan Society), 243 pàg.

 

De Josep Miquel Sobrer (Barcelona, 1944-Bloomington, 2015) recordàvem el tremp contrastat de la seva prosa en obres com El llibre dels oracles (1988) i el divertidíssim contradiccionari Desfer les Amèriques (2006). Ara, complert fa molts pocs dies l’any de la seva mort, ens arriba La llum d’aquells dies, primera part de les seves memòries.

El llibre abasta un periple autobiogràfic (1944-1967) que ens duu de la infància de Sobrer al barri del Poblenou al seu viatge als USA el 1967, on encetaria una llarga vida com a professor de català i hispàniques –fou director de la North American Catalan Society i coeditor de la Catalan Review– que el duria de la universitat d’Oregon a la d’Indiana. En aquests vint-i-tres anys, La llum d’aquells dies posa en clar tota una trajectòria vital curulla de ressonàncies existencials, històriques i socioculturals amb la ciutat de Barcelona com a teatre: la família, la pastisseria dels pares i el barri del Poblenou, el col·legi de La Salle Condal –“Domine, non sum dignus”–, la Universitat –els retrats dels seus amics (Francesc Parcerisas, Carles Miralles, Guillermina Motta…) o d’un bon grapat de professors (Antoni Comas, Antoni Vilanova, José Manuel Blecua, Antoni M. Badia Margarit, Martí de Riquer…) traspuen emoció i humanitat a dojo–, el servei militar, els estius a Sitges i els primers amors, etc. No hi ha cap mena de dubte que en la descripció de la seva família i del seu barri, l’autor aconsegueix un retrat magnífic de la menestralia protoburgesa catalana dels anys 50-60.  Alguns moments d’aquests morceaux de vie resulten memorables. Com aquell en què Sobrer, a les portes de l’adolescència, descobreix una tarda voluptuosa d’estiu –en una escena digna del Fellini d’Amarcord– la figura de la carnissera del barri: “Des del meu amagatall vaig veure com la senyora Carmeta (al barri totes les Carmes eren Carmetes), aquella tarda de poca venda, s’abaixava el pitet del davantal i, curosament, com s’escau a dama tan endreçada, s’apujava els sostenidors, i per refrescar-se, reposava els pits nus de marbre implecable del taulell de vendre”.

Mitjançant una prosa realista cisellada i precisa, que beu alhora de la sornegueria de Pla i la força plàstica de Rodoreda, el que ens arriba és el quadre d’una vida –la de l’autor– encastada en moltes altres vides. Un retrat existencial i social, en definitiva, que vol ser la memòria d’un temps, d’una gent i d’un país: d’un temps on “el món era el barri, i el barri era el món”. No s’enganyarà qui vegi aquí la crònica i la intrahistòria de tota una generació, la nascuda en la immediata postguerra. Res més lluny, però, que La llum d’aquells dies del dibuix d’un panorama històric i costumista des dels ulls de l’exili. Com és ben sabut, la mirada costumista contempla el món en la seva immobilitat, de tal manera que temps i espai esdevenen només referents estàtics i sense cap problemàtica. Pel contrari, la memòria de Sobrer se’ns presenta sempre carregada d’una condició crítica i autocrítica irreductible gràcies al do de la ironia i l’humor, els quals, com a fervents aliats de l’escepticisme, es converteixen en les eines més preuades d’un treball de desconstrucció que posa al descobert les grandeses i misèries de la Barcelona dels anys 50-60. Com escriu Francesc Parcerisas en el seu pròleg a La llum d’aquells dies, “ara, per sort, els lectors descobriran en aquestes pàgines una època i un personatge que no és fàcil d’oblidar; i la literatura catalana s’haurà d’afanyar a afegir el nom de Josep Miquel Sobrer al dels millors prosistes que hem tingut a l’últim terç del segle XX i a l’entrada del XXI”.

El sabor de la vida

LORENZO PLANA

La història d’un antiheroi o el fracàs de l’American Dream

E.L. Doctorow

El cerebro de Andrew. Editorial Miscelánea, 174 pàg.

 

Aquesta és la història d’un home i el procés del seu fracàs. Assistim a la caiguda en desgràcia d’un professor de neurociència ja bregat i la seva manca d’autoestima. Ultra això, anirà perfilant-se com un antiheroi dins el marc d’una societat americana que aquí pot anar des de la seva xicota, esportista brillant i respectuosa alumna, fins a les més altes instàncies de la classe política del seu país. De vegades, fins i tot imaginem que Andrew pot sortir-se’n sa i estalvi gràcies a algun cable salvador del seu sorprenent i heterogeni destí. Però veiem de seguida que el seu serà el més truculent dels naufragis. La seva figura entrellaça el mite de l’Amèrica idílica estil Tom Sawyer amb la més absoluta degradació social a les altes esferes dirigents. Un fet que ens desassosega per la general i desconcertant indiferència davant la realitat veritable. Tots som una mica el gran simulador que amaga Andrew. Serà a través del seu psiquiatre, i amb ell tot un seguit de converses hilarants que ens recorden els millors moments d’El lamento de Portnoy, que qualsevol bri de confiança amb l’American dream quedarà defenestrat de soca-rel. La petjada que deixa és indeleble. Quina capacitat la de Doctorow a l’hora de contar i aprofundir, amb exquisida lleugeresa, la misèria humana! Ni tan sols la mort de la seva filla dóna peu a una reacció del nostre protagonista. Perquè és el lliure albir allò que aquí es qüestiona, amb incursions en la pròpia disciplina científica del sofridor. I tot segueix igual. Però sobrevola una sorpresa: el sabor de la vida no és radicalment amarg, ja que, com més properes són les coses, més estimem la llunyania. La precisió del fracàs queda així encabida en la tragicomèdia. Ser capaç de perpetrar aquest crim contra el nostre Andrew, delata una capacitat enorme de Doctorow a l’hora de trobar un possible substrat social sota el trist teatre de la caiguda determinista. Tots qüestionem aquí la bondat de la condició humana; però el torrent còmic mitjançant el qual l’autor ho explica tot, dibuixa irremeiablement un somriure.

Pot ser tan negre el ventall dels horrors? Aquí rau el veritable missatge del llibre. Com deia aquella cançó de Genesis, You get to get in to get out. Has de conèixer la desgràcia per dins per a poder sortir-ne. I la mateixa víctima sembla somriure. Tot i la seva tendresa, aquest llibre interioritza una miserable medul·la: si et toca un aiguat de dolor, t’ha tocat; i punt. Això no obstant, aquest sabor de la vida és la prova que l’última cosa que es perd, efectivament, és l’esperança. La literatura sura: intuïm emocionats que malgrat l’obvietat del dolor, distanciant-nos, l’humor ens invita a l’alquímia. Ningú oblidarà doncs les sabates cridaneres d’un president dels Estats Units. I, molt més encara, si en la novel·la aquest apareix com l’amic de joventut del malaurat Andrew. El veritable distanciament és la pietat. Heus aquí aquesta sàtira a tall d’exemple. A El cerebro de Andrew no triomfa ningú, pero una blava penombra ens dóna conhort. Aprenem l’hegemonia d’un bon relat, perquè –ho sabem– la realitat acostuma a decepcionar i decepcionar-nos.