El futur del món editorial

Mertxe París
editora, escriptora, llibretera
Llicenciada en Humanitats i Estudis Àrabs. La seva trajectòria professional sempre ha estat lligada al món del llibre

___________

Contra tot pronòstic, el gener del 2019 Mosaics Llibres (editorial especialitzada en llibre infantil i juvenil) complirà cinc anys i publicarà el seu vint-i-cinquè títol. I ho celebrarem a la Llibreria El Genet Blau (oberta fa 18 anys), que tot just acabem d’adquirir. Repassant aquestes xifres poden semblar molt minses, però la supervivència de les editorials petites dins el panorama dominat pels grans grups editorials no és una tasca fàcil. Aquest petit exercici sobre el passat també ens fa mirar el present i el futur més immediat.
Creiem que hi ha diferents factors sobre els quals es necessita una reflexió-reacció urgent, si no volem destruir la pròpia producció editorial com a país. En primer lloc, es prioritza molt més la quantitat que la qualitat, i des del meu punt de vista, això és un greu error que perjudica tant els mateixos editors (és com si ens tiréssim pedres sobre la pròpia teulada) com els lectors (sovint superats per la ingent quantitat de novetats mensuals). En segon lloc, des de les institucions culturals públiques també es valora aquest barem a l’hora de concedir subvencions a la producció editorial (no preval l’excel·lència del segell editorial, sinó la capacitat productiva). En tercer lloc, els professionals de la literatura (tant autors com il·lustradors) no poden viure de la tasca creativa i això fa que les condicions per professionalitzar-se no siguin òptimes, i per tant, la majoria dels creadors tenen una o dues feines més, i això els situa en situació de desavantatge si es comparen amb altres professionals del sector d’altres països europeus com ara França (on l’Estat protegeix els seus autors de manera exemplar). D’aquí s’explica per què molts editors opten per publicar tan sols traduccions. Ho argumenten dient que la qualitat literària és superior. Mosaics Llibres no està d’acord amb aquesta premissa; per això, busquem l’equilibri entre la publicació d’obres traduïdes i obres produïdes aquí perquè donem suport al teixit creatiu del nostre país. Continua llegint “El futur del món editorial”

La perla oculta en el vacío

José Andújar Almansa
Centros de gravedad
Poesía española en el siglo XXI (Una antología)
Ed. Pre-Textos, 289 p.

__________

LORENZO PLANA
Indispensable mirada a la poesía española más relevante del siglo XXI

En esta antología se selecciona a doce poetas nacidos después de 1970. Se trata de Mariano Peyrou, Abraham Gragera, Miriam Reyes, Juan Carlos Abril, Juan Manuel Romero, Rafael Espejo, Carlos Pardo, Antonio Lucas, Josep M. Rodríguez, Erika Martínez, Juan Andrés García Román y Elena Medel. Su escritura indaga en la posibilidad de la creación cuando surge la ausencia de un centro con que enfrentarse a la identidad de lo real. Frente al fragor corrosivo del vacío, algo brilla tenuemente. En una de sus últimas cartas, Stefan Zweig escribe: “Saludo a todos mis amigos. Ojalá puedan ver el amanecer después de esta larga noche. Yo, demasiado impaciente, me voy antes de aquí.” Continua llegint “La perla oculta en el vacío”

Elogi de la poesia

Selecció de Xavier Macià i Àngels Marzo
Poemes de la Suda
Antologia, 2007-2017
Pagès Editors, 133 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Una agulla poètica de navegar precisa i suggeridora

Qui busqui una agulla de navegar precisa i suggeridora que aculli una mostra de la vitalitat i l’energia de la poesia durant aquests darrers deu anys, només cal que s’endinsi en aquesta edició número dos-cents de la col·lecció Biblioteca de la Suda. No hi ha cap mena de dubte que aquest recull commemoratiu té tots els números per a esdevenir
–degut a les seves característiques antològiques i com a reconeixement dels mèrits de tots aquells que han estat al capdavant d’una empresa de tal envergadura– una àncora ferma i, alhora, un reconegut vaixell insígnia de Pagès Editors.
Arribar al número dos-cents d’una col·lecció de poesia en l’àmbit de les nostres terres no és gens banal. I com s’ha aconseguit arribar fins aquí? –es preguntarà el lector–. Per respondre cal remuntar-se al 1992 amb la publicació d’El llevant bufa a Ponent de Miquel Desclot, any en què s’inicia la direcció literària d’un agitador cultural de la talla de Xavier García –alma mater de la col·lecció–, en un periple que arribarà fins a finals de 2015. Un èxit que ha quedat en bones mans amb el relleu i l’actual direcció dels poetes Xavier Macià i Àngels Marzo. Continua llegint “Elogi de la poesia”

Guanyar-se la pau

Joan Margarit
Per tenir casa cal guanyar la guerra
Proa, 290 pàg.

__________

TXEMA MARTÍNEZ

Joan Margarit indaga en prosa memorialística els fonaments de la seva poesia

Amb aquest memorable decasíl·lab, transsumpte d’un vers manllevat d’un poema propi, “Primera nit a Forès”, del llibre Es perd el senyal (2012), ha triat Margarit titular el seu volum de memòries, d’indagació de les arrels, d’aprofundiment en els principis, en les emocions, en els records. Aquest volum és, en efecte, un exercici de lucidesa construït des de la senectut, per usar una paraula del gust de l’autor, “l’edat que tanca per l’altre extrem”, en un viatge, doncs, d’anada al passat més remot fins al present concret i palpable, aquell que et dóna la perspectiva de les coses, que garbella el que va restant en el temps i en la memòria i que, de retruc, com d’improvís, recupera retalls que altrament, potser, s’haurien perdut sense remei. Aquesta voluntat d’endinsar-se, en prosa, en els fonaments d’una vida, que alhora són, i per això s’hi relliga l’escriptor en aquestes ratlles, els fonaments del Margarit poeta, s’obre pas per les pàgines de la història d’una biografia centrada en els primers anys, fins i tot en els anys anteriors al seu propi naixement, aquells que esculpeixen la densitat moral d’una família, d’abans de la guerra fins després, la infància, la joventut, la primera adultesa, allà on tots construïm, més maldestrament que conscient, la persona que serà (el nen és el pare de l’home, escrivia, magistral, Wordsworth al seu iniciàtic Preludi, un monument intel·lectual i estètic, en aquest cas en vers, a la memòria i a la consolidació de la memòria). Continua llegint “Guanyar-se la pau”

Yo también quise matar a Franco

Juan Cal
periodista i escriptor

_________________

Yo también quise matarlo, a él, al dictador, a la maldad hecha cuerpo, a la causa de todos nuestros males. Me gustaría haberlo ejecutado con precisión quirúrgica, con detalle, como si fuera lo único que podía haber pasado en una España capaz de superar la condena de vivir inmersa en la tragedia, sin posibilidad de redención. La República era esa redención y él la frustró, la evitó con un golpe brutal e inmisericorde. Merecía esa muerte literaria, esa venganza de papel que es el consuelo de los que sueñan otros mundos, otros escenarios y otros finales para las historias. Podía haber elegido una muerte prematura, cuando se fue a la legión, a manos de un levantisco rifeño, un sicario de Abdelkrim. Nada de combates singulares, ni de duelos épicos. No, la muerte lenta y dolorosa causada por un choque séptico a causa de la infección adquirida en el hospital tras el tratamiento de una herida de sable oxidado. Muerto entre escalofríos y estremecimientos, entre delirios causados por la fiebre y un creciente dolor intestinal que provocaba la rigidez de su abdomen. Una muerte dolorosa y cruel, producida mucho antes de merecer esa clase de muerte, cuando solo era un joven general ambicioso y arribista, ultraconservador y dócil con sus mandos. Continua llegint “Yo también quise matar a Franco”

Treball de recerca

Albert Villaró
escriptor

____________

—Mira, noia, no ho sé. Ha passat molt de temps, ja. ¿No t’ho podria explicar el teu pare, això? Ah, no. Era massa jove, de manera que hauria de ser el padrí, t’ha dit el tutor. Com si no tinguéssim altra feina, a fededéu. ¿I per a què dius que és, aquest qüestionari? ¿Un treball per a l’escola? No en volia sentir d’altra. ¿Per què no us fan fer coses normals? No sé: fer un herbari, l’arbre genealògic, tenir quatre cucs de seda en una capsa de sabates. No senyor, taller de memòria. Toca’t els ous. Si no en tinc, jo, de memòria. A veure. L’any setanta-cinc. El president de la república era Pere Ardiaca. Això ho trobaràs a tots els llibres. Era comunista, molt amic dels russos. No dic que no fos bona persona, no, però anava amb males companyies. Una mica tossut, semblava, i sempre fotia aquella cara d’emprenyat, com si s’hagués empassat un glop de vinagre. En aquell temps, els russos semblava que es menjarien el món. Tothom anava de cul per aprendre l’idioma, amb aquelles lletrotes tan estrafetes que tenen com a alfabet. Esclar, van guanyar la guerra del seixanta-dos contra els americans i el millor del cas és que s’ho van creure. Eren els àmons del món: sis anys més tard col·locaven un home a la Lluna i, l’any vuitanta, la primera colònia fixa, que encara hi és i ara fan una ampliació, diuen. Després les coses van canviar, a poc a poc. Els ianquis s’han anat espavilant: l’any dos mil van arribar a Mart, mira, i els van deixar amb un pam de nas. Però als anys setanta els rusquis tallaven el bacallà. Aquí el govern era de coalició. Els del partit comunista més els d’esquerra. Estaven a matar, però ja se sap que el poder et fa empassar tota mena de grapals per tal de conservar-lo. Ah, que he de parlar d’Espanya. Ui, això és més complicat. A veure si ho recordo bé. Continua llegint “Treball de recerca”

Algunes reflexions sobre el cànon i sobre el meu cànon

Àngels Marzo
filòloga i poeta
Nascuda a Caldes de Montbui, resideix a Lleida i, entre d’altres, va guanyar el premi de poesia Màrius Torres per ‘Saba bruta’

_____________

Saps com es fa camí en aquestes terres?
Honoré de Balzac

Aquest text neix d’un envit, del repte que un escriptor de la ciutat em va fer ran de riu: “Podries dir i defensar el teu cànon literari personal?” I és just el que em proposo. Però no vull entrar en debat amb els autors que amb gran ciència i perspectiva crítica han tractat el tema del cànon i les seves tipologies. Com és sabut, el tema del cànon ha suscitat sempre polèmica i malestar entre la crítica i l’acadèmia. Malestar, diria, força justificat, perquè establir un cànon significa “triar” tant com “trair”, o “excloure”, i perquè la tasca és difícilment objectiva. D’altra banda, el terme és prou conflictiu: el diccionari dóna una gran varietat d’accepcions del mot, cosa que afirma la seva laxa i difícil definició. D’aquesta varietat d’accepcions, en vull citar dues: d’una banda, el cànon és “regla o llei general, principi que governa el tractament o l’aplicació d’alguna cosa”: de l’altra, esdevé “catàleg o llista de llibres o d’autors proposats com a model”. Ja hi som. Els principis o lleis generals són gairebé sempre fruit d’una convenció i el problema de la convenció és que no acostuma a ser mai estable: allò que en un moment sembla fix acaba esdevenint variable. Les regles, les lleis, s’inscriuen sempre en unes coordenades espaciotemporals concretes i de manera infrangible es modifiquen quan aquestes canvien. Quant als models, passa el mateix: tenen data de caducitat. En funció d’això, hem d’afirmar la impossibilitat de fixar un autèntic cànon? Hem de concloure certificant la inutilitat del cànon? Evidentment, no. Més aviat constatar que és un àmbit d’exploració difícil i complex. Continua llegint “Algunes reflexions sobre el cànon i sobre el meu cànon”

[ No n’estiguis tan segur ]

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en Sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari SEGRE

__________________________

[Ets un fill de puta ]

[ Diumenge vaig a dinar amb ma mare, ja li donaré records de part teua ]

[ “Dos joves que havien acompanyat –era evident que a contracor– una senyora gran que devia ser la seua àvia, en sortir del teatre van exclamar que els havien robat dues hores de la seua vida i van tractar l’obra d’insaborosa i desconcertant” ]

[ … ]

Continua llegint “[ No n’estiguis tan segur ]”

No en tinguis cap dubte

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari Segre.

_______________________

Ha donat tants tombs a la discussió d’anit que n’ha fet una bola indigerible. Plantat a la cua de la caixa número quatre del súper té la impressió que es va trencar alguna cosa irreparable: el què va començar com la crònica d’una conversa telefònica va degenerar en un intercanvi de retrets i juraments fets en nom de tot el que tu vulguis. Si s’hi acosta, al fons de les esquerdes hi pot veure un abisme que l’espanta. Sense voler, en culpa la Mireia per haver trucat i explicat a la Laura el problema que tenen entre mans amb el Tomàs. Pensar-ho el fa sentir una mica roí, potser hauria d’enviar-los un missatge per dir-los que em sap molt greu i que estic aquí per al que us convingui i una abraçada. Un copet a l’espatlla, una manera de dir que el cor se t’encongeix quan hi penses. Després, al llit, ni ell ni la Laura no van fer cap gest per acostar posicions i sentir l’escalfor de l’altre. Al matí, entre la cuina i el lavabo, s’han parlat a base de preguntes pràctiques del tipus puc apagar la cafetera i respostes seques com un cop de porta. No s’han escrit cap missatge durant tot el dia, a voltes es penedeix de no posar en marxa una gravadora per poder, l’endemà d’una tempesta, transcriure les agarrades que es tenen i reconstruir l’original en brut. Saber quan, com i què es van dir exactament. El to dels retrets, la seqüència de les excuses. Continua llegint “No en tinguis cap dubte”

La tempesta

Josep Manel Vidal
escriptor i docent
Guanyador de premis com el Rafael Comenge de narrativa, el Josep M. Ribelles de poesia o el Soler i Estruch

________________________________

Avui és el dia de la prova. L’aprenent d’optimisme vigila sempre l’aspecte de les coses. Té una ordenança implícita i no escrita sobre l’espai. Si l’ordre es manté, tot li serà favorable. No vol tornar a traduir dels escampalls i la indolència les frases que li definien l’actitud. Per aquest mateix motiu, també és un home curós amb la seva imatge. De manera que, abans d’adoptar el paper de vianant, es procura un aspecte de quotes agradoses. Es dibuixa els trets de l’èxit, pensa. En acabat, fa una menja frugal per no acudir a l’examen que determinarà l’excel·lència dels seus coneixements lingüístics amb l’estómac pesant, i així tenir espai suficient per digerir el que puguen oferir-li els esdeveniments següents. Ha llegit previsions sobre l’oratge i, fins i tot, ha fet una ullada pels finestrals que donen al carrer. Ha determinat que les administracions magnifiquen l’actual situació amb prevencions sense motiu. I agafa el paraigua que va heretar de son pare, la robustesa i l’amplitud del qual el fan pensar que no podrà gaudir d’una major protecció. I, abans de travessar el llindar de la porta, es posa les ulleres que li afinen la visió de les coses. Aquelles lents de les quals es troba tan pagat, amb aquella muntura de blaus tan agosarats i que el fan sentir tan evident i jovenívol. Continua llegint “La tempesta”

La esperanza de domar el misterio

Balthus
Memorias
DEBOLSILLO Contemporánea, 252 p.

______________

LORENZO PLANA
Lúcidas, precisas y hondas memorias de uno de los mejores pintores del siglo XX
Balthus, el pintor que quiso encarnar la verdad, era en realidad el conde Balthazar Klossowski de Rola y nació en 1908 en el seno de una familia cultivada de origen polaco. De vocación precoz, contó con la cercanía de Rainer Maria Rilke y de Bonnard, quienes ejercieron en él una gran influencia, además de otorgarle una especie de sello de autenticidad. De joven, Balthus fue un gran rebelde, amigo de Antonin Artaud y de la soledad. Continua llegint “La esperanza de domar el misterio”

Somiar més gran

Lolita Bosch,
La ràbia
Amsterdam Editorial, 170 pàg.

______________

MARISA TORRES BADIA
Una novel·la testimonial que parla en primera persona de l’assetjament escolar
Heus aquí un relat íntim, autobiogràfic, que des del dolor i la ràbia ens apropa al reflex d’un maltractament cruel i despietat viscut per l’autora i tants joves anònims en la seva adolescència. La paraula clau és bullying. Lolita Bosch (Barcelona, 1970) coneix prou aquesta paraula, aquest estigma, després d’haver-lo patit en carn pròpia i amb conseqüències devastadores: “Jo sí que vaig voler matar-me –llegim–. Als setze anys, una tarda que ja no podia més i vaig tenir la sensació de ser de ferro i pesar massa, em vaig prendre una capsa sencera de pastilles. Va ser com si al món no hi hagués cap espai que encaixés amb mi i jo ho hagués constatat sense cap mena de dubte.” Continua llegint “Somiar més gran”