Teories del no

Eduard Sanahuja
Teories del no (premi de poesia Jocs Florals 2016)
Edicions de 1984, 70 pàg.

_________

JAUME PONT
El darrer llibre d’Eduard Sanahuja confirma l’esplèndida realitat d’una de les veus més autèntiques i personals de la poesia catalana actual
Dos motius essencials mouen la mirada poètica de Teories del no: el de la poesia d’abast moral i el de la lírica amorosa. En això Sanahuja se’ns mostra fidel als principis que han bastit la seva trajectòria des d’El gos del galiot (1981) i Mirador (1983), tot passant per Doble joc (1988, premi López Picó), En defensa pròpia (1994) i els tres títols que per a mi conformen la seva trilogia mestra: Compàs d’espera (2006, premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot), El llançador d’espases (2013, premi Maria-Mercè Marçal) i ara Teories del no, el seu darrer llibre, guardonat amb els Jocs Florals de Barcelona de 2016. Continua llegint “Teories del no”

Quant pesa un tòpic?

JAUME BARRULL
narrador

________

El periodista Jordi Graupera venia a dir, en una tertúlia radiofònica abans de les eleccions nordamericanes, que els tòpics dispensats des dels centres influents tradicionalment demòcrates ubicats en estats com Nova York o Washington respecte a l’Amèrica rural  corrien el perill d’afermar allò mateix que criticaven. Els acusaven de votar Trump perquè eren uns racistes analfabets que només creien en Déu, el rifle i el bourbon; unes etiquetes que a les profunditats d’Alabama generaven una reacció d’orgull i una major defensa dels seus valors més rancis, com si al final només poguessin respondre alguna cosa així com: “penseu que som un pallussos ignorants? Doncs ens comportarem com autèntica white trash (porqueria blanca) fins a les últimes conseqüències”. Continua llegint “Quant pesa un tòpic?”

Lleida is different

Txema Martínez
poeta

_________

La manera en què Lleida ha viscut, el 2016, la literatura no difereix gaire dels anys anteriors, consolidant una tendència que s’ha anat forjant els darrers dos lustres. La Lleida creadora de lletres, igual que la Lleida en tants altres àmbits, segueix sentint-se marginada de la centralitat de Barcelona (de Barcelona i, esclar, de les seves editorials, que són les que tenen la presència tant a les llibreries físiques com virtuals) i potser per aquest motiu, tan arrelat durant dècades, ha encunyat una identitat molt enfonsada en el localisme orgullós que funciona en molts aspectes: d’una banda, és una porta oberta a iniciatives interessants que alhora basteixen plataformes perquè els creadors de Lleida trobin una via d’escapament i edició i públic, mentre que, de l’altra, aixeca una frontera respecte de la resta de Catalunya que col·loca l’escriptor lleidatà en peu de desigualtat i al mateix temps el taca amb una etiqueta que irremissiblement l’acompanyarà sempre com a autor de segona divisió, o de tercera. Un autor de províncies. Oblidant sovint que per escriure només cal paper i boli, o el teclat d’un ordinador, en qualsevol indret del món. L’únic que uneix els escriptors catalans és la llengua catalana, que en el seu corresponent dialecte es parla també, segons sembla, a Lleida. Continua llegint “Lleida is different”

Canalizar el infinito

LORENZO PLANA

Jenaro Talens
La música de Rousseau
Libros de la Resistencia, 58 p.

Una vieja disputa teórico-musical que obviamente desemboca en la serenidad

En este claro ensayo del poeta Jenaro Talens, experimentado en la terquedad reflexiva, nos percatarnos racionalmente del pulso entre lo establecido y lo nuevo. Este opúsculo se centra en la Querelle des bouffons, en el enfrentamiento ideológico que se dio en Francia en el siglo XVIII entre los defensores de la música francesa (la cual abjuraba en un principio de fatuos sentimentalismos) y los de la italiana (que venía a traer aire fresco y libertad). Postulándose en el ancoraje de la tradición, hasta el magnánimo compositor Rameau hubo de bajarse de su pedestal, salir a las trincheras de la argumentación. Cómo enriqueció a todo el affaire el hecho de que la esencia del problema se dirimiera entre músicos-teóricos. Es así que, en el otro extremo, el no tan pletórico compositor aunque sí poderoso pensador, el ginebrino Rousseau, hubo de traer luz y mostrar de qué modo la modernidad (con ese afán “natural” que entrañaba la música italiana, más fresca y más viva) guardaba un importante regalo. Había que tomar conciencia sobre el alcance de la mecánica cerebral en el mundo de la música. ¿Hasta qué punto es preciso delinear previamente una obra? ¿Cuál es el papel de la inspiración? ¿En qué momento lo mundano debe entrar en juego? Continua llegint “Canalizar el infinito”

Elegía a una escritura indócil

MARISA TORRES BADIA

Sara Mesa
Mala letra
Anagrama, 191 p.

Una voz narrativa en aras de la indocilidad, la disidencia y la libertad

Mala letra, buena letra, culpa, redención… Estos son unos pocos campos de los muchos abonados por el universo literario de Sara Mesa: once cuentos en los que se aborda una prosa calificada por la crítica de “alto voltaje” y una temática que, sin lugar a dudas, recorre el camino entre el dolor y la epifanía, entre la culpa y la expiación. Su narrativa breve es una voz más del polifónico registro de esta sevillana de adopción nacida en Madrid en1976, galardonada con el Premio Herralde de novela en 2013 por Cuatro por cuatro y propensa al cultivo de otros géneros literarios —fue Premio Nacional de Poesía Miguel Hernández en 2007 por su poemario Este jilguero agenda. Entre sus novelas cabe destacar Cicatriz (Anagrama, 2015), elegida por buena parte de la crítica como una de las cuatro novelas más destacadas de 2015. Continua llegint “Elegía a una escritura indócil”

Vides al límit

JAUME PONT

David Castillo i Marc Valls (eds.)
Poesia Contracultura Barcelona
Ajuntament de Barcelona, 395 p.

 

“Un fragment de la memòria oberta d’un temps inabastable i gairebé desconegut”
Les divuit veus poètiques de l’antologia Poesia Contracultura Barcelona —la millor de molts anys ençà, hereva de precedents inoblidables com la mostra antològica Algunos poetas de Barcelona (1973), publicada per la revista editorial La Cloaca, o dels volums de Genís Cano Poètica de la contracultura (2003) i A imatge de la contracultura (2005)— encarnen la transgresió de les fronteres entre el conscient i l’inconscient, de la realitat i del somni sense aturador. Les guia un horitzó utòpic i inaprehensible en la seva totalitat que només obeeix l’acràcia i la militància llibertària.

Continua llegint “Vides al límit”

Poesia i dissidència

Marc Romera
Neu negra
LaBreu Edicions, col·l. “Alabatre”, 109 p.


Vuit llibres de poemes –de De Genolls de fum, publicat a Llibres del Mall el 1988, al present Neu negra, passant per títols com La pau del cranc, L’aigua i l’encara recent La nosa (2014, premi Carles Riba)– contemplen la trajectòria poètica del també editor i narrador Marc Romera (Barcelona, 1966), veu situada, com volien María Zambrano o José Ángel Valente, al bell mig del territori on conflueixen la poesia i el pensament, l’estètica i la filosofia.

Continua llegint “Poesia i dissidència”

Negre sobre blanc

Imma Monsó
L’aniversari
Columna, 298 p.


MARISA TORRES BADIA
“Com pots dir-ne ficció, de la mentida? En la ficció, tu participes d’una convenció establerta. La mentida és una tirania unilateral…”

La guardonada escriptora lleidatana Imma Monsó (Lleida, 1959) torna a sorprendre’ns amb una inquietant i suggeridora novel·la d’investigació sobre el conflicte de parella. Ara, però, ho fa amb un viratge cap al fons de l’ànima –l’autora confessa sentir una mena de sensació d’acabament– on ens planteja la trencadissa emocional que es produeix quan la comunicació comença a defallir i s’inicia un altre període dramàtic i pertorbador. Indubtablement, no és el primer cop que Imma Monsó aborda aquesta temàtica. Els seus llibres acostumen a reflectir la dificultat de les relacions humanes, el pas del temps, la mort, la malaltia i el conflictiu sentiment de pertinença. És el cas de No se sap mai (1996), la seva primera novel·la, o altres obres seves com Si és o no és (1997), Tot un caràcter (2001) o La dona veloç (2012), on ja s’intuïen els greuges i les ombres d’una sòrdida amalgama entre desig i dolor. Continua llegint “Negre sobre blanc”

Perder el control

Luis Goytisolo
El atasco y demás fábulas
Anagrama, 180 p.


LORENZO PLANA

Reflexiones ácidas y voraces que son el reverso ideal para la mítica ‘Antagonía’

Estas fábulas adulteradas (las diferentes entregas aparecidas a lo largo de los años se encuentran reunidas en este volumen) atestiguan una exacta percepción de la deriva de una era que ha ido cristalizándose desgraciadamente en la rudeza. Son el autorretrato de un solitario que acaso ha vivido demasiado, y siempre en la médula. Su sabiduría se le ha pegado engorrosamente a su propia conciencia. Ya no es libre de tanto ser libre. Inventa un género nuevo, un entramado de hilos sugerentes –haz de híbridos narrativos en que el relato, el aforismo y la reflexión criticomoral pierden sus límites– basado en el enfurruñamiento, en lo que da de sí el enfurruñamiento como forma literaria transversal: todo es directo, brusco, indagador, inquisitivo. Continua llegint “Perder el control”

L’estrany destí d’un home lliure

LORENZO PLANA

Sándor Márai
Lo que no quise decir
(Introducció i edició d’Isabel Graña)
Narrativa Salamandra, 154 pàg.

Una anàlisi rigorosa sobre la Segona Guerra Mundial, de la mà d’un mestre de la novel·la reminiscent Sándor Márai és la quinta essència de la vertadera resistència europea enfront de la barbàrie. Escriptor d’èxit internacional fulgurant quan tot just frisava els 38 anys, aquest hongarès amb avantpassats alemanys va haver de topar amb el mur insalvable de la Segona Guerra Mundial per adonar-se que, fins aleshores, havia estat habitant un miratge. No és que els seus llibres anessin equivocats, però el silenci va poder amb ell. Tot i això, va conquerir la palestra literària després d’un ostracisme excessiu, clamorós, incomprensible. Que aquesta era la primera part de la seva experiència vital, ho va comprendre de seguida des dels topants del camp creatiu. Però pel que fa a la dimensió més dura i real, encara podia considerar-se un ingenu.

Continua llegint “L’estrany destí d’un home lliure”

Les màscares de l’assassí que llegia Vidal Vidal

JAUME PONT

Miquel Àngel Estradé
L’assassí que llegia Vidal Vidal
(Premi Octubre 2015)
Tres i Quatre, 305 pàg.

Una novel·la negra moguda per l’opacitat moral i una munió de màscares que amaguen el contradictori rostre de la realitat
Lleida i un megalòman criminal en sèrie —asassí lletraferit que mata per avorriment i signa els seus crims amb citacions tretes de les novel·les del seu admirat Vidal Vidal— són els veritables protagonistes del mòbil de la guardonada L’assassí que llegia Vidal Vidal, de Miquel Àngel Estradé, una novel.la coral on, per damunt de l’acció dramàtica, l’important és l’obsessiu contrapunt de mirades relacionades amb els crims. Ni Chandler ni Hammet, ni Christie ni Simenon. Per damunt del cànon de la novel·la negra tradicional americana i europea, el que compta aquí és el ressò experimental de l’estructura de la novel·la.

Continua llegint “Les màscares de l’assassí que llegia Vidal Vidal”

La cara oculta de la luna

MARISA TORRES BADIA

Haruki Murakami
Hombres sin mujeres
(Traducción de Gabriel Álvarez Martínez)
Tusquests, 267 pág.

“Escribir sobre la esencia de algo irreal se asemeja a quedar con alguien en la cara oculta de la luna. Está oscuro y no hay señales”
Haruki Murakami (Kioto, 1949), autor de culto en Occidente, candidato al Nobel de Literatura durante varios años consecutivos, novelista, ensayista (Underground o Retrato en jazz) y traductor de Raymond Carver, F. Scott Fitzgerald o John Irving, regresa al panorama literario con un nuevo título sin dejar de lado sus miedos y obsesiones y siguiendo de forma fidedigna sus modos pasados. Tildado por la crítica como autor ecléctico, posmodermo, como prosista amigo de lo onírico y surreal, Murakami es un auténtico admirador de Dostoievski o Salinger, y reconocido cultivador de un realismo mágico cercano a los grandes Juan Rulfo o Gabriel García Márquez. Pero Murakami es, además, un verdadero indagador de los entresijos del alma. Con Hombres sin mujeres ofrece a sus incondicionales lectores siete relatos, a cual más sorprendente y enigmático, en los que la soledad, siempre ella, preside el envite amoroso en el antes y el después de una relación.

Continua llegint “La cara oculta de la luna”