El Pirineu de Lleida, lloc de fugida pels jueus europeus

Josep Calvet
historiador

Secularment, els Pirineus han facilitat el refugi i l’exili. Durant la primera meitat del segle XX, amb dos guerres mundials que tingueren el seu epicentre a Europa i una guerra civil acompanyada d’una llarga dictadura a Espanya, els Pirineus permeteren la salvació de milers de persones que fugien dels conflictes bèl·lics esdevinguts a banda i banda de la serralada. Al 1939 la marxa dels republicans a l’exili coincidí amb l’arribada dels fugitius de la Segona Guerra Mundial que volien abandonar l’Europa dominada pels nazis. Es tractava d’una gran paradoxa, ja que perseguits pel nazisme cercaven refugi a un país on governava un règim feixista molt proper a l’Alemanya de Hitler. Unes 80.000 persones arribaren a Espanya entre 1939 i 1944. Entre ells, joves francesos i militars desmobilitzats dels països ocupats que pretenien allistar-se a l’exèrcit aliat al nord d’Àfrica, pilots d’aviació aliats que després de ser abatuts al front de guerra perseguien reincorporar-se als combats, polítics de països ocupats pels nazis que es dirigien al Regne Unit per constituir els seus respectius governs a l’exili i, finalment, jueus que fugien de la persecució que patien als territoris del III Reich alemany. Continua llegint “El Pirineu de Lleida, lloc de fugida pels jueus europeus”

L’exili interior

Jaume Barrull Pelegrí
Historiador

Exili i interior no deixa de ser una paradoxa que, combatuda per alguns historiadors, ha funcionat força bé per referir-se a aquelles persones que l’any 1939 va decidir quedar-se al país. L’exili, el real, sempre és una opció molt dura. És abandonar els teus, la casa i totes les teves coses, es abandonar la pàtria sabent que les possibilitats de tornar ja no dependran de la voluntat d’un mateix. La convulsa situació del món el 1939, sobretot d’Europa, devia contribuir que la balança s’acabés inclinant, malgrat tot, per no abandonar el país, sobretot si hom no havia tingut cap responsabilitat política important. Continua llegint “L’exili interior”

Art de qualitat

La Panera de Lleida ha volgut jugar de forma clara i explícita un dels papers que com a institució del territori li correspon: protegir, impulsar, afavorir, donar a conèixer els artistes lleidatans amb un nivell de qualitat, de seguiment i acceptació professional que els converteix ja en una opció seriosa dins del panorama artístic general, molt especialment del català. És cert que aquesta no és l’única funció d’una institució com la Panera, pensada per posar en valor el conjunt de la producció artística contemporània dins de l’àmbit cultural lleidatà. Continua llegint “Art de qualitat”

L’estiu revolucionari del 1936

Joan Sagués San José
Historiador
Doctor en Història Contemporània per la UdL. Ha participat en projectes de recerca del Memorial Democràtic i la UdL.

_____________________

La Revolució de 1917 va transformar radicalment el sistema polític, social i econòmic de l’Imperi tsarista, estat gegantí i gran potència política europea. El nou Estat soviètic, clau en la història del segle xx, estendria la influència més enllà de les seves fronteres. El govern dels treballadors ja no era només una aspiració recurrent en discursos i publicacions, sinó una realitat i un model a imitar.
El professor Jaume Barrull ha explicat la influència que la Revolució Russa va exercir, ben aviat, en el sindicalisme lleidatà. Però, a casa nostra, la possibilitat de transformar la societat seguint un patró de revolució proletària no arribaria fins al 19 de juliol de 1936. Continua llegint “L’estiu revolucionari del 1936”

Els grans reptes de l’edició en català

Joana Soto
Editorial Pagès

_______

La llibreria Catalonia de Barcelona era una supervivent. Havia derrotat Goliat en diverses ocasions i no va ser fins el 2013 que es va veure obligada a tancar les portes. La causa? Una devastadora crisi econòmica va ofegar definitivament l’històric establiment, que havia superat, fins i tot, una guerra civil, un incendi i un conflicte immobiliari. La imatge és poderosa, però encara ho resulta més si tenim en compte que al seu lloc s’hi va construir un McDonald’s. De vendre llibres a expedir fast food. D’aliment de l’ànima a… bé, deixem-ho en aliment.
El cas de la llibreria Catalonia no és anecdòtic i ens pot servir per analitzar les tendències d’un sector, el de la indústria editorial, que ha sortit força malparat de la crisi econòmica. Al món del llibre, la recessió va arribar tard, però la trompada va ser aclaparadora. L’any 2014, el president del Gremi d’Editors de Catalunya, Daniel Fernández, parlava d’una caiguda acumulada del 40% en tan sols 5 anys. Aquesta xifra és demolidora: entre el 2009 i el 2014, la crisi hauria devorat gairebé la meitat dels ingressos del sector del llibre. Continua llegint “Els grans reptes de l’edició en català”

Editar amb vistes al Cadí

Marcel·lí Pascual Pascual
Edicions Salòria

_______________

Benvinguts a l’any 2017! Al món passen moltes coses i de vegades no en som prou conscients. La magnitud del procés de canvi tecnològic que es viu ens fa difícil entendre tot el que passa al nostre entorn. Per als editors el repte és constant i un dels primers elements que hem de tenir en compte és la globalització i la transformació tecnològica que, evidentment, afecta de ple el món del llibre, igual que afecta el món de la música, el món de la televisió o el món de l’agricultura.
Estem aquí i ara, ens agradi més o menys. En aquest context, editar al Pirineu fa uns anys tenia un sentit i avui aquest sentit ha canviat. Es pot editar des de la Seu d’Urgell igual que es pot fer des de Torrelameu o des de Barcelona. Quina diferència hi ha? En teoria, avui, poca. Es pot fer de tot a tot arreu. A la pràctica, però, el fet d’editar en un lloc o en un altre ajuda a establir uns lligams amb el territori i aquí és on el fet d’editar al Pirineu té condicionants que podem analitzar. Continua llegint “Editar amb vistes al Cadí”

Vistes i visibilitats: el món literari lleidatà mirat des de Barcelona

Jordi Rourera
editor de la Magrana i RBA

_________

I vet aquí que et trobes ficat en el típic article camp de mines: com es veu el panorama literari lleidatà des de fora. Amb el detall que, com que ets de Lleida, n’hauries de saber alguna cosa més del que es pressuposa a l’editor barceloní comú, proverbialment girat d’esquena amb la mirada fita a l’Empordà. I és un camp de mines, perquè, malgrat tot, estàs abocat a la imprecisió, a la dada inútil, a la referència injusta. És que la llibreria tal (bum), que si aquella autora (bum), perquè en aquella crítica de (patapum xim pum).
Potser la qüestió no és tan senzilla com sembla. ¿Ja té sentit parlar d’un panorama literari diferenciat, en l’època de les xarxes socials i la immediatesa i on fins i tot la Renfe, si de l’AVE es tracta, permet arribar a l’hora? La diferència sempre ve de l’aïllament. A Mallorca, per exemple, aquest aïllament (literal) ha generat temes recurrents, relacions, mestratges i herències literàries. A l’altre extrem, Girona (i comarques) té continuïtat amb Barcelona: per proximitat, pels temes, per les xarxes dels autors i per la relació amb les llibreries. Lleida es troba en una estranya posició intermèdia: prou lluny per ser diferent, però no tant generar una personalitat tan marcada com la illenca. Continua llegint “Vistes i visibilitats: el món literari lleidatà mirat des de Barcelona”

(Re)privatitzar la Cultura

Juan Cal Sánchez
periodista

_________

El moment fundacional de la cultura lleidatana contemporània va ser la celebració de les Jornades de la Seu Vella de l’any 79 i el pare va ser l’enyorat Jaume Magre, home culte, activista cultural, ànima calmada, que va posar tot l’accent de la seva acció política en el foment de l’educació cultural i en la promoció d’uns premis literaris destinats a un gènere tan minoritari com l’assaig. La intenció de Magre amb aquelles jornades (i ho sé perquè vàrem tenir l’oportunitat de comentar-ho més d’una vegada) era convertir la complicitat dels grups que havien fet cultura sota el franquisme en acció cultural viva en democràcia. Col·lectius com l’Esquella (teatre i cinema), el grup d’artistes que van donar vida a l’Escola de Belles Arts; el Conservatori (amb la Carme Grasa al capdavant), l’Ateneu Popular de Ponent, i altres entitats molt actives en la difusió cultural els anys 60 i 70, com l’Esbart Màrius Torres, l’Orfeó o el Sícoris, van ser els elements al voltant dels quals es va construir el relat cultural de la Lleida postcarrinclona. Continua llegint “(Re)privatitzar la Cultura”

01001000 01000001 01001110 01000100 01001101 01000001 01000100 01000101

Carles Díaz i Perera
periodista

___________

L’autor d’Andratx havia deixat el seu portàtil per arreglar i ja no va tenir temps de recollir-lo. La mort va fer que aquell vell aparell Acer, de formes arrodonides i tosques i d’un gris niquelat pel temps i tecles desgastades pels dits de qui va obtenir el Josep Pla o el Prudenci Bertrana quedés en l’oblit d’una prestatgeria d’un taller informàtic. La família se’n va desentendre i l’ordinador va ser reciclat. Quan m’ho van explicar, ja era massa tard, el disc dur era història i la màquina viatjaria en forma de donació a algun país en vies de desenvolupament. Sempre m’he preguntat si dins d’aquell disc dur, ara ferralla, no hi hauria cap mecanoscrit inèdit o anotacions de l’escriptor mallorquí iniciat en el món de les lletres com a tipògraf. Continua llegint “01001000 01000001 01001110 01000100 01001101 01000001 01000100 01000101”

La conciencia de los perdidos

Rafa Melero Rojo

Arturo solo hacía unos meses que rondaba la calle Mayor de Lleida, un lugar lleno de tiendas, de vidas y de historias. Para la Guardia Urbana era otro mendigo más. Menudo y de aspecto bonachón, no se metía en líos. Habiendo pasado ya de los sesenta, no parecía importarle demasiado tener que depender de la caridad para vivir. Con una barba muy poblada, los ojos hinchados y el desgaste de la pobreza extrema, nadie hubiera reconocido al hombre que un día lo tenía todo y al otro estaba en el infierno. Nunca hay que olvidar que detrás de cada mendigo hay una persona, y detrás de esta, una historia que contar. Una vida anterior que en muchos casos no presagiaba aquel final. O aquel principio. Continua llegint “La conciencia de los perdidos”