Yo también quise matar a Franco

Juan Cal
periodista i escriptor

_________________

Yo también quise matarlo, a él, al dictador, a la maldad hecha cuerpo, a la causa de todos nuestros males. Me gustaría haberlo ejecutado con precisión quirúrgica, con detalle, como si fuera lo único que podía haber pasado en una España capaz de superar la condena de vivir inmersa en la tragedia, sin posibilidad de redención. La República era esa redención y él la frustró, la evitó con un golpe brutal e inmisericorde. Merecía esa muerte literaria, esa venganza de papel que es el consuelo de los que sueñan otros mundos, otros escenarios y otros finales para las historias. Podía haber elegido una muerte prematura, cuando se fue a la legión, a manos de un levantisco rifeño, un sicario de Abdelkrim. Nada de combates singulares, ni de duelos épicos. No, la muerte lenta y dolorosa causada por un choque séptico a causa de la infección adquirida en el hospital tras el tratamiento de una herida de sable oxidado. Muerto entre escalofríos y estremecimientos, entre delirios causados por la fiebre y un creciente dolor intestinal que provocaba la rigidez de su abdomen. Una muerte dolorosa y cruel, producida mucho antes de merecer esa clase de muerte, cuando solo era un joven general ambicioso y arribista, ultraconservador y dócil con sus mandos. Continua llegint “Yo también quise matar a Franco”

Treball de recerca

Albert Villaró
escriptor

____________

—Mira, noia, no ho sé. Ha passat molt de temps, ja. ¿No t’ho podria explicar el teu pare, això? Ah, no. Era massa jove, de manera que hauria de ser el padrí, t’ha dit el tutor. Com si no tinguéssim altra feina, a fededéu. ¿I per a què dius que és, aquest qüestionari? ¿Un treball per a l’escola? No en volia sentir d’altra. ¿Per què no us fan fer coses normals? No sé: fer un herbari, l’arbre genealògic, tenir quatre cucs de seda en una capsa de sabates. No senyor, taller de memòria. Toca’t els ous. Si no en tinc, jo, de memòria. A veure. L’any setanta-cinc. El president de la república era Pere Ardiaca. Això ho trobaràs a tots els llibres. Era comunista, molt amic dels russos. No dic que no fos bona persona, no, però anava amb males companyies. Una mica tossut, semblava, i sempre fotia aquella cara d’emprenyat, com si s’hagués empassat un glop de vinagre. En aquell temps, els russos semblava que es menjarien el món. Tothom anava de cul per aprendre l’idioma, amb aquelles lletrotes tan estrafetes que tenen com a alfabet. Esclar, van guanyar la guerra del seixanta-dos contra els americans i el millor del cas és que s’ho van creure. Eren els àmons del món: sis anys més tard col·locaven un home a la Lluna i, l’any vuitanta, la primera colònia fixa, que encara hi és i ara fan una ampliació, diuen. Després les coses van canviar, a poc a poc. Els ianquis s’han anat espavilant: l’any dos mil van arribar a Mart, mira, i els van deixar amb un pam de nas. Però als anys setanta els rusquis tallaven el bacallà. Aquí el govern era de coalició. Els del partit comunista més els d’esquerra. Estaven a matar, però ja se sap que el poder et fa empassar tota mena de grapals per tal de conservar-lo. Ah, que he de parlar d’Espanya. Ui, això és més complicat. A veure si ho recordo bé. Continua llegint “Treball de recerca”

Algunes reflexions sobre el cànon i sobre el meu cànon

Àngels Marzo
filòloga i poeta
Nascuda a Caldes de Montbui, resideix a Lleida i, entre d’altres, va guanyar el premi de poesia Màrius Torres per ‘Saba bruta’

_____________

Saps com es fa camí en aquestes terres?
Honoré de Balzac

Aquest text neix d’un envit, del repte que un escriptor de la ciutat em va fer ran de riu: “Podries dir i defensar el teu cànon literari personal?” I és just el que em proposo. Però no vull entrar en debat amb els autors que amb gran ciència i perspectiva crítica han tractat el tema del cànon i les seves tipologies. Com és sabut, el tema del cànon ha suscitat sempre polèmica i malestar entre la crítica i l’acadèmia. Malestar, diria, força justificat, perquè establir un cànon significa “triar” tant com “trair”, o “excloure”, i perquè la tasca és difícilment objectiva. D’altra banda, el terme és prou conflictiu: el diccionari dóna una gran varietat d’accepcions del mot, cosa que afirma la seva laxa i difícil definició. D’aquesta varietat d’accepcions, en vull citar dues: d’una banda, el cànon és “regla o llei general, principi que governa el tractament o l’aplicació d’alguna cosa”: de l’altra, esdevé “catàleg o llista de llibres o d’autors proposats com a model”. Ja hi som. Els principis o lleis generals són gairebé sempre fruit d’una convenció i el problema de la convenció és que no acostuma a ser mai estable: allò que en un moment sembla fix acaba esdevenint variable. Les regles, les lleis, s’inscriuen sempre en unes coordenades espaciotemporals concretes i de manera infrangible es modifiquen quan aquestes canvien. Quant als models, passa el mateix: tenen data de caducitat. En funció d’això, hem d’afirmar la impossibilitat de fixar un autèntic cànon? Hem de concloure certificant la inutilitat del cànon? Evidentment, no. Més aviat constatar que és un àmbit d’exploració difícil i complex. Continua llegint “Algunes reflexions sobre el cànon i sobre el meu cànon”

[ No n’estiguis tan segur ]

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en Sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari SEGRE

__________________________

[Ets un fill de puta ]

[ Diumenge vaig a dinar amb ma mare, ja li donaré records de part teua ]

[ “Dos joves que havien acompanyat –era evident que a contracor– una senyora gran que devia ser la seua àvia, en sortir del teatre van exclamar que els havien robat dues hores de la seua vida i van tractar l’obra d’insaborosa i desconcertant” ]

[ … ]

Continua llegint “[ No n’estiguis tan segur ]”

No en tinguis cap dubte

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari Segre.

_______________________

Ha donat tants tombs a la discussió d’anit que n’ha fet una bola indigerible. Plantat a la cua de la caixa número quatre del súper té la impressió que es va trencar alguna cosa irreparable: el què va començar com la crònica d’una conversa telefònica va degenerar en un intercanvi de retrets i juraments fets en nom de tot el que tu vulguis. Si s’hi acosta, al fons de les esquerdes hi pot veure un abisme que l’espanta. Sense voler, en culpa la Mireia per haver trucat i explicat a la Laura el problema que tenen entre mans amb el Tomàs. Pensar-ho el fa sentir una mica roí, potser hauria d’enviar-los un missatge per dir-los que em sap molt greu i que estic aquí per al que us convingui i una abraçada. Un copet a l’espatlla, una manera de dir que el cor se t’encongeix quan hi penses. Després, al llit, ni ell ni la Laura no van fer cap gest per acostar posicions i sentir l’escalfor de l’altre. Al matí, entre la cuina i el lavabo, s’han parlat a base de preguntes pràctiques del tipus puc apagar la cafetera i respostes seques com un cop de porta. No s’han escrit cap missatge durant tot el dia, a voltes es penedeix de no posar en marxa una gravadora per poder, l’endemà d’una tempesta, transcriure les agarrades que es tenen i reconstruir l’original en brut. Saber quan, com i què es van dir exactament. El to dels retrets, la seqüència de les excuses. Continua llegint “No en tinguis cap dubte”

La tempesta

Josep Manel Vidal
escriptor i docent
Guanyador de premis com el Rafael Comenge de narrativa, el Josep M. Ribelles de poesia o el Soler i Estruch

________________________________

Avui és el dia de la prova. L’aprenent d’optimisme vigila sempre l’aspecte de les coses. Té una ordenança implícita i no escrita sobre l’espai. Si l’ordre es manté, tot li serà favorable. No vol tornar a traduir dels escampalls i la indolència les frases que li definien l’actitud. Per aquest mateix motiu, també és un home curós amb la seva imatge. De manera que, abans d’adoptar el paper de vianant, es procura un aspecte de quotes agradoses. Es dibuixa els trets de l’èxit, pensa. En acabat, fa una menja frugal per no acudir a l’examen que determinarà l’excel·lència dels seus coneixements lingüístics amb l’estómac pesant, i així tenir espai suficient per digerir el que puguen oferir-li els esdeveniments següents. Ha llegit previsions sobre l’oratge i, fins i tot, ha fet una ullada pels finestrals que donen al carrer. Ha determinat que les administracions magnifiquen l’actual situació amb prevencions sense motiu. I agafa el paraigua que va heretar de son pare, la robustesa i l’amplitud del qual el fan pensar que no podrà gaudir d’una major protecció. I, abans de travessar el llindar de la porta, es posa les ulleres que li afinen la visió de les coses. Aquelles lents de les quals es troba tan pagat, amb aquella muntura de blaus tan agosarats i que el fan sentir tan evident i jovenívol. Continua llegint “La tempesta”

La esperanza de domar el misterio

Balthus
Memorias
DEBOLSILLO Contemporánea, 252 p.

______________

LORENZO PLANA
Lúcidas, precisas y hondas memorias de uno de los mejores pintores del siglo XX
Balthus, el pintor que quiso encarnar la verdad, era en realidad el conde Balthazar Klossowski de Rola y nació en 1908 en el seno de una familia cultivada de origen polaco. De vocación precoz, contó con la cercanía de Rainer Maria Rilke y de Bonnard, quienes ejercieron en él una gran influencia, además de otorgarle una especie de sello de autenticidad. De joven, Balthus fue un gran rebelde, amigo de Antonin Artaud y de la soledad. Continua llegint “La esperanza de domar el misterio”

Somiar més gran

Lolita Bosch,
La ràbia
Amsterdam Editorial, 170 pàg.

______________

MARISA TORRES BADIA
Una novel·la testimonial que parla en primera persona de l’assetjament escolar
Heus aquí un relat íntim, autobiogràfic, que des del dolor i la ràbia ens apropa al reflex d’un maltractament cruel i despietat viscut per l’autora i tants joves anònims en la seva adolescència. La paraula clau és bullying. Lolita Bosch (Barcelona, 1970) coneix prou aquesta paraula, aquest estigma, després d’haver-lo patit en carn pròpia i amb conseqüències devastadores: “Jo sí que vaig voler matar-me –llegim–. Als setze anys, una tarda que ja no podia més i vaig tenir la sensació de ser de ferro i pesar massa, em vaig prendre una capsa sencera de pastilles. Va ser com si al món no hi hagués cap espai que encaixés amb mi i jo ho hagués constatat sense cap mena de dubte.” Continua llegint “Somiar més gran”

Teories del no

Eduard Sanahuja
Teories del no (premi de poesia Jocs Florals 2016)
Edicions de 1984, 70 pàg.

_________

JAUME PONT
El darrer llibre d’Eduard Sanahuja confirma l’esplèndida realitat d’una de les veus més autèntiques i personals de la poesia catalana actual
Dos motius essencials mouen la mirada poètica de Teories del no: el de la poesia d’abast moral i el de la lírica amorosa. En això Sanahuja se’ns mostra fidel als principis que han bastit la seva trajectòria des d’El gos del galiot (1981) i Mirador (1983), tot passant per Doble joc (1988, premi López Picó), En defensa pròpia (1994) i els tres títols que per a mi conformen la seva trilogia mestra: Compàs d’espera (2006, premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot), El llançador d’espases (2013, premi Maria-Mercè Marçal) i ara Teories del no, el seu darrer llibre, guardonat amb els Jocs Florals de Barcelona de 2016. Continua llegint “Teories del no”

Quant pesa un tòpic?

JAUME BARRULL
narrador

________

El periodista Jordi Graupera venia a dir, en una tertúlia radiofònica abans de les eleccions nordamericanes, que els tòpics dispensats des dels centres influents tradicionalment demòcrates ubicats en estats com Nova York o Washington respecte a l’Amèrica rural  corrien el perill d’afermar allò mateix que criticaven. Els acusaven de votar Trump perquè eren uns racistes analfabets que només creien en Déu, el rifle i el bourbon; unes etiquetes que a les profunditats d’Alabama generaven una reacció d’orgull i una major defensa dels seus valors més rancis, com si al final només poguessin respondre alguna cosa així com: “penseu que som un pallussos ignorants? Doncs ens comportarem com autèntica white trash (porqueria blanca) fins a les últimes conseqüències”. Continua llegint “Quant pesa un tòpic?”

Lleida is different

Txema Martínez
poeta

_________

La manera en què Lleida ha viscut, el 2016, la literatura no difereix gaire dels anys anteriors, consolidant una tendència que s’ha anat forjant els darrers dos lustres. La Lleida creadora de lletres, igual que la Lleida en tants altres àmbits, segueix sentint-se marginada de la centralitat de Barcelona (de Barcelona i, esclar, de les seves editorials, que són les que tenen la presència tant a les llibreries físiques com virtuals) i potser per aquest motiu, tan arrelat durant dècades, ha encunyat una identitat molt enfonsada en el localisme orgullós que funciona en molts aspectes: d’una banda, és una porta oberta a iniciatives interessants que alhora basteixen plataformes perquè els creadors de Lleida trobin una via d’escapament i edició i públic, mentre que, de l’altra, aixeca una frontera respecte de la resta de Catalunya que col·loca l’escriptor lleidatà en peu de desigualtat i al mateix temps el taca amb una etiqueta que irremissiblement l’acompanyarà sempre com a autor de segona divisió, o de tercera. Un autor de províncies. Oblidant sovint que per escriure només cal paper i boli, o el teclat d’un ordinador, en qualsevol indret del món. L’únic que uneix els escriptors catalans és la llengua catalana, que en el seu corresponent dialecte es parla també, segons sembla, a Lleida. Continua llegint “Lleida is different”

Canalizar el infinito

LORENZO PLANA

Jenaro Talens
La música de Rousseau
Libros de la Resistencia, 58 p.

Una vieja disputa teórico-musical que obviamente desemboca en la serenidad

En este claro ensayo del poeta Jenaro Talens, experimentado en la terquedad reflexiva, nos percatarnos racionalmente del pulso entre lo establecido y lo nuevo. Este opúsculo se centra en la Querelle des bouffons, en el enfrentamiento ideológico que se dio en Francia en el siglo XVIII entre los defensores de la música francesa (la cual abjuraba en un principio de fatuos sentimentalismos) y los de la italiana (que venía a traer aire fresco y libertad). Postulándose en el ancoraje de la tradición, hasta el magnánimo compositor Rameau hubo de bajarse de su pedestal, salir a las trincheras de la argumentación. Cómo enriqueció a todo el affaire el hecho de que la esencia del problema se dirimiera entre músicos-teóricos. Es así que, en el otro extremo, el no tan pletórico compositor aunque sí poderoso pensador, el ginebrino Rousseau, hubo de traer luz y mostrar de qué modo la modernidad (con ese afán “natural” que entrañaba la música italiana, más fresca y más viva) guardaba un importante regalo. Había que tomar conciencia sobre el alcance de la mecánica cerebral en el mundo de la música. ¿Hasta qué punto es preciso delinear previamente una obra? ¿Cuál es el papel de la inspiración? ¿En qué momento lo mundano debe entrar en juego? Continua llegint “Canalizar el infinito”